CREPUSCLE

FEEL THE MAGIC

valparaiso és la ciutat k més ens ha agradat en aquest viatge. víctima d’incendis i terratrèmols, sembla k algú hagués decidit deixar-la caure. però resisteix. colorida, desordenada i pudenta. amb els seus inspiradors murals, amb ingents quantitats de brossa i vidres trencats, amb incontables gossos i les seves infinites deposicions, amb nombrosos indigents k habiten les voreres, els ionquis i els borratxos fent la becaina en posicions impossibles, amb els artistes, amb vida, amb molta vida…

valparaiso va significar per nosaltres un punt d’inflexió. una ciutat k ens va despertar els sentits i ens va carregar les bateries d’emocions. com ma sembla k ja havia comentat, la marta va trepitjar merda i ens vam posar en marxa.

vam anar a copiapó, l’últim lloc a on aniria a viure, al peu de les muntanyes. vam aconseguir els permisos pels cims fronterers k ens cridaven l’atenció i vam llogar un 4x4 per internet. volíem una camioneta, però eren exageradament cares i vam optar per un vitara, més senzillet. el cas és k al cap d’una hora o així, truquen de l’agència i ens diuen k no els hi queden vitaras disponibles però k ens poden oferir una camioneta pel mateix preu. carai! ho interpretem com una ventada de bona sort i ballem a sobre el llit. 

el trasto és nou de trinco. té tot just 700km de vida i ni una sola ralladeta. fa una mica de iuiu, pq’ l’hem de pujar fins a la fi del món. però contents com un putxinel·li en un huracà, el carreguem amb les motxilles, menjar fresc i vi per una setmana i enfilem cap al paso san francisco, al parc del nevado tres cruces, a on viu el nostre objectiu: l’ojos del salado (6.906m), el volcà més alt del món. “i jo k ma pensava k era lo croscat. ja m’han cardat!”

el muerto i el ojos del salado

la mitshubishi katana és un trasto enorme amb poca visibilitat. costa agafar-li les mides, però va fi com la seda. pugem per sinuoses pistes de muntanya enmig de coloridus deserts amb sensació de llibertat, d’obrir el nostre propi camí, de triar-lo, de ballar la nostra pròpia músika. el barón sospita k “este mundo es un campo de concentración”, i un tal ronnie james ens convida a sentir la màgia.

les milles passen entre llacunes salades i vistes de volcans nevats. arribem al puesto de control dels carabineros, a on ens demanen el permís d’ascenció i ens agafen les dades. el noi k ens atén, ens diu k la setmana anterior 14 companys seus de l’equip de rescat van provar l’ojos i k, degut al fred, només 5 hi van arribar.

arribem a laguna verde (4.300m) amb el sol a punt d’amagar-se i un ventet empipador. hi ha un refu molt cutre però suficient per resguardar-nos i k conté un regal inesperat: una petita piscineta termal. ens hi fiquem tots tres: la marta, jo i una copeta de vi. amb via directa al paradís, redefinim el concepte del luxe.

l’altra sorpresa del dia és k, en un grup d’unes 15 persones k tenen el camp base montat a fora, ens trobem a en mario: el propietari de les cabanes a on ens vam estar a sajama (bolívia), k fa de guia d’uns clients japonesos i sudafricans. amb efusives salutacions, constatem k el mundu és un pañuelu.

el matí es lleva tranquil i esplèndid. la llacuna reflecteix tots els colors possibles dels volcans circundants. de calmat k’stà el matí, ens atrevim a banyar-nos a les termes k hi ha a l’aire lliure, encara k la temperatura exterior ho desaconselli.

en mario ens informa dels plans del seu grup. el dia anterior van fer el cerro san francisco, un 6000 fronterer k es puja en el dia, i a on van coincidir amb uns espanyols k pul·lulen per la zona. avui pugen en cotxe fins atacama (5.200m), el camp base de l’ojos, per descansar i continuar aclimatant. es veu k en uns 3 dies ha d’empitjorar el temps i volen llençar un atac prematur al cim encara k l’aclimatació sigui una mica justa. naltros ens pensàvem k tindríem més marge amb la méteo i tb’ haurem de canviar de plans.

pujant el barrancas amb el muerto al fons

recollim campament i, encara k és una mica tard, enfilem en direcció al barrancas este: un turonet de 6.040m on volem mesurar-nos per veure si encara ens queden prous glòbuls vermells després de tants dies en cotes baixes. ens trobem més cansats i entumits de lo desitjable, però sense arribar a ser alarmant. el problema és k els dies se’ns tiren a sobre, no sabem si estarem a punt abans dels vents anunciats i l’ojos és casi un km més alt k aquest. entre dubtes, barretes de cereals i una brisa geladora, superem els 1.300m de la jornada. el barrancas ens regala un panorama multicromàtic a on identifiquem fins a 14 gegants de 6000m. la baixada ens reomple de forces i encara arribem a temps d’un berenar-sopar al refugi murray (4.400m): un altre dels refus en mal estat k hi ha per la zona, almenys aquest és “harto” espaiós. allà coincidim amb un grup d’argentins k s’estan entrenant pq’ a la primavera s’en van a l’everest. gent curtida i solvent. compartim historietes de muntanya i els hi faig una classe gratuïta sobre olives i l’or k produeixen. ells es quedaran uns dies instal·lats aquí, provant els volcans k tinguin a tir de pedra. reconeixem l’enveja k ens fan al tenir un camp d’entrenament en altitud tan a prop de casa.

