dimarts, 5 de setembre de 2017

EL CALORET DEL DESERT (el nostre petit i humil homenatge a la delinqüència organitzada)


les siluetes dels joshua trees, els arbres del desert, es retallen contra un cel estrellat. la lluna rodona il·lumina un paisatge àrid en el que diferents formes de vida lluiten per fer-se un espai, es prenen un respir d’un dia extremadament calorós i esperen resignades la inevitable arribada d’un altre. un cicle dur, despietat amb nosaltres, però pel que els habitants del desert estan perfectament dissenyats.
empaquetem uns petates molt més pesats del recomenable i ens plantem davant d’un senyal que marca el pas del PCT. l’estrella polar assenyala la direcció que haurem de seguir durant els propers 70 dies. però la marta, cofoia tota ella, pues no va la tia i comença a caminar a tó trapo pal sud.


“marta, on vas? estàs anant cap a mèxic i naltros volem anar cap al canadà”
“segur?”
“sí, marta. estàs anant cap al sud i naltros volem anar cap al nord”
“bueno, bueno. si tu ho dius…”
caminem sota la claror de la lluna durant una horeta abans que les llums de l’albada ens mostrin l’esplendor dels colors del desert. matolls espinosos, arbres que semblen haver estat torturats i els espectaculars joshua trees arrelen en una terra àrida. llagardaixos de formes prehistòriques i serps són els principals animals de la zona.


al cap d’un parell d’hores trobem 2 humans aixecant campament: en xin xan, un xinès que estudia a chicago i que com naltros també ha començat el seu camí al walker pass; i l’anthony, nascut a indiana, crescut a chicago i que darrerament feia de cambrer a los angeles. després de les presentacions, continuem el camí en un matí k els núvols fan suportable. al pes hi afegim 3 litres d’aigua cada un pq’ ens espera un tram d’uns 25km bastant sec. quan la deshidratació ens comença a collar, arribem a un torrentillo lo suficientment decent per reomplir cantimplores. parem a dinar i poc després arriben en xin-xan i l’anthony, k ens explica k alguna vegada ha hagut de fugir per potes perseguit per una agressiva serp de cascabell. després de la tranquilitzadora conversa reemprenem la marxa: en pujada i ara sota un sol de justícia. a mitja tarda arribem a una collada amb boniques vistes, algo d’ombra, plans per acampar i una suau brisa k ens convida a apalancar-nos. 36km i 1.500m+ són suficients pel 1r dia. els companys continuen, no han carregat gaire aigua i allà no n’hi ha.
naltros ens repartim les 370 calories d’un sobret de pasta i dormim com troncs.


l’endemà el caloret ens tornarà a fer-nos replantejar si era bona ideia de fer un tram del desert kalifornià al mes de juliol. sobretot pq’ bona part del camí la fem per una zona cremada al 2001 on només han crescut matolls de punxes. es veu k un senderista, conscienciat pel medi ambient segons sembla, després d’adobar la terra va voler cremar el paper higiènic i la cosa es va desmadrar fins les 25.000 hectàrees. “vaya mierda” devia pensar en un o varios moments.
l’objectiu del dia era arribar a kennedy meadows, la frontera entre el desert i la muntanya, però un torrent amb ombra i aigua fresqueta serà suficient per torçar la nostra voluntat. de seguida començaran a agobiar-nos els mosquits, els tàbacs i totes les formigues del món, així k montem la mosquitera de la tenda i ens regalem una migdiada abans de preparar el sopar amb la posta de sol.

l’endemà arribarem a kennedy a les 10 o algo així. és un lloc remot habitat per dues o tres dotzenes de personatges amb aspecte d’inadaptats. hi ha una botiga bastant careta però almenys la nevera k acull les cerveses funciona amb solvència, una zona d’acampada gratuïta, un lavabo k fa bona olor, un surrealista cinema a la fresca, un xiringuito a on, entre altres coses, preparen hamburgueses vegetals i una assortida hiker box (la caixa del senderista), k és el lloc a on la penya deixa el menjar k li sobra i k avui està especialment plena de barretes energètiques gràcies a la generositat d’uns bombers k venen a descansar unes hores del foc a on porten treballant desde fa dues setmanes.


