dijous, 8 d’agost de 2013

Buscando el norte

És k resulta k això de nordkapp es un timo, saps? Resulta k el punt més al nord de l’europa continental està en una península fora de les rutes més turístiques. A sobre comporta una excursió de tres dies sense cap camí marcat per un paratge inhòspit en el que no trobes absolutament ningú.
 
Era el lloc ideal per a nosaltres.
 
A l’oficina d’informació de mehamn, un guía sudafricà, k’s veu k era “guapíssimo de rechupete, tornem-hi ja siusplau, k jo el vull tornar a veure”, ens  va vendre, per 10€, una fotocòpia d’un mapa amb les coordenades d’unes fites separades entre un i dos km, i k se suposava k havíem de seguir. Ens va aconsellar l’equip a portar i ens va demanar el nº de telèfon “per si hi ha algún canvi sobtat en la previsió del temps”. Vaig ser espavilat i li vaig donar el meu.
I com k estàvem al nord, però k molt al nord, i això de les nits ja era història, doncs vam començar a caminar cap a les 11pm. El terreny era pedregós i desolat. Anaves carenejant per turonets d’entre 300 í 400m i vorejant llacs d’aigues cristal·lines. No hi havia res k semblés un camí, però les fites eren prou grosses com perquè des d’una es veiés, en la distància, la següent.
La ruta semblava clara.
No tenia pèrdua
…fins k ens va envoltar la boira.
“Bueno, no passa res. El tio guapíssimo de rechupete t’ha donat les coordenades, no?”
“Sí, però…”
“Però  què?”
“Que no sé com s’introdueixen al gps”
“Lo qué? Però si al tio guapíssimo de rechupete li has dit k sí”
“Sí. Ya. Pero es k ma feia vergonya reconèixer k sóc un garrulo”
 
El cas es k sabíem on érem, però no sabíem arribar al punt següent. Així k vam plantar la tenda i vam esperar unes hores k el sol aixequés la boira. L’endemà amb núvols però amb visibilitat, vam continuar el camí fins una platja de sorra blanca tota per a nosaltres,  on vam muntar el campament. Tb’ vam trovar un prat de mores boreals  i ens vam fotre un fart de vitamina C.
 
El lloc el compartíem amb un ramat d’espantadissos rens, ocellets variopintos, i tot de trocets de leming.
El leming és una mena de ratolí del k diuen k és la base de la piràmide alimentícia pels carnívors a Escandinàvia. Diu k n’hi ha per milions, però naltros només n’hem vist restes escuarterades per la bèstia k sigui k se’ls menja.
Com k el temps no semblava millorar, vam decidir agafar roba d’abric i alguna barreta i enfilar cap al penyasegat aquest al norte del norte. I tot seguint la platgeta de finíssima sorreta blanca i aigua cristal·lina, al cel s’obre una clariana. I el solet k ens il·lumina, i naltros tot cofois, decidim de fer-nos una banyadeta. A l’oceà àrtic.
“ay va la óstia, patxi! Eso sí que es frío y no un invierno en el gorbeia que se mueren las ovejas por no bajarse, de tontas que son! Aquí las ovejas no se mueren porque aquí no hay ni ovejas, patxi! Aquí hay renos. Y comen líquenes. Tu sabes lo que es un líquen, patxi? Pues esa mierda comen los renos!”
No sabem si ens asseca el sol, o ens asseca el vent, pero sabem k si no ens movem, palmem. Així k continuem ruta un altre cop dins la boira. I provem per varios acantilats fins k trobem un en k les coordenades del gps coincideixen  amb les del mapa. Hi ha una fita mu grande amb banderoles d’aquestes tibetanes, k no sé k cony passa amb les banderoles aquestes, k a la k hi ha 4 pedres juntes, a algú li entra la dèria de penjar-ne unes quantes. Pa que se lleve las oraciones el viento, o yo no sé pa que. Porque ahí las oraciones no se quedan, que ahí  no crece ná de ná. Que las poneis en unos sitios que parece que lo haceis a propósito, coño!
Bueno, ja hem arribat. I com k no passa res especial, ens enrecordem k ens quedava una cosa per fer… tornar.
I les llums del sol de mitjanit colant-se entre les boires, amb la musika de les ones, un apreciable priorat, i una inmillorable compañía: proporcionen una vetllada mágica.
Un bon descans i una bona visibilitat fan més amena la tornada. Però arribem al cotxe amb la sensació que ens ha faltat alguna cosa.
Així k anem a nordkapp a buscar-ho…

