LES FONTS DE L'AMAZONAS

el páramo es yermo. el viento, helador, arrecia. los músculos del rostro se contraen dificultando el habla. no hay mucho que decir. no es momento de malgastar un oxígeno al que le cuesta encontrar su camino hacia los pulmones. dos corazones bombean sangre hacia unas piernas que avanzan con dificultad en un entorno hostil. dos almas aprietan los dientes, entornan los ojos. en busca de los glaciares del mismi. en busca de las fuentes del amazonas.

vale, va! ja baixo de la parra. però es k hem fet una ruta molt xula, tu.

estem a chivay (3650m snm), al canó del colca. suposadament es el més profund del món, però bueno, aquí al costat n'hi ha un altre k tb' ho és. el lloc està a unes 4 hores d'arequipa i està ple de turistes, pq' hi ha caminades maques, possibilitat de veure els cóndors d'aprop i plàcides fonts termals.

naltros vam pillar transport fins a tuti (3800m snm), i d'allà vam comencar a pujar per una pista una mica aburrida fins a ran ran: un llogarret abandonat k devia ser molt xulo fa unes dècades. s'entén, per això, k la gent marxés pq' estem a 4500m, i tot i k l'altiplà es torna desoladament bonic, la vida s'intueix dura a aquestes latituds. el fred i l'alçada eclipsen el misticisme, però amb una mica de criteri emprenedor algú podria muntar un refu per gringos.

el mapa k portem és molt precari, i la guia de monte massa esquemàtica. així k arriba un moment en k ens movem per intuició, donades la manca de referències i senyals. el sol amenaça amb marxar quan trobem un corral d'alpaques pla per acampar arraserats del vent, k ja feia estona k emprenyava. dormim poc a causa del fred. estem a 4900m i a la matinada arribem a -12ºC. les nits són llargues, i amb les primeres clarors ens regalem un cafè tot implorant la presència de l'astre rei. quan la sang torna a circular per les mans, recollim i reprenem la marxa en direcció a l'única referència k reconeixem: la piràmide cimera del mismi.

no trobem cap camí i ens enfilem a una aresta k ens porta al primer turonet del dia. és el cerro ajo colluna (no m'ho invento, es diu així) de 5255m. ens obliguem a menjar. lo k millor entra és el te. els sòlids costen, però necessitem calories. un laberint de rocs alenteix la marxa i les carregades motxilles posen a prova el nostre equilibri. però les vistes compensen. s'endevina el camí del mismi, i reconeixem el chachani (6075m) k vam pujar fa 5 anys.
arribem a peu de cim i per fi ens descarreguem. la primera sensació es k volem como gráciles pajarillos, però dura un parell de minuts. la rampa final es curta, uns 200m de desnivell, però és de sorreta volcànica d'aquella de un pasito p'alante, un pasito p'atrás. arribem als 5597m del mismi bufant però contents, pq' els morts no bufen. el dia es esplèndid. el vent descansa avui. reconeixem mitja dotzena de volcans. centenars de muntanyes anònimes es perden a l'horitzó. una dona increïblement guapa em fa un petó, o dos. flipo. baixo content cual saltimbanqui dopao.
agafem les motxis i ens dirigim a la quebrada carhuasanta, improvitzant un altre cop. rodegem un mur a les faldes del mismi del k surten diferents reguerols d'aigua. són les fonts de l'amazonas. a 5170m d'altitud ens refresquem i bevem del riu més gros del món. li queden 6.000km fins l'atlàntic. bon viatge company.
el dia se'ns acaba. acampem a uns aiguamolls acompanyats d'un parell de dotzenes de gansos andinos: un pollo mu grande k sempre viatgen en parelles.

l'endemà al·lucinem amb el paisatge. a l'oest de la ruta apareixen uns barrancs multicromàtics esquitxats amb pinacles gaudinians d'origen volcànic k baixen de la falda d'un contrafort del mismi. ens desviem de la ruta. acceptem la pallissa a canvi d'un entorn d'ensomni. beneïm la fotografia digital. no podem deixar de disparar. a dalt, a l'aresta, unes vicuñas (són com unes llames petites i primes) ens indiquen el camí. enfilem per una mena de dunes de pedra tosca desfeta k'ns castiga a la pujada i ens diverteix a la baixada.

més vicuñas fugen ignorant k som vegetarians. un cóndor contempla la vida desde les alçades. una desena de vizcachas (una bestiola k podria ser el resultat d'una nit de "desenfreno" entre un conill, un esquirol i una marmota) juguen a fet i amagar.