és molt d’hora i pensàvem comprar 4 coses i continuar fent milles, però tant l’indret com la penya semblen d’allò més interessants, així k decidim quedar-nos. per veure, per beure i per viure, k no només sa fa camí al caminar.
aquí quasi tothom ha començat el camí sol, però després es van fent grups on es creen estrets vincles. descobrim gratament k formem part de la gran familia del PCT: una subespècie humana k per 3.000 raons diferents es desfà temporalment dels seus lligams, k es regala un temps per conviure amb si mateixa i k haurà de superar 3 grans reptes cada dia: caminar, menjar i dormir.

amb en tarzan, la lizzy i en santa's helper

la lizzy, d’oklahoma, descriu: “aqui ets anònim, pots començar de zero.” en tarzan, un nano jove de pare mexicà i mare equatoriana ens explica una d’aquelles històries k només poden passar a aquest país: caminant pel desert en un dia de gossos per un tram de 60km sense aigua es troba dos senderistes. un ha calculat malament les reserves de líquid i jeu a terra patint un cop de calor. l’altre mira de rehidratar-lo com pot, però el ferit no es recupera. arriba algun senderista més i truquen a emergències. envien una patrulla de ràngers amb una camioneta amb aigua, però aquests, a mig camí, es troben dos paios perduts al mig de la nada. els paios resulten ser de la narcomàfia i s’han quedat tirats mentre feien contraband. quan veuen dos tios amb uniforme amb un pick-up, no se’ls hi acudeix una altra cosa k treure les pipes i atracar-los. 
“escolti’m, senyor contrabandista, és k estem inmersos en una operació de salvament”
“me la pela”
els fan baixar del cotxe i els abandonen al mig del desert sense aigua. però amb les presses, no els hi treuen el mòbil, pq’ d’alguna manera els rescatadors aconsegueixen demanar un rescat.
“senyor policia? miri k som uns ràngers i estem perduts al desert pq’ uns narcotraficants ens han robat l’aigua k li portàvem a un moribund”
jo l’hagués engegat, però aquí si tenen la possibilitat de fer un desplegament hollywoodiense, no s’ho pensen. així k envien als swat (com els geos d’allà) amb un parell d’helicòpters. i en tarzan ens explica k baixa per un cable un tio tamany tres XL, amb més mandíbula k front i carregant un fusell d’assalt. en pocs segons en baixa un altre de tamany humà i amb capacitat de parla k els hi diu: “al k s’ha mogui el fregim. carreguem al ferit i després a tots vosaltres” 
“no miri, senyor policia, és k estem caminant el PCT, k és un sender molt bonic del k fins i tot han fet una peli i…” 
“k no és un pregunta. k pujeu a l’helicòpter i punto. i no feu emprenyar al meu amic k té molt mala òstia”
“ngrf.” sembla k va dir el sac d’anabolitzants. 
es veu k no havien donat encara amb els narcos i van montar una operació d’evacuació dels senderistes fins k aclarissin la situació. 
el ferit sembla k es va recuperar a l’hospital. poca broma, vam llegir k aquesta temporada ja han palmat dues persones per cops de calor. any d’extrems. rècords de calor al desert i de neu a la sierra. tb’ vam llegir k fa poc una noia va perdre la vida en caure per un pendent de neu i k als rius porten dotze morts en lo k va d’any.
en “dirty old man”, un trail angel de 80 tacos k va fent diferents seccions del camí per veure com ens va, ens diu k aquest any hi ha molta penya k s’està saltant la sierra.
arriba l’anthony amb una camioneta conduida per un noi k es dedica a avituallar als bombers. els paios s’han trobat una cascabell a la carretera i el noi l’ha decapitat amb una pala. “és mig kilo de carn boníssima.” ens ensenya el cos k encara es recargola i ens regala algunes begudes i xocolatines.


les cerveses al mig de la taula allarguen la conversa fins k sa fa de nit. és hora d’anar al cine. la peli és extremadament xorra, però el lloc és acollidor. una mena d’amfiteatre ple de cadires i sofàs vells i un taulell de fusta d’uns dos x tres metres pintat de blanc k fa de pantalla pel projector. aguantem fins la meitat i tornem a fer el sopar sota un inmens mar d’estrelles. un dia especial, inesperat i profitós.