dormim en un matalàs un pel massa prim i esmorzem generosament. teòricament ens queden dos dies de bon temps i els dubtes ens assetgen. una opció seria pujar a atacama, el camp base, a una hora en cotxe, i després caminar fins al refugi tejos (5.800m) per llençar un atac l’endemà. però sabem k tejos estarà atestat de gent, i no ens ve de gust passar una nit sense dormir a aquesta alçada. jo necessito fer metres per agafar autoconfiança. trio el vicuñas, de 6.103m i amb uns 1.300m de desnivell. la marta s’agafa el dia de descans i es lia a fer sèries a 5600m, és lo k té dir-se rossell.

el cas és k avui les sensacions sí k són bones. em sento lleuger com una grácil mariposilla que revolotea entre coloridas flores, impregnandose de polen y danzando entre pétalos suaves como la seda. bueno, el cas és k el ritme és sorprenentment bo, d’uns 500m/h i amb la sensació d’estar reservant. arribo al cim pletòric, i a sobre no fa fred. a davant, imponent, s’aixeca la mole de l’ojos del salado k, avui, sembla més amable. amb la moral reestablida, vaig a trobar la marta, k tb’ està contenta amb els resultats del seu “descans actiu”.

satisfets, enfilem cap al refugi atacama per un terreny k posarà a prova les aptituds tot terreny del pick-up. el refu és petit i mal aprofitat. allà trobem a en martín, un dels argentins k s’ha decidit a provar l’ojos, i a la carmen de valència, k esperarà aquí al seu marit k està a tejos amb en paco, un guia sevillà k viu a valparaiso. demà provaran de fer cim. el grup d’en mario tb’ ha partit cap a tejos, només queda el cuiner k, amablement, ens prestarà unes colxonetes per dormir al terra del refu. tb’ pul·lula per aquí en kevin, un canadenc k ha renunciat al cim pel mal d’alçada. feia cordada amb en jeff, un guia australo-holandés afincat a la paz i en javier, un madrilenyo catxondo k parla un català perfecte i, sent periodista, es guanya la vida explicant les seves aventures… el muy kabrón!

sopant, perfilem l’estratègia. en teoria només queda un dia de bon temps. decidim matinar i provar de fer del tirón els 1.700m de desnivell k hi ha fins al cim. agafarem els sacs i menjar per un parell de dies per si no surt bé i ens hem de quedar a dormir a tejos. suposo k pels nervis, però no descansem gaire. a les 4 sona el despertador i a 3 de 5 ja estem carregats i en marxa. a l’albada i envoltats d’un fred intens arribem al camp d’alçada. hem anat ràpid i ens sentim bé, però ens regalarem un segon esmorzar al refu tot esperant els primers rajos de sol. quan aquest ens acaricia la cara s’esvaeixen els dubtes i a quarts de vuit, ja ben avituallats, emprenem l’ascensió a l’ojos del salado. 

dalt de la ruta visible, a uns 6.500m, distingim els grups k han sortit a quarts de 4. la marta marca el ritme i els metres cauen amb solvència. ens comencem a creuar amb els retirats k acusen una aclimatació una mica insuficient. poc després apareix en mario amb un japonès k sembla haver anat una mica més enllà del seu límit. a uns 6.500m i una mica sorpresos per lo bé k ens trobem, sortegem per la part alta un nevero k marca l’ecuador de la ruta. les parades son curtes, el fred (uns 20º sota zero) no convida a apalancar-se. arribem a la part més fatigosa del recorregut, un flanqueig per pedra tosca k a aquestes alçades posa a prova els nostres pulmons. el vent apreta, avui s’esperaven temperatures de sensació (temp. real + l’efecte del vent. en teoria és el fred k rep el cos) de -30ºC. l’ojos ens envia un avís. però ens trobem molt bé. glaçats però pletòrics arribem al cràter. ens creuem amb en javier i en jeff k baixen exultants del cim. se’n riuen del nostre calçat. aquí tothom va amb potents plàstiques. per mi és una mica massa, però com k som els únics k portem trequineres, suposo k toca callar. a més, les meves fan molt mala pinta pq’ estan totes descosides i trencades, però el cert és k la membrana de gore està intacta i portant uns mitjons potents, la veritat és k als peus no vaig passar fred. amb el cashondeo passem una estoneta entre rialles k pal.lien el fred. els felicitem i ens desitjen sort. la ruta és evident a partir d’ara: un passadís de pedra desfeta k per mi és la zona més perillosa de la ruta, flanquejat com està per murs d’amenaçants roques penjant. mirem d’anar tot lo ràpid k podem per adelantar el nombrós grup de sudafricans abans de la xemeneia. passem tot follats a 4 grapes i ens miren perplexos com dient “hideputas!”. arribem al pas tècnic just abans k ells. és una canal d’uns 20m de 2n o 3r grau amb bona roca. després hi ha uns altres 20m de cresteta tb’ estable però bastant aèria. sort k ja no bufa, pq’ amb vent no m’agradaria estar aquí. 

ens creuem ara amb l’altre javier (el company de la carmen) i en paco. diuen k estan rebentats, però ho fan amb un somriure d’orella a orella. ens felicitem mutuament i trepitgem el cim del ojos del salado. en garmin li concedeix 6.910m, no havíem estat mai tan amunt. em trobo amb la noia aquesta k ma trobo a tots els cims. l’abraço. el fred és intens però no vull estar enlloc més. no vull estar amb ningú més. ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. les llàgrimes no aguanten més i s’escapen. compartim uns moments de soledat al volcà més alt del món. curiosament, és la muntanya més alta k es pot pujar sense pagar.

