ESTÁ PROHIBIDO

vam anar a la policia. 

com k volíem anar a fer monte per llocs isolats i ens havíem inventat una ruta k naltros mateixos dubtàvem k fos possible, ens va sortir la vena de ciutadans responsables. havíem vist una oficina de la policia de rescats de muntanya i els hi vam anar a informar dels nostres plans. molt amablement ens van oferir una cadira i els hi vam dir k volíem fer la volta als massissos del hualca-hualca i l’ampato i pujar els dos cims. al tio k teníem davant, amb una samarreta k posava policía nacional en gros al pit, li va canviar la cara. i ens va dir: 

“subir al hualca-hualca y al ampato? está prohibido” 

i un company seu va afegir: 

“es por las fumaloras del sabancaya. son muy tóxicas y nunca se sabe donde las va a llevar el viento” 

ens vam cagar a les calces. un cop k volem fer bé les coses i ens ho tiren tot per terra. 

el sabancaya està al mig dels altres dos volcans, bastant a prop. segons els peruans és, amb els seus 5976m, el volcà actiu més alt del món. bueno, fa 5 anys, amb en carles vam pujar el xilè guallatire k fa 6066m i tb’ està actiu. 

no sabíem k fer ni k dir. després d’uns incòmodes segons de silenci, un altre poli diu: 

“pero van a ir con guía?” 

“no, por nuestra cuenta. pero tenemos un mapa!” 

més silenci… 

“pero ustedes tienen experiencia en montaña?” 

“sí, mucha” 

es miren entre ells i de cop un ens comença a explicar la ruta. que si “vayan por aquí, luego giren a la izquierda” un altre se li afegeix “después encontrarán un buen sitio para acampar con un río cercano” un altre buscava uns folletos, “miren, si van al ampato pasaran cerca de donde encontraron a la momia juanita” i ens ensenyen els mapes k tenien i les fotos de la tal juanita. de tant en tant algú deia “pero está prohibido” i ens continuaven explicant tot el k havíem de fer per… saltar-nos la prohibició. 

naltros callats. clavats a la cadira. assentint a tot amb el cap. 

ens van facilitar el número d’emergències. “han hecho bien en venir, en la alta montaña nunca se sabe”. els hi vam donar les gràcies, ens vam encaixar les mans, i vam sortir d’allà flipando en colores. quan vam haber recorregut una distància prudencial, la marta em mira i diu: “no estic segura d’haver entès el k acaba de passar”. 

no sé ben bé k contestar, però dic: 

“no sé, jo diria k podem pujar”. 

“vale”. 

no se hable más. ens preparem i l’endemà marxem. 

ens aprovisionem amb menjar per sis dies. agafem un bus k en mitja hora ens deixa a pinchollo. com k la ruta no és circular, no podem deixar trastos a chivay. un altre cop anirem massa carregats, però l’aclimatació és bona. encara k lents, guanyem metres amb suficiència. després de dues hores de páramo arribem al geyser del pinchollo. al mig del barranc una explosiva font d’aigua bullint amb el colorido hualca-hualca al fons. li han construït una piscineta al costat k s’alimenta del mateix geyser, però està massa calenta. intentem desviar amb pedres el torrent del costat per refredar-la una mica però no ens ensortim. llàstima. ens hagués encantat una banyadeta en un lloc tan surrealista. 

a partir d’aquí els camins desapareixen (durant 3 dies!), i entre la intuïció, les explicacions dels polis ialguna volta indesitjada, arribem bufant a una bonica balconada a 4850m snm, on muntem el camp base. un torrent neix allà mateix. diverses fumaroles esquitxen la falda de la muntanya de davant. veiem restes d’un foc i molt de matoll sec per reengegar-lo. després ens en penedirem, pq’ la roca on es recolzava s’esberla i explota escopint projectils en totes direccions. correm com desesperats. sort k la tenda està a una distància prudencial. bueno, tampoc podiem anar a dormir massa tard. 

ens llevem a quarts de 4 i a -5º C. esmorzar ràpid i escuet, i enfilem la tartera k havíem inspeccionat el dia abans. la tartera més dura k he fet en ma vida. amb diferència. 500m de fina sorreta volcànica k converteixen cada passa en un suplici, i k no et permeten descansar en cap moment pq’ rellisques avall com si estiguessis en una escala mecànica equivocada. pq’ et facis una idea, vam trigar dues hores i mitja en pujar la rampa i 11 minuts en baixar-la. a la dreta surten unes roques. provem de pujar per allà. tampoc és la panacea. tot s’esmicola. quan un puja, l’altre s’ha d’amagar pq’ cau de tot. hi ha un moment, en una xemenia, amb els peus contraposats en precari, en que va i se m’arrenca la presa d’una mà. em desequilibro i els peus em rellisquen. se m’arrenca la presa de l’altra mà. me’n vaig avall. sort k la xemeneia és estreta i m’aturo de seguida. vull cridar però no tinc alè. el cor vol sortir per la boca. deu pensar: “jo foto el camp, sempre estem igual”. l’imploro k no em deixi, k no bategui tan fort. crec k la marta em pregunta si estic bé. crec k li dic k sí. tornem a l’agonia de la tartera. sort dels bastons de caminar. sense ells no haguéssim pujat. naltros no haguéssim pujat. 

arribem a un plató extenuats i els primers rajos de sol ens tornen a la vida. ingerim beguda isotònica i alguna barreta energètica. durant una estona el terreny és més agraït. la muntanya s’ha vestit de mil colors i el cel d’un blau intens. no hi ha camins, no hi ha petjades ni fites. ja ens van avisar: “al hualca- hualca la gente no va”. la plenitud de sentir-te a la fi del món contraresta la buidor k provoca el cansament. enfilem una altra tartera. no és tan dreta com l’anterior, però els 5800m d’altitud i la fatiga acumulada la fan igual de dura. la part final és més empinada i ens tornem a trobar uns passos de roca inconsistent. diria k no superen el 2n o 3r grau, però és impossible graduar una roca k es desfà en mirar-la. la marta s’amaga darrera una cascada de gel. no paro de tirar-li pedres. és involuntari, te lo juro por esnoopy. m’envaeix la por al adonar-me k per allà no podrem baixar, però on sóc no puc recular. m’haig de relaxar i tirar amunt. arribem a la collada final rebentats i emprenyats. 

la guia k tenim graduava aquesta muntanya com a F (fàcil). és la graduació mínima de sis possibles. tinc un comentari al cap k m’estalviaré. tenim la sensació de k l’autor no ha pujat mai aquesta muntanya: els croquis, la foto de cim, la ubicació dels campaments, la ubicació del cim!!! res coincideix amb lo k vam trobar. no necessites tenir molt de grau d’escalada per pujar el hualca-hualca, però és una ascenció físicament duríssima i molt perillosa. amb pràcticament nul·les possibilitats de protecció. graduar la ruta nord d’aquesta muntanya com a fàcil (1 sobre 6) és (ara no m’estalvio res) estar de la puta olla… o no haver estat en aquesta muntanya… 

en fi.

els pensaments negatius s’esvaeixen en arribar a l’avantcim sota un dia esplèndid i amb una panoràmica d’ensomni. la fumarola del proper sabancaya s’aixeca centenars de metres en vertical, i tot i l’absència de vent se sent la pudor a sofre, com a ou podrit. 

per arribar al cim principal, hem de triar entre una cresteta de pedra descomposta o un laberíntic camp de penitentes (són com unes punxes de gel d’entre pocs cm i un parell de metres, característiques dels andes). jo estic exhaust, però la marta, amb una lògica aplastant diu: “ja k som aquí”. irrebatible. crampons i amunt. quan ens cansem dels penitents, passem a la roca, i al revés. en menys temps del previst arribem a l’hostil cim del hualca-hualca (collar-collar en quechua) amb els seus 6.025m snm. un raconet de món decompost i fràgil, i tan estret, k l’hem de fer d’un en un. la marta va més suelta. jo no. pot semblar k balli, però haig de reconèixer k és k em tremolen les cames. 

pocs metres més avall, la protecció d’una rimaia convida a la contemplació, als petons i les abraçades. a gaudir de l’escalfor de l’única persona amb qui aniries just on ets: a la puta fi del món. 

descobrim a la cara sud la traça d’una ruta k ens sembla més lògica i assequible. més curta, no tan dreta i amb una gelera sense aparents esquerdes. 

