divendres, 30 de juny del 2017

EL MONJO


La nostra última aventura pel Nepal, de moment, és un experiment amb resultats diversos, diguem. Partim de la idea que ens va suggerir molt amablement el guia que vam trobar a Pokhara, però el desenllaç te'l vas trobant a mesura que vas avançant. Ja ens havia advertit el nano d'alguna zona que era impracticable sense guia, que fins ells de vegades es perden per la manca de camins i l'espessa vegetació selvàtica. Ei, i li vam fer cas. Vull dir que no ens hi vam fotre, ni amb guia ni sense. 


La ruta la comencem al poblet d'Aarughat, a uns 125 kms al nord-est de Katmandú. Res, 8 horetes de viatge especialment calorós, polsegós i tortuós cap al final, però amb un bon hotelillo per descansar. És aquí on van els que fan el trekking del Manaslú. Ens adonem que cal matinar molt per evitar la calor insuportable del dia. El primer matí ens pengem i ho paguem car. A més ens equivoquem en una pujada a migdia i decidim tornar enrere fins l'últim poble, Aarughat Bazar, menjar molta fruita i amanida allà, refrescar-nos al riu i matinar de debò l'endemà. Després d'una nit de molta xafogor, amb el ventilador del sostre espatllat i en companyia de molta fauna exòtica, a les 4 ens aixequem, fem una cafè amb muesli i ens encaminem cap a Basier, aquesta vegada pel camí bo.

  
companys d'habitació

El primer objectiu serà Ganga Jamuna, que sembla ser que és un temple a 2923m que tothom coneix. Però les indicacions que ens va donant la gent no coincideixen amb el mapa. Fem cas de la gent, tot i que quasi ningú parla anglès, només algú que diu haver treballat de guia. Fem molt de tros per una pista que sembla molt nova però que ens fa fer molta volta. Finalment arribem a Ganga Jamuna per uns corriols entre camps de blat de moro, i espantant alguna iaia. Trobem un profe d'escola amb les seves alumnes que ens explica que estan d'excursió. El "temple" penja d'una paret a 1850m, res a veure amb la info del mapa. Hi ha una gran escalinata que hi puja, molt currada sí, però la cosa és cutre a matar. Acampem a l'esplanada de sota, vigilant amb els trossos de vidre d'ampolles trencades que trobem. Saludem una parella de vells molt vells que viu allí amb el seu ramat de vaques. Plou durant la nit.


Mentre esmorzem acordem redirigir la nostra ruta passant pels poblets que hi ha per camins més baixos, evitant així les suades per pujades que ens deixen KO. En Zeus ja va prou escaldat. Tota aquesta pluja és neu a les alçades; confirmem que els camins són molt confusos i ja ens han advertit força vegades de no creuar la selva sols. Ahir un senyor ens va venir a trobar tot sorprès quan passavem pel costat del que semblava una escola i ens va portar a casa seva a fer un te. Volia saber què fèiem allí i assegurar-se que no ens perdríem. No ens va deixar marxar fins que no li vam assegurar que aniríem per on ens havia indicat. Ens volia acompanyar un tros i tot. Després d'haver passat per Dansing, Phulkarkha, Satdobato, Gumdi i Kintangbesi, vam arribar a Darkha Phedi. No et creguis, té la seva dificultat això de mirar el mapa i decidir on vols anar. Plegar el mapa però recordant el nom del poble per quan et trobes algú assegurar-te que vas en la bona direcció. En molts casos amb la dificultat afegida d'haver de deduïr que el que diuen ells correspon al nom que tu has llegit al mapa, i adonant-nos també que hi ha diverses maneres de referir-se al mateix poble, i diverses maneres d'arribar-hi. Total, que després d'hores del que semblava una gimcana interminable arribem a Darkha Phedi, plovent, és clar. Resulta que això són només dues cases. Hi ha gent asseguda en una taula a l'entrada d'una d'elles. Allí preguntem per un lloc per sopar i dormir. Un nano jove que parla una mica d'anglès ens diu que allí mateix. Parla amb la senyora de la casa i ens ensenya un llit de fusta sense matalàs, allí, al costat de la cuina. Perfecte; hi ha sostre i per 500 rúpies (uns 5 euros) ens donen sopar i llit.