qué te parece, pinochet? la montaña PÚBLICA más alta del mundo está en chile! a que jode! bueno, tranqui, no te levantes que el resto del país ya lo dejaste bien cercado con alambre de espino.

el cim és estret i quan arriben els sudafricans, emprenem la baixada. com sempre, les parts més dures de l’ascensió són les més ràpides i divertides del descens, i com k acostumem a guardar un cartutxo d’energia (por si acaso) en poc més d’una hora tornem a estar al refugio de tejos. hi ha la carmen esperant al seu marit, però com k naltros arribem primer ens regala una reconfortant abraçada. els llits es van buidant, i després d’un àpat calent, caiem rendits en una merescuda migdiada. quan despertem ens fa mandra baixar a atacama, i amb un matalàs amb el nostre nom, decidim fer nit aquí.

van arribant els sudafricans espaiats. inexplicablement, els guies els han abandonat. n’hi ha un, el més jove, k va perdre les lentilles prop del cim i ha baixat tot sol sense veure’s un pijo. s’ha perdut i, desesperat per haver de remuntar, ha abandonat la motxilla i ha arribat a les quinientas destroçat.

la nit és confortable malgrat estar a -6º dins del refu. és un gustasso escoltar el vent de fora quan estàs protegit per les parets del contenidor amb el k han construït la cabana. al matí el vent dóna una treva. esmorzem i amb l’estrés a nivell zero, emprenem el retorn cap al cotxe. allà ens acomiadem d’en mario. ha estat un plaer tornar-lo a trobar aquí dalt. tb’ d’en javier, el madrileny mig de castefa amb qui ens queda una cervesa pendent. carreguem el mitsubishi i baixem cap a les termes de laguna verde, amb l’ànima lleugera i el cort ple de joia. 

pel camí ens trobem una parella d’escaladors alemanys encallats a la sorra amb un utilitari. els remolquem i els sugerim k donin la volta, k els tornem a remolcar al tram de sorra i k deixin el cotxe per allà. més amunt la pista està impossible per un 4x2. el noi ma diu k té una guia k em contradiu, k assegura k encara pot pujar uns kms més. li insisteixo però confia més en la guia k aparentment està escrita per un altre alemanot. recordo la frase del més passat: allò de k l’univers i l’estupidesa humana són infinites però k lo primer no és segur. i penso “hasta luego lucas!”

al refu ens regalem un dinar abundant, cervesa freda i un bany calent. no se’ns acudeix demanar res més, però acaben d’arribar uns polonesos k, pa rizar el rizo, van i treuen una safata de formatges europeus. encara ens queda una ampolleta de vi k compartim per animar la vetllada.

l’endemà pensàvem anar tirant, pq’ el refu ha començat a omplir-se una mica massa, però encara ens queden ganes per enfilar-nos al san francisco (6.045m) a la frontera amb argentina. la marta acusa el cansament acumulat i es queda a pocs metres del cim. jo m’acabo d’enfilar i, malgrat k el vent comença a emprenyar més del compte, em permet acomiadar-me d’uns gegants k ens han tractat molt bé i k ja portarem per sempre amb nosaltres.

abans d’entregar el cotxe ens donarà temps de perdre’ns buscant unes fonts termals k sortien al mapa però k no trobarem. tb’ okuparem la casa d’uns miners (un pelín guarrilos, per cert) k es van deixar una finestra oberta. i acabarem gaudint de les postes de sol del pacífic, fent amics de 4 potes i acompanyats per lleons marins, iguanes i voltors de cap vermell.

banyadetes salades en platgetes de sorra blanca per descansar dels 4 sismils en 5 dies.

…ah! i al cotxe, ni una sola ralladeta. ni una…

P.D. Aquí teniu l’enllaç a la crònica que va fer en javier olave al marca. naltros encara no sabem si ens piropeja o ens fot un clatellot ;)

EN HORES BAIXES

vam marxar de bolívia, i suposem k la fada k’ns ha estat cuidant fins ara s’en devia anar de vacances, pq’ tot va començar a anar malament. portàvem tres mesos i mig de lo k podria anomenar “el viatge de la nostra vida”. les vivències k ens han reportat el perú i bolívia han fabricat una part de lo k serem a partir d’ara.

per acabar aquesta volteta per les amèriques, ens quedava xile i argentina. sabíem k el viatge, a partir d’ara, seria diferent, però tb’ tremendament atractiu. vam passar ràpid per san pedro de atacama, pq’ és complicat visitar els llocs xulos pel teu compte. si no tens vehicle propi, pràcticament tot ho has de fer per mitjà d’un tour organitzat, i amb els 3 dies d’uyuni, ja n’havíem tingut prou per aquest any. d’entrada la idea era comprar un carro, però pel k vam estar veient, no hi havia res bueno, bonito y barato. i per 40 dies k’ns quedaven de viatge no ens volíem gastar molta pasta. continuaríem amb tranport públic i ja llogaríem algo quan ho necessitéssim.

vam arribar a calama una mica aixafadets (“pq’ heu anat a calama?” ens deia la carola “si només hi ha putes i miners!”). portàvem mesos envolicats amb el plomes, i aquí, el caloret era considerable. l’únic avantatge k li vaig trobar a les absurdes temperatures era k una dutxa i un alegre vestidet, van convertir la marta en una noia amb un tipito que te cagas. veníem a aquesta pròspera ciutat minera buscant mapes dels volcans de la zona, per llogar un tot terreny i perdren’s por ahí. però no vam trobar res. putes, miners, gent molt amable, però d’andinistes, a calama no n’hi ha.