l’endemà esmorzem amb la calma. mentre fem les motxilles ens adonem k ningú la té més grossa k nosaltres. carreguem menjar per 12 dies pq’ la idea és fer del tiron les 230 milles k ens separen de mammoth lakes. són 370km sense travessar cap carretera, sense cap contacte amb la civilització. ningú no ho fa això. la penya s’ho ha preparat més bé k naltros i surten del camí cada 3 o 4 dies per recollir els paquets k previament s’han enviat. a qui li expliquem les nostres intencions, ens mira com dient: “ai pobrets! aquests pleguen d’aquí 4 dies”


i aquí estem. un altre cop carregats com mulos. a l’extrem sud de la sierra nevada kaliforniana. testant-nos en un camí k fa anys k li teniem ganes. i tot i les incerteses k sempre s’ens presenten davant d’una empresa nova, ens agafem a la certesa de k ja sigui amb força o a trompicons… ens en sortirem.

dissabte, 29 de juliol de 2017

FENT LES AMÈRIQUES

alamo square

avui és martes y trece, o algo així. són les sis i poc del matí i m'acabo de despertar a kennedy meadows, a uns 1900msnm, al sud de la sierra nevada kaliforniana.
fa dues setmanes, a algo així, k vam començar-ne una de nova. aquest cop a les amèriques. aquest cop a les del nord, les de l'última peli k vas veure (ara no em vacil·lis i em diguis k l'última k has vist és una iraniana amb versió original i subtítuls en català impol·lut estil pompeu fabra!).
vam aterrar a san francisco (amb retard, problemes tècnics) i una mena de metro però més car, el BART li diuen, ens va deixar al centre a la una de la matinada. havíem fet una reserva a l'international hostel, el lloc més assequible que vam trobar en una ciutat k s'ha tornat caríssima. no és el pitjor lloc on hem dormit però déu-n'hi-do. per 25$/persona compartiem habitació amb un australià i una japonesa. almenys l'esmorzar anava inclòs. llàstima que consistís en un cafè imbebible i una olla plena d'una pasterada viscosa amb la que tu mateix ta cuinaves els teus propis pancakes (una mena de tortita dolça) en una paella bruta amb un oli presuntament vegetal de color i olor inidentificables... com? que quina necessitat tenim d'acabar als llocs més cutres? doncs cap, però així és la vida.
vam passar el dia passejant per una ciutat k teníem gravada en un lloc privilegiat de la memòria. vam passar per la cheesecake factory a provar uns pastissos de formatge k ens havia recomenat la bego, però uns preus prohibitius (12$ el tall) ens van forçar a abstenir-nos-en. carai con la cuñá, va de punki però al moment gourmet sa torna elitista.


san francisco està plena de gents vivinet als carrers. es veuen moltíssimes tendes de campanya, improvitzades cabanes de cartrons i tot d'alcohòlics i malalts mentals tirant de carritos de la compra plens d'objectes trencats i inservibles. recordo que quan vam viure per aquí, fa uns quinze anys, ja hi havia molts indigents. era l'època en k en giuliani (el presumpte heroi de l'atac a les torres bessones) era l'alcalde de nova york. i a base de brutalitat policial i tiquets de bus gratuïts va aconseguir "solucionar" el problema dels sense-sostre a la capital del mundo mundial. el cas és k en aquella època molts van fugir cap a la costa de kalifòrnia. com he dit abans, molts tenen evidents problemes mentals. hi ha qui diu que l'origen de tot això ve de l'època d'en Reagan, k va tancar moltes institucions psiquiàtriques públiques deixant al carrer molta gent sense capacitat ni recursos. desconc les xifres, però és evident k el problema no para de créixer. i l'espectador, des del seu humil punt de vista, es pregunta si el culpable no és el propi sistema. en una societat competitiva, per definició, cada cop que algú guanya... algú perd.