Ens sentim molt observats mentre acabem de passar la tarda. Prenem el te que la dona ens ofereix i mirem les fotos que tenim a la càmera amb uns nanos que hi ha. La conversa es fa difícil i minimalista després que marxi el noi que parla anglès. Es veu que esperava l'autobús, de fet un tot terreny atrotinat. El dal bhat es fa esperar però és boníssim, acompanyat de llet de búfala. La família miren tots la tele ben apilonats abans d'anar a dormir. Sembla que avui tenen algun llit de menys. Naltros posem totes les mantes que tenim a la vista sobre la fusta per fer-la una mica més comfortable. Plou amb ganes durant la nit. A les 5 ens aixequem, ens bebem un te amb la senyora, paguem i seguim per unes escales ben empinades muntanya amunt.


Una altra etapa de la gimcana de pobles fins arribar a Kimtang. Això ja té més pinta de poble i al mapa ens indica que hi ha hotel. Amenaça tempesta o sigui que preguntem i ens dirigeixen cap a una botiga. Allí flipen una mica i diuen que d'hotel res. Passa un senyor que parla anglès i ens diu que ens esperem, que fa unes trucades. Esperem, bastanta estona. Aprofito per atançar-me fins a l'escola i veure si hi ha la possibilitat de dormir en un dels barracons de xapa que serveixen d'aules mentre construeixen la nova. Va caure amb el terratrèmol de fa dos anys però encara no han acabat ni els fonaments. La resposta és contundent: "Impossible!" Doncs res, seguim esperant. Finalment apareix un nano amb un crío agafat de la mà. Diu que ens podem quedar a casa els seus pares però que el seu pare és al camp i no li contesta el telèfon. Fa molts intents però crec que li fem pena i al final ens diu: "És igual, veniu, ja li semblarà bé". Son dos germans budistes que porten deu anys en un monestir de la Índia i han vingut de visita durant les vacances. En Phurba ens prepara un te i ens presenta a familiars i veïns. Som l'atracció del veïnat. Sembla que no passen gaires turistes per aquí.


Al final arriba el pare del camp. Treballa a l'hospital del poble. I la mare és una dona petita i molt riallera que ens mira amb molta curiositat. Conversem una estona a través d'en Phurba que va traduïnt. Quan li pregunto què diu el seu pare i quan ens vol cobrar per sopar i dormir, em mira amb cara de sorpresa i em diu que res, "Buda diu que s'ha d'ajudar als altres". Total, que ja havíem quedat que el sopar anava inclòs i, de fet, serà EL SOPAR, en majúscules, en companyia d'aquesta família tan acollidora. Conscients, ells i nosaltres, que segurament no els hi podrem tornar el favor, a no ser que tornem a viatjar a aquest cul de món.


Mentre la mare prepara el dal bhat pel sopar, ajaguda al terra de la fosca cuina, la cunyada i el seu fill, que també porta dos anys estudiant en un monestir budista a la Índia, em passegen pels camps que tenen al voltant de la casa. Plantat hi ha molt blat de moro i tomàquet, però també ceba, col, coliflor, carabassa i carbassó.


Amb el limitat anglès del fill m'expliquen que han pogut anar comprant terreny i engrandint els camps. Em conviden a acompanyar-los en una part una mica apartada on tenen dos bous als quals han de portar menjar. El camí és molt humit i ple de sangoneres que el nano no para de treure's dels peus i tormells. La mare segueix a la cuina liada amb el dal bhat i el dero, una pasta fosca com de pa típica del Nepal rural. Tot i que sopem junts, cosa poc habitual al Nepal, ells seuen a terra i naltros estem asseguts en un pupitre de l'antiga escola, la que va destruir el terratrèmol.


De fet, la casa de veritat d'aquesta família també va ser destruïda pel terratrèmol fa dos anys, però encara no han pogut reconstruir-la. Està al centre del poble, on són la majoria de cases afectades. Com ells, molta gent viu provisionalment en barraques o, com aquesta família, a l'estable dels animals, reconvertit en habitatge. Gaudim d'una vetllada excepcional i en som conscients. Ens sentim molt ben acollits i ells mostren interés per naltros. De vegades no calen les paraules per entendre't i les rialles de complicitat es fan evidents. Dormirem amb els pares a les antigues quadres, que són ara la seva habitació. La resta dormen a dalt. A quarts de cinc ens despertem amb música i pregàries nepaleses. Aquesta gent matina. Compartim el te que ens ofereixen i les galetes de cacahuet que tenim. Com que en Phurba ens confirma que no volen cobrar res, fem una petita contribució amb el paracetamol que ens queda, per l'hospital. Ens despedim amb abraçades i somriures. Tenim la sensació que marxem plens d'alguna cosa que no portàvem quan vam arribar.



Tornem a la gimcana, i no tardarem gaires hores a tornar-nos a adonar queno som on crèiem. Som a Deurali, ens informen. Treiem el mapa i recalculem sota una espècie de glorieta on uns nens ens han seguit i es van penjant dels ferros del sostre com micos. Son com uns petits gimnastes entrenant, però amb pantalons esparrecats i coses que els hi surten de lloc. En Zeus no pot evitar enfilar-se també després d'observar-los durant una estona. Es nota que ja té una edat, però déu-n'hi-do! Ens decidim pel camí fàcil: seguir la pista cap a Trisuli, fins que trobem un camí que es desvia per una aresta fins a Betrawati. Segons el mapa, clar... ja veurem quà passa. Com que els nens ja no tenen a qui impressionar també marxen. Sembla que acabem per sortir-nos-en...bé això sempre fins ara, de fet. Jo faig una bona patinada amb la pinassa que em regala algun blau i rascades. Fa moltíssima calor, no trobem aigua per enlloc i aquí ja fa temps que van liquidar la selva. Ara només hi ha pins tristois, molts amb els troncs cremats (aquesta obsessió per cremar-ho tot no l'entendrem mai). Els poblets que passem tenen molta runa, les cases estan esquerdades i veiem molta gent contruïnt-ne de noves. Mentre agafem aigua d'una mànega que hem vist, un noi ens ve a donar conversa i ens ofereix un préssec, petit, verdós, però boníssim.

escola i profe improvisats
Finalment, a la tarda arribem a Betrawasi. Punt i final a la nostra ruta experimental. Hem decidit passar la nit aquí i al matí agafar un bus a Katmandú. Una bona amanida de cogombre i tomàquet  i unes cerveses fresquetes ens alleugen una mica la calor que patim. Al matí, l'últim viatge turtuós en bus i l'última baralla amb el taxista perquè, com ja és habitual, ens vol cobrar més del pactat.


Els dos darrers dies els passem a Katmandú i, tot i que ja hi hem estat bastantes vegades, sempre té alguna cosa més per oferir-te. Sobretot quan saps que marxes... llavors el veus amb uns ulls diferents i vols retenir-ne els detalls: colors, olors, gent, imatges, sorolls... Adéu Katmandú, adéu Nepal... fins la propera!


I gràcies per tot...




diumenge, 25 de juny del 2017

CANVI DE RUMB


Pot semblar que aquest viatge al Nepal s’hagués acabat després de sortir vius de la volta al Dhaulagiri. Però no. Encara ens quedava quasi un mes en aquest país i, de fet, teníem bastanes zones, rutes i muntanyes a la nostra llista mental. Però, clar, la tensió viscuda els últims dies va representar un punt d’infelxió. La idea inicial era enllaçar aquesta ruta amb el trekking de l’Annapurna a través de la vall de Tilicho. Però això ho vam descartar perquè les prediccions meteorològiques feien evident que la neu no parava i que aquesta ruta, una alternativa al circuit normal de l‘Annapurna, no semblava practicable. Ens vam prendre uns dies de descans a Marpha, poble tranquil que conserva les seves cases de pedra amb les piles de llenys al sostre pla, els carrers estrets d’empedrat irregular i el monastir que presideix el poble amb vistes a la vall del riu Gandaki.

 

Aprofitem per recuperar algun quilo amb els fantàstics pastissos de poma provinents de les extensions de pomeres que envolten el poble. El licor no ens acaba de convèncer… molt alcohol i poc gust de poma. Observem la vida local, un casament recorre tot el poble, primer passa el nuvi, traginat dalt d'una llitera, i després la núvia. Plora a llàgrima viva. Ens diuen que està trista perquè deixa la casa dels pares. No sé però sembla que no li fa gaire il·lusió casar-se tot i que ens asseguren que és un casament voluntari.


Finalment, decidim continuar el nostre viatge, però cap al sud, seguint el Kali Gandaki avall en direcció Tatopani (aigües calentes) per un camí nou que hi ha alternatiu a la carretera. Aprofitem per visitar algun poble menys turístic, i comencem per Chimang on en Zeus va anar corrent l’altre dia. Un poble molt autèntic, penjat sobre un penya-segat estil Castellfollit de la Roca i amb vistes al Dhaulagiri.

Chimang amb el Dhaulagiri a l'esquerra
Precisament acaben de fer retirada l’expedició del Carlos Soria perquè el temps s’ha complicat. Amb la panxa plena del que és probablement el dal bhat més bo que hem menjat seguim cap al següent poble, Jetlung. Plou al vespre. Al matí abans de marxar ens acostem a les coves de Gurung; cova, cascada, estalactities… i molta brossa i banderetes podrides per tot arreu. A part de les oracions també la merda s’escampa amb el vent.

Gurung Cave amb la vall del Kali Gandaki al fons
Ens tornarà a ploure seguint el camí de baixada per un bosc tropical. Tatopani és encara més turístic i més car del que coneixíem. Les aigües termals segueixen allà i els hi fem una visita al vespre, quan la xafogor baixa una mica. Com que l’altra vegada que vam estar per aquesta vall no vam visitar l’Annapurna Base Camp (ABC), el que hi ha a la cara sud, pensem que és una bona ocasió per fer-ho. Des de Tatopani dissenyem una ruta alternativa que passa per Khopra, a 3.660m d’alçada, on hi ha un refugi que pertany a una xarxa de refus que porta la comunitat local. Tot i que a la posta esgarrapem alguna vista imponent del Dhaula, no gaudim de tot el que podríem veure des d’aquí dalt.


Últimes llums al Dhaula
La xafogor ens acompanya en els durs desnivells amunt i avall que fem abans no se’ns posa a ploure de valent i decidim parar en un aïllat lodge regentat per una dona amb un bebè, un fill d’uns 10 anys i un nano que diu que és el cuiner. Diu que el marit treballa en un altre lodge molt més avall, i més luxós. No serà per no currar-nos això de les vistes, perquè a la sortida del sol ja estem enfilats al Mulde Peak (3.637m) que tenim a mitja hora per sobre però de nou els núvols ens espatllen la jugada. Tristois anem a esmorzar.

    

Després de passar aquests dies pràcticament sols, finalment ens retrobem la ruta normal de l’ABC. Això és pitjor que les Rambles. Fem un esforç per arribar fins al poble de Bamboo, més que poble és un conjunt d’hospedatges i restaurants al mig de la selva, per fer aquest tram el més curt possible. El pla és el següent: ens quedarem aquí 2 nits i així amb un dia podrem anar i tornar al camp base, lleugerets i rapidets. Total, el camí és d’anada i tornada, no hi una altra sortida possible. Sortim a les 5 del matí per un camí tan tranquil que fins i tot sorprenem els langurs que campen per allí tot cofois. S’amaguen quan ens veuen.


Encara no són ni les 10 del matí quan arribem al camp base i ja comencen a escampar-se els núvols per tot arreu sigilosament. Gaudim de poques vistes. Esperem més d’una hora menjant truita i chapati al costat de les plaques dels herois Anatoli Boukreev i Iñaki Ochoa, per veure si la cosa canvia. I sí, ho fa, però a pitjor. Retirada ràpida, en 3 hores ens plantem a Bamboo, xops com pops i gelats. La pluja ens enganxa de ple i amb mala llet. L’endemà recuperem forces i escalfor a les fonts termals de Jhindanda.


Aquí trobem gent de casa: una parella del maresme que van amb un guia molt catxondo, amb els quals passem una bona estona dins la piscineta, i un xaval de la Rioja a qui van destinar al servei d’ocupació de la Mina quan es va treure les opos de funcionari de l’estat. Al cap de 3 anys, no sabent si agafar-se la baixa o una excedència, es va decantar per aquesta última i després de 3 anys encara va rondant pel món, i sense intencó de reincorporar-se a la vista. Encara tindrem un altre dia de plugim fins a Deurali, un llogarret de només 2 famílies en un turonet per sobre els 2000m i des d’on en un moment donat arribem a veure els nostres amics el Dhaulagiri i l’Annapurna sud, però visto-no visto, com ja és habitual. Finalment l’endemà arribem a Phedi on agafem un taxi de retorn a Pokhara, on havíem deixat part de l’equipatge. Notem com una espècie de shock en tornar a la civilització. Molta gent, soroll, cotxes… i un diluvi! Just quan sortim del súper ens adonem que ha començat a ploure fort. Esperem a l’entrada a veure si afluixa però la cosa s’anima més i més fins al punt que s’inunda el carrer, la gent corra a amagar-se i cauen les motos aparcades al carrer. Als balcons de les cases es veu gent amb galledes traient aigua de l’interior i alguns botiguers es neguitegen al veure que l’aigua està entrant als seus comerços. Decidim entrar en un cafè i endolcir el moment amb un brownie mentre observem l’espectacle des d’un primer pis on també entra l’aigua i estem tots xops. Xàfec curt però molt intens. Quan ho veiem clar, tornem a l’hotel i jo pujo al terrat de dalt per fer una foto ara que el cel s’ha aclarit. Però les escales de rajola polida encara estan molles i em foto un lletot com no m’he fotut encara per la muntanya (o potser sí…) Per intentar salvar la càmera i que no caigui 6 pisos avall pel forat de l’escala, poso la mà a terra de tal manera que penso que me l’he trencat. No la puc moure durant uns dies i em farà mal encara bastants més, i total, s’ha trencat la pantalla de la càmera. Encara funciona per això, només has d’imaginar-te l’enquadre.

Tritó gaudint de la tempesta a Pokhara
I ara què? aquesta és la pregunta que ens toca respondre. El mal temps ens ha fet fora de l’alta muntanya però encara tenim temps i ganes d’explorar zones tranquiles. Busquem rutes d’aquestes poc freqüentades que et permeten anar el teu putu rotllo i no et xupen la sang (en el sentit literal també… a en Zeus les sangoneres li han agafat un carinyu molt especial…). Trobem la resposta a l’oficina del parc nacional, bé, de fet a fora mentre esperem que obrin. Veig un nano que té pinta de guia, o sigui que trec el mapa i començo a preguntar-li coses sobre zones interessants. Ens diu que de la zona d’on prové ell, que està per sota el parc del Manaslu, no es necessita permís i és interessant i tranquil. Ens informa de tots els llocs on ens podem allotjar i inclús ens dona el nom de la gent per qui hem de demanar, i algun telèfon. Total, que ens convenç. Molt agraïts per la seva ajuda, ens despedim cap a preparar les motxilles i deixar Pokhara l’endemà. Anirem a Kàthmandu, deixarem el material de muntanya que no necessitem i així si ens interessa podem tornar caminant fins la capital.

Abans fem una parada a Ghorka, epicentre del terratrèmol del 2015. Una mica decepcionant el poble després de llegir i sentir que era un poble molt autèntic. Autèntic potser, però tirant a cutrillo, bastant. Al centre descobrim un restaurant de la hòstia, i on aparentment va tothom (i aquí no hi ha turistes) a menjar momo de pollastre. Tota la família és allà fent la pasta del momo i farcint-lo de pollastre cuinat amb espècies.


Naltros com que això de la carn no ho portem gaire bé, ens decantem per provar altres plats. Tots són generosos i boníssims, sobretot el paneer biriyani, un arròs amb espècies i formatge fresc. Tornarem aquí vàries vegades i veiem que sempre s’omple a l’hora dels àpats. Llegim a la guia que no et pots perdre el temple que és dalt d’un turonet al qual accedeixes pujant 1.500 escales. També diu que d’ençà del terratrèmol l’han reconstruït. Home, després de 2 anys això encara està en runes, principalment les teulades, que a cada pluja deixen entrar l’aigua i aquesta ho va deteriorant tot. També decepciona el fet que està tot guarríssim, però guarríssim de veritat amb piles de plàstics per tot arreu. I això que pagues per anar-hi. Molta llàstima.


En fi, ja ens hi anem acostumant. No hi ha cap país perfecte, ni tan sols els que ho semblen.  Tampoc va ser gaire perfecte el trajecte de només 140 kms fins a la capital, que es va convertir en una odissea. El cas és que tornem a trobar-nos amb un conductor psicòpata que es pensa, com molts aquí, que és l’amo de la carretera i va avançant a tort i a dret amb unes frenades de campeonat que ens disloquen per vàris costats. Com temem ja fa estona, en un d’aquests avançaments sense visibilitat es menja un motorista i el llança cap al forat de la cuneta. Sentim un catacroc molt fort però com que no veiem res des de dins, creiem que s’ha rebentat una roda. El tiu vacil·la per uns moments, redueix la velocitat i finalment para el bus. Surt a fora amb algunes persones més però deu veure que el tiu de la moto encara es mou i decideix pujar al bus i continuar endavant. Ningú es queixa, deu ser normal. O no tant, perquè al cap d’uns quants quilòmetres la poli ens para i ja la tenim liada. Baixa tothom del bus. Mitja hora llarga parlamentant amb la poli i ens fan pujar de nou. Fem mitja volta amb un parell de polis al bus. Li pregunto a un on anem i em diu que a la comissaria. Ah, bé. Gràcies per la informació… Al cap d’uns 10 minuts para davant del que deu ser una comissaria. Baixen tots els homes i entren a parlamentar amb la policia. Crec que en Zeus i un japo que hi havia al bus són els únics homes que no hi van. Passa molta estona i no se sap què passa, però tots els homes criden i van cap aquí i cap allà. El conductor no para de parlar pel mòbil. Al cap de molta estona passa un bus en direcció Kathmandu i para. Ens hi encabim com sardines enllaunades. Aquest ens deixa no sabem on de la ciutat, i el conductor ens diu que agafem un taxi. En parem un però primer ha de deixar un altre tiu no sabem on. La caguem vilment perquè ens passem dues hores senceres dins el taxi donant voltes per carrers tallats i parats en un tràfic infernal. Després mirant al google maps ens adonem que hem fet el primo, que si només ens hagués portat a naltros, en 20 minuts haguéssim arribat al centre. Coses que et poden passar quan ets turista i no saps on ets. En total tardem 10 hores per fer aquest trajecte de 140 kms! Un horror! Estem trinxats, però ens alegra la notícia que en Kilian ha aconseguit pujar i baixar l’Everest (tan sols serà la primera vegada aquesta setmana…).