dimecres, 26 d’agost de 2009

EL KIWI

semblava k fossin una llegenda, un mite. pero existeixen, dono fe. ja hem vist el kiwi. estavem de vacances, em sembla. un ja perd la nocio del significat de les paraules. deu dies per l'illa del nord amb lo penat, k ens ha vingut a veure tot ell. cinc setmanes k s'esta el colega. cinc setmanes! la marta pujava els ultims 4 dies, per lo de la feina i els nervis, i tal i tal...
i en aquest temps, el calvo ha fet dues maratons d'aquestes de kiwiland, k sembla k siguis tonto per pagar per correr jugante la vida entre camions a tota pastilla (per mes detalls: atrapalacabra.blogspot.com).
i tb' li vam donar la volta (uns 80 kilometrets) al llac wairemoana, un lloc bonic pero k molt bonic, amb uns boscos cucos pero k molt cucos, i amb aigua pero k molta aigua. el que te dije k casi k s'em mata entre les arrels i el fang i els rius amb aigua fins los cataplinillos. i tot xops com una mala cosa, amb un vent k pela, caminant per la neu. i no va i s'ens fa de nit. i ni rastre de cami. i buscant les marques pels arbres. i els arbres a terra. i la bestia k s'em perd. i un fred. i
"zeus on ets, no em deixis, per deu no em deixis"
"aqui, no tiris pel barranc desgracia humana, k no veus k soc aqui?"
"i com vols k ho vegi si es negra nit"
"clar k es de nit, per k et penses k portem frontal?"
"pero es k m'nlluerno i no m'hi guipo, i les ulleres se m'ntelen i tot es un desastre, i per k caminem de nit?"
"t'haguessis espavilat mes de dia, no hauriem de caminar de nit"
"ai! ui, ai! pero es k em canso, jo he vingut aqui de vacances, no a cansarme"
"...va parir! ...q't va parir!".
i casi de casualitat k trobem el refu, k jo ja em veia tota la nit donant voltes com desesperats per no congelarnos. i els cassadors flipando en colores.
"k cony foteu caminant de nit per aqui amb el temps k fa! k sou folls?"
"...home, pues, no se, si tu ho dius... jo amb la gent armada casi k no em discuteixo".
i despres de la tempesta, la calma. i gaudim d'un bonic dia amb vistes i sol, i de l'alucinant xarxa de refugis de nova zelanda. i dormim la segona nit, (despres de 12 hores de pateo i de tornar a caminar a les fosques) tot sols en un refu de 40 places amb una reanimadora estufa de llenya (endevina qui la va tallar pq' "jo no agafo la destral k encara pendre mal"). i despres de la calma, la tempestad otra vez. unaltre cop xops com tampax. per acabar, 12km corrent per anar a buscar el cotxe mentre l'altre es dedicava a l'ardua tarea de vigilar k les motxilles no marxessin corrent. i l'unic del grup k no te el carnet caducat, conduia tres horetes fins a un camping a on ens pillavem un bungalow d'allo mes comodo i "ens" curravem un salmo amb verduretes, i el corresponent vinillo per ajudar a tirar avall, ja se sap.
quatre dies intensos, fisicament molt cansats. sort k ens repartiem la feina: mentre un conduia, l'altre roncava; mentre un encenia el foc, l'altre s'ho mirava; a la k un dels dos feia el sopar, pues l'altre es rascava.
la feina de copilot es dura. s'ha de ser habil llegint els mapes, i tenir els ulls ben oberts, almenys de tant en tant.
"ara es cap a la dreta"
"carles"
"que?"
"el mapa"
"que li passa al mapa?"
"que el tens del reves"
"ai! ui! oix!...
(s'ha de ser rapid prenent desicions)
...cap a l'esquerra!"
dos dies de panxing sempre van be. i anem a palmerson north a recollir a la marta. i al camping coneixem al clon del cunyao. i un cop la marta es al cotxe ens anem a catar vins. que son quatre dies, tu.
a la hawkes bay.
no se si ho he explicat a unaltre capitol, pero en arribar a aquest pais ens va preoucupar una informacio que et donaven a les etiquetes dels vins. a les de darrera. k a casa nostra acostuma a posar k si barrica de roble americano, k si uvas seleccionadas una a una i con cudadin, blablabli, blablabla... pues aqui, lo mateix, en angles, claro. pero despres va el tio i et diu, k per clarificarlo li posen ou, llet,... i peix! i k "traces may remain". o sigui k amb el vi, pot ser k t'estiguis vevent lo suquillo k deixa el peixito... "ingrmbrbrodf!!!" "ja m'han fotut!" penses. "ja m'han fotut!" dius.
pero resulta. k fa temps (erase una vez...) k vam coneixer, per alla a rotorua, a un nano, un enoleg de salamanca (a ver, papeles! ...no, que es broma) k havia treballat aqui a la hawkes bay. i ens va dir k aqui a kiwiland es fa bon vi. i k aixo dels ous, i de la llet, i del peix, es posa perque porten una proteina k es menja el poso del vi. i aixi queda mes clar, mes net. k en principi no ha de quedar rastre, pero k ho posan a l'etiqueta pel tema alergies. ells t'ho diuen, y tu mismo.
pero lo bo, vull dir, lo millor. es k a casa nostra, i a arreu a on es fa vi, tb' li posen tot aixo. lo k passa es k les lleis d'etiquetatge a la madre patria son del segle aquell k va passar fa segles.
"tu tranquilo. que el vino es bueno. y no lleva nada que no lleve el nuestro"
pues nada, a disfrutar.
de catas que ens vam anar, deia. i estava xulo, tu. t'expliquen quatre coses interessants. i en vam apendre alguna i tot. lo k no ens va quedar gaire clar es aixo de llençar lo k et queda a la copa un cop l'has testat. aixo no ho vam acabar de pillar. es k et donaven coses molt bones. i la mama em va ensenyar k no es deixa res al plat... al plat, a la copa, que mes dona! bon vi. bon sopar. unaltra marato (atrapalacabra.blogspot.com), osties, que cansat.
i en acabar de correr, vinga a caminar. a ritme rossell amb petardo al cul. dos calvos plorant muntanya amunt. i en zape cridant "correu marietes! correu k no arribem" lo k no arribarem si ens dona el telele, morena. pero arribem. al refu equivocat, pero arribem. sense mapa, de nit, que volies? la ideia era anar a unes fonts termals. i ja vam arribar, ja. pero no vegis quina volta. els genolls insultantme, lo penat rodolant. una pena.
les fonts, una alegria. dues banyeres de fibra, amb un tubo k recollia l'aigua calenta d'un torrentillo k neixia alla mateix, al bosc. quin gustasso a les cames. no pensis en les 5 hores k et queden fins al cotxe. gaudeix del moment.
i de vegades, k se't faci tard te premi. ara no sabria dirte quines vegades, pero aqui va una: despres del relax de les hot springs i un bon cafetonet a la rivera del riu, ens prenem amb relativa calma la tornada al cotxe. tb' per no perdre el costum de caminar de nit. canviats pero cansats, encara no hem decidit a on anem a dormir. aixi k parem a puesto per fer el sopar amb la corresponent copeta.
"ens quedem aqui? sobre la taula i sota el xirimiri?"
"no"
"no, millor k no"
"vale, pues d'aqui 20km de pista hi ha un refu a uns 300m d'on es queda el cotxe"
"vale"
"vale"
i no k pugem per la pista, amb el nissan d'hojalata rugint en marxa curta, i no se qui va dir algo d'un kiwi. o es k estava pensant algo sobre un kiwi. o no se k passava, o havia passat, o volia k passes amb no se que d'un kiwi...
...k va i s'apareix un kiwi!!!
ell com si res, no et pensis. amb les potes gruixudes i la passa tranquila. com si no hi haguessin depredadors, ni partits de dretes, ni internet... com si el mon no hagues canviat en els ultims millions d'anys. i a nosaltres k casi k'ns dona un infart:
"otia!"
"que fem"
"para"
"no, si ja he parat"
"pues para mes"
"la camara"
"i la camara?"
"no se, l'has de tenir tu"
"no, jo tinc el volant"
"pues para i la buscas"
"que ja he parat, cony!"
"vull sortir, vull sortir"
"pues surt, cony, sortiu, sortim!"
... confusio. confusio total.
el kiwi, a la seva. creua la pista, i cap al costat a on es dirigia, es troba amb un marge. com k es un dels animals mes mandrosos del mon, passa d'enfilarse. gira cua, i amb tota la parsimonia del mon, torna a travessar la pista i s'endinsa al bosc.
i nosaltres, k semblava k teniem un atac de tics, triguem massa en sortir del cotxe amb les cameras a la ma. massa tard.
ens dona temps a veure un aspecte bastorro amb un plumatge tupid. unes potes desproporcionadament gruixudes. un bec llarg i prim, lleugerament curvat. i una manera de caminar com si encara estigues aprenent.
no hi ha foto, pero ens sentim com si ens hagues tocat la loteria.
en uns minuts, pero, encara emocionats per la trovalla, una punxada de tristesa ens recorre el cos. n'haviem vist mols abans, pero en aquell moment s'ens creua un possum, lo k en castellà diem una zarigüeya. es un marsupial carnivor k algun espavilat va importar d'australia pel comerç de pells. pero k ara s'ha convertit en un involuntari desastre ecologic, arrasant amb les poques poblacions d'ocells sense ales, que la destruccio de boscos ha deixat en aquest antic paradis.
el possum es un bitxo maco i curios, pero aquest no es el seu lloc. veure'n un despres de l'altre es com una patada a l'esperança. ni la natura es ja capaç de regularse a si mateixa, despres de totes les alteracions k li hem fotut per davant i per darrera.
veure un kiwi en llibertat es algo qu la majoria de neozelandesos no experimentaran en tota la seva vida. es algo k possiblement d'aqui 30 o 40 anys ja no passara fora de les reserves k estan rodejant amb valles electrificades. sembla una batalla perduda. com lo dels nostres linces o tantes altres besties per les k el el mon esta canviant molt mes rapid de lo k elles poden evolucionar.
i un es pregunta que amb tantes batalles perdudes, qui cony esta guanyant la puta guerra...
en fi. li desitgem sort a la bola plomada.
per molts anys, colega.
i no m'n foto, t'ho dic de cor.

dilluns, 17 d’agost de 2009

POESIA URBANA

Un dia plujós a Ōtautahi (i relat d'Austràlia)

Plou a Christchurch. És un altre d’aquests caps de setmana humits i grisos en que no ve gens de gust sortir, ni tan sols anar a córrer al parc d’aquí al costat. Potser més tard... I més lluny no puc anar perquè ens hem venut el cotxe. Així de la tarda a la nit. Resulta que la Connie ens va posar un anunci a una pàgina alemanya i ràpidament van aparèixer una tal Theresa i el seu novio brasiler molt interessats, el van provar i ja se’l van voler endur posat després de donar-nos tota la pasta en bitllets de $20. Hem de buscar una furgo equipada ja! Només cal que ens duri 3 mesos.

Fa moltíssim temps que no escrivim, sí, segurament ja ningú es molesta a mirar si hi ha alguna cosa nova. Us comprenc. Però com que avui és un dia que no convida a sortir i estic aquí sola amb el cafetó i la companyia del recopilatori de música kiwi que m’he copiat (il·legalment) he pensat que seria una bon moment per començar a posar això al dia. Sola perquè en Zeus i en Carles (primera i segurament única visita que tenim) estan a la illa del nord, Te Ika-a-Māui (el peix de Maui, segons diu la llegenda). Jo m’uneixo a l’equip divendres al matí i tornem tots tres el dilluns. En principi el temps allà sempre és més càlid que aquí baix; no és casualitat que dels 4.5 milions d’habitants d’aquest país, 3.7 visquin al nord.

Les últimes vacances que vaig tenir a l’escola van ser del 4 al 20 de juliol i vam aprofitar per anar a saludar el sol a la costa est d’Austràlia, donat que aquí ens tenia una mica bastant abandonats. I sí, el vam trobar, ens va saludar i ens va acompanyar durant bastants dies. Necessitàvem un tractament de caloreta realment, els nostres cossos mediterranis no estan preparats per passar tants hiverns seguits. En Zeus va marxar uns dies abans per anar preparant el terreny i jo vaig volar a la Gold Coast (només el nom ja reanima). La benvinguda al país, però, no va ser ben bé la que m’esperava. Quasi que em fan pagar una multa considerable per portar les botes brutes. Literalment, les botes i les bambes, de fet. I no només les meves, les meves i les d’en Zeus. Això va contra la llei de quarantena d’aquest país i s’ho prenen molt en serio. O sigui que si aneu a Austràlia, netegeu-vos bé el calçat o deixeu ben clar al paperet que heu d’omplir a l’avió que porteu terra entre l’equipatge. Uf, quin estrés només d’arribar!
En Zeus m’esperava amb una Jucy verda molt fashion que ens va fer d’hotelet durant les 2 setmanes; tot i els xixons al cap, ens va anar genial. Va ser ella la que ens va convèncer de canviar-nos el cotxe per una de semblant, potser més alta. Vam passejar-nos cofois amb la Jucy costa amunt fins a Mackay, disfrutant de platgetes, fars, sortides i postes de sol vàries, passejades per boscos tropicals, ... fins i tot vam poder saludar un grup de balenes que seguia la seva ruta migratòria cap al nord. Espectacular. Ens vam recuperar del baixón hivernal que estàvem patint al país veí. De fet, ja ens ho deien els aussies quan els explicàvem que vivíem a NZ: “What the hell are you doing in NZ?” (Què dimonis feu a NZ?). No ho entenen, tan orgullosos que estan del seu país. De fet per aquest hemisferi sembla que tothom està molt orgullós del seu país i tothom creu que viu al paradís, faci fred o calor. La ignorància fa la felicitat, diuen, no?
Per cert, no us penseu que l’aventura en aquest nou país va començar tan per la directa. Primer hi va haver la corresponent marató de rigor, a la Gold Coast, on el nen va córrer entre luxosos i moderns hotels i apartaments tipus Marbella o per l’estil. Un d’aquells pobles es diu Surfers Paradise, molt exemplificatiu.
El nostre error va ser barrejar la muntanya amb el mar. No estàvem prou feliços gaudint de les vacances tranquil·les a prop del mar i fent de turistes de veritat? Tanta tranquil·litat ens va enterbolir la ment i se’ns va ficar al caparronet que havíem d’anar a fer el Kokiusko, la muntanya més alta d’Austràlia, de poc més de 2.000m. Això que semblava tan fàcil, es va convertir en una espècie d’agonia. Com que és la única zona nevada que tenen, és també la única estació d’esquí de tot el país. Curiosament també és parc natural i has de pagar per entrar. Un cop ets a dins, t’adones que no portes cadenes i que hi ha unes senyals lluminoses enormes que no passen desapercebudes amenaçant amb més multes a aquells conductors espavilats que entrin sense cadenes. Jo ja estic fitxada en aquest país! Decidim passar la nit en un racó i decidir al matí. L’endemà fem l’aproximació en cotxe per un altre costat entre uns núvols espessos i grisos que no deixen veure res. Tot just ens equipem per començar a caminar i es posa a nevar. Retirada! Si ens quedem atrapats a la carretera nevada serà molt evident que no portem cadenes...

Després de l’aventura passada per aigua, o neu, ens recuperem per la zona vinícola de Hunter Valley, on en Zeus es prepara per la seva segona marató en aquest país a base de tastets en diferents bodegues de la zona. La tarda de wine tasting ens deixa a punt per passar una nit relaxada al pàrquing de la sortida de la marató. No estem en condicions d’anar més lluny.

L’avió de tornada surt de Sydney, o sigui que passem l’últim dia passejant per la zona de l’òpera, amb les fotos de rigor, clar.
Sorprèn la bàrbara quantitat de rats penats que pengen dels arbres del jardí botànic just al costat de l’òpera. Una veritable plaga diu un cartell que llegim allí. Quins animals més curiosos!

Hi ha una altra cosa d’Austràlia que ens sorprèn agradablement: la quantitat i varietat d’ocells que habiten aquest indret i l’escàndol que poden arribar a fer. Aquí no fa falta despertador!

Tot i que no vam arribar a veure cap koala (hi vam posar molt d'empenyo, però!), sí que vam veure un parell de platypus o ornitorrincos, un llangardaix d'aquests grossets que no sé com es diuen, i cangurs, molts cangurs, potser masses i tot...