bueno, pues anem a antofagasta, a marc. és la segona ciutat de xile, i pensàvem k aquí trovaríem tota la informació i logística necesàries per enfilar un altre cop cap a les muntanyes.

cada cop em sento més raro a la “civilització”, més perdut. tinc la sensació k qualsevol dia d’aquests, baixant d’un cerro, ens vindrà un hideputa uniformat i ens dirà: “no. vosotros no. volveos p’arriba, que aquí, pa vosotros, ya no hay sitio.” no ens sabem moure aquí baix. amb tanta gent, a qui preguntes? tots van amb unes presses, k sap greu aturar-los. quan preguntes per un mapa et miren extranyats com dient: “un mapa? pero en que siglo habrá nacío este buen hombre? cómprate un tumtum, que el peinao que llevas será mu fashion en tu tierra, pero eres un anacrónico, criatura.” com a molt t’envien a la benzinera a pillar mapes de carreteres. 

al final, resignats, és el k vam fer. la idea era pujar remots sismils amb una carta escala 1:400.000, però és k no hi havia plan B. bueno, sí. el plan B era no anar-hi, k és lo k va passar, pq’ els 4x4 estan molt sol·licitats i ens havíem d’esperar una setmana pq’ n’hi hagués un de disponible. 

no pasa nà. els andes són llargs. canviem de zona. vam acabar a santiago de xile amb la idea d’ordenar les idees. tant a les botigues de monte com al club andinista ens van donar informació valuosa a més de corroborar la dificultat per trobar mapes topogràfics. aquí, quan van a fer cims, simplement van amb algú k conegui la zona. acceptem k hem de canviar el xip i ens disposem a demanar els permisos d’ascenció. pels estrangers, és obligatori demanar un permís pels cims fronterers, k són la majoria dels sismils. és relativament fàcil d’aconseguir i és gratuït. però resulta k els funcionaris estan en vaga i el país està pràcticament aturat. vaga indefinida. portem casi una setmana donant voltes per no arribar enlloc. estem estressats, agobiats i emprenyats. ens plantegem d’engegar “atomarpolculo” l’alta muntanya, aparcar el material, llogar un carro petit i anar a fer el turista.

decidim saltar a mendoza, a argentina, a veure si allà la nostra sort canvia i almenys podem acostar-nos a un cerro. però no. aquí l’estrella és l’aconcagua, i de la resta hi ha poca informació. buscant per l’interné, la marta aconsegueix contactar amb l’arkaitz ibarra, un vasco-granadino k porta 8 anys en aquesta terra de vins i carn vermella. el paio, molt amable, ens dóna molta informació i valuosos consells. 

la ciutat de mendoza se’ns ha fet confortable, però definitivament no és el nostre lloc, així k amb provisions per una setmana, pugem a un bus cap a san juan i després a un altre cap a rodeo. és un poblet plantat a uns 2000m snm k sembla tret d’una pel·li del lejano oeste. té la particularitat d’estar al costat d’un pantà on s’aixequen forts vents, i es veu k a l’estiu venen kite-surfers d’arreu. naltros, k en esports aquàtics anem una mica peixos (ironia), en realitat vam aparèixer aquí pq’ a prop hi ha un parell de sismils en teoria de fàcil accés. 

sopem al xiringuito d’un noi enamorat de les ones de tarifa, k s’ha montat una pizzeria en un bus. dormim en una pensió assequible (xile és car i argentina caríssim) amb una piscineta k atenua el caloret. 

l’endemà, amb 3 kilos de pa recent fornejat, ens disposem a fer dit en direcció al paso agua negra, a la frontera amb xile. l’objectiu és acostar-nos al majadita i a l’olivares, els dos gegants de la zona, amb els camps base a només un dia de la carretera. 

però no. en arribar al control de l’aduana, a uns 30km de rodeo, els gendarmes ens informen k la carretera està tallada per obres i k no es pot passar. la nostra cara deu ser un poema, pq’ l’agent es disculpa com si ens estigués donant el pèsam.

tots els preparatius, els dies invertits i els kms recorreguts… pa ná. bueno. la pizza casolana d’albergínia era bona, però el balanç no ens convenç.

comencem a estar una mica dels nervis, farts de donar voltes i de marxar dels llocs sense haver fet res. ens fotem de pa amb formatge fins a reventar. 3 kilos portàvem. decidim donar-li una altra oportunitat als sismils, l’última. el transport aquí és escàs, i decidim fer dit fins a jáchal. a la carretera, apareix de la nada un revolucionari desdentat k havia treballat de mariner al cantàbric. filosofem sense arreglar res, i ens quedem amb el dubte de k es el k s’havia d’arreglar: naltros o tota la resta.

després de 3 hores, ens agafa un minibus fora de servei. a jáchal, un altre lloc tret del far west, fa una calor inhumana. ho solucionem amb una litrona freda, o dues, no ho recordo bé. fem uns quants amics de 4 potes. ens acompanyen a passejar, altius davant els altres cànids, com dient: “aparta pisha, que el gringo es mío”.

al vespre, pugem a un bus k’ns deixarà a villa union a les dues de la matinada. només hi ha obert un sorollós karaoke. estirem els sacs al camp de futbol i li diem bona nit al milió d’estrelles k’ns vetllaran fins l’albada. cafè matutí. acampem al càmping del poble. som els únics usuaris, 20 m de refrescant piscina en exclusivitat. d’aquí es fan visites guiades al parc de laguna brava, un estany salat al mig d’un inhòspit desert a 4.300m snm, prop del paso pircas negras, tb’ frontera amb xile. fa un segle i mig, feien servir aquest coll per travessar ramats d’una banda a l’altra de la serrelada, i aproximadament cada 30km van construir senzills però indestructibles refugis de pedra. ens interessava, pq’ prop de laguna brava hi ha el refugio veladero, des d’on, cap al nord, pots accedir a una zona a on s’aixequen mitja dotzena de sismils.