en fi. vam anar a casa la barbara, una professora de castellà de l'escola a on havia treballat la marta. ens va acollir tres dies a albany, en un barri que li diuen el cerrito perquè hi ha un cerro petit. estada molt agradable. els ianquis, quan t'obren les portes és pq' ta sentis com a casa teva. el seu marit, en Tom, és botànic. i ara se'n va uns dies a les white mountains a estudiar un bitxito k està atacant el bristlecone pines, els arbres més vells del món. d'aspecte fantasmagòric, alguns arriben als 5000 anys.
ens expliquen k aquest any hi ha hagut rècord de nevades a les muntanyes. això ens farà canviar una mica els plans.


l'objectiu d'aquest viatge era fer una part del pacific crest trail (PCT), el camí de la cresta del pacífic. un sender k recorre més de 4000 km i 115.000 mD+ per les serralades de l'oest dels estats units, travessant kalifòrnia, oregon i washington. normalment es triguen 5 o 6 mesos en contemplar la ruta i naltros només disposem de dos i mig, o sigui k seleccionarem alguns trams prioritzant les zones de muntanya. lo primer k volíem fer era travessar la sierra nevada kaliforniana: uns 800km (+ ó - lo mateix k la travessa al pirineu) la primera meitat dels quals són totalment salvatges, entre 2.000 i 4.418m (mont whitney) i sense travessar cap poble ni carretera. però com deia, l'excés de neu ens aconsellava de retardar una mica l'inici de la ruta. així k vam decidir d'agafar-nos uns dies de panxing. vam passejar per les platges de point reyes amb la barbara, essent vigilats per les foques k jugaven a pet d'ones. vam parar a una pastisseria on hi havia una llarga i justificada cua, ja k hi servien els millors pastissets de canyella i ametlla k he provat.


un dia vam quedar per fer un cafè amb en mark, un altre profe de castellà d'hercules, l'antiga escola de la marta. ens dóna la mala notícia de k està molt fotut de salut, però viu el moment. ens explica amb el seu particular humor de viejo verde els darrers 6 anys k ha viscut a la xina ensenyant anglès.
després vam llogar un cotxe per baixar a san diego, per veurea a en rich i la joan: vells amics amb humor jove k fa uns anys k es van mudar aquí desde massachussets, ja k en aquest clima més benèvol els hi viu un fill (en keith), la jove i dos néts. k per cert ens van convidar a una barbacoa (amb jumbo-gambes, pq' el nen mimat no menja carn) el 4 de juliol, k és el seu 11 de septembre.


tot donant-li temps a k la neu es fongués a les muntanyes, vam passar uns dies a san diego. anavem a córrer 2 o 3 horetes de bon matí (a les 9 la calor començava a ser insuportable) pels desèrtics turonets circumdants. després feiem integració cultural americana: pale ale a la terrasseta de la típica casa unifamiliar de l'american middle-class (la brisa vespertina del sud de kalifòrnia és tremendament comfortable),  cata de vins a una pizzeria enfilada a un turonet envoltat de vinyes i amb vistes a la ciutat, fins i tot un dia ens van portar al safari park. naltros no som d'anar a veure bestioles engabiades, però van insistir en k tenien tiquets gratuïts a punt de caducar.


una gent encantadora en rich i la joan. ja fa 18 o 19 anys k els visitem de tant en tant.  la sensació k tenim és k per ells som algo així com uns excèntrics fills adoptius k no els hi donen gaires problemes i els hi fan prou riure.