mengem amb la intranquilitat de no estar segurs per on baixarem. trobem una collada k ens sembla factible… amb crampons i piolet! la terra està tan dura k amb una inclinació de 50º no ens atrevim a baixar sense ferralla. poc després, a la primera tartera toveta, comencem a disfrutar com trujots en el fang. 

ens refresquem en un riuet. les tensions es dissipen. baixem rapidíssim, alleujats. en un moment som al campament. aigua fresca ens rega la gola, ens renta la cara, els braços, la vida… òstia puta, quin descans! 

d’entrada, la idea era avançar ruta a la tarda, però per unanimitat decidim descansar. prono supino, invertim totes les nostres energies en no fer res. 

els cóndors ens observen preguntant-se si la olor k desprenem és de muerto o només el resultat de 2.500m de desnivell. la temperatura al sol és esplèndida, i quan aquest s’amaga, el nen ja té preparat un foc de camp, aquest cop sense pedres al voltant. al caliu, rememorem l’experiència. riem, banalitzem els contratemps. la memòria és selectiva a la velocitat de la llum. 

la nit no és gaire freda. em desperten unes corredisses de bestiar. “vicuñas” penso. al matí, després de recollir, a uns 200m del campament veiem unes petjades k identifiquem de gat gros. i aquí de gats grossos només hi ha pumes (després ens confirmaran k habiten aquestes muntanyes). la idea és rodejar el massís del hualca i acostar-nos a l’ampato per veure si el poguéssim fer en un parell de dies (no tenim gas per més), però el mapa és molt precari i no ajuda gaire. improvitzem. guanyem una collada de 5.200m. ens sobrevolen els cóndors. els falcons ens vacil·len a poca distància. les vicuñas fugen a una velocitat envejable. un ramat de cérvols, més valents o més despreocupats, ens observen impàvids. alguns cavalls k semblen salvatges corren quan ens veuen, com si no estiguessin acostumats a la presència humana. una guilla de tamany considerable roba la pota d’un cadàver. quan ens veu la deixa i ens fa un passe de model, observant-nos, com sabent-se protagonista davant la càmera o com preguntant-se si som comestibles.
pugem, baixem. ara cap al sud, ara cap a l’oest. donant pals de cec. sense fites, sense traces, sense trobar un camí k tingui pinta d’haver estat trepitjat per un humà. veiem l’ampato, però no veiem com arribar-hi. reconeixem k la ruta era massa ambiciosa. les motxilles pesen i estem cansats. ens retirem. inventarem una altra ruta, descobrirem un altre lloc.

la retirada tampoc es fàcil, però ens ho prenem bé. l’aventatge és k ens podem acabar el menjar. en un dia més arribem a cabanaconde, just al marge dels penya-segats del canó del colca. la imatge dels pagesos llaurant els camps té un punt bucòlic. ho han de preparar tot, en un mes i mig arriben les plujes. 

ens allotgem a l’hostal villa pastor per 11€ la doble amb bany. feia bona pinta, però ha resultat algo entre cutre i “o espabilais o xapais en 4 días”. internet es penja, no hi ha aigua calenta i els desaigües estan embossats. 

“es por el terremoto”, diuen. 

“sí pero de eso hace un mes, sois 3, y eso que os rascais son los güevillos” (això no els hi vaig dir, només ho penso). 

al migdia ens hem fotut dues pizzes familiars i dues cerveses familiars. como dos campeones, oye! 

després, a la tarda, he conegut en james i hem anat a córrer una estoneta. és un paio d’aquells amb qui no necessites parlar per entendre’t. només k remeni la cua, ja saps k tot va bé, k has triat un bon camí. tenia moltes ganes d’anar a trotar una mica per desentumar la musculatura després de dies carregat com un pollino. però no et pensis k és fàcil córrer a 3.500m, sobretot si et creues amb alguna gringa joveneta i vols aparentar lo k ja no ets i probablement mai vas ser. qué lastimica! 

ha sigut inspirador, per això. amb la posta de sol cremant els núvols a l’oest. amb el riu colca serpentejant a 1.500m sota els peus i els nevats descansant a 1.500m sobre el cap. i amb en james al costat, entenent-nos sense dir res. els pagesos recullen les eines, i totes les ànimes del cañón del colca buscaran refugi. 

esperaran k l’ocell més imponent del món anunciï, amb els seu plàcid vol, l’arribada d’un nou dia. 

bona nit.