dimecres, 28 de setembre de 2011

SCL

aixó es l'aeroport de santiago.
soc aquí cremant els darrers pesos. ben invertits en una pinta de kunstmann.
lo penat ha marxat a tres de cinc. jo he posat el desper a les set. amb la ideia d'anar a correr i despedirme de la verge k hi al turonet k tenim darrera la chimba (l'alberg, un lloc collonut,tu), peró m'he quedat fent mandres sota el nórdic de ploma. intentava repassar el viatge, peró el cap se m'n anava por otros derroteros. mandra plàcida, per aixó. acceptable esmorzar. "gracias por todo. hasta otra". metro. bus. poques cues per facturar i per passar l'aduana. i molt de temps al limbo aquest del tax free/astronomic prices. m'he repassat tots els llibres de fotografies (algunes ja familiars) de xile.
i despres de deu setmanes por esos mundos("porqué tienes que irte tan lejos?" "...un besazo, guapísima") m'n torno cap a una casa k encara no conec. i ja estic menjantme la olla sobre k cony preparo diumenge pq' dinin els psicopates aquests d'atrapalakabra.
hi han ganes de tornar, peró...
...saps? hi ha gent (fins i tot alguna molt estimada)k diu k viatjar durant molt de temps cansa.
home (dona tb', per ser políticament correctes), es cert k t'aprimes i t'enfades. peró no em faria res k l'avió s'espatllés (algo poc serio, no fotem. k pogués aterrar i tal) a algun lloc d'aquest meravell'os continent, i em diguessin: "ves a dar una vuelta de un mes o así a ver si lo arreglamos".
viatjar mola. es un privilegi totalment antiecologic k'ns aporta el mon capitalista del k tant reneguem mentre prenem una cervesa importada del centre d'europa sentats en una cadira made in china.
contradiccions incloses, m'ncanta la sensació k tens quan just acabes un viatge, i ja estas pensant en el seguent.
i si penses en repetic lloc. es k malgrat els kilos perduts i les inevitables emprenyamentes, ha valgut la pena.

ens veiem aviat.

EL TATIO

el tatio és un camp de géisers ubicat a uns 90km al nord d'atacama, a 4300m d'altitud. hi ha cap a 80 surtidors. lo k passa es k a la tarda quasi no es veuen. és millor de bon matí, quan hi ha més contrast de temperatures. naltros vam arribar a la tarda i ens vam quedar a dormir al costat de la caseta dels guardes.
"podeis acampar ahí, donde estan esas piedras"
coño! i si montes una zona d'acampada, no podries treure les pedres?
després, quan el biruji arreciaba, es van enrotllar i ens van deixar cuinar sota cobert.
"ahí en el suelo, la mesa no la podeis utilizar"
més tard van llançar la casa por la ventana i en un alarde de generositat ens van encendre un llum. un luxe, tu.
al matí el termòmetre del vitara marcava -11º, i tropecientos gringos vinguts de san pedro esperaven mig glaçats la sortida del sol tot caminant entre fumaroles. pupurris de gent k's llevaven a les 4 de la matinada en busca de la millor foto. suportant el fred amb més renecs k dignitat:
"joder, que frío!"
"es ist scheiße kalt!"
"it's fucking freezing!"
"putain qu'il fait froid!"
"la puta, quin fred!"
però les imatges valien la pena. i quan el sol començava a acostar la temperatura a zero, hi havia qui s'atrevia amb una piscineta termal i tot.
un lloc curiós el tatio. una sorpresa perduda k va molar trobar.

I TRUST NO GOD, BUT I'VE SEEN THE FLIGHT OF THE CONDOR

hi ha dies k't mous per inèrcia. per una inèrcia k potser no comprens. tot i així et mous.
fins i tot aquests dies (o especialment aquests dies) pots apendre alguna cosa, obtindre algun premi.
la contemplació del vol d'un cóndor de tres metres i mig d'envergadura, donant voltes a 20 metres del teu cap, t'ensenya k'l món girarà igualment amb tu k sense tu. i k es decisió teva de pujar al carro o no.
i si t'ho diu un cóndor... hi puges.
P.D. és el segon cop k tinc una conversa amb un ocell. cal k'm preocupi?

dimecres, 21 de setembre de 2011

ESTA VEZ NO HAY PALABRAS

ARICA

em vaig despertar de la migdiada amb mal de cap. el vino es pa la noche, cojones!
la tarda era tranquila i la brisa marina enviava una frescor salada. i tot i k el sunnydays es un alberg molt agradable, no em volia quedar allà.
havia d’anar a córrer.
amb les trabuco quasi reventades ja i la roba mig bruta de precàries rentades, vaig sortir escopetejat cap a marc.
el passeig marítim estava ple de gent aprofitant les darreres hores d’un llarg cap de setmana de fiestas patrias.
canalla, molta, jugant amb estels de totes les formes i colors. els adults : uns tirats a la sorra, al mig d’un cercle d’ampolles buides, d’altres retratant a la nòvia (k s’ha empollat darrerament les revistes de models) amb una càmera k sembla recent estrenada. els cotxes a la sorra. la marea baixa. i uns quants surfistes gaudint d’unes ones k arriben ja cansades a la costa.
de fa uns dies k em fa mal l’esquena, i a mida k passen els minuts, noto k tot torna al seu lloc.
sento la sobredosi d’hematocrit k porto a sobre. en garmin diu k vaig a 4 minuts, tan ràpid com em deixen les cames. el cor va sobrat, deu pensar k vaig collint floretes. els isquios en canvi m’avisen k fa dos mesos k no faig estiraments.
“tio, k vas molt ràpid i això és sorra de platja”
“sí, però està dura”
“sí, ja, això diuen tots”
la sensació es collonuda, et sents volar. com els voltors de cap vermell k planegen a pocs metres de terra.
em segueix amb la mirada un pelicà k’stà impassiblement apalancat a la sorra. ningú se'l mira. deuen estar acostumats a aquest tipus de fauna, penso.
adelanto a unes ponytail k han sortit de gresca i esquivo uns nens k corren a mullar-se els peus.
veig un paio k ve corrent en direcció contrària. té un estil de pena, pobre bèstia. segur k corre maratons el desgraciat. quan s’acosta, veig k afluixa, em repassa de dalt a baix (en realitat va ser de baix a dalt, però em sembla k’s diu al revés, oi?), gira i es posa a córrer al meu costat.
“tú no eres de aquí, verdad?”
“no, soy de barcelona” –no fa cap menció al tal alexis.
“eres maratonista?”
“sí”
“ya se te nota. yo también”
no sé si es un cumplido o el kabron tb’ pensa k corro de pena. així k per ser neutral, contesto:
“sí, a ti también se te nota”
“y qué marca tienes?”
“últimamente estoy haciendo 3:15 ó 3:20 ”
el tio treu pit (una mica, no et pensis, k’nem xerrant a 4’20”) i diu:
“yo bajo de tres. este año hice 2:56’ en santiago”
penso: “aprofita xato, k tot s’acaba”
però dic: “está muy bien”
“y en españa teneis muchas competencias?”
“sí, hay temporadas en que podrías correr una maratón cada semana”
“huy, pero eso no es bueno. yo corro una o dos al año”
la resposta seria molt llarga i opto per no dir res. correm una estoneta en silenci amb la vista perduda endavant fins k ell diu:
“bueno, me vuelvo, que voy en dirección contraria”
“vale, cuidate”
“hasta luego” la platja és molt llarga. faig una estoneta més fins k decideixo tornar. ara tinc la ciutat de cara, amb el morro de arica al fons: un penyassegat de 110m k presideix el desèrtic paisatge. i tb’ es veu el port, k no fa festa. varis mercants plens de contenidors fan cua per entrar a descarregar, i empetiteixen les dotzenes de pesquers k’squitxen l’oceà.
sense decidir-ho, noto k augmenta altre cop el ritme. em deixo portar i m’abandono als pensaments. no sé deixar la ment en blanc, però sé deixar k vagi a la seva.
quasi de cop, prenc consciència de k la gent està quieta. tots amb la mirada enfocada a la mateixa direcció. alguna cosa em diu k pari i de seguida aprenc k val la pena. el soroll de les ones torna a acompanyar al de la meva respiració. a l’oest, el cel s’ha tornat ataronjat i el pacífic es traga el sol amb una lentitud mesurada.
ningú sembla espantar-se.
duen saber k demà tornarà.
...pues tornarem.