Joan, Rich & Keith

vam agafar un bus (el greyhound, per on passen els perdedors de les pelis de perdedors) fins a bakersfield, un poble a on fa una calor insuportable nit i dia. ens vam allotjar en un motel amb piscina. l'aigua tenia un aspecte dubtós, però era l'únic lloc a on mitjanament s'hi podia estar. aquí vam acabar de fer les compres de lo k ens faltava per la ruta. i com k el transport públic en aquest país és molt més k millorable, al final, per mitjà d'una pàgina d'anuncis, vam contactar amb un tio k ens portés amb cotxe al començament del camí. dues hores, 60$, és lo que hay. o això o fer dit a 43º a l'ombra, amb l'agravant d k per aquí a rodalies, no hi ha ombres.
el tio era peculiar (la marta diu k s'assemblava al malograt philip seymour hoffman), una mica de por. quan va obrir el maletero per deixar les motxis, ens va tranquil.litzar una mica no veure restes de sang, almenys amb una ullada ràpida. després resulta k era maco i tot. alex: havia sigut ranger i militar. s'havia arruinat amb la crisi del 2008, moment en el k va decidir fer realitat el seu somni massa temps amagat. va emigrar de tenessee a los angeles per convertir-se en actor. porta 9 anys fent de cambrer, de taxista il.legal i de lo k faci falta. "us envejo. motxilla a l'espatlla i a viure la vostra pròpia aventura. jo tb' sortiria a caminar per la muntanya si estigués més en forma" deia mentre parava a un drive-thru i es demanava una pepsi gegant i unes papes fregides.
ens va deixar a walker pass, uns 1600m snm. devien ser les 4 de la tarda i estàvem a uns 38º. hi havia una zona d'acampada gratuïta i vam decidir quedar-nos i marxar l'endemà de bon matí. allà vam descobrir la figura dels trail angels. voluntaris k en el seu temps lliure es dediquen a ajudar als més de 3.000 senderistes k cada any proven de completar el PCT, ja sigui amb temes de menjar, allotjament, trasllats o portant aigua a llocs estratègics com aquí: al walker pass. alguns accepten propina, d'altres ho fan per amor a l'art. coneixem a l'april àlies alzheimer, k acaba d'arribar amb garrafes plenes i s'endú les buides. està encantada amb els senderistes. ens explica k fins i tot els hi deixava cerveses fins k va descobrir k les robaven uns frikis d'una autocaravana aparcada al començament del càmping. ens acomiada amb una abraçada i ens desitja molta sort.
la temperatura baixa una mica i per sopar ens acompanya una bonica posta de sol. la nit no és gaire tranquil·la pq' varios campistes motoritzats busquen lloc per dormir.

joshua trees al walker pass

sona un despertador al desert de kalifòrnia. son les 3 de la matinada. esmorzem sota una lluna plena k fa prescindibles els frontals. ens pengem unes motxilles tan carregades com les nostres emocions. ens dirigim cap a un senyal k marca el pas del pacífic crest trail. en comencem una de nova. comencem un nou cami...

divendres, 19 de maig de 2017

EL LLOP VA RESTRET


una altra possible definició del luxe podria ser “sentir-te com a casa teva”. i és k l’amabilitat k vam rebre de gents k no ens coneixien de res però k intenten k ta trobis de gust, va fer k’ns sentíssim com a casa nostra. ens vam llevar a la súper tenda, k’ns havia preparat en míkel, amb una mica de mal d’esquena per l’irregular llit de pedres a on estava muntada. de seguida en renji, el cocinero dicharachero, ens prepara uns tes amb sobredosi de sucre k’ns van sentar de conya. un dels sherpes (sap greu no recordar el nom) ens ensenya un termo gros amb una aixeta k ha col·locat sobre un improvitzat banc de pedres. o sigui: k’stàs a -6º, a sobre d’una gelera negra, a 4.600m d’altitud als peus de la setena muntanya més alta del món, i ta rentes la carona amb aigüeta calentona mentre un simpàtic desconegut t’acosta una tassa de te k t’escalfa la gola i lo budellets.

ja ho deia en sito, el geòleg, “yo de aquí no me voy, se vive mejor que en casa”.

en luis surt amb un cafè de la tenda-cuina. amb un somriure d’orella a orella comença a jugar amb el seu nou artefacte, un dron amb el k filma els sherpas k han matinat per pujar a equipar els camps 2 i 3. ens ensenya unes espectaculars imatges dels escaladors al costat d’una cascada de seracs. ell, k es dedica a l’edició audiovisual, està encantat amb l’arribada d’aquests helicòpters de joguina. “pones al alpinista en su contexto. tienes acceso a unas perspectivas que antes eran impensables”.

en soria es lleva, amb cara d’haver dormit bé, quan el sol comença a pintar de vida el campament. “rnos drías” ma sembla k’ns diu mentre estiraça els braços.

empaquetem les motxis i anem a acomiadar-nos quan en míkel ens diu “no, no podeu marxar. us hem preparat esmorzar” i ens obsequien amb un tiveri abundant com el de la nit anterior: verduretes, truita, un pancake amb mel, cereals, te, cafè… tb’ hi ha una cosa informe de color difícil. “es carne” diu en sito. “de lata. como chóped pero no. aquí solo se la come luis.” i tots l’amunteguen al plat del xispes del grup. jo, com k sospitava, ja li havia cedit a la marta: “es bo. es raro, però es bo.”