arribem al paso apacheta (5105m) i pugem al cerro quehuisha de 5375m. fa fred. enfilem la baixada cap a la vall. trobem unes fites. les seguim. desapareixen. seguim baixant envoltats dels colors de les darreres estones del dia. trobem un pastor d'alpacas. l'única persona k veiem en tres dies. ens confirma k anem en la bona direcció. se'ns fa de nit a la pendent. se m'acaba la pila del frontal. yupi! per sort poc després trobem uns plans al costat d'un riu. yupi! (aquest és de veritat, l'altre era irònic).
estem a 4200 i l'endemà el sol escalfa ràpid. estem molt a prop de lari, el poble del final de la ruta. seguim unes traces de vaca. la marta diu k són de peruà. "es k tenen el peu molt petit, saps?" no li discuteixo. he après molt en els darrers dinou anys. sóc un altre...
la traça s'acaba. el pendent s'empina i es vesteix de cactus amenaçants i de matolls d'olors estimulants. em ve al cap k si rodoléssim faríem un bon àpat pel cóndor: "gringo tonto a las finas hierbas". amb molt de cuidado arribem a un caminoi k en pocs minuts ens deixa a lari. descobrim k el gobierno de españa es dedica a restaurar les esglésies de la vall del colca. ayuda al desarrollo, li diuen.

ens plantem a la plaça per fer dit cap a chivay. una dona gran amb el vestit típic se'ns enrolla, primer en castellà, però de seguida es passa al quechua. riem. li diem k no l'entenem. ella tb' riu però continua com si res, embalada i exultant. davant de la nostra expressió d'incomprensió encara riu més. "eres flaca pero grande" li diu a la marta, i li dóna un tros de taronja.

passa un pick-up k reparteix menjar pels currantes de la carretera. ens fan el favor de portar-nos. passem per ichupampa, el poble k més va patir el terratrèmol k hi va haber a la zona fa 3 setmanes. van morir 4 persones i està quasi tot destrossat o esquerdat. impressiona. a la plaça han muntat unes carpes on reparteixen menjar. multitud de veïns encara recullen la runa de les cases de pedra i d'adob.
naltros arribem a chivay, a l'hotel rumi wasi, un pèl més caret k els altres on hem estat (16€ la doble) però molt còmode. ens regalem una merescuda dutxa d'aigua calenta i avui per completar el relax ens hem obsequiat un parell d'horetes a les fonts termals de la calera: 3 piscines d'entre 36º i 40º. com nous. ole, ole!

pues nada. descansats, nets i pulits. demà tornem a monte...

xifres:
70km
21 hores de marxa (de caminar vull dir)
3100m positius
3700m negatius
-12ºC a la nit més freda
-6ºC a la nit més "càlida"
3 cims: colluna (5255), mismi (5597), quehuisha (5375)

A MARC

amb bona teca i un bon descans, em vaig recuperar de la pàjara del chopicalqui. i quan anàvem a fer una ruta per la serralada de huayhuash, va la marta i es posa malalta. no anem sincronitzats. no anem bé. feia pena, pobreta. quins ullets de gos abandonat. per un moment vaig pensar de fer pinso, per treure'n algo, saps? però les picadores k vaig veure eren de fabricació xinesa i poca fiabilitat, i em sabia greu deixal's-hi un cristo a mitges als nanos de l'hotel. de venta no hagués pogut treure gaire, tal era el seu estat. quedava la benzinera, però hi ha moltes càmeres i cartells de prohibit llençar res. em quedava sense recursos quan el tio del mirall em va dir: "home, k fa 4 dies tu estaves fet una tifa i ella et va cuidar" no devia jo fer cara de gaire convençut, pq' el paio va afegir: "i si no torna sencera, com li explicaràs a la sogra?"  "osti!" vaig pensar. era veritat, l'havia de recuperar.

el cert és k ja estàvem bastant agobiats de cordillera blanca. les muntanyes k volíem pujar no estaven en condicions. naltros no estàvem físicament bé. a més teníem la sensació de portar dues setmanes prenent decisions errònies. havíem de canviar el xip. havíem de marxar d'allà. encara k fos amb les mans buides, havíem de fotre el camp.

i ens en vam anar a marc.

sobrecarregats amb el menjar extra k havíem pillat per fer una setmana de pateo i tota la ferralla i material k portàvem per fer el huascaran, vam pujar a un bus cap a lima i després a un altre cap a paracas, a la costa sud del perú. és un poblet turístic al mig de l'inmens desert k abarca quasi tota la costa peruana.

apart de menjar peix fresc a preus raonables, es poden fer cosetes per les rodalies. per 25 soles (uns 7€), vam agafar una llanxa cap a les illes ballestas: uns rocs al mig del pacífic poblats per miríades d'ocells de tota mena, fins i tot uns curiosos pingüins de humboldt, k cada any fan el recorregut de l'antàrtida fins l'ecuador. al costat d'un pingüino, en jornet és una gallina!

tb' hi ha multitud de foques, jaient a la platja o d'alt d'una roca. roques a les k ens acostem massa, segons el nostre criteri. tant pel perill (les armilles salvavides k'ns van deixar no inspiraven gaire confiança), com per l'agobio k'ls hi deu suposar a les bèsties respirar els fums del gasoil o tenir 20 turistes fent-los (jo diria fent-els-hi, però això dels pronoms febles és cosa de la marta. si no s'entiende ná, ho parleu amb ella) fotos de l'esfínter. va haver-hi un lumbreras k volia acaronar un d'aquests simpàtics animalons. sort k el guia el va deixar tieso d'un crit. a veure, maco: si a un metre tens una bèstia, CARNÍVORA, de 300kg; si fa 30 segons t'han dit k es diu "LOBO de mar"; de debò vols acostar-li la mà a la cara??? hay que haber mamao mucho disney pa ser tan tonto, la óstia!