no sé si ambiciosos o plens de ràbia, però vam carregar menjar per 10 dies i vam negociar amb un guia dels tours pq’ ens deixés al refu, uns 15km més amunt de la llacuna. la volta és xula: deserts de curioses roques, petjades de dinosaure, colorides muntanyes, variada fauna, un parell de geysers k van romandre adormits (ma sembla k era diumenge) i una bonica llacuna blanca amb els nevados com a teló de fons.

arribem a refugio veladero, a uns 4.400m., ens discutim amb el guia sobre el preu pactat el dia anterior. potser no ens vam entendre. no sé, però tinc la sensació k aquí funciona una mica el rollo africà: quan et tenen, miren de collar-te una mica més. potser són imaginacions meves, però m’ho imagino constantment. el refu és precari, ple de gel k arraconem amb el piolet. dues portes trencades i dos matalassos ronyosos ens faran de llit. fem foc amb uns palets i uns matolls secs. hi ha un forat al sostre però es nega a treballar de xemeneia. tot s’inunda de fum i sortim a fer-li companyia al vent, no se vaya a volver loco él solo. ja sense boira dins la cabana, desfem gel dels penitentes amb les brases i preparem un sopar acceptable regat amb un bon vi mendocino.

l’endemà ens llevem amb una freda i bonica albada, en un paisatge inhòspit i solitari. cafè, galetes i, carregats com pollinos sense afiliació sindical, enfilem cap al camp base del bonete (6.759m).

el vent de cara ens recorda a on estem. cada hora fem una paradeta per descansar les espatlles i per intentar fer tornar les mans a la vida. i ho fem al mig del no res, sense ni tan sols una trista roca on arracerar-nos. li devem fer pena al tal eolos, pq’ no ens deixa sols ni un punyetero moment en tot el dia. m’avanço. després d’algunes voltes, trobo un cercle de vivac: reduït però pla, i una mica protegit. planto la tenda a uns 5.100m i preparo un te calent. la marta arriba destroçada i famèlica. 25km, 800m i un dia per oblidar. 

ens endormisquem al ritme k ens deixen les ràfegues. cap a mitjanit el vent s’atura. ostres, k bé! bueno, comença a nevar.

ens llevem en un matí esplèndid. el sol i una suau brisa desfan ràpidament els 10cm de neu caiguda. estem trinxats. decidim fer una excursioneta per reconeixer el terreny i per provar com anem de glòbuls després de dues setmanes lluny dels cerros. dura poc la sortida, pq’ el vent torna a agafar forces i ens obliga a amagar-nos a la tenda, de la que sortirem poc en tot el dia. es dóna un fenòmen curiós: fora fa un fred k pela, però dins, amb el sol, arribem a uns estratosfèrics 37º. o sauna o congelador, no hi ha terme mig al bonete. aquesta nit encara bufarà més fort. no podrem dormir.

l’endemà, amb mala cara, decidim traslladar el campament una mica més amunt. a veure si el vent parés i poguéssim llençar un atac a la quarta muntanya dels andes. en una hora ja no podem més. glaçats plantem la tenda al lloc més pla k trobem, a uns 5.400m i fem un mur de pedra per protegir-la. no són ni les deu del matí i tornem a entrar dins del sac, l’únic lloc amable en més de 100km a la rodona, l’únic lloc habitat (en prenem consciència) en més de 100km a la rodona. passem el dia amagats i fonent gel. portem 3 dies gastant molt més gas de lo k pensàvem. així no aguantarem gaire més. ens aferrem a un canvi, això no pot durar eternament. amb la tenda ballant ens diem k això només pot millorar. 

però no, empitjora. passem la pitjor nit k recordem en muntanya. passem por. por de veritat. la sensació de k no tens cap mena de control sobre lo k t’està passant, sobre com serà el proper minut. la tenda es plega constantment sobre nostre. la temperatura a dins es de -11º. a fora, amb la força eòlica, no m’ho puc ni imaginar. després descobrirem k anunciaven vents de 80km/h amb ràfegues superiors als 100. visualitzem la fugida. estem vestits. només ens hauríem de posar les botes, abandonar-ho tot i tirar avall cagando leches. però tindríem 30km fins al refu per un páramo obert i carent d’aixoplucs. no pinta bé. una de les putades d’un vent tan fort és k no et deixa ni pensar. el soroll és tan insoportable k no et permet d’evadir-te amb els teus pensaments per irrellevants k siguin. no sé, coses del tipus: “si ara caigués aquí un roc i m’arrenqués de cuajo mitja massa encefàlica, podria arribar a ser president dels estats units?” o del tipus: “la jolie estarà buscant ja novio o sa pren un temps sabàtic?”

contra tot pronòstic, la tenda aguanta. amb ferides de guerra, però res k fil i agulla no puguin solucionar. olé per decathlon. el seu material no és k duri gaire, però avui ens han salvat la vida.

