diumenge, 16 d’abril de 2017

THE FLIGHT OF ICARUS


el soroll de l’helicòpter creix fins k inunda la vall. la libèl·lula metallica sobrevola els nostres caps. i quan la seva silueta es retalla contra el sol, dins del meu cap sonen els acords de l’oda k la dama de ferro li va dedicar al vol de l’ícar.

FLY ON YOUR WAY, LIKE AN EAGLE,
FLY AS HIGH AS THE SUN,
ON YOUR WAY, LIKE AN EAGLE,
FLY AND TOUCH THE SUN.

per sort no volem tan a prop del sol com el desgraciat jove cretense, i la destresa del pilot ens proporciona un vol tan segur com espectacular. tot i k fa una mica de calitxa, les vistes són impressionants. sobrevolem en pocs minuts tot el camí k vam trigar tres dies en pujar. les allaus de roques k han devorat els pobles del langtang es veuen encara més explícites i esgarrifoses desde l’aire. quan deixem enrera als gegants glaciats, girem cap al sud, fregant els penya-segats i quasi tocant les copes dels arbres. boscos k s’enfilen per pendents inaccessibles i a on ens diuen k habiten pandes vermells i ossos negres de l’himàlaia. cada cop k superem una cresta, es fa un buit a l’estómac. els ulls ben oberts per no perdre detall i el cor bategant amb força, excitats per mirar des d’una perspectiva per la qual no estem dissenyats.

l'antic poble del Langtang jeu sota l'esllevissada
les noves construccions s'aixequen a la dreta

no havíem pujat mai a un helicòpter, i tot i k el motiu era fruit d’un absurd i desgraciat accident, gaudim de l’experiència com canalles amb un sac de xupa-xups.

però abans de k la veu d’en dickinson sonés al meu cap, van passar algunes coses…

el dia anterior, tot i el fred, matinàvem. els sis graus sota zero i la nostra mania de respirar, van crear una crosta de gel al sobresostre de la tenda. jo ja l’havia estès, però com k es veu k haig de millorar en això d’estendre coses, la marta i el seu perfeccionisme van decidir arreglar la meva malifeta. la pobra marta k portava 4 dies potxa amb angines, k s’havia llevat amb un edema facial de por, va i rellisca de la pedra on havia pujat i es fa un esquinç de campionat. desesperada pq’ a les 7 del matí ja portava un dia de gossos, se li comença a inflar una pilota de tenis al turmell, i trenca a plorar: de ràbia, de dolor, d’impotència. ja sé k sóc un kabron, però vaig veure la situació tan exagerada (per tots els mals k se li acumulaven i pel lloc remot a on ens trobàvem) k vaig esclatar a riure. tb’ se m’escapaven les llàgrimes, però no podia parar de riure.
però que kabrón, no?
pues no. pq’ li vaig encomanar i la situació es va tornar en una absurda tragicomèdia. 

vaig acabar de recollir el campament i vaig carregar tot lo k vaig poder a la meva motxilla. la marta es va prendre dos antiinflamatoris, es va apretar com va poder una turmellera k sempre portem des k li va passar lo mateix fa uns anys al perú, i es va calçar les botes amb una carona k feia angúnia. quan només hi ha dolor, no queda espai per les gracietes. estàvem a 4100m, sols i sense cobertura, a 13 km per terreny abrupte de la primera zona habitada. el vent començava a apretar i el fred s’intensificava. havíem de marxar d’allà.

la marta és valenta, forta i decidida. quan s’ha d’apretar les dents, les apreta i es posa en marxa. el gps senyala un ritme d’un km per hora. el dia serà llarg. com a acompanyant fa angoixa de veure el seu sobreesforç, només pots sentir la impotència de k els ànims no pal·liaran el dolor.

m’avanço uns metres per deixar la meva motxilla i tornar a buscar la seva. vaig repetint l’operació diverses vegades. em sento com un gosset d’aquests k quan t’acompanyen a córrer acaben fent el triple de kms k tu. per sort els calmants comencen a fer efecte. quan el terreny és pla, va prou bé, donades les circumstàncies. però quan es torna pedregós, com quan baixem al llit del riu o travessem alguna esllevissada, qualsevol petita alteració del camí li fa veure les estrelles.