tips i amb la panxa esferificada, decidim sortir de la zona de comfort i continuar amb el nostre viatge. ens acomiadem de tot l’equip agraïts per la intensa i gratuïta experiència. a part d’abraçades i encaixades de mans, ens enduem una renovada versió de les expedicions als 8.000s. hem conegut a una llegenda de l’himalaisme i a un equip capaç de resoldre empreses k només s’afronten desde la valentia i la determinació.

ens carreguem les motxis i en veiem una k sembla tambalejar-se tota sola i amb dificultat. ah no, a sota hi ha el rus. esbufega pel pes i maleeix en veu baixa pq’ ha tornat a passar mala nit: és la 3a ja. naltros emprenem la marxa amb l’ànima plena i el cort animat. encara no sabem lo k’ns espera…


esbufeguem per les ziga-zagues k’ns enfilen dalt d’una aèria morrena…

espera, explicació tècnica:
una morrena és l’acumulació de rocs i terra k deixa una antiga gelera ja despareguda. té forma de turó allargat. per un costat té una inclinació transitable i per l’altre es dret i inestable. tant, k quan camines per la fina aresta tens tendència a inclinar-te sobremanera cap al costat bo. si ta veiessin de lluny pensarien: “patxi, mira ese. está tonto. se cae seguro.” però en realitat tu vas pensant: “sí, igual me caigo, pero si es p’aquí me levanto, si fuera p’allá muero.”

abans tb’ he parlat de seracs. un serac és un enorme troç de gel (de vegades de la mida d’una casa o fins i tot un edifici) k penja en precari equilibri de les irregulars i anàrquiques cascades k sa formen al final de les geleres. són molt fotogènics. t’hi acostaries per gaudir de les seves inexplicables formes, però tenen el mal costum de derrumbar-se sense avisar. o sigui k millor els hi fas una foto de lluny i pa casa.


seguim… un cop dalt, quan et gires, l’imponent figura del dhaulagiri domina el panorama. tu t’estàs movent a l’altura del cim del mont blanc, però el gegant blanc encara s’alça tres kilòmetres i mig per sobre del teu cap. aquí les dimensions de les muntanyes són descomunals. el problema és k no hi ha referències per comparar, te les has de fer tu mentalment. veus el cim del monstre just davant teu però saps k, estant en una molt bona forma, trigaries 4 dies en arribar.

trobem una pedra de la k ens havia parlat en sito. és de la mida d’un seat panda (un panda com els dels estopa, no com els d’ara. k ta diuen “mira pisha, m’he comprao un panda.” i ja no saps si això és bo o dolent) i té la particularitat de k, malgrat estar a uns 5.200m d’altitud, està plena de fòssils de coralls i petites bestioles marines. d’això en té la culpa el subcontinent indi, k empeny amb força. fa 4 dies (geològicament parlant) aquí hi havia platgeta i els hi ha sortit un chomolungma.

en qüestió de minuts, els nuvolets k ballaven amb el cel blau es tanquen. arribant al coll dels francesos (5380m), ja estem al mig d’una tempesta de neu. ens abriguem. al rus ja fa estona k l’hem perdut. deduïm k ha girat cua. naltros, al mig de la boira i amb els cristalls de neu clavant-se’ns a la cara, tirem avall seguint una traça k’ns portarà al hidden valley. sort k és baixada, pq’ ens enfonsem fins al genoll. un cop al llit de la vall s’acaven les referències, però sabem k si seguim el curs del riu arribarem a un campament. efectivament, després de més d’una hora deambulant amb els peus xops arribem al camp de la vall amagada. entre la brossa i les restes d’un antic campament, trobem toldos, plàstics i estores k ens serviran per aïllar la tenda del fang i la neu. el fred i el vent ens aconsellen amagar-nos. una sopeta i un te, amb prou feines ens escalfen una mica. la nit no és especialment freda (-6º no està mal per 5.100m d’altitud), però el senyor eolos no ens dóna treva i ens envia constants ràfegues k amenacen de plegar la petita tenda 3 estacions k portem.