quan surt el sol recollim com podem amb les mans glaçades. tirem avall tan ràpid com podem intentant mantenir l’equilibri. a uns 5.000m trobem uns guies argentins plegant el seu campament. la previsió pels propers dies és más de lo mismo. no tenen lloc a la seva camioneta, però el fan i ens estalvien 5 hores de penosa marxa fins el refu. “gràcies, empatia! no abandonis mai als bípeds. són raros, però tu no els deixis.” ells van a un altre refu a la frontera amb xile. ens regalen aigua i menjar. no en necessitem però ho acceptem de bon grat. despedida efusiva.

ara ja pot bufar pq’ les parets de metro del veladero ens permeten una nit plàcida.

l’endemà, una mica recuperats, tirem avall. passem pel refugio del destapado. li diuen així pq’ hi ha un cadàver. sí, has llegit bé, hi ha un cadàver. li han fet una mena de tomba, un adosado al refu. però diuen k ell mateix es descobreix, per veure les estrelles o pa lo que sea. es destapa, “el destapado”, lo pillas? el cas es k… hi ha un cadàver.

arribem a laguna brava pelats de fred i esgotats. pululen per allà 3 cotxes dels tours. dos van plens i el tercer, un pick-up amb la caixa buida, ni s’atura. 4.300m d’altitud, trobes dos excursionistes sota un fort vent glaçat, a 100km del primer poble i no t’atures: carai! el dia k ta moris diran k erets amigo de sus amigos i pollades així, però noi, fes-t’ho mirar.

després ens troben dos argentins i un noi de múrcia amb un amarok. ens baixen uns 10km, ells es queden acampats a la vall, protegits, esperant una millora de la meteo. naltros decidim continuar. els ànims estan baixos, els cossos rebentats. avui ens cardarem 50km a pota. explotem. és lo mínim. però bueno, en 19 anys hem après a escridassar-nos i després de la guerra construim la calma. els colors del desert a la vesprada i un bonic lloc per acampar ens reconcilien amb el planeta, amb la vida… amb la parella. 

  

va la tia… sí, és que… estàvem buscant pedres per lligar els vents de la tenda. n’aixeca una i… bueno, ella és de tocar-ho tot, i si sospita k és orgànic, s’ho fot a la boca. sort k aquest cop li va donar per preguntar: “què és aquest bitxo?” “nena! k aixó és un escorpí!” “ay va la óstia! casi k el tapo, no?” en fi.

nit plàcida. comencem a caminar. desert. ample, pla, interminable. a mi se m’han trencat els mitjons i tinc els peus llagats. fa calor, no hi ha ombra, no hi ha aigua, només una carretera: recta, asfaltada i eterna. volem fer dit però no hi ha cotxes. el primer passa a les 5 de la tarda, però tenim el vent de cara i no el sentim. quan ens adelanta cridem. cridem als mil dimonis k ens miren satisfets, als mil dimonis k s’han enfotut de nosaltres en aquests darrers dies. calor, esgotament, desesperació. portem 80km fent dit, primer per un desert glaçat i després per un desert bullint.

el segon cotxe va ple. el tercer ens agafa. aleluya! si tingués peus, ballaria.

arribem al càmping de villa union a les 10 de la nit. la piscina ens torna a la nostra condició humana. decidim retirar-nos. a la mierda las montañas! es una llàstima deixar argentina així però l’experiència ens ha superat. però en daniel, el chico (uns 55 anys) para todo del càmping, ens informa k aquella nit celebren una festa de la quinceañera, k es veu k aquí es d’allò més important. ens convida a quedar-nos, per viure una experiència diferent. “es lo que os vais a llevar de este viaje: experiencias.” necessitem algo k trenqui la ratxa i li fem cas. tot i k ens sentim fora de lloc, tothom va com de casament, passem una bona estona en un entorn… peculiar. 

a les 5 de la matinada, no sé si cansats o borratxos, recollim el campament pq’ a les 6 agafem un bus cap a san juan des d’on en pillarem un altre a mendoza, a on donarem per acabada la insuficient visita k li hem fet a les terres argentines. haurem de tornar amb noves idees i renovades energies. segur, segur k tornarem.

de mendoza saltem a xile, a valparaiso.

saps què? que a valparaiso els gossos són grossos. molt grossos. i, bueno, pel carrer mengen lo k poden, remenant brossa i tal. clar, barreges una bèstia grossa amb menjar en mal estat i pots comptar amb el resultat: unes toves desfetes, enormes i abundants…

lo k vull dir, a on volia arribar… vaja, el cas és ka la marta va trepitjar una merda i la nostra sort va canviar…

UYUNI, O LO K FA EL VI

ens havien dit k a uyuni s’hi havia d’anar, k no es pot passar per bolívia sense visitar un dels paisatges més impressionants del planeta. vam fer cas i vam anar-hi. el problema és k per aquí és molt difícil moure’t pel teu compte. pràcticament l’única manera de desplaçar-te per la zona és per mitjà d’un tour organitzat. no ens feia ni beep gràcia, però si volíem veure el salar més gros del món, havíem de passar pel tubo.

vam venir d’oruro (un poble miner d’uns 300.000 habitants) en un incòmode bus nocturn k arribava al trist poble d’uyuni a les 3 de la matinada. per sort els de la companyia són conscients dels intempestius horaris i et deixen dormir al bus fins k sa fa de dia. lo de dormir és un dir, pq’ ta lleves encarcarat i glaçat, pq’ quan el bus s’atura, tb’ s’atura la calefacció. què vols, si has pagat poc més de 3€ per un trajecte de 300km?

quan te quedes sense seient

a la k surts al carrer, carregat com una mula i sense possibilitat de fugir, comencen a assediar-te multitud de representants d’agències turístiques oferint rutes pel salar. tots els tours són similars, així com els preus, i cansats com estàvem, vam caure a la xarxa d’una noia k’ns hi va incloure l’hotel d’aquella nit i es va oferir a portar-nos-hi en cotxe.

ens va ensenyar el carro del tour (un land cruiser 8 cilindres), ens va presentar al conductor i ens va dir k compartiríem ruta amb una parella espanyola i una altra de canadenca. absolutament tot era mentida. absurd, pq’ era irrellevant, però per aquestes latituds t’acostumes a aquest tipus d’enganys sense sentit.

l’hotel hagués estat bé si no l’haguéssim compartit amb un grup d’adolescents en viatge de fi de curs amb l’objectiu de pillar una bona cogorza, i si els professors k’ls acompanyaven no haguessin competit amb ells a veure qui l’agafava més grossa. 

al matí ens ve a buscar una noia d’una altra agència, els espanyols i canadencs s’havien convertit en 3 xilens (dos nois i una noia) i un coreà, el cotxe s’havia transformat en un lexus i el conductor en un nano al k posaria entre 0 i 20 anys i k era més calladet k un jueu a teheran. li feies alguna pregunta al company: et girava la cara, balvussejava alguna cosa inintel·ligible i fotia el camp cames ajudeu-me com si l’haguessis amenaçat de mort. cristian, vam entendre k’s deia. per acabar de confiar-hi, vaig veure com, en un control policial, acompanyava el permís de conduir amb un billet de 20 pesos bolivians. un noi evidentment desmotivat amb la seva feina k a més es va adormir al volant. sort k el salar són 4.000km quadrats plans com el tors d’una top model.

“cristian, estás bien? si tienes que parar a descansar, paramos” vaig cridar.

“angrfrfr, bdrp” va contestar.

“quieres agua?” va dir un dels clients xilens k’ns acompanyava.

“gtdrups, beedrps” va afegir el paisa, però va allargar la mà en direcció a l’ampolla, donant-nos a entendre k efectivament en volia.

“bebe, criatura, bebe. que al menos mientras bebes no duermes, condenao!” vam pensar tots a l’unísono, en xilè, en coreà i en català.

una altra: mira k a la noia de l’agència li vaig dir k no menjava carn. “y eso? que eres tonto, o qué?” no t’ho diuen però ho pensen, això es nota. en canvi diuen “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i què ma porten en cris i la seva inexpressivitat per dinar? unas chuleticas. mu ricas! cocinás de anteayer a lo pronto.

“oye cris, que soy vegetariano, no te lo han dicho?”

“ngmf!”

i marxa desesperat al trote com si li hagués anunciat la defunció de la seva estirpe al complet. al cap d’una estona torna amb mig aguacate en un plat i un ictus a la cara k interpreto de satisfacció.

“si es vegetariano, le gustará algo verde” imagino k deu pensar.

no protesto. hi ha amanida de patata, abundant pq’ només sembla agradar-nos a la marta i a mi.

abans de sopar la rossell li recorda la meva aversió al menjar k ha fet algun soroll desagradable i agònic abans de morir. “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i per sopar ma porten pollastre. sort k on estàvem, s’han hagut de trobar amb algun cas similar, pq’ ràpidament m’ho substitueixen per una truita de verdures k ma sap a glòria gràcies al vi xilè al k ens conviden en braulio i en johnatan, els companys d’aventures.

ens ho prenem bé. per moments (bueno, casi tota l’estona) ens sentim tractats com borreguillos. no ens agrada k’ns organitzin els viatges. preferim encertar o equivocar-nos pel nostre compte, així portem un munt d’experiències a sobre k’ns han tocat la fibra fins molt endins. però bueno, resignats a parar on ens diuen, acompanyats per 40 tot-terrenys més, ens ho pendrem amb filosofia i bon humor. si no ens estampem contra un cactus mentre el menda fa la becaina, segur k l’experiència tb’ ens rasca la fibra.

el salar és realment impressionant: una inmensa esplanada blanca k contrasta amb el blau del cel. la seva superfície equivaldria a la de la província de barcelona, i la seva fondària arriba als 120m. hi treuen sal per consum humà a part d’un futimé de minerals, entre ells el liti (lo k porten les bateries), del k diuen k és la reserva més important del món. han calculat k n’hi ha suficient per abastir tots els dispositius electrònics k es fabriquin en el proper segle. m’agradaria saber com ho calculen això.

ha de ser un lloc k fregaria el misticisme si fos més tranquil. però és impossible impregnar-te d’un paisatge per espectacular k sigui quan no paren de passar tot-terrenys de 7 places i quan la meitat de tropecientos gringos fan les mateixes postures pq’ l’altra meitat els fotografiï amb el mòbil o tablet (darrerament no els hi trobo diferència) d’última generació.

és la paradoxa del turista: k volem anar a llocs turístics però sense turistes. i mira k la paraula ja et dona pistes: tu-rís-tic.

tot i així, vaig estar a punt de tenir un momentet xulo. es va aixecar aire, i encarat amb ell, vaig començar a caminar deixant enrera cotxes i gents. amb els ulls tancats, mentre discernia si el sol m’escalfava el rostre o el vent me’l refrescava, ma vaig adonar k ja no sentia res més k els càntics del fill de l’eolos. vaig obrir els ulls i va aparèixer un paisatge k de tan senzill, era espectacular. l’horitzó s’interposava entre dos mons antagònics: un mar blanc de sal i un cel net i blau. un sol radiant i una brisa fina acompanyaven la meva respiració k es tornava profunda i conscient: plàcida. per uns moments vaig sentir k començava a trobar el meu espai, k disposava del meu temps…

però no. uns copets a l’espatlla m’ho van espatllar. “can you take a picture, please?” un somriure omplia la fineta carona d’un entusiasta coreà. “k si ta puc fer una foto? sí, home, sí. i dues, i tres. total, si com aquell k diu no estava fent res.” va parir!

vam dormir en un hotel de sal: les parets, les taules i bancs, el llit… la penya es va recollir aviat i vam començar a respirar una mica de tranquilitat. a fora la nit era freda, estrellada i deliciosament solitària.

l’endemà, després d’una engrescant sortida de sol i un complet esmorzar, carreguem el lexus i reanudem la ruta. avui toquen llacunes k esquitxen els deserts per on acostuma a passar el dakar. la curiositat és k cadascuna és d’un color diferent, depenent de les bactèries i algues k les habiten, i k serveixen d’aliment per milers de confiats flamencs. la putada és k anem a toc de pito, i el simpatiquíssim guia k’ns pastura només ens deixa 5’ per bassal. a més els companys de ruta ho respecten escrupulosament, amb lo qual no tenim compinxes per escaquejar-nos una estona i anar a fer un volt.

un altre contratemps és k m’he quedat sense càmera. se m’ha petat el fotòmetre i l’autofocus. per la pols, suposo. n’hem respirat la tira per aquí dalt. macagüen!

dormim a prop de la laguna roja: un altre lloc k deu ser xulíssim si tens temps per veure’l. al ritme k anàvem naltros, casi hagués sortit més a compte comprar unes postaletes. el llogarret a on parem és del tot artificial: 4 ó 5 albergs per gringos i 4 ó 5 botiguetes k venen bàsicament vi, cervesa i pringles.

naltros comprem un parell d’ampolles de vi, per tornar-los el favor d’ahir als xilens. però el comprem bolivià, per fer país i pq’ no som tan generosos. a més els del tour ens obsequien amb una altra ampolla. la nit s’anima. el coreà fa estona k ha desaparegut. té mal d’alçada, ha vomitat. a més, tothom li dóna miraculoses pastilles de diferents formes i colors. amb la guardia baixa, s’ho pren tot. torna a vomitar. 

la seva absència el converteix en el focus ideal dels nostres acudits. esperem k no la dinyi per no haber-nos de penedir de les barbaritats k l’alcohol ens deixa dir. en cris, el conductor, s’acosta per informar-nos dels plans per l’endemà. li oferim una copeta i en pocs segons es transforma en humà. no sabem si el vi afina la seva vocalització o distorsiona la nostra capacitat auditiva, però l’entenem quan parla. té dos fills petits als k veu poc pq’ enllaça un tour amb el següent desde fa un parell d’anys. reconeix k no li agrada la feina, però aquí no hi ha tant per triar.

la puta timidesa! pot arribar a fer-te semblar mala persona. però a la k trobes un caminet per la interlocució, canvien per complert les percepcions k els altres poden tenir de tu. en qüestió de segons, un nano borde es pot convertir… en un nano. lo k fa el vi!

l’endemà matinem per fer coincidir la sortida del sol amb la primera parada. un camp de geysers a 5.000m d’altitud a on semblen concentrar-se tots els turistes del continent. costa moure’s entre tal multitud, i a més has de vigilar de no caure a un pou de vapor o de fang bullint. no en va, aquest any un turista la va palmar al camp de geysers del tatio, a xile. va caure a una piscineta i es va sancochar viu. 

després vam anar a unes termes més civilitzades (uns 40º) i vam fer la banyadeta matutina. tb’ estaven atestades de gringos, però a aquestes alçades ja estàvem acostumats a conviure de prop amb altra gent. molt a prop.

a partir d’aquí la ruta turística ja estava pràcticament conclosa. dos es quedaven a la frontera amb xile per tornar a casa, dos tornaven a uyuni i naltros ens volíem quedar a una espècie d’alberg a laguna verde amb l’objerctiu de pujar al licancabur, un simètric volcà de 5.916m.

però no. a la bolívia socialista de l’evo morales, “externalitzen” les muntanyes. és obligatori pujar amb guia. “es que los extranjeros no conocen el camino. podrian perderse y lastimarse. es por su seguridad.” deia el guarda k’ns va atendre. com k no li podíem dir k era un mentider i k l’únic k volia era la nostra plata, vam provar de plorar una mica. k si tenim experiencia, k si estem assegurats, k si portem 3 mesos pels andes fent aixó mateix en llocs més difícils i remots… res, tu. li sap molt de greu però si no pagues, el licancabur és molt perillós.

anem a córrer per treure’ns l’emprenyamenta. el paisatge és colorido i surrealista. llàstima k’l vent és fred i empipador. l’endemà decidim de pujar al juriques (5.720m) sense dir-li a dingú, fos cas k tb’ estigues prohibit. són 1400m tot xino xano amb boniques vistes de laguna verde/laguna blanca, el salar d’atacama i l’estètic licancabur. passem un dia tranquil tot solets a monte. a baix, els 4x4s continuen amunt i avall a tota velocitat, dibuixant camins a la sorra del desert, omplint de colors els gigues de memòria d’artefactes sense els quals semblem no saber viure.

intento recordar el k hem vist en els darrers 3 dies i no ma surt res destacable. fotos ràpides per capturar llocs k la memòria no tindrà temps d’assimilar. com a molt dues copes de vi: una en solitari, a l’hotel de sal, escrivint sobre les meves coses, i l’altra en bona companyia, amb gent d’arreu k seguint el camí de l’humor, ha arribat a un punt de trobada.