fem alguna paradeta per menjar un gel o una barreta. curtíssimes pq’ no se li refredi el peu. bevem molta aigua pq’ la tensió asseca la gola. es pren un altre calmant. beneïm el dia en k vam decicir k a muntanya s’hi ha d’anar amb farmaciola.


arribo (un cop més) a sentir orgull d’aquesta dona k tinc. ens ha passat vàries vegades: quan estem en una situació compromesa i prenem una decisió (amb més o menys encert, és igual.), tirem endavant amb empenta i aparquem la desesperació fins k el problema estigui encarrilat. fins ara ens n’hem ensortit. i quan la mirava, sabia k ens en sortiríem.

ens trobem amb un guia i dos francesos k havien anat a fer fotos a una gelera. bueno, primer ma trobo al guia, k als francesos els havia mig abandonat. m’anuncia k la meva companya està més enrera. “no me digas?”. jo venia de deixar la meva motxi com mig km més endavant i tornava a buscar la de la marta. i la veritat, m’extranyava k sent guia i anant de buit, no la portés ell. quan arribo a on hi ha la dona, m’explica k el tio, quan ha passat pel costat li ha demanat diners per portar-li el petate. era molt evident k anava coixa, era molt evident k no podia portar pes. i com k li ha dit k no (no per orgull, sinó per ràbia), el menda ha marxat amb les mans a les butxaques. pa espantarlo a pedrás al hi… al hijo… al hijo de… bueno, deixem-ho.

quan arriben els francesos no donen crèdit. ja venien emprenyats pq’ se sentien estafats. a l’hotel els hi han dit k no podien anar sense guia, k era molt perillós. era mentida. només hi ha un camí k recorre la vall i és més k evident. i els hi han clavat 30€ per encaloma’ls-hi un ninyato k no els hi explica res i els deixa tirats. només els hi faltava sentir k és un kabroncete però sense diminutiu. com faria la inmensa majoria de bípeds amb capacitat de parla, s’ofereixen a portar la motxilla de la marta. de fet, s’ofereixen a portar les dues, però jo estic bé, els hi agraeixo però porto la meva. ens diuen a quin hotel s’allotgen i s’avancen. naltros anem fent, poc a poc però amb constància. 

veiem la llum al final del túnel. fins i tot fem algun acudit per alliberar la tensió (de carrero blanco no, eh? hasta ahí podíamos llegar!). i mira tu como somos, k comencem a fer plans de rutes i caminates per quan la nena es recuperi. así de taraos estamos.

la marta fica la segona marxa, apreta les dents i, bufant, supera una llarga tartera de còdols k hagués acabat amb la integritat de qualsevol altre en el seu estat. superem l’últim repetjó i veiem als francesos k s’acosten. venien preocupats pensant en com superaríem la tartera. penso: “no la coneixeu. si li oferiu una epidor la repeteix”. alliberen la seva emprenyamenta i naltros la nostra tensió dient tonteries. són en roma i en rúdolf (ja de per sí tenen noms de dibuixos animats) de burdeus i de parís. han pujat caminant de kathmandú per la vall de hellambú. ma fan enveja pq’ naltros volíem tornar per allà i va a ser que no. 

l’estona passa ràpida i, contra tot pronòstic, arribem de dia a kyanjing gompa. tornem a l’hotel de la kaysang i ens fa lloc. convidem als garçons a una cervesa a l’escalfor de l’estufeta. ens deixem anar. estem a 3 jornades de la carretera més propera però sabem k estem salvats. ens plantegem descansar un parell de dies a veure què passa. jo tinc moltes ideies per anar a fer el kabra por ahí i la marta té l’e-reader amb títols interessants. ens fem una dutxa reparadora, però l’aigua calenta torna a fabricar una pilota de tenis allà on hi hauria d’haver un turmell. ja no pot recolzar el peu, i això dos dies de descans no ho arreglaran. hem de sortir d’aquí. ens han de treure d’aquí.

vale. bueno. anem per parts. tenim gana. sopem. la kaysang, preocupada, ens posa tot el mejar k hi pot caber en un plat. i quan ens l’acabem, pq’ ens l’acabem, ens el torna a omplir fins a arrebossar. no sense dificultat, però tb’ el finiquitem. “en voleu més?” “no, si us plau. gràcies però no. no es que no quiera, es que no puedo”. li preguntem si al poble hi ha algun puesto de militars o policies per mirar d’organitzar un rescat. “policies? aquí?” diu com pensant: “pero todavía no t’has dao qüen de q’esto es el culo’l mundo?”

putada. bueno, descansem avui i demà ja s’ens acudirà algo.

però resulta k compartim l’hotel amb un grup de japos k no tenen ni papa d’anglès però k tenen guia. k parla anglés i k és un guia de veritat, d’aquells k pensen k si a muntanya algú té un problema, la gent de muntanya l’ha d’ajudar a solucionar-lo.

ja ho sabíeu k la marta té 6 dits al peu esquerre?

dawa sherpa es diu, i té telèfon per satèl·lit. quan veu el peu de la marta fa una cara d’espantat. ens pregunta si tenim assegurança. li ensenyem la federativa de la feec habilitada per rescats a tot el món. s’ofereix a trucar a un helicòpter k ens vindria a buscar l’endemà al matí. li agraïm. en qüestió d’un parell d’hores ens hem salvat dues vegades. en dawa ens tranquilitza i ens aconsella anar a descansar mentre ell ho organitza tot. al cap d’una estona es presenta a l’habitació i ens diu k l’helicòpter pujarà a les 8 del matí, k ho tinguem tot empaquetat. descansem bé, ens ho mereixem. la kaysang ens regala un suc calent k fan amb el fruit d’un esbarzer de muntanya: el sea buckthorn (arç groc). mig àcid mig dolç, boníssim. li regala un gorrito de llana a la marta, fet per ella. ens acomiadem, li agraïm l’hospitalitat.

una de les dues té 97 anys

els portejadors dels japos ens acompanyen a l’heliport. en dawa, enganxat al telèfon ens avisa k a kathmandú hi ha molt de trànsit aeri i k el pilot està esperant k li donguin pas. fa un matí assoleiat en un entorn preciós, esperarem. s’acosta un nano jove, la marta el reconeix. és el kabroncete d’ahir. hi ha un moment en k es queda sol amb nosaltres. s’ajup i es disculpa. té 16 anys, diu k és la primera vegada k feia de guia i k no té experiència en aquestes situacions. k es volia guanyar uns calers extres però k quan va veure com ens ajudaven els francesos es va adonar k havia fet algo malament. k havia après la lliçó i k el perdonéssim.

ens vam quedar una mica sorpresos. el nano no tenia cap obligació i semblava del tot sincer. a més ens ho va venir a dir quan estàvem del tot sols. la marta, fent de “seño”, li va dir k si k’stava malament lo k havia fet, k a muntanya s’ha d’ajudar i k quan hi ha un problema serio, els diners són totalment secundaris. però li va agraïr les disculpes. el nano va marxar tranquil. naltros ens vam mirar satisfets, el puzzle del nostre univers tornava a encaixar.

el sol volia escalfar-nos la cara, la brisa ens la volia refredar. un run-run pujava tènue per la vall. de seguida va augmentar el volum, i quan es va tornar atronador, els acords dels iron maiden van esclatar dins del meu cap. la gent, tota la gent, s’acosta encuriosida. ens acomiadem massa ràpidament dels portejadors i d’en dawa k em mira complagut com fent-me entendre “tu tranquil k ara ja està tot arreglat”. arriben esbufegant el roma i en rúdolf: han sentit l’helicòpter i ens regalen un somriure k ens omple. apareix corrent la kaysang k s’abraça a la marta i l’ajuda a pujar al “pàjaru”. s’em fa un nus a l’estómac. agafo aire i xiuxiuejo “adéu langtang, gràcies per tot…”

ens enlairem. ma miro la marta i la trobo tan guapa com fa 7288 dies. 

el vol s’ens fa massa curt. en un plis estem en un encalitxat i calurós kathmandú. el pilot ens diu k de seguida vindrà una ambulància. es un noi de seattle k treballa una meitat de l’any a nepal i l’altra a alaska. estic a punt de morir-me d’enveja, però ara k ja estem salvats no faré el gilipolles, així k decideixo continuar vivint.


l’ambulància és una flagoneta de repartiment petitíssima, com les piaggio k de vegades es veuen per casa. a l’hospi droguen a la marta, la radien, li mesuren la concentració d’oxigen, li treuen sang, li demanen pipi i kk i li miren de fer un electrocardiograma amb una màquina bruta i plena de pols k evidentment no funciona. “a ver si la tirais de una vez, xata”. el doctor ens diu k ens hem de quedar una nit, k és el protocol per la gent evacuada amb helicòpter desde les muntanyes. després, el metge de la fede ens dirà k ni protocol ni òsties. k si no hi ha símptomes de mal d’altura això ho fan per facturar una nit extra. en fi, l’habitació és privada, tenim wi-fi i una dutxa d’aigua calenta: ens adaptem. 

no hi ha res trencat, tan sols un lligament esquinçat. pastilles, pomades, consells de la fisio-flower i repòs. la pobra marta està avorrida i desesperada sense sortir de l’hotel. jo aprofito per perdre'm per kathmandú, i escolta’m… li estic descobrint reconets curiosos.

és el k passa quan et perds tu, k trobes tota la resta…


divendres, 14 d’abril de 2017

ATRAPATS A KATHMANDÚ


la marta jeu comodament al llit d’una habitació individual del swacon international hospital. som al barri de battisputali, lluny del thamel (el barri dels turistes), lluny del centre de kathmandú. escric des d’una mena de puf mig sofà mig llit k ma servirà per passar la nit. l’hospi és ple de gringos, la majoria dels quals venim, amb més o menys tares, de les muntanyes. 

jo estava una mica agobiat, suposo k per la tensió acumulada d’aquests darrers dos dies, i he decidit sortir a fer un volt. no diré k a pendre l’aire, pq’ en aquesta ciutat aquest és substituït per una boirina polsagosa k dificulta la respiració. però em venia de gust caminar una estona. encara k sigui per un lloc a on un cos ho té difícil per sobreviure, el cert és k la ment rep molts estímuls k desperten la curiositat. aquí els carrers no tenen noms escrits i la orientació és complicada. l’única referència és un riu, de color terrorífic i una pudor indescriptible, k passa tristot pel costat de l’hospital. 

fora del recinte no hi ha guiris, ni un. i exceptuant algun anunci k t’assegura k si beus coca-cola t’ho passaràs d’alló més bé, no hi ha cap cartell en alfabet romà. les noies vesteixen vistosos colors. els nois, mal assessorats, han invertit valuosos calers en pentinats definitivament prescindibles. els restaurants i les paradetes de menjar desprenen multitud d’olors a espècies, tan intenses i variades k col·lapsen l’olfacte. descobreixo el consulat espanyol en un ostentós edifici. per aparentar es veu k si k hi ha diners. més enllà hi ha una mena de palau, amb una arquitectura a totes llums excessiva, custodiat per un nano molt jove vestit de militar. el pobre imberbe fa una carona de “espero k no passi res pq’ jo no tinc ganes de barallar-me amb ningú. vaja merda feina m’ha buscat el meu padrí.”

poc després, al mig de la calçada, tres vaques romanen impassibles envoltades d’inquiets conductors. una d’elles fa un muu k sembla voler dir “ ‘pollas us passa! és k aquí no som sagrades o què?”.

hi ha un nano, amb pinta de quillaco de peli dels 70s, recolzat en un petit utilitari indi. li ha enganxat al capó, amb un pegote k sembla cola de contacte, una figureta d’un felí amb actitud agressiva. de plàstic, saps? me l’imagino fardant davant dels seus pacients col·legues: “has visto, primo? que jaguar m’he comprao? y regalao m’ha salío, casi!” i el col·lega, resignat, assentint però pensant: “hay Pemba! que nunca has tenío muchas luces. no fueras el hermano pequeño de mi novia y te crujía a guantás. a más, que eso no es un jaguar. es un ocelote, orejón y feo como tu. tonto’l culo!”

més endavant ma trobo quatre kabres lligades a una farola. a un carrer comercial, tu. com aquell k lliga 4 kabres a una farola… i s’en va. pq’ no? una d’elles, pèl-roja, ma mira i sa posa a pixar. no li entenc el significat. tanta integració multicultural m’està desconcertant.

en un cinema posen 3 ó 4 pelis d’acció, imitació de bollywood. els actors dels cartells intenten fingir expressions de tios durs i perillosos, però són poc creïbles. tenen faccions suaus i carones de bona gent. ni deixant-se bigotis aznaristes escapen de la pinta del bon jan k no ha matat una mosca en sa vida.

hi ha una zona de joieries a on exhibeixen penjolls de divinitats hindús. dedueixo k banyades en or: pel color i pq’ totes tenen un segurata k presuntament les custodia, però a qui se li escapa un somriure quan un gringo perdut els hi diu “namasté”. ocupant l’estreta vorera hi ha tot de manters oferint verdures i fruites irreconeixibles. voreres a les quals has d’estar a l’aguait: esquitxades com estan per forats suficientment fondos com per fer desaparèixer a un occidental despistat o a mitja dotzena de nepalís.


quan el mal de cap provocat per la pol·lució comença a ser insuportable, arribo a l’hospital. la marta repassa les fotos de muntanyes k no hauríem d’haver abandonat. atrapats per accident estem a kathmandú.

diuen aquests ociosos k no paren de viatjar, k totes les grans ciutats s’assemblen. kathmandú no. te la miris des d’on te la miris, kathmandú només s’assembla a kathmandú.

dijous, 13 d’abril de 2017

MALAPATA



doncs vam sortir de syabrubesi un bonic matí de primavera amb la idea de caminar durant un parell de setmanetes pel parc nacional del langtang. amb els papers en regla, la tenda i menjar per poder acampar 5 dies, piolet i crampons per si el pas del ganja la (5160m) fos factible, i amb les ganes k sempre hi posem quan anem a descobrir un lloc k encara no hem trepitjat.

els quadríceps estan una mica carregats de la llarga correguda del dia anterior. les motxilles, com sempre ens passa, pesen més de lo desitjable. a més, la marta fa uns dies k te la gola espessa, així k el ritme es tranquil. 


aviat entrem a un frondós bosc tropical k ens protegeix del sol. dalt de les copes dels arbres, distingim unes formes peludes k es mouen amb ganduleria. són lemurs de l’himàlaia: uns micos de cara simpàtica però k t’expliquen k els hi has estroncat la migdiada pixant-se’t a sobre, los muy hideputas.


a mig matí trobem una piscineta termal d’agua tèbia però suficient per relaxar-nos una estona. continuament trobes petits allotjaments i cases de te a on t’ofereixen menjars i begudes. per ara sembla k l’única font d’ingressos de la vall és el turisme. la marta es queixa de k no parem enlloc. per vici, pq’ ja hem menjat un parell de barretes. qué más quiere?


a mitja tarda ens despengem definitivament les motxilles al moonlight guest house a renche (2470m). avui ens hem cardat 1400m de desnivell k es curen amb una bona dutxa d’aigua calenta i el monòton però nutritiu dal-bhat. merescut descans. esmorzar a les 6:30 i tornem a enfilar riu amunt. sortegem algunes allaus k va provocar el sisme. passem per un petit santuari en homenatge a un excursionista israelià k ens sonava d’haver vist a la peli d’en kilian i en tossas. estar al lloc equivocat al moment equivocat. tan simple i tan cruel. passem per diferents llogarrets en runes k s’esforcen en reconstruir. però la destrucció massiva la trobem en arribar al poble de langtang. una allau inmensa k va arrasar tot lo k va trobar al seu pas enduent-se més de 200 vides. impressiona passar pel caos de rocs sabent el k hi ha enterrat unes dotzenes de metres sota els teus peus. a l’altre costat de la vall jeuen horitzontals milers d’arbres, arrencats per la brutal força de l’ona expansiva.


sense temps pel dol han reconstruït un nou poble. tothom ha perdut algú i vivendes d’arquitectura centenària. però la supervivència passa pel turisme i els serveis tornen a ser ofertats. es queixen de la manca d’ajudes del govern, i ens expliquen k sense les donacions extrangeres i la col·laboració de les ongs no haguessin pogut tornar a la vall.

parem a dormir a siddum, mitja hora més enllà de langtang, al “me very happy guest house”, regentat per la chiring dolma. el seu company, en temba, fa de profe més enllà de syabrubesi, a dos dies de marxa a peu. ella es passa casi tot l’any sola aquí dalt, pq’ els 4 fills k tenen estudien a kathmandú. el govern no ha reobert les escoles rurals i tota la canalla ha d’estudiar a la capital. pobles sense els seus nens i nens sense la seva cultura. ara hi ha vacances, i els k s’ho poden permetre venen a passar uns dies amb la família. però la chiring i en pemba estan endeutats fins al coll i a l’estar entre dos pobles al mig del no res, els hi costa quadrar els números. és una llàstima, pq’ son una gent encantadora i tenen l’hotelillo en un lloc idíll·ic, tranquil i amb vistes espectaculars. els matalassos són comfortables i dormim del tirón.


l’endemà jornada curteta. en una hora i mitja ens plantem a kyanjin gompa (3860m) l’últim lloc habitat de la vall. ens apalanquem al nayakhanga guest house renegociant una mica els preus, k en general són bastant més cars que l’última vegada k vam venir fa 3 anys. però bueno, com k normalment no et cobren l’habitació si sopes i esmorzes a l’hotel, al final la mitja pensió acaba sortint entre 12 i 14€.

la marta encara no es troba del tot bé, però com k el matí es esplèndid, decideixo anar lleugeret a provar el tsergo ri (5005m), un turonet k està aquí al costat i k promet boniques vistes. decideixo apretar a veure com em trobo i em sorprenc pujant a bon ritme. quina diferència d’anar amb motxilla o sense! 


a l’hora de sopar, el nebot de la kaisang dolma k ha pujat uns dies a ajudar la tieta, ens explica tot de coses sobre l’estricta educació tibetana amb càstics físics inclosos.

avui hi ha lluna plena i les vistes desde els finestralls de l’habitació són espectaculars, destacant el langtang lirung k s’aixeca 3,5 km sobre els nostres caps. el dia següent agafem els trastos i ens n’anem a acampar a langshisha kharka, un antic assentament de pastors al fons de la vall. sota un circ de gegants glaciats de 6 i 7000m, plantem la tenda a uns 4100m snm, dins d’unes runes als peus del massiu langshisha ri (6427). ens regalem un puré de papes amb seitons del cantàbric i un manxego d’ovella amb un pa de brioix caríssim k hem comprat en una forneria per gringos.


diuen k aquesta era una zona de yetis als anys 40. no en veiem cap. només uns quants yaks k s’en van a la k el sol s’amaga. senyal k ens hem de tancar a la tenda. la nit es freda: -6ºC marca el termòmetre a fora. a dins, amb l’escalfor corporal, aconseguim un parell de graus positius.

l’endemà a primera hora intentem escalfar-nos amb un cafè calent. però costa, pq’ el sol es fa el remolón. així k anem a fer una passejadeta per unes roques plenes de blanderoles de pregàries k hi ha aquí al costat. diu la llegenda k el lama va esquarterar aquí el seu yak i per això a les pedres hi ha unes vetes vermelloses.


bueno, ja amb el sol a la cara desmuntem el campament. i estenent el toldo de la tenda, de la manera més absurda, la marta, la meva marta, l’amor de la meva vida, baixant d’una pedra a un pam de terra… va i s’esquinça un tormell.


divendres, 7 d’abril de 2017

TUGLU



es difícil trobar pau a kathmandú. als carrerons circumdants del stupa guest house (8€ la doble), el pas d'una moto a les 3 de la matinada ressona com si un jumbo t'entrés a l'habitació. a més ens havíem de llevar a les 5 per pillar un bus cap a a les enyorades muntanyes. fem un cafè ràpid i un croissant de xoco comprat la nit anterior, i agafem un taxi k per 2'5€ ens deixarà a la parada dels busos del langtang. la ciutat està sorprenentment tranquila a les sis del matí. ja hi ha moviment, però més pausat. el taxista es posa el cinturó, i quan vaig a fer el mateix ma diu k no cal, k la poli només multa als conductors. li explico k en la meva condició d'ateu, no crec en paradissos més enllà ni en reencarnacions més a prop. el pavo es pixa de riure i m'assegura k és un bon conductor.
arribem sencers a puesto. al tuguri on venen els bitllets ens ofereixen el bus expres per 450 rúpies (100 rupies +- 1€) o el deluxe per 600 "very comfortable, deluxe is very comfortable" decidim tirar la casa per la finestra i paguem les 600. deu ser k no sabem valorar el luxe, pq' trobem la tartana incòmoda de collons. a més, el hideputa k ens porta sembla coleguilla del de l'expres, pq' es passen tot el camí picats fent rally per carreteres de mala mort plenes de bonys i atestades de camions. va haver d'avortar més d'un adelantament frenant en sec i donant volantasso. però tothom reia, tu. com si haguessin pagat per la muntanya rusa. els únics k no gaudíem erem un finès k dormia (tinc la sospita k el seu guia l'havia narcotitzat) i naltros k semblàvem els únics gilipollas k no volien morir.
agafen de xofers a nanos molt joves amb intelecte justet i empatia nul·la. paios k no semblen capassos d'aprovar ni un càsting de torrente.



en fi. després de 7 hores (per fer 130km) atemorits, emprenyats i amb el cos baldat, arribem a syabrubesi (1450m snm): la porta d'entrada al parc nacional del langtang. el poble es divideix en dos parts: la nova k es per on passa la carretera (bueno, una pista forestal) de kathmandú fins al tibet, i a l'altre costat del riu, la vella, k és on volem anar per estar més tranquils. però abans de travessar el pont, al control policial, el guarda ens diu k ens falta el tiquet d'entrada al parc. li expliquem k a kathmandú, quan vam anar a comprar la targeta de senderista (entre visats, taxes i permisos, en aquest país de gent somrient, la benvinguda es paga amb bitllets verds) l'oficina del parc estava tancada i ens van dir k podíem comprar el tiquet a syabrubesi. "a syabrubesi no, a dumche, el poble d'abans". "però si el poble d'abans està a tomá pol culo!" penso. "però si el poble d'abans està lluny!" dic. "ho sento però no us puc deixar passar. podeu dormir aquí i demà al matí pujar en bus".
quina tallada de rollo!
però bueno. en pocs segons (dos, potser tres) descobrim k el món no s'acaba i busquem un lloc per passar la nit. tot és més car de lo k recordàvem. al final aterrem al green ghest house, un lloc nou i net amb wifi, bany a l'habitació i... tachán!... aigua calenta.



són quarts de tres de la tarda i l'oficina del parc a dumche tanca a les 5, així k ma poso les bambes, calça curta i amb els passaports i la cartera ben plena enfilo pista amunt sota un sol de justícia. dumche està més lluny i més amunt de lo k havia calculat. a més prenc consciència k desde les 5 del matí només he menjat un croissant. em pregunto pq' deixo k ma passin aquestes coses i ma venen ganes de plorar, però hi ha gent mirant i aguanto el tipus com un campió. a l'entrada del poble hi ha un control militar i ma diuen k l'oficina encara està més amunt. hi ha un motorista k va en aquella direcció i s'ofereix a portar-me. vaig amb calça curta i sense casc, però estic tan cansat k el meu apreci per la pròpia integritat física ha disminuit.
li agraeixo el passeig. trec els permisos. 30€ cada un, alegria! més 20€ de la tarja TIM (la de senderista) i els 100$ de visat per entrar al país. portem 150€ amokinats abans de fer res. els guardes em pregunten a on vaig. no em creuen quan els hi dic k baixo corrent a syabrubesi, encara menys quan afegeixo k tb' he pujat corrent d'allà. tinc més ganes d'arribar a casa k de convence'ls. m'acomiado amb un "namasté" i un somriure i tiro avall. uns 5km abans d'arribar em para un altre motorista i s'oferix a portar-me. estic mort de gana, no sap el favor k em fa. resulta ser un militar amb ganes de conversa. entre d'altres coses m'explica k fa uns anys va veure un barça/madrid al líban amb uns cascos blaus espanyols. em deixa just davant de l'hotel, em desitja bon viatje i ens fem una efusiva encaixada de mans. al final corrent m'han sortit 20km i 1000D+.
em dutxo. crec k és la millor dutxa de la meva vida. torno a ser persona. compartim una cervesa amb la marta (aquí les cerveses son de 650ml) i sopem dal-bhat, el típic plat nepalí. consisteix en una sopa de llenties, arroç, verdures i normalment unes papes al curry. és costum k quan te l'acabes t'en portin més.
el llit es comfortable. dormim del tirón. a les set esmorzem: jo una truita de verdures i la marta uns cereals amb pasterada i coses, moltes coses.


decidim passar aquí una altra nit i anar a fer una excursioneta del dia. bambes i a córrer k és diumenge... o dijous, o lo k sigui. en suresh ens va recomanar el tamang heritage trail, una ruta de 3 dies per una zona encara poc explotada amb acollidors llogarrets i boniques vistes. mirem d'improvitzar-la una mica a la nostra manera i mig preguntant, mig per intuició (la nostra pronunciació del nepalí escrit es precaria i cadascú t'envia per unlloc diferent) enfilem cap a brajam: un petit poblet penjat d'un dretíssim llom de la muntanya a on uns curisos canalles ens regalen una bonica estoneta. seguim amunt, que pa eso hemos venío i arribem a brimdang a on trobem alguna font k jutgem potable. el poble encara està arrasat pel terratrèmol, i la poca gent k encara hi viu ho fa en cabanes de pals lligats amb cànem i cobertes per toldos mentre reconstrueixen les cases. un accés dur sempre indica una dura subsistència. el militar d'ahir m'explicava k en llocs remots els hi pugen els materials amb helicòpter. continuem pujant per uns bonics boscos de roures de l'himalaia i abets gegants. les flors dels rododendres explosionen per milers. el paisatge, amb els gegants glaciats al fons és bucòlic pel senderista. pels locals aquests boscos són simplement una font de llenya. com li expliques els efectes nocius de la deforestació a una persona k viu a 3000m d'altitud i k es pela de fred tres quartes parts de l'any? potser li hauries de dir al govern a qui li acabes de donar 150€ k els posés unes plaques solars a aquestes gents.



la pujada d'avui se'ns acaba a nagthali a 3250m d'altitud. situat dalt d'una carena en un emplaçament privilegiat, hi han fet 3 o 4 hotelillos k ens fan penedir-nos d'haver deixat els trastos a baix i l'habitació emparaulada. és un lloc esplèndid per fer nit. llàstima k els núvols ara cobreixen els cims i ens priven d'unes vistes k s'endevinen espectaculars. fem unes barretes de fruita i li fem cas al fred k ens aconsella baixar. no sé si és per efecte de les barretes o simplement k és p'abajo, però anem trotant tot cofois. arribem a tatopani, un lloc eminentment turístic a on hi havia unes fonts termals k el sisme va malmetre. tot i així els turistes hi arriben. per primer cop en tot el dia en trobem un bon grapat. sense poder-nos banyar a les termes i amb l'hora k ens apreta decidim tirar avall una mica cagando leches. el descens es panoràmic i agradable exepte la part final k va per una pista k estan obrint amb maquinària pesada. però almenys és ràpida i aconseguim arribar a syabrubesi de dia. per naltros tota una fita! al final ens han sortit 34km i 2000D+.


dutxa reparadora, dal bhat reconstituent i merescuda cervesa.
demà hi tornem

P.D. m'ha semblat aprendre k tuglu vol dir calvo. com riuen els canalles!

dimecres, 5 d’abril de 2017

KATHMANDÚ


ha costat. la setmana passada vaig pillar un virus k ma va escagarrinar viu i vam haver de canviar el bitllet d'avió. amb 4 dies de retard per fi arribem a kathmandú: la ciutat irrespirable. es curiós, pq' si dius el seu nom en veu alta, et vindrien al cap imatges i sensacions de misticisme i espiritualitat. res més lluny de la realitat. agafa un parell de milions d'anarquistes, els hi dones un utilitari de fabricació india, i en 10 minuts tindràs algo molt semblant a kathmandú. aquí la brutícia, la pol·lució i el soroll s'alien per acabar amb la teva integritat. ostres! i ho aconsegueixen. no portem ni 24 hores i hem agafat un maldecap terrible. sort k hem pogut enllestir els tràmits burocràtics i demés (sim de mòbil, bateria de la càmara, reparar botes...).


demà ja podem marxar. hem comprat uns permisos per anar a caminar al langtang: un parc nacional k va patir molt el terratremol del 2015, però sembla k s'està recuperant. ens han dit k són unes valls d'allò més boniques. però naltros, com k som una mica incrèduls... ho anirem a comprovar.