AOTEAROA

Plou. Plou de nou a la terra del llarg núvol blanc, Aotearoa. Com més temps portem en aquest país, més evident resulta que haurien de canviar el nom de Nova Zelanda pel nom maorí. El llarg núvol blanc és un element íntrinsicament lligat a aquesta terra, que la condiciona i acompanya incondicionalment. I a nosaltres també ens condiciona el desenvolupament de les nostres vacances. Des que les vam començar ara fa 10 dies (alguns fa 10 mesos), aotearoa ens ha acompanyat pràcticament cada dia, excepte dos, durant els quals ens va deixar gaudir d'uns quants rajos de sol. La resta, núvol... però si només fos el núvol, el que passa és que sol anar acompanyat de pluja, neu, vent... És el que té aquest país, que estàs en "molt" contacte amb els elements. De vegades un pèl massa.

Fent un resum de la situació i desenvolupament de les vacances en qüestió, doncs van començar el dimecres 23 de setembre quan vam deixar Chch i el nostre acollidar piset, després d'unes hores intenses de neteja. La feina que vam tenir per encabir-ho tot a la furgo, i "tot" vol dir tot lo poc que ens enduem de vacances, perquè les 4 bosses restants ens les guarda la Jen molt amablament a casa seva (té una casa molt gran i espectacular). Ara és quan ens adonem que podriem haver comprat una furgo més gran... Total, conduim unes 3 hores cap al nord fins a Kaikoura, on volem intentar pujar el Manakau (2.605m.). Ja l'haviem intentat però vam fracassar degut a la quantitat indescriptible de neu que havia caigut en aquestes muntanyes deixant els camins totalment impracticables. Però jo havia vist -des de l'avió que vaig agafar a l'illa del nord- que se n'havia fos molta i que la cosa pintava millor. Després de visitar les foques que habiten la península de Kaikoura, aparquem la furgo al pàrquing de l'inici del camí al Manakau, però després de sopar comença a caure una pluja intensa que dura tota la nit i que és neu més amunt. Al matí decidim fer la segona retirada. Adéu, Manakau, no podem perdre més temps amb tu. Decidim seguir nord amunt cap a Marlborough sounds, però primer fem una curiosa parada per descobrir una vintena de cries de foca saltant i jugant alegrament en una badina als peus d'una cascada al mig del bosc a 10 minuts a peu del mar. Com s'ho fan per arribar aquí dalt? Les dues nits següents les passem als càmpings que el DOC (Department of Conservation) té escampats pels parcs. Les dues nits són passades per aigua i lluitem de valent amb les capalines per montar unn toldo decent on poder cuinar amb certes garanties de sequedat. Em recorden que avui és el meu aniversari, però la cel.lebració no passa a la història, o potser sí, per ser el més fred, mullat i trist en molts anys... (Gràcies pels que pensàveu en mi... què devieu estar pensant?) De dia aconseguim fer algun cimillo i alguna correguda pel bosc frondós de palmeres i plantes tropicals variopintes, encara que no acabem de trobar tots els camins que indica el mapa. Però sí que aconseguim alguna vista parcial de les ríes o entrants de mar que caracteritzen aquesta zona espectacular.

El diumenge tenim una petita treva i gaudim de sol durant unes hores. malauradament, és dia de carretera, compra i internet a Nelson. Ens endinsem al Kahurangi National Park per una pista estreta del copón que ens porta a la Cobb Reservoir amb el temps just per montar el toldo que hem comprat avui i disfrutar d'un sopar i bon vi tot estrenant-lo sota la pluja. Passa la prova: constatem que és un bon toldo. L'endemà sembla que no queda més aigua per caure després dels xàfecs de la nit i tirem la vall Cobb amunt fins al super refugi Fenella. Aquests del DOC s'ho curren d'allò més bé. Tenen una xarxa de refugis collunuda, però necessària de fet tenint en compte les condicions climatològiques inestables del llarg núvol blanc. Podem assecar-nos la roba i el calçat amb l'escalfor de l'estufa de llenya. A aquestes alçades els nostres peus ja comencen a resentir-se de tantes hores d'humitat dia rera dia, setmana rera setmana. Estan encongits i arrugats. Cada vegada que anem a córrer o caminar els peus es mouen de bassal en aiguamoll i d'aiguamoll en riu. Ja ni ens molestem a posar-nos les botes: les bambes s'assequen més ràpid.

Al refu coneixem una parella de xecs que s'estan un any viatjant per aquí després d'haver treballat uns mesets en una granja collint fruita (expliquen coses que trenquen totalment el mite del neozelandès ecològic i pro verd). Dimarts matinem per fer el Kakapo (1783m.) però al cim anterior (Waingaro, 1604m.) la cosa es comença a ennegrir i baixem cap al refu sota aiguaneu. Del refu al cotxe 3 hores més sota l'aigua pura i fresca de NZ. Visca els elements!

Els caçadors sembla que no s'espanten amb la pluja, més aviat fan com els bolets: van apareixent petits i grans, tots armats amb els seus rifles (això no s'assembla al símil del bolets, oi?) i les seves jeques de coloraines, sembla que es porta el carabassa últimament, a banda del clàssic caqui, clar. Suposo que algus pensen que és més important camuflar-se entre el bosc per sorprendre els animalons, mentre d'altres opten per fer-se visibles a la multitud d'altres caçadors pul.lulant pel bosc. Potser hauriem d'anar més cantons per aquestes latituds... En tot cas, emprenem la baixada cap a la costa, la Golden Bay, a veure si el sol s'amaga per allà. Entre plugim i plugim aconseguim fer alguna foto de la badia i aparquem la furgo en un altre inici de camí, el que ens portarà al Knucke Hill (510m.) -els nostres objectius estàn a la baixa...- Passem una altra nit solitaria sota la pluja però al matí sembla que hi ha alguna clariana i ens falta temps per arrancar a córrer cap al Knucke Hill. Barreta energètica al cim tot contemplant les formes de la badia i els boscos tropicals que ens envolten. Sembla que estem sota una clariana generosa però els núvols segueixen envaïnt les muntanyes dels voltants. La treva no durarà gaire, el temps de baixar corrent, agafar la furgo fins al costat d'uns llacs on esmorzem i quan estem a mitja passejada ens torna a saludar la pluja. D'alguna manera ens adonem que necessitem una dutxa de veritat, amb aigua calenta i sabó, que amb les dutxes de pluja no n'hi ha prou, i que la furgo comença a desprendre un no sé què insoportable. Anem a Puponga on hi ha un únic càmping en molts kms a la rodona i feina tenim a trobar el paio perquè aprofita qualsevol moment per anar a pescar.

Ara ens trobem a l'extrem més nòrdic de l'illa del sud, que vist des del cel fa la formand'un kiwi amb el bec llargarut format pel Farewell Spit, que és una tira d'una 25 kms que s'ha format amb l'acumulació dels sediments que porten els rius dels Alps (els de NZ séntén). Tot i que a la nit plou, l'endemà ens llevem amb un cel obert i blau que aprofitem per ispeccionar la zona: les dunes perdudes, les platges exòtiques, els penya-segats imponents, les foques mandroses i els mil.lers de xais invasors. A mitjans s. XIX això fou una zona minera d'extracció d'or i carbó bastant important.

Com que el el 75% del territori d'aquest país, ho van destrossar cremant els boscos i fent el lloc més habitable. També hi va haver l'esplotació ramadera. Els pakeha (gent europea) van portar-se els xais i tota la mandanga d'Europa, inclús l'herba on pasturen és d'origen europeu, ja que despés de cremar-ho tot aquí no creixia res més que punxes i manuka. Cal dir que l 25% de vegetació original que queda és espectacular.

Després d'un dia atrafagat i sec, això sí, amb un vent que feia perdre l'equilibri, ens encaminem cap al sud del Kahurangi per veure si el bon temps ens permet pujar el Mount Arthur (1795m). Però ai, que això es Kiwiland! Aquí hi ha poques gasolineres i les que hi ha tanquen quan tanquen. Les dues de Takaka a les 7 de la tarda, i si arribes a les 7 i quart i no tens la targeta BP o la Mobil, l'has cagat de ple! Fem guardia davant les gasolineres (des d'un punt estratègic es veuren les dues) durant més d'una hora per si algu va a posar gasolina; l'hi demanarem que ens deixi utilitzar la seva targeta. Però sembla que ningú té aquestees targetes o ningú necessita gasolina aquesta nit. Finalment ens acomodem al pàrquing del punt d'informació que hi ha al costat, lavabos inclosos, mirem una pel.li al portàtil i intentem dormir ignorant el soroll dels cotxes i camions que no paren de passar. A les 7 del matí obra la gasolinera i fotem el camp d'aquest lloc. Total, tampoc hem perdut un temps tan valuós. A la nit ha tornat a ploure i la zona on ens dirigim està gris i encapotada. Aotearoa no ens abandona. Un altre dia de lectura i contemplació. Se'ns estan acabant els llibres que vam treure de la biblioteca de Chistchurch; no pensàvem cultivar tant la ment durant aquest viatge, la veritat.