en fi, tb' vam veure uns simpàtics dofins, i un inmens canelobre de 150m de llarg gravat a la paret d'un turó. hi ha diverses teories sobre qui i pq' el va fer, però ningú ho sap del cert. el guia tb' ens explica k cada 7 anys recullen el guano (la kk d'ocell) en quantitats industrials i k l'exporten com a fertilitzant. diu k baixen els currantes de la sierra pq' la feina és molt dura i ells són molt forts. deduïm k deu ser pq' la feina és dura i deu estar mal pagada, i k per això importen treballadors de zones més deprimides. a més, diuen k el producte desprèn amoníac i k acaben amb els pulmons trinxats.

després d'una hora i mitja (ens n'havien promés dues) ens tornen a deixar a terra ferma.
i ens n'anem a córrer. pel desert. feia dies k no corríem, entre cònjuges pochos i gossos de mirada xunga, però venia de gust trotar una mica per les dunes de la península de paracas. ens pengem els camelbacks, fem una foto d'un mapa k trobem en un lloc raro, i apa, cames ajudeu-me.

seguim la costa cap al sud i passem pel barri marítim més pijo k he vist mai. les cases de revista amb vidreres enormes i embarcaderos al jardí. els barrots de les finestres són subtituïts per seguratas amb la pipa al cinto. diria k mai he vist un contrast tan gran en una distància tan curta. la gent es més alta, més rossa, més blanca, fins i tot els gossos somriuen. els petrodólares del perú concentrats en una urbanització vallada. alguns gringos fent kite-surf, i alguns natius de pell torrada, això sí, vestits de cambrer o de jardiner. una colònia de flamencs li dóna un toc salvatge a la natura domesticada. i naltros, flipando en colores, continuem corrent cap al sud.

ens endinsem a les dunes, k avui i per nosaltres, es pinten de colors. la brisa amortigua el poder del sol. de tant en tant algun voltor de mar ens ve a saludar (o a inspeccionar). ens fa enveja com juguen amb el vent. semblen conscients, semblen vacil·lar-nos. arribem a una bonica platja d'un vermell intens. llàstima k la mar estigui tan moguda. a lagunillas, un petit llogarret de pescadors, un cartell ens barra el pas. diu k hi ha "riesgo de atollamiento". com k no portem diccionari i la volta alternativa ens sembla massa llarga, fem caso omiso i passem.

foca, pingüí, tortuga... i en zeus

i descobrim el museu dels horrors. o el paradís si ets un voltor. veiem dotzenes d'animals morts a la platja. foques adultes i petites, pingüins, tortugues, pelícans... després vam llegir k per aquí pesquen amb dinamita. i els "danys colaterals" semblen trets d'una peli gore. no m'extranya k desviïn als turistes. hi ha riesgo de atollamiento i de depresión.

intentant treure'ns algunes imatges del cap, ens enfilem a uns turonets per tenir alguna panoràmica. el paisatge desolat i el soroll de les ones crearien un entorn plàcid si no fos per lo k acabavem de veure.
joder, aquí els únics k troben placidesa són els rapinyaires. bueno, i els gringos k fan cas dels cartells.

un dia de platja. de fet un dia i mig. uf, tornem cap a les muntanyes. bus cap a arequipa. més deserts. la ciutat blanca ens acull, amable i rodejada de volcans. demà els anirem a veure...

ESTHER I DONATO

saps quan li dius a algú "m'alegro de veure't" i, òsties! ho sents de debò, de dins. doncs això ens va passar l'altre dia quan ens vam retrobar amb l'esther i el donato.

són una parella de huaraz k deuen rondar ja la setantena. els vam conèixer fa 5 anys a pitec, un poblet de muntanya d'on surten algunes excursionetes k la gent fa servir per aclimatar. ens van convidar a prendre algo i vam passar mitja tarda xerrant. 

no ens havíem tornat a veure, i havíem contactat molt poc. però els hi vam enviar un correu anunciant k'stàvem per les rodalies i ens van convidar a casa seva.

ell era historiador i ella professora de quechua. tenen una energia envejable. no paren de tenir projectes relacionats amb l'educació i la preservació de les cultures minoritàries. estan ficats en rollos religiosos i en investigacions antropològiques de comunitats natives d'arreu del món, i amb això no paren de viatjar. a més, ella ha traduït la bíblia al quechua, i els conviden a fer conferències a diferents països.

gent viva, inquieta, amb ganes de continuar aprenent. sempre amb un somriure a la cara i repartint una vitalitat k s'encomana.

vam tornar a passar un agradable matí amb ells.

encantats de tornar-los a veure.

ME ATORMENTA LA SOLEDAD

setmana rareta. la marta es recupera del peu i jo caic malalt. primer un refredat de "mama, m'n vull anar a casa!". després unes cagarrines de "comer pa esto es tirar los dineros!".

teníem ganes de monte i huaraz agobiava des d'una habitació fosca i infraventilada. així k quan em vaig creure recuperat vam decidir intentar el chopicalqui, un bonic 6mil al costat del huascarán. ens vam dirigir a yungay: un tranquil poblet mitja hora al nord amb una terrible història al darrera.

finalitzava el maig de l'any 1970 quan el perú va patir el pitjor terratrèmol de la seva història. entre d'altres desgràcies, es va trencar el huascarán norte, la segona muntanya més alta del país, i la pràctica totalitat dels 25.000 habitants de yungay van morir sepultats per una inmensa allau de rocs, fang i gel, el volum del qual es va estimar en 40 milions de metres cúbics. el poble nou està construït un parell de km més al nord. es pot visitar el lloc de l'allau. el camposanto, li diuen. familiars de les víctimes van instal·lar làpides on els hi semblava k hi havia hagut les cases dels difunts. només van sobreviure restes malmeses del campanar i, curiosament, una palmera. romà mig enterrada però amb la copa encara viva.

vam dormir, per 8€ la doble, a l'hostal gladel: regentat per una voluntariosa i simpàtica família. al matí, un xerraire taxista ens va pujar per la bonica quebrada llanganuco fins a la "curva del chopicalqui". és una corba. i d'allà se surt cap al chopicalqui. trobem tres grups k havien fet cim el dia anterior. tots amb guia. disparitat d'opinions: n'hi ha k ho van trobar fàcil, i d'altres k ho van veure complicadillo. coincidien en k la ruta sense guia era perdedora.

esmorzem, ens pengem les excessives motxilles i enfilem la prominent pujada fins el campo morrena, a 5.000m. de seguida m'adono k la cosa no va bé. no m'he recuperat dels 5 dies de llit i cagarrines. se suposava k l'aclimatació era almenys correcta, i la respiració no se'n ressenteix. però les cames ma fan figa, i la fluixera em posseeix de dalt a baix.

em sento com un nyap. com una tifa. com un gos malalt i apàtic. com un vell molt vell, perdut i vençut. com un arbre caigut, oblidat i corcat. com un drap brut, llençat, arrugat, abandonat, arrossegat, despreciat, ignorat, superat...

vaja, k no em trobo bé.

arribem al campament i la ingesta d'aliments sembla k ma fa revifar una mica. hi ha un grup d'anglesos amb un cuiner: en joel, de per aquí huaraz. volen pujar l'endemà al campo alto, a 5.600m. naltros els hi expliquem k descansarem un dia aquí pq' el calvo està pocho. un d'ells es metge. ma diu k no és el millor lloc per recuperar-se. em reconeix k no són problemes derivats de l'altitud i em recomana bona alimentació i bona hidratació. li faig cas, però descanso, descansem, fatal. i això k no fa gaire fred. estem a 5.000 i ni tan sols entro dins del sac, me'l poso com a manta. tampoc ajuda la banda sonora d'allaus i desprendiments k cauen del huascarán. ni les bromes de la marta m'arrenquen un somriure a l'esmorzar. tot i així provem d'enfilar-nos una mica amunt per inspeccionar el terreny. diria k l'entorn és molt bonic, amb seracs i esquerdes en una gelera salvatge. però no tinc forces ni per treure la màquina de fotos. com a molt hagués pogut retratar un peu. i probablement hagués sortit mogut. a 5.300 ja estic fins la p...a i li dic a la marta k girem.

passo la tarda derrotat, bevent els tes k amb carinyu em prepara l'angelet aquest amb el k'm vaig casar (twice). conversem amb en joel, k s'ha quedat sol després k els anglesos enfilessin muntanya amunt. està content de xerrar amb naltros ja k porta 8 dies amb els cients i ni ells parlen castellà ni ell parla anglès. un tio curiós el joel. irregular, diria. "suerte que están ustedes aquí. si no me hubiese ido. no hubiese aguantado toda la noche luchando contra mis miedos. me atormenta la soledad". l'entens quan explica k té un fill malat i k quan acabi aquesta feina baixarà a lima a iniciar un costós tractament. ens diu k cobra 30$ al dia. no és de lo pitjor pel perú, però el grup paga 200$ al dia. hi ha algú k es fa d'or sense passar fred.

jo estic fatal. amb els ànims per terra, suggereixo baixar. retirada del chopi sense ni tan sols haver-ho intentat. dos dies carregats com mulos pa ná. però és lo k hi ha.

baixem fins 4.300. mentre sopem, ens visita una guilla. dormim be. plou. a les alçades neva i per primer cop no sento enveja dels anglesos. al matí, entre la boira, s'endevina el campo morrena enfarinat. els cims estan coberts per núvols de vent. un cafè calent converteix la derrota en alleujament. pleguem el campament i maleïm per darrera vegada el pes de les motxilles. desitgem bona sort als 4 valents del chopi i enfilem la baixada.

al taxi de tornada, la insuportable i omnipresent música romàntica peruana és substituïda per un poupourri de nirvana, u2 i guns&roses. ho tradueixo com un senyal de bona sort.

el taxista em mira i riu: "bonito corte de pelo. me haré uno igual"

bona sort.

MAMI, DOS GRINGOS!

una setmaneta estranya. després del tour de l’alpamayo ens vam regalar un dia de bon repòs i bona teca a huaraz. encara ens vèiem una mica justets per pujar a 6.000m en bones condicions, i vam pensar de fer un parell d’excursionetes extres per continuar aclimatant. “aquest dia” ens vam llevar ben d’horeta per agafar un taxi k’ns deixés a punta callán (4.225m), una collada k hi ha a la carretera k va fins la costa nord del perú. volíem fer kms, però de seguida ens vam adonar k no era el nostre millor dia. així k vam fer una passejadeta-contemplació per les alçades i vam començar a tirar avall per uns caminois… tipus… marta rossell. camins k no surten als mapes. camins k comencen bé però… bueno, possiblement ja saps de k parlo, oi? el cas és k a part de les típiques esgarrinxades i relliscades, no anàvem tan malament. però no era el nostre dia. i va la marta, i es torça un turmell. el xungo. el k es va malmetre a l’emmona fa un parell d’anys.

quin gerro d’aigua freda, tu! vam poder arribar bé, però a la tarda se li va inflar. 

pensaments positius. no pasa nada. canviem de plans. ens agafem uns dies de “descans”.

per continuar aclimatant hi havia la possibilitat d’anar al altiplano central del perú, una zona minera a més de 4.000m on podríem fer el turista durant uns dies. un lloc remot de difícil accés i amb poca infraestructura pel visitant. de fet no hem vist cap gringo en uns quants dies. bueno, la marta diu k’n va veure un, però… vaja, no li digueu res, però jo no el vaig veure. l’altitud.

agafem tot un combinat de busos i taxis destartalats per pistes de muntanya, barrancs vertiginosos i llogarrets remots on s’intueix una difícil subsistència. en alguns trams, la canalla (amb els pares observant desde la cuneta) es dedica a col·locar rocs a la calçada k no treuen fins k el conductor no deixa anar uns soles. nens descalços i esparracats. amb dents de llet encara, però amb cara de no creure ja en el ratoncito perez. “treballant” en horari escolar en un altre matí k s’aixeca emboirat i amb els marges de la carretera nevats.

triguem 13 hores en fer uns 300km. als taxistes els paguem una mitjana de 1’5€ per persona i hora. no sé com els hi surten els números, pq’ la benzina no és gaire més barata k a casa.

amb el cul aixafat i els ossos quasi soldats, arribem a cerro de pasco. es un dels llocs més estranys k hem visitat mai. d’entrada és la ciutat més alta del món amb 4.333m. està desordenadament construïda al voltant de la mina a cel obert més gran del perú. quan li pregunto a la noia k’ns cobra els tickets del bus: “qué es lo que sacan de la mina?” ella em mira com dient “este gringo es gilipollas!” i contesta un irrebatible “minerales”. estan construint un barri nou, el de san juan, i dóna la sensació de k’stan esperant k la ciutat vella es desmoroni per ella mateixa. k no val la pena arreglar, o ni tan sols apuntalar, una casa k’stà caient. o treure els centenars de cables obsolets k pengen perillosament per les façanes. la brossa s’amuntega. dotzenes de gossos malaltissos la remenen. més k decadent, sembla un lloc abandonat. però hi viuen! amuntegats en carrerons laberíntics i atestats de comerços de tota mena. tan atapaïts k costa caminar entre ells. tan abarrotats de gènere k sembla impossible k tot allò es pugui vendre. tot distribuït per zones. l’únic miratge d’ordre perceptible: el carrer de les sabateries, el dels electrodomèstics, el de les perruqueries, el de les carniceries i peixateries sense refrigeració! una cantonada sembla el museu dels horrors exhibint caps de bestiar cuits de fa no se sap quan. olors k costen d’empassar. brossa, molta brossa. tot es llença aquí i ara. per què? bueno, i per què no?

vam tenir sensacions difícils d’explicar. és un lloc al k no em penedeixo d’haber anat, però al k no hi tornaré. mai.

ens vam allotjar a l’hostal santa rosa. diu k es l’edifici més antic de cerro. m’ho crec. i si ma diuen k no s’ha repintat desde la inauguració, tb’ m’ho crec. sembla l’hotel del resplador. terres de fusta k creca. parets rascumides. un fong em va dir: “pues jo estic aquí desde el segle XVIII. qué te parece?” hi ha un tranquilitzador cartell k diu, en 3 idiomes, “absténganse de escupir en el piso y las paredes”. als lúgubres passadissos esperes trobar-te la jennifer amb els seus rínxols d’or i la seva mirada turbadora.

“quieres jugar conmigo?”

“no jenny, no. no eres real. estás en mi  imaginación y me voy cagando leches!”

els lavabos estan repartits per l’edifici. si és el teu dia, pots trobar-ne algun k no estigui tancat amb candau (por qué? y por qué no?), però no et flipis pq’ probablement no hi haurà aigua. lo de la dutxa ho estan buscant al diccionari. però hi ha llit, això sí. i amb llençols de franel·la per contrarestar les finestres k no tanquen bé. a més, la disco del costat t’obsequia amb música gratis fins les 4 de la matinada. el servei (familiar) és molt amable quan el trobes (a grito pelao te sorprendes gimoteando “hay alguien?”). i tenen wifi. no funciona però en tenen, tu.

sort de les pastisseries. pels adictes al sucre xungo, les pastisseries del perú son la solució per a tot excepte la gastrointeritis.

vam anar al bosque de piedras de huayllay, k en realitat era el motiu de tant de patiment per arribar fins aquí. el lloc es curiós. al mig del páramo, entre 4.100 i 4.500m d’altitud, els elements han erosionat la terra alliberant uns pinacles de roca k, a manca d’arbres, han estat batejats com a “bosque”. en la lluita contra les forces de la naturalesa (un vent k pela i unes pedregades k fan por), han adoptat formes d’allò més particulars. amb imaginació i poc oxígen, pots identificar diversos objectes i animals. és un lloc plàcid per passejar. i molt tranquil si matines i no et fa por el fred. et cobren un sol per entrar, uns 28 centims d’€, i et donen un mapa k no vale pa ná. lo millor es perdre’t. tb’ hi ha pintures rupestres. uns animals molt macos i ben retratats i uns caçadors k fan pena de sossos i escanyolits. parèntesi. ja sé k no ve a cuento, però no serien aquests els inicis de la zoofília? tanco parèntesi. oblida-ho. no he dicho ná.

hi ha tb’ un lloc k presuntament és el centre de tot plegat. li diuen el centro magnético. a simple vista no es res més k 3 cercles de pedra concèntrics d’entre un i vuit metres de diàmetre. hi ha qui diu k es concentra molta energia degut a l’alta mineralització de la zona. no sé. la marta es va posar al centre i riu igual.

tb’ vam trobar una noia, molt agradable, k sostenia la possiblilitat k ho haguéssin fet els ovnis. era una tia molt maca, i ens havia semblat intel·ligent, així k devíem posar cara de sorpresa, pq’ va afegir “si hombre, los ovnis: objetos volantes no identificados”. no, si ya. si eso lo había pillao.

clar home, molt creïble. tu imagina’t, et dius Alienigenus Marcianez, vens d’un altre planeta. això són tropecientos años luz. tens la tecnologia per travessar galaxies, i vens aquí, al páramo andino, i fas… 3 circumferències amb pedretes. uau! sense donar més pistes, sense deixar un punyetero llibre d’instruccions. el teu món és la noruega de l’univers. aneu tan sobrats k l’altre dia ta van dir “apa majo. ahí tienes una beca de la reostia pa que te vayas a la tierra a hacer tontás”

reconec la meva ignorància en ufologia. però… o tenim uns veïns amb molt sentit de l’humor… o la història fa aigües.

bueno, teniem pensat acampar, però com q feia molt de fred vam anar a unes fonts termals de prop. per poc més de mig euro, t’omplen unes piscinetes particulars amb aigua k surt calentoneta de la roca. amb mitja hora en tens més k suficient. surt molt calenta peró et deixa com nou. això sí k deu curar fins i tot la gastrointeritis. a més diuen, i ho corroboro, k els banys amb aigües geotermals mantenen el cos calent molta més estona k un bany amb l’aigua del termo de tó la vida.

nevava. si hi havia dubtes a l’hora d’acampar, se’ls va endur el fred. vam allotjar-nos a l’hostal santa ana. es promocionava oferint dutxa calenta, tv x cable i wifi… cero de tres. vam dormir a l’habitació mes petita per la k hem pagat mai. vaig haver de fer càlculs matemàtics per passar la motxilla per la porta. aquesta part no és conya, et juro k la motxi no entrava. això sí, ens vam fotre un generós sopar a la plaça amb unes vistes de postal nadalenca. i l’habitació petita es va escalfar ràpidament.
l'endemà a cerro assistim a una mani per denunciar la violència de gènere. vam escoltar unes xifres esgarrifoses. les manifestacions van ser multitudinàries a tot el país, però sorprenia la poca presència d'homes. si la meitat de la societat no està concienciada de k tens un problema, com el soluciones?
per tornar a huaraz vam decidir passar per lima. és més llarg i un pèl més car, però molt més còmode. la carretera passa pel lago junín, el gran llac ms alt de perú amb 4.100m snm. un santuari pels ocells. tb' es veuen colorides mines a cel obert i les corresponents llacunes contaminades k les envolten. vam conèixer un paio k treballa pel ministeri d'agricultura, i entre d'altres coses ens va comentar k el gran problema de la mineria peruana es k les explotacions més importants estan a les parts altes, a les capçaleres dels rius. això comporta k a extensíssimes àreas, les aigües estiguin contaminades de metalls pesants. allò k anomenem primer món, vol consumir matèria prima de baix cost, i això implica k les condicions laborals i mediambientals de la resta (el 90% dels bípeds) siguin... bueno, k no hi siguin.
tb' vam passar pel coll de ticlio, a 4.818m, k serpenteja directe cap al mar (ferran, a veure quan t'atreveixes!). com a curiositat, allà s'ubica l'estació de ferrocarrils més alta del món.
un lloc interessant, l'altiplano central. amb ganes, paciència i estómac hi ha molt per descobrir. però ja tornem a ser a huaraz. ara anem a preguntar sobre les condicions dels nevados. tenim mono d'alçada.
la setmana k ve us explico.
per cert, el turmell de la marta de p--- ---e!