 

 

dimarts, 30 de juliol de 2013

Un lapó i una móra


Estocolm, una ciutat xula per veure, k fins i tot sembla xula per viure-hi. Però el nostre concepte de marxa és particular, concret i conegut. Així k fem una agradable passejada i... fotem el camp.
Al nord, tu.
“pa que habeis venío?”
“pa ir al norte”
Pues cap al nord.

Parem a dormir en una de les abundants àrees de les excel·lents i gratuites autopistes sueques (que beautiful que suena todo). Hem de cobrir bé les finestres pq’ aquí, nit lo k és nit... no hay. L’endemà fem un parell d’excursionetes al parc coster de l’eskugueskolen, on comencem a gaudir de poder córrer a l’hora k sigui sense pensar en el frontal. Visitem varios refugis, destacables per estratègics, acollidors i gratuïts. El punt del parc és una esquerda oberta a pic entre la roca, per on passes entre parets llises de 50m. amb la boca oberta i pensant: “ozú, como s’habrá hecho esto?”.



Passem de suècia a finlàndia. Ja es pot tornar a pagar en euros. El gasoil passa de + ó - 1’70 a 1’50. La cervesa igualment prohibitiva: entre 5 i 10€ el litre. L’ambientasso dels pobles continua sent espectacular. Si ets pacient i observador, de vegades pots arribar a veure un ésser humà pels carrers! El cuerpo nos pide marcha i parem a rovaniemi, a tocar del paral.lel 66º66’. El cercle polar àrtic. Òstres, a l’hivern, allò a la òstia sota zero, igual està molt animada. Però ara lo més mogut és un nano pollós i escanyolit k sembla el k acaba fent neteja amb una metralleta cap al final d’una peli ianqui d’adolescents. El paio va donant voltes amb el seu buga destartalat,i amb el bunga bunga dels raperos afroamericans a toa leche. Tb’ hi ha dos teenagers k entren als pàrquings amb els seus amotillos sense silenciador. Per sentir l’eco, suposo. O perquè el sentim nosaltres. Que graciosos, los zagales.
Per fi trobem tres pubs a la mateixa cantonada, poblats per una trentena de persones de lo más variopinto: des d’unes noies d’un rosa d’aquells de “niña, t’has pasao!” a sinistres gòtics, un calvo k sembla un mafiós rus, dues dones estil militar, tres nanos molt joves amb traje impecable k estarien fora de lloc a qualsevol altre lloc, i algun turista k segurament buscava lo mateix k naltros i k fa cara de perguntar-se si ho ha trobat. Triem el hemingway. Acollidor, imatges de l’escriptor i rock dels 70s. L’endemá anem a córrer pel parc de ... Un altre cop flipem amb els refus.



Veiem renos por doquier i ens trobem amb una catalana d’almeria k treballa a la lapònia i va amb un lapó k fa deu anys k viu a barcelona. Lo normal de la tundra a las 11pm, vamos. Ens aconsellen menjar mores boreals: unes mores k’stan al punt quan se tornen taronges, k surten a l’estiu, a les zones pantanoses de l’àrtic, i k’s veu k porten la òstia de vitamina C de tant de sol com reben. Bones i abundants. Ens fotem un festin. Ens rentem en un riu frío, frío i parem a dormir en un altre infectat de pescadors de salmó. a la frontera amb noruega.
Buscant el nord...


                            

On the road again


És dissabte al matí d'una jornada k se lleva fresca però amenaça de caldejar-se. Lo normal de l'estiu mediterrani, vaja.

Acabo de carregar la flagoneta quan arriben el sogre, en fili i en pol vestit de robafaves: potser algun dia se'n penedeix. Li faig un petó a la Marta i prometo anar-la a buscar. Sona raro. Potser ho és, però així som. Enfilo cap al nord (la paraula i el concepte es repetiran sovint els propers dies… i aixó m'agrada).

A la jonquera compro un meló (per recordar d'on vinc) i un pot de nutella (per l'efecte Kilian, je je).

França se'n va de vacances. Trobo alguns embussos, però lo pitjor va cap al sud. La calor fa estralls als ànims de la gent i jo, egoistament, m'alegro de no compartir la seva dèria per la platgeta. Quan deixo les zones de costa remeten les multituds. Se succeeixen els bonic pobles de la terra de la fraternité. Els motoristes me truen la poteta i les boulangeries es multipliquen: com m'agrada aquest país!

El baron rojo em convida a l'infern i un llac em convida a banyar-me. Descobreixo els boscos de l'alsàcia i una dona molt amable m'ofereix una ampolla d'hidromiel a canvi de nou euros. Tots dos ens quedem amb la sensació d'haver-hi sortit guanyant, i penso k seria maco si això fos el lliure comerç.

Les boulangeries es converteixen en biergarten i les rotondes es transformen en autopistes de tres carrils amb audis a 250km/h. Wilkommen to Deutschland!

Vaig seguint els camions i baixo el consum de la master a 6'5x100, amb la sensació k a casa ens timen amb la qualitat del combustible.

En sentit contrari, uns amb les maletes a terra contemplen com els bombers i la policia els hi fan l'A4 sportback a la brasa. Per mi k se'ls hi està passant. La broma (no hi havia ferits, si no m'estalviaria la conya) provoca una cua inhumana: 40km conto; "pa k correis?", penso.



Estiro les cames corrent per les fagedes del sud de hannover, i en unes curioses roques enmedio de la nada (k resultan ser el monument natural més important d’alemanya), un indigent m’explica, en un anglès envejable, k les roques amaguen tombes clandestines de antaño.
“pero coneixies algú?”
“lo qué?”
“dels morts, si en coneixies algú?
“no, no, si són de antaño”
“bueno, millor, no?”
“sí, sí...”
Són les 8 del matí i el seu alè podria cicatritzar les ferides d’un regiment després de l’àrdua batalla.
Ens creuem una mirada, com dient: “qué mal te veo!”

Arribo al bàltic. Gaudeixo del apfelstrudel "ya, ya!". Trobo unes dunes on acampen tots els alemanys del món. I entro a la rugen island (ande etará eso?), on vaig a córrer per uns bonics acantilats blancos como la nieve. I de casualitat me trobo una cascadeta k cau a pet d'ones. El temps és esplèndid, i a disfrutar que són dos dies. Ara me banyo a marc, ara a la cascada, ara a marc, ara a la cascada… hasta que me jarto.


4 hores de ferry desde saasnitz fins trelleborg.
"anda ya! con esos nombrajos seguro que ya te has perdío"
"que no, que no. K los indrets existen"
Suècia
Ja!
K cabrones!

Asco dan de lo guapos que son! I a més van a la moda. I tot de disseny. Pongamos un water, un suponer. Pues és maco! Però si és un wàter, per déu!

I el paisatge… de bonic, avorrit! Els llacs, els boscos, els prats verde que te quiero verde, les casetes, cuques elles.

Esto lo han puesto a drede pa que les tengamos envidia!
K cabrones!
I a sobre… amables.
"Què!!!"
Sí, sí, amables.
k cabrones!

Paro a dormir en un parc al sud d'estocolm. De matinada. Amb la penombra aquella k no saps si es fa de dia. I la gent k surt a passejar el gos. Sigui l'hora k sigui. Si me ve de gust, pq' no?

I vaig a acórrer pel parc. I els llacs, i els boscos amb una tupida catifa de molsa, i les llums d'un sol k s'aixeca gentil, com per no molestar. I te trobes gent vivaquejant on els rota pq' constitucionalment tenen dret a vivaquejar on els roti. I aixequen el cap quan passes, i te dediquen un somriure com dient: "xana, eh?"

I em banyo, a les sis del matí en un llac de muntanya a nivell de mar. Amb l'aigua tèbia, amb el sol a la cara, amb la música dels ocells. I m'assec en una pedra i penso: "crec k m'agradarà aquest lloc".

Cap al migdia rebo una trucada d'una noia, que per la veu sembla interessant. Diria k guapa, fins i tot. I amb joia em proposa k si la vaig a buscar, podríem anar, junts, a la fi del món.

I, clar… accepto.