al matí el sol es fa el mandrós. quan per fi ens toca, intentem assecar les coses. sobretot les botes k estan rígides. quan s’estoven una mica, recollim i emprenem la marxa. peus molls i obrint traça amb un pam de neu. hem tingut dies millors.

trobem un grup de portejadors k esperen uns clients francesos k estan intentant el tukuche (6.920m). es veu k han fet nit a l’aresta, a 6.000m. si naltros hem patit amb el vent, no ma vull imaginar quina nit hauran passat ells. 


enfilem cap al coll del damphus (5.305m). 300m d’esforç amb neu fins el genoll i arribem amb més pena k glòria just quan ens envolta la boira. la méteo de los pebrots ens torna a robar (i ja van unes quantes vegades) una de les vistes més boniques de l’himàlaia.

encertem a trobar una traça mig esborrada pel vent. sense perdre gaire alçada, anem flanquejant el pic damphus (6.012m), un turonet accessible k’ns haurà d’esperar per una altra ocasió. el vent apreta i la nevada s’intensifica. cada cop costa més trobar una traça k s’obtusa en mantenir-nos a 5.000m d’altitud, però dins de la ceguera blanca a la k ens trobem, és l’única referència k tenim.

som conscients de k ens hem ficat a la boca del llop i k l’única opció k tenim és k el llop ens cagui.


cada cop la boira és més densa. veig lo k podria ser una petjada a 3 o 4 metres. hi vaig. en busco una altra. així una bona estona fins k arriba un moment en k amb prou feines ma veig els peus.

cap referència. totes les direccions son possibles, amb lo qual cap és vàlida. estem atrapats a l’antifoscor: una blancor tan esfereïdora com la més negra de les nits. el vent ens crema la cara (literalment). el llop va restret…

“fem un forat” diu la marta. treiem els piolets i comencem a cavar una plataforma suficient per encabir la tenda a la pendent. l’assegurem amb els bastons de caminar i els piolos i entrem per posar-nos roba seca. la nevada apreta i l’espai és tan reduït k no podem escalfar aigua ni cuinar. és migdia i ens conscienciem de k la tarda serà llarga i la nit encara més. barretes i gels reposaran algunes de les calories k cremem ràpidament.

el pes de la neu redueix l’espai d’una tenda k no està fabricada per una situació així. de tant en tant surto a palejar. bueno, a cassolejar, pq’ només tenim el pot de la sopa. torno a entrar amb les mans gelades. la marta, amb l’alè i molt de carinyu, me les torna a la vida. el glaçat polsim blanc es cola per tot arreu i el vent amenaça d’arrencar-nos de la muntanya. els trons i els llamps li donen un punt ridículament exagerat a la situació.

la nit és llarga, molt llarga. una inusual primavera sense treva, no ens dóna marge ni temps per planejar un recorregut per curt k sigui. hi ha vegades k es lia al migdia, però hi ha dies k ni això, k només tenim un parell d’hores per caminar.


al matí per fi surt el sol, però el vent és tan fort k l’inhabilita. la marta, amb molt d’esforç, aconsegueix calçar-se les botes. jo ni de conya, d’encartronades i rígides k estan. decideixo sortir amb bambes. sortim pendent avall amb neu fins la cintura. al cap de mitja hora ja no puc aguantar més el dolor. parem en unes roques negres a on intento escalfar els peus al sol. però el vent és fred i no reaccionen. aconsegueixo posar-me les botes, dures i gelades. tornem a nedar per la neu. una altra mitja hora i no puc més. tornem a parar en una roca. 


el dolor és un senyal k t’envia el cos per dir-te k estàs fent algo malament. en certa manera es bo, una advertència k has d’escoltar. però quan és molt fort, t’inhabilita per pensar. i si deixes de pensar, deixes de comportar-te com un ser racional.

tenim una crisi. exploto. necessito una abraçada, llarga, indefinida. la tinc. el sol escalfa els peus. el dolor canvia, s’intensifica, però aquest el conec. continuo plorant, però ara és d’alegria. fa un mal terrible, però és la sang k empeny amb força, k torna a circular per uns dits k s’estaven morint. les botes s’estoven. continuen molles però ