dimarts, 30 de juny de 2009

I TU K FAS A BRISBANE

ho sabies k a brisbane hi han la tira de gratacels?
pues ara ja ho saps. si t'ho pregunten, ja ho saps.

p.d.
el tio k fabrica els semafors de nova zelanda, tb' fabrica els d'australia.
...dona que pensar...

dimarts, 16 de juny de 2009

UN PETÓ DE NASSOS

A l’alcalde. li vaig fer un petó a l'alcalde. A l’alcalde de rotorua.
Potser k expliqui de què va el tema., sinó després tot són interpretacions errònies i comentaris malintencionats... k ja ens coneixem. Pues eso, k vam pujar a roturua ja fa unes setmanes, un poblet a la vorera del seu llac homònim, k està construït a sobre d’una zona geotèrmica. Cosa k fa k casi totes les cases tinguin el seu jacuzzi particular fumejant i empudegant l’ambient amb aquella olor a sofre k fan aquestes coses. Els càmpings tb tenen les seues piscinetes d’aigua calentoneta. I és un luju apalancar-te sota un cel estrellat, abrigat per l’aigua termal mentre a fora comença a glaçar.
I és una zona amb una forta presència maori. Cosa k oficialment es presenta amb orgull, però la barrera ètnica és molt evident. I per mostrar-nos el bon rotllo oficial, abans de la marató (havia dit k veníem per una marató?), als corredors guiris ens feien una recepció amb pica pica i vinillo del bo, a on ens mostraven algunes danses i cançons ancestrals dels primers habitants d’aotearoa. Tb’ hi havia una demostració del haka, k és una espècie de ball k els guerrers feien davant dels contrincants per acollonir-los abans de la batalla. La veritat és k va estar molt bé. S’ho curraven i es desprenia certa màgia. La llàstima és k d’enemic van triar un corredor japonès k es va espantar una mica quan li van posar una capa de plomes i li van ploure setze milions de flaixassos dels col·legues, però k se li escapava el riure quan el guerrer li donava voltes i li treia la llengua. No es va ficar en el seu paper el japo, no. A més, casi k perd les ulleres ladeando la cabeza d’un costat a l’altre. Això hagués sigut una pena, aquests trastos són cars.
Després de les danses: els discursos. Que si benvinguts, això és casa vostra. Que si gràcies als patrocinadors, als polítics, a la gent tan i tan acollidora k tenim al nostre bonic poble, “ei! K tenim gana”, sí, sí, però sense vosaltres no seríamos nadie, blablabli, blablabla...
I abans de jalar ens van demanar k un representant de cada país passés a saludar personalment a tota la comitiva. I la gent ben contenta k ho feia. Un del canadà, un del brasil, una ianqui amb veu de pito, un txec més soso k la biografia d’en montilla, de japo va sortir un altre, pq’ el de les plomes no s’havia baixat de l’atac de riure... anaven passant totes les banderes, i la rojigualda ,más sola k la una. “Ja sortirà algú”, vaig pensar. Però no. i quan l’anaven a retirar sense k ningú li fes els honors, en un atac de patriotisme vaig pensar, “qué coño!” I vaig sortir. Es feia el saludo occidental: donassa la mà, i el maori, k consisteix en ajuntar els nassos i pressionar lleugerament (un hongi). I així li vaig fer un petó a l’alcalde, un petó de nassos. I al líder espiritual maori, k’m va preguntar “¿cómo estás?, així en castellà. I a un paio de la radio, i a un nano de 84 anys k feia la seva 200, i al tio del banc, li vaig tocar els nassos al tio del banc. Això em va molar. I a una dona k era molt simpàtica però k no sé qui era. I a algunes gents k semblaven molt contentes d’estar allà. I al final... al final... em posen una senyora k estava... una mica... com... arrugada... en excés. Jo li hagués posat 90 tacos, però si em diuen k respira des del segle XIX, m’ho crec. I era així tota entrenyable la dona, però... tenia... es k tenia... al nas... com una cicatriu... una mica així... com desagradable, saps? Com oberta, com... bueno, t’en fas a la idea, no?
I ho sento molt però jo no li volia tocar el nas a aquesta dona. Inclús a risc de quedar malament, pq’ vaig notar k la del costat em mirava així com dient “vinga home, ara no li faràs un lleig”. Pues em sap molt de greu, però no. Jo li dono la mà, li regalo un somriure, i un “very nice to meet you”, si fa falta. Però un petó no li dono... a ella no.
I amb el poc orgull k em quedava, vaig girar cua i vaig enfilar cap als canapès, avituallant-me abans amb un negre de la hawkes bay k estava realment bo. Com es gasten els impostos, aquests! Bueno, com se’ls gasten els k poden...
Ah, per cert, a la marató vaig fer el primer dels espanyols.