AL FINAL, EL PERUANO RESULTÓ SER DE IRÚN

Tenim una guia del perú de l'editorial desnivel, escrita per un tal david taurà, k'stà molt bé. planteja excursions d'entre un i deu dies, i ascencions a cims de 5 ó 6000m no gaire difícils.

naltros volíem fer una "volteta" per aclimatar abans d'enfilar algun cim. per provar-nos amb les motxilles en altitud. i la proposta més atractiva k vam trobar es la circumvalació dels massissos santa cruz-alpamayo. és una ruta pensada per fer en deu dies amb burros de càrrega, arrieros, guia, cuiner, campaments preestablerts i tal. però el nostre esperit lliure i un massoquisme k encara no he acabat d'analitzar, ens van portar a carregar uns motxillots d'entre cal déu i ca l'ample.

el camí comença en un llogarret agrícola anomenat hualcayan. al nord del callejón del huaylas. a uns 3.150m d'altitud. no hi arriba transport públic. i com k no trobem cap gringo per compartir gastos, el taxista ens fot una bona clavada. encara riu el kabrón.

tot just començar ens adonem k han arrencat els panells informatius i tot tipus de senyalització. deduim k per dissuadir als k'anem sense guia. preguntem a una nena petita. ens diu k sí, k'anem bé. però tot d'una se'ns posa davant barrant-nos el pas i ens demana 3 soles (+ 1€) a cada un.

"3 soles? pa qué?"

"pa pasar"

la nena no deu aixecar més de dos pams de terra, però la japuta té una mirada k'espanta. intento sostenir-li. i quan estic a punt de cedir, m'armo de valor, i amb veu ferma dic: "no, no vamos a darte nada." ella em mira altiva. diu "vale". i amb aires de suficiència s'aparta lentament. fa bé. entre la marta i jo crec k haguéssim pogut reduir-la.

el primer dia es tot pujada. són molts metros i anem força carregats. ens plantejem de llogar un arriero per la primera jornada. però els k anem trobant, no semblen tenir gaires ganes de treballar.  després trobem un k'ens ofereix deixar-nos una mica per sota d'on volem arribar. ens sembla car. intentem regatejar i no arribem a cap acord. poc després ens sentirem una mica miserables, pq' de car no ho era. ens volia cobrar 14€ per pujar-nos les motxilles amb el burro. eren 1700m de desnivell. tot un dia de pateo per 14€. jo no ho faria.

ho pagarem car. volíem arribar al paso osoruri (4.860m). però el pes i el cansament ens aconsellen parar a la llacuna cullicocha (4.620m). en realitat no ens surt tan malament. trobem una caseta del guarda amb la porta oberta i, tachan!, matalassos a dins. un regal dels déus, pq' feia una setmana k havíem sortit de casa i només havíem pillat dos llits. la resta de nits, o bé en transports o bé a la tenda. a més el nevado santa cruz es reflecteix a la llacuna, i la posta de sol darrera la cordillera negra ens treu tots els mals. dormim bé, mooooolt bé.

en tot el camí no havíem trobat ningú. ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, ni... bueno, ja s'havia entès quan havia dit ningú, oi? l'endemà sí k trobem un grupillo de gent de lima amb guies i arrieros. dos avis entusiastes k semblaven rejuvenir a cada passa, i la resta k feien lo k podien. intercanviem salutacions i bons desitjos. fem un parell de "colladetes" i entrem a la quebrada alpamayo. una bonica vall amb runes de cabanes preincaiques i un serpentejant riuet k ens refresca amablement. només ens acompanyen uns quants rucs k pasturen impassibles i algun esparver k ens observa suspès i curiós pocs metres per sobre nostre.

del fons de la vall veiem a un peruà escarranxat k puja fletxat com un dimoni. i quan s'acosta ens deixa anar "aupa, qué sois? euskaldunes?" "no, catalanes. vosotros levantais piedras, nosotros levantamos gente". resulta k el peruano era d'irún. havia sigut competidor de kaiak en aigues braves i s'havia passat un any a la seu d'urgell. "déu n'hi do" , anava afegint al final de cada frase. portava a sudamèrica des del febrer i calculava k tenia plata fins l'octubre. anem junts una bona estona. "déu n'hi do". i compartim un ventós dinar a la llacuna jancarurish, amb espectaculars vistes de la cara oest de l'alpamayo. ell s'en torna. va sense tenda, amb roba precària i poca teca. en Dani Dientederecho (Rastortza). déu n'hi do.

naltros seguim. darrera i pesadeta collada del dia, i acampem sota un cel estrellat a la desoladament bonica quebrada de mayobamba. al matí els núvols ens regalen una colorida sortida de sol. baixada suau, collada tranquila. i a mig matí arribem a huillca. tres cabanes abandonades i una altra on viu una jove pastoreta d'alpaques, una espècie de llames però més petites, robustes i llanudes. la noia ens demana, en un castellà precari, llet. té dos xaiets petits a qui se'ls ha mort la mare. no en tenim. mal pressagi per a les bèsties.

poc després trobem dos joves k tb' van molt carregats. ell alemany, ella polonesa. ens expliquen k'han acampat a la quebrada yanajanca, a on naltros ens dirigim. diu k no han dormit. k un grup de toros els hi ha donat la nit, bufant, gratant el terra i remenant la tenda. la vall és bonica per acampar, molt més frondosa que les k hem vist fins ara. però quan parem a fer una mica de pa amb un manxego reserva tretze mesos, veiem k lo dels toros anava en serio. ens envolten bramant. no som benvinguts. canviem de lloc, però ens clitxen. els hi llencem pals i pedres però cada cop en venen més. jalem ràpid i fotem el camp. k no erem naltros els k estàvem dalt de la piràmide alimentícia?

ens liem una mica pq' aquí els camins no estan marcats i el mapa k portem és escala 1:100.000. però finalment arrivem a jancapampa. un llogarret en una esplanada sedimentària als peus del pucajirca (6.046m). acampem al costat del riu. als pocs minuts apareix una dona amb la seva filla, la jasmina, de sis anys. porten cervesa per vendre al mateix preu k la trobes al bar. i estem al cul del món! un altre regal dels déus! xerrem una estoneta fins k comença a fer-se de nit. ens demana "medicamentos para el dolor de cabeza". li donem un parell d'ibuprofens i se'n va a casa, a 500m a l'altre cantó del riu.
al matí ve el seu marit a petar la xerrada. ens deixa cangurant a la jasmina mentre s'en va a buscar matolls per fer una escombra. triga molt. esperem k això no equivalgui al "voy a comprar tabaco, nena". de la "Jas" treiem en clar k camina una hora per anar a cole i k es la petita de 3 germanes. juga amb l'ampolla buida de cervesa fins k trec la càmera. llavors l'amaga i adopta un posat digne com dient "almenys no em treguis com una borratxina, pisha!".

els dies se succeeixen plàcids i tranquils. encara trobem poca gent. les pujades fan bufar, però les vistes als colls curen l'ànima. apalancat mastegant unes ametlles, contemplant els corriols zigzaguejant entre incontables muntanyes k es perden més enllà de lo k pot abarcar la vista, penses en lo xulo k seria córrer un ultra en un entorn com aquest. després et penges els 20kg de motxilla i remugues "y una polla iba yo a correr un ultra por aquí. si no hay ni pa respirar!"

arribem a la quebrada santa cruz amb una mica de xoc. les vistes son xulíssimes entre el quitarraju (6.035m) i l'artesonraju (6.025m), k sembla un cerví inmens. però molta gent pensa lo mateix i la tranquilitat s'esvaeix. les esporàdiques i agradables converses es transformen en inintel·ligibles sons gutarals tipus "ngrf", i la resposta a un "bon dia" sovint és una silenciosa girada de cara.

en fi. arribem al camp base de l'alpamayo i la bonica llacuna achueycocha. alguns es preparen per pujar, altres tornen. les condicions són dures allà dalt. una família de cashapampa monta un xiringuito durant els 3 mesos de temporada d'ascensions. els preus de les begudes són raonables tenint en compte k triguen dos dies en burro en arribar fins aquí. la michelle, de 4 anys, xerra amb soltura i es fa amb tothom. sembla controla-ho tot.

la nit és freda. però el cansament acumulat dels cinc dies k portem caminant de sol a sol, fa k dormim a "pierna suelta". al matí costa k el sol entri al fons de la vall. les mans només s'escalfen quan abracen el got de cafè fumejant. però l'espectacle dels llums de l'albada travessant els núvols per pintar de groc les geleres dels cims, fa k valgui la pena sortir de la protecció del sac. a dalt bufa el vent. mal dia pels escaladors. aquí la michelle ignora el biruji i correteja amb els gossos, k a aquestes alçades són més simpàtics i fan millor pinta k els pobres k malviuen pels carrers de la ciutat.

emprenem la marxa. seran 25 pesats km. en teoria de baixada, però trobem molts "toboganets" k ja ens sobren. continuem trobant gent, molta gent, k no va anar a la classe de "un buenos días se contesta con otro buenos días" de primer de primària. molts burros sobrecarregats i sovint maltractats, k seran abandonats a la k una malaltia o una probable fractura els deixi impedits per ser... rendibles. es troben molts cadàvers devorats pels cóndors. ens fa replantejar la futura contractació d'ajuda per portejar.

a la k'anem perdent alçada, la vegetació es torna quasi tropical i la calor quasi insoportable. arribem a 27º a 3.000m d'altitud!!! ens girem per dir adéu als nevats k no sabem per quant de temps seran nevats.

una de xifres:
40 hores de marxa en 6 dies
125km
8.300m de desnivell +
camp més alt a 4.630m
camp més baix a 3.570m
sortida a hualcayán, 3.150m
arribada a cashapampa,  2.930m
vuit collades d'entre 4.450 i 4.860m
pes de les motxilles: molt
vegades k hem dit "uf!": no sé... incontables

en resum: cinc dies molt xulos i un sisè una mica agobiant. potser ens hagués deixat millor regust fer la ruta del revés. tot i així molt recomanable. geleres penjant de cims verticals. llacunes multicolors k reflecteixen com miralls els gegants andins. valls profundes k conviden tant a la marxa a peu com al descans. pedra sobre pedra. així de simple... així de gran.