dijous, 1 de setembre del 2016

A MARC


amb bona teca i un bon descans, em vaig recuperar de la pàjara del chopicalqui. i quan anàvem a fer una ruta per la serralada de huayhuash, va la marta i es posa malalta. no anem sincronitzats. no anem bé. feia pena, pobreta. quins ullets de gos abandonat. per un moment vaig pensar de fer pinso, per treure'n algo, saps? però les picadores k vaig veure eren de fabricació xinesa i poca fiabilitat, i em sabia greu deixal's-hi un cristo a mitges als nanos de l'hotel. de venta no hagués pogut treure gaire, tal era el seu estat. quedava la benzinera, però hi ha moltes càmeres i cartells de prohibit llençar res. em quedava sense recursos quan el tio del mirall em va dir: "home, k fa 4 dies tu estaves fet una tifa i ella et va cuidar" no devia jo fer cara de gaire convençut, pq' el paio va afegir: "i si no torna sencera, com li explicaràs a la sogra?"  "osti!" vaig pensar. era veritat, l'havia de recuperar.
el cert és k ja estàvem bastant agobiats de cordillera blanca. les muntanyes k volíem pujar no estaven en condicions. naltros no estàvem físicament bé. a més teníem la sensació de portar dues setmanes prenent decisions errònies. havíem de canviar el xip. havíem de marxar d'allà. encara k fos amb les mans buides, havíem de fotre el camp.
i ens en vam anar a marc.


sobrecarregats amb el menjar extra k havíem pillat per fer una setmana de pateo i tota la ferralla i material k portàvem per fer el huascaran, vam pujar a un bus cap a lima i després a un altre cap a paracas, a la costa sud del perú. és un poblet turístic al mig de l'inmens desert k abarca quasi tota la costa peruana.


apart de menjar peix fresc a preus raonables, es poden fer cosetes per les rodalies. per 25 soles (uns 7€), vam agafar una llanxa cap a les illes ballestas: uns rocs al mig del pacífic poblats per miríades d'ocells de tota mena, fins i tot uns curiosos pingüins de humboldt, k cada any fan el recorregut de l'antàrtida fins l'ecuador. al costat d'un pingüino, en jornet és una gallina!



tb' hi ha multitud de foques, jaient a la platja o d'alt d'una roca. roques a les k ens acostem massa, segons el nostre criteri. tant pel perill (les armilles salvavides k'ns van deixar no inspiraven gaire confiança), com per l'agobio k'ls hi deu suposar a les bèsties respirar els fums del gasoil o tenir 20 turistes fent-los (jo diria fent-els-hi, però això dels pronoms febles és cosa de la marta. si no s'entiende ná, ho parleu amb ella) fotos de l'esfínter. va haver-hi un lumbreras k volia acaronar un d'aquests simpàtics animalons. sort k el guia el va deixar tieso d'un crit. a veure, maco: si a un metre tens una bèstia, CARNÍVORA, de 300kg; si fa 30 segons t'han dit k es diu "LOBO de mar"; de debò vols acostar-li la mà a la cara??? hay que haber mamao mucho disney pa ser tan tonto, la óstia!



en fi, tb' vam veure uns simpàtics dofins, i un inmens canelobre de 150m de llarg gravat a la paret d'un turó. hi ha diverses teories sobre qui i pq' el va fer, però ningú ho sap del cert. el guia tb' ens explica k cada 7 anys recullen el guano (la kk d'ocell) en quantitats industrials i k l'exporten com a fertilitzant. diu k baixen els currantes de la sierra pq' la feina és molt dura i ells són molt forts. deduïm k deu ser pq' la feina és dura i deu estar mal pagada, i k per això importen treballadors de zones més deprimides. a més, diuen k el producte desprèn amoníac i k acaben amb els pulmons trinxats.


després d'una hora i mitja (ens n'havien promés dues) ens tornen a deixar a terra ferma.
i ens n'anem a córrer. pel desert. feia dies k no corríem, entre cònjuges pochos i gossos de mirada xunga, però venia de gust trotar una mica per les dunes de la península de paracas. ens pengem els camelbacks, fem una foto d'un mapa k trobem en un lloc raro, i apa, cames ajudeu-me.


seguim la costa cap al sud i passem pel barri marítim més pijo k he vist mai. les cases de revista amb vidreres enormes i embarcaderos al jardí. els barrots de les finestres són subtituïts per seguratas amb la pipa al cinto. diria k mai he vist un contrast tan gran en una distància tan curta. la gent es més alta, més rossa, més blanca, fins i tot els gossos somriuen. els petrodólares del perú concentrats en una urbanització vallada. alguns gringos fent kite-surf, i alguns natius de pell torrada, això sí, vestits de cambrer o de jardiner. una colònia de flamencs li dóna un toc salvatge a la natura domesticada. i naltros, flipando en colores, continuem corrent cap al sud.


ens endinsem a les dunes, k avui i per nosaltres, es pinten de colors. la brisa amortigua el poder del sol. de tant en tant algun voltor de mar ens ve a saludar (o a inspeccionar). ens fa enveja com juguen amb el vent. semblen conscients, semblen vacil·lar-nos. arribem a una bonica platja d'un vermell intens. llàstima k la mar estigui tan moguda. a lagunillas, un petit llogarret de pescadors, un cartell ens barra el pas. diu k hi ha "riesgo de atollamiento". com k no portem diccionari i la volta alternativa ens sembla massa llarga, fem caso omiso i passem.

foca, pingüí, tortuga... i en zeus

i descobrim el museu dels horrors. o el paradís si ets un voltor. veiem dotzenes d'animals morts a la platja. foques adultes i petites, pingüins, tortugues, pelícans... després vam llegir k per aquí pesquen amb dinamita. i els "danys colaterals" semblen trets d'una peli gore. no m'extranya k desviïn als turistes. hi ha riesgo de atollamiento i de depresión.


intentant treure'ns algunes imatges del cap, ens enfilem a uns turonets per tenir alguna panoràmica. el paisatge desolat i el soroll de les ones crearien un entorn plàcid si no fos per lo k acabavem de veure.
joder, aquí els únics k troben placidesa són els rapinyaires. bueno, i els gringos k fan cas dels cartells.


un dia de platja. de fet un dia i mig. uf, tornem cap a les muntanyes. bus cap a arequipa. més deserts. la ciutat blanca ens acull, amable i rodejada de volcans. demà els anirem a veure...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Volia fer un comentari de l'escrit d'ahir amb els vostres coneguts (teniu coneguts, jo crec
a casi tot el mon), però quan anava a escriure veig el nou escrit i les fantàstiques fotos
que heu penjat. No pareu, amunt i avall, de 4.000 m. al mar, a veure si ara teniu més sort
i podeu fer els cims que voleu.

Ah! potser no ho sabeu, però pot ser que quan arribeu pe Nadal us vingui just per anar a
votar.

Cuideu-vos i una abraçada bn forta.

Teresina

marta rossell i zeus gallardo ha dit...

Ja ens estem estressant només de pensar en la tornada!!!

Una abraçada! ah i deixeu el jardí ben macu... ;)