dimecres, 14 de setembre de 2011

NUNCA MAIS

a casa, de vegades, ens queixem de les organitzacions de les curses. però quan surts fora, de vegades, aprens a valorar el k tenim allà.
era un 10 de setembre k vaig córrer una marató de muntanya a les proximitats de santiago de xile. una del circuit de 42K de salomon.
i em va servir per constatar k córrer per muntanya es un esport de pijos en aquestes latituds. i tb’ k els pijos tenen cotxes molt macos però no saben organitzar una marató.
em vaig inscriure fa 4 mesos o algo així, i el pagament va anar sense problemes (fora de castillo de locubín, pagar mai es un problema).
havia de ser un recorregut de mitja muntaya amb sortida i arribada a la laguna aculeo: una zona d’esbarjo al sud de santiago amb càmpings i tal i tal. sort k no vaig reservar res. pq’, cual fue mi sorpresa, k chequejo la web dues setmanes abans de la cursa i ma trobo k han canviat, no només el recorregut, sino tb’ la ubicació de la cursa.
ara és al nord de santiago, a la hacienda santa martina, un complexe lúdico-esportiu luxós i pijo donde los haya.
al web màgic, t’informen k el dijous tal, has d’anar obligatòriament a recollir el dorsal i assistir a una xerrada tècnica. busco la ubicació al google. “al cul del món”, diu. “estrany”, penso. i decideixo anar a inspeccionar pq’ el dia D no hi hagin problemes. el pobre carles m’acompanya. no ho trobem. no trobem el puto lloc després de patejar tropecientas quadras. preguntem. nadie sabe.
torno a mirar el web. sorpresa. “información de última hora. hemos canviao el lugar de recogida de dorsales. la hora y la obligatoriedad de asistencia se mantienen.”
va parir!
diu k si disculpem per les molèsties ens conviden a un pica pica.
que kabrons! que fàcil k m’han comprat!
el nou lloc està a l’altra natja del cul del món, però almenys existeix!
no està mal. hi ha cervesa.
“me das otra?”
“eem, corres el sábado?”
“sí”
“bueno, ten. suerte”
com k al web no descriuen gaire bé com anar al lloc de sortida, ho pregunto. en persona no ho descriuen gaire millor. no goso preguntar res més. quin lio mental!
l’endemà vaig a inspeccionar (per no tenir problemes el dia D, ja saps). el pobre carles s’apunta.
de bojos. tot el matí a fer punyetes. preguntem. preguntem molt i no aconseguim res més k “paquí, pallá”. la gent s’enrotlla com els cables de l’ordinador, però encara k no ho reconeguin, nadie sabe ná. només un paio reconeix no tenir ni ideia, però no ens deixa marxar abans de descriure'ns tot el merchandising del barça k té a casa. “aquí en chile todo el mundo es del madrid. yo soy el único del barça. ya es casualidad, no creen?”
i una polla! si diuen k han fitxat un xileno, i està tothom aquí k no caga amb lo culé. (ja,ja... un acudit...ja,ja... caga-culé... ho pillas? ja,ja).
a punt de rendir-nos, entro en una urbanització d’aquestes enmurallades a prova d’intrusos, i jurant-me k es l'última vegada, li pregunto al de seguretat per la (beep!) hacienda martina.
“ve ese camino que sube a aquel cerro?”
“sí”
“es por ahí”
gúndéu! ja t’hagués pogut trobar abans a tu, hombre de diós.
vale. misión cumplida. ja sé on és la cursa. el dia D aniré relaxat de l'òstia!
dia D, 6AM.
“pi-pit, pi-pit”
esmorzo a la chimba hostel amb uns argentins k s’n van a esquiar.
40’ de conducció sense trànsit i arribo a puesto amb les primeres llums d’un dia k s’anuncia esplèndid. gent de la seguretat del recinte per tot arreu, no fos cas k ens enduguéssim un llac o algo així.
“buenos días. ¿dónde es la salida?”
“allá abajo, a la izquierda”
veig les banderoles de salomon. “¿y dónde dejo el coche?”
“allá arriba, a la derecha, junto a las caballerizas”
¡coño!, penso. “y abajo no hay aparcamiento?”
“sí hay pero no se puede. ¿ve usted las caballerizas allí arriba?”
“las distingo, mas bien”
“pues ahí puede aparcar”
“vale”
ens regalem un “gracias” però ens mirem amb cara de “que te den”.
els 800cc del chevy spark són justets, i en primera rugeix com un dimoni la pobre bèstia. a les caballerizas hi ha una bona vista del k s’intueix com el recorregut de la cursa. uns turonets enfarinats a tir de pedra. k es deuen aixecar desde els 2750 del sostre de la marató, fins poc més de 3000. i darrera, al fons, la gran muralla andina. gegants de 6000m, blancs com la neu (pues claro! si están nevaos! ...pardillo!) retallant-se contra un cel blau com...com... (venga pardillo, a ver que dices ahora?) com... bueno, d’un blau molt maco (que pena!).
deixo el cotxe. constato k m’he descuidat el gps, i el xip...i la roba de recanvi... que desastre, rediós!
vaig a la sortida. donen esmorzar. interessant. queden 40’ però...
“¿y esto qué es?”
“brownie”
“¿y eso?”
“jugo de papaya”
“¡caramba! ¿y eso?”
“pinxos de fruta”
“anda, pero si teneis cereales... y yogur!... ¿puedo?”
“sí claro. oye, ¿tú corres hoy?” (que guapa k era, i casi no m’hi havia fixat)
“sí, la de 42”
“pues nada, suerte”
que bo! m’ho vaig menjar tot. però no vegis quina caguera! vaig entrar al lavabo k hi havia cua, i quan vaig sortir ja no quedava ningú. “pobrecillos”, vaig pensar. però no es k fugíssin, es k era tard.
van donar l’escopetasso k encara m’estava recolocant lo calçotets. vam sortir els de totes les distàncies alhora, com en una orgia de psicòpates aborrits de la rutina. apa a correr por los cerros!
a la cursa hi ha vuit avituallaments, i et trobes... vuit persones. no hi ha ningú més ni a les cruïlles, ni d’assistència per si prens mal. a més la senyalització era pèssima. semblava més una cursa d’orientació. la gent començava a estar fins els dallonsis, sobretot els argentins: “estos boludos no saben ni organissar una competenssia, pibe”.
jo m’ho prenia el millor k podia, però tampoc vaig aguantar gaire. allà al km25, en teoria, havíem d’assolir el punt més alt. fins aquí, tot i havent anat molta estona camp a través, el camí era més o menys evident, però més endavant no es veia gaire clar. anavem un grupillo de 5 corredors, entre el 8è i el 12è, k’anavem fent l’acordió desde feia una estona. i li vam preguntar al tio de l’avituallament.
“¿estamos ya en lo más alto?”
“no sé”
“pero ya no debe quedar mucho de subida, ¿no?”
“no, ya falta poco. y luego es todo bajada... creo”
i clar, ens vam perdre. i aquesta va ser grossa. vam pujar i pujar. sense marques ni res per un corriol k semblava evident però k ens allunyava del recorregut k semblava lògic. i fastiguejats vam pujar un cerro per veure k l’havíem liat. vam veure una línia de corredors al quinto sacramento femenino, apurats muntanya avall com posesos. i naltros allà perduts enmig de la neu i la natura i la mare k’ns va parir. dos argentins, dos brasilenys i un maresmenc sense ganes d’explicar un acudit. i la meva fortalesa mental va dir “a tomar pol culo”. i el cansament acumulat i unes baixades de “p’habernos matao”, van fer la resta. vaig trigar quasi tres hores en fer els 15km k quedaven de cursa, i era casi tot baixada. tot xino xano. a gaudir del paisatge i a menjar tot lo k’t donguin. avui ja has corregut prou.
dels k anàvem junts, un brasiler encara semblava més rendit k jo (un brasiler a la neu!), però fins i tot ell em va passar quan faltaven un parell de kms.
el puntasso va ser k van aparèixer tot de cóndors (potser esperant k algú s’escogorciés) de darrera els penyassegats, o quan creuaves alguna collada sortia una d’aquelles bèsties gegantines i et sobrevolava o es posava al costat durant uns segons. a només 15 ó 20m de distància. no sabies si per vacil.lar-te o per calcular lo rostit k estaves. fan entre 50cm i un metro més d’envergadura k un voltor pirinenc, però aquestes moles andines abulten el doble k els nostres rapinyaires.
els darrers km van ser insufribles. veies l’arribada allà mateix però et desviaven per tots costats. a les dues últimes voltes absurdes, passaves a uns 50m de la línia del final. vaig pensar fins i tot en retirar-me, i al final continuava més per curiositat k per orgull.
i vaig arribar amb més pena k glòria i amb una mala llet de l'òstia k es va esvaïr qua em van posar davant un plat d’amanida “con aceite de oliva, que en chile tambien tenemos” i un altre de raviolis “rellenos de parmesano y con salsa de tomate y albahaca con carne de soja. ¡muy ricos!”
de veritat, mira k és fàcil comprar-me. quina manca de dignitat!
ple de fang i suor i... i coses. em vaig dutxar i em vaig tornar a posar la roba bruta. era igual, pq’ encara havia de pujar a las caballerizas de los sacramentos masculinos. es com si et fan pujar per can martinxu un cop has acabat la cursa.
gúndéu!
mira k tenia ganes de córrer una marató a l’amèrica del sud, però mira lo k’t dic: NUNCA MAIS!

P.D. ja, ja!

dilluns, 12 de setembre de 2011

LEAVING SANTIAGO

per fi ens dirigim a les muntanyes amb opcions fins i tot de pujar-ne alguna. ara som en un bus en direcció calama (un poble miner prop d’atacama), patint les insufribles pelis dels busos sudamericans. són les mateixes k al perú, tu. salten la frontera com canguros entusiastes.
i deixem santiago després de fer una marató k ens ha fet perdre un parell de dies i molta paciència. amb una organització pèssima fins l’absurd. em quedo amb les impressionats vistes dels andes k el recorregut oferia, amb 6000s retallant l’horitzó al seu gust. o amb la soledat del corredor de fons per haber-me perdut incomptables vegades degut a una patètica senyalització. o a la companyia dels còndors, k apareixien inesperadament darrera una roca o al pas d’alguna collada. de vegades només a 15m de distància, com per vacil·lar de la seva descomunal dimensió.
llàstima del mal muntatge, pq’ els ingredients hi eren.
bueno, nunca mais.
i marxem de santiago quan ja hem après a conduir pels seus carrers. i deixem les seues 5 milions d’ànimes envoltades pel núvol de pol·lució més dens k mai he vist.
i ens n'anem als deserts i als volcans
...a lo k haviem vingut.

dijous, 8 de setembre de 2011

NO STRESS

es k a valparaiso es menja molt be. i com t'ho has de pendre?
pues prent-ho be.
portem gairebe una setmana per aqui i no hem fet gaire cosa mes k menjar i arreglar el mon amb una ampolla de vi buidant-se al mig de la taula. hem provat de fer monte, no et pensis. pero es k hi ha neu tova i fatigosa a partir de 1500, i el temps tampoc acompanya. a santiago i rodalies, a l'hivern li costa marxar. i si l'alternativa es apalancarte a un refu de muntanya amb grans finestrals, contemplant els cims nevats i escoltant la pluja, a l'escalfor d'una estufa de llenya amb bon menjar i bon vi xilé. pues que has de fer?
llàstima k el de la perilla sigui tan calvo, si no encara arrodoniriem el moment.
vam començar a la vall del tricahue (a uns 300km al sud de santiago). anomenada aixi per un lloro k habita a les fagedes de la zona. la ideia era pujar el descabezado grande. k no es un mataroní k hagi perdut la olla, sino un volcà de 3900m. pero en dimitri, un belga alt i prim com un sant pau (es diu aixi?) k guarda el refugi, ens ho va treure del cap.
"llevan esquis?"
"no"
"i raquetas de nieve?"
"no"
"pues olvidenlo"
"vale. hay algun sitio donde comprar comida por aqui?"
ens vam fotre una bona patejada amb neu fins el genoll, per aixo. per k no sigui dit. i despres vam visitar unes fonts termals amb unes saunes naturals en unes coves de vapor. tb' vam veure condors i unes guilles ben alimentades, i fins i tot un woody woodpecker coma quell dels dibuixos animats. si home aquell k feia "paraparara, paraparara, para, para, pararà". no t'nrecordes? aquell k semblava un pitufo perdut al londres dels 80's, blau tot ell i amb la cresta vermella.
en dimitri, k tb' corre com un sant pere (no, em sembla k aixi no es diu) em va ensenyar alguns caminois de la zona sota una gebrada matinal k tallava l'alé. i despres de la imposibilitat d'enfilarnos a les alçades, vam canviar de zona. vam anar fins el cajon del maipo. una zona minera a una hora de la capital a on s'aixequen alguns 6000's glaciats. ens els vam mirar de lluny pero ens vam conformar amb una excursioneta fins a cota 3000 abans k es gires un vent fred com els peus d'una dona. al refugio aleman a on ens vam allotjar (mes hotel-restaurant k refugi per cert) vam coneixer a en guillem: un mallorqui a qui una xilena va arrossegar aqui fa cosa d'un any. i k resulta k va treballar a la fundació maresme.
curiós aquest pañuelo.
i a falta de montañas, buena es la costa.
valparaiso te un encant entre decadent i emergent o potser tot lo contrari. ciutat colorida donde las haya. esquitxada de grafitis ben currats la majoria i assentada sobre empinats turonets, sembla un san francisco petit i a mig fer. o mig desfer, depen de com t'ho miris.
avui pugem a santiago, k d'aqui dos dies hi corro una marató. i despres al nord. a veure si les condicions ens deixen pujar algun cim. amb lo penat no gaire ben aclimatat. pero ell es fort... i te fe...

dimecres, 7 de setembre de 2011

EL PERÚ


el perú es la polla, tu!
de debò. és per anar-hi. i sobretot per tornar-hi. veus tants llocs i tantes coses per explorar a fons, k de seguida penses en un viatge més limitat en els desplaçaments.
lo millor, la gent. en general, a quasi tot arreu, la gent és molt amable i agraeix la conversa. té fama el país de perillós, de k’t poden robar a cada cantonada. pero prenent certes precaucions (les mateixes k a barna o madrid, no et pensis) i amb una mica de sentit comú, la veritat és k no es fàcil veure't en problemes. saben k el turisme es un “filón” d’entrada de divises. i el turista està vigilat i amb la sensació de protegit. molts hi viuen dels dòlars del gringo.
naltros hi tornem segur. ens hem enamorat d’alguns llocs (cordillera blanca, cañón del colca, península de capachica...). i és k amb bones dosis de paciència i ganes de rebuscar raconets, trobes moltes joies al país dels inques.
de vegades tb’ et canses, no et pensis. de la impuntualitat general, de les informacions errònies k’t fan anar de bòlit, de pagar més per norma (bueno, no. pel color de la pell, diguem-ho clar), de suplicar el paper de wàter, de qüestionar-te el significat del k tu entenies per “aigua calenta”... dels busos. això mereix un capítol apart.
per norma són còmodes, sí. però hom se santigua just abans de pujar-hi. i de seguida entens per què. als diaris, és normal llegir notícies d’autocars estimbats amb morts i fetges per tot arreu. sembla k la filosofia és k si déu vol k visqui, pues viuré. i si el paio me quiere recoger en su seno, pues content k m’en hi vaig. me llegó la hora. així de simple. però clar, no fotis company, k jo sóc ateu. i a més d’aquests radicals k’s pensen k morir-se és una putada. per déu (pel teu) ves pel teu carril! no adelantis a la corba! si arribarem tard igualment, si és norma! però k no veus k algun dia algú no s’apartarà per molt d’èmfasi k hi posis tocant el clàxon?
al final et deixes anar. i si no creus en déu, almenys creus en la sort.
i ens vam acomiadar del perú fent una passejada pel canó del colca. un lloc a on els cóndors et deleiten amb el seu vol plàcid i majestuós. el barranc té més de tresmil metres de profunditat, el doble k el del colorado. i bueno, si has vist el d’arizona i no recordes com fer operacions de trigonometria, la veritat és k aquell és més espectacular. però no et pensis, si te'l mires bé i tens ganes de perdre't uns dies, aquest té recursos per embaucar-te. a banda i banda, tens geleres penjants i volcans de 6000m. hi ha runes perdudes inexplorades. tb’ pots trobar fonts termals i poblets amagats al fons de la vall, fugint del desert i aprofitant els nombrosos oasis k surten de les parets de mil colors. naltros vam fer nit a un d’aquests exhuberants punts d’aigua. i els locals s’han montat uns bungalows pels gringos i unes piscinetes d’aigua tèbia k’t reanima després d’una llarga patejada. tb’ tenen cervesa a un preu raonable. què més vols?

a arequipa, encara vam tenir temps de trobar els catalans de la quebrada ishinca. unes cervesetes per intercanviar experiències van constatar k pots veure coses diferents encara k visitis els mateixos llocs. la màgia de viatjar, deu ser. tb’ vam trobar al nano d'illora. i a en raphael (al cantant no. a l’alemany de huaraz), a lima en un vegetarià dels hare-krisna. un pañuelo, tu.
i vam trobar un país. un lloc k portarem ben endins i k ens ha deixat les portes obertes per quan la butxaca ens deixi tornar.
...COMPREU OLI! COMPREU OLI!!!

diumenge, 4 de setembre de 2011

Crònica des del món real

Avui he anat a córrer després de més de 50 dies sense fer-ho. Pensava fer 20 minutets per pla fins a Lourdes d'Arenys de Munt per veure què tal reponia el tormell però he notat com la sobrecàrrega que porto de glòbuls vermells m'arrastrava pujada amunt un cop passat el santuari de Lourdes, amunt per les ziga-zagues de corbes sense gairebé ni esbufegar. Sabia que seria millor fer mitja volta perquè ja eren quarts de nou del vespre i s'estava fent de nit, però òstres amb els glòbuls vermells! Qualsevol fa mitja volta quan estàs fent una pujada que ni t'enteres que va amunt. Total que pensant a la pròxima corba giro, a la pròxima corba giro... he arribat a dalt de la pujada, quasi a can Fàbregues (sí, de la parentel·la d'en Cesc) i com que no m'ha agradat mai això d'anar i tornar pel mateix camí, he decidit fer la baixada per la drecera que va a parar darrera el restaurant de Lourdes tot passant per dintre el bosc frondós. Tot això ho he pensat completament conscient que s'estava fent fosc i que no portava frontal. Però és que m'agraden els finals no previsibles... i recordem que, de fet, jo només anava seguint la voluntat dels glòbuls vermells aquells. Tot i que amb prou feines es veia els corriol, he disfrutat com un camell baixant pel mig del bosc. Tant temps sense córrer! Això crea adicció, ja ho sabeu molts de vosaltres. He arribat de nit però amb els tormells sensers i més feliç que un tornavís. Ja veurem demà si el tinc inflat o no.
Llàstima que no portava rellotge perquè m'hauria agradat saber quan temps he estat; la sensació era que anava volant com amb un motoret... Que algú m'obligui a entrenar sisplau!!!! ...abans no se m'acabi la càrrega de glòbuls vermells.
Aviat hi ha la cursa d'Arenys i he de fer bon paper al poble...



El Corral del Forn (Can Fàbregues)

divendres, 2 de setembre de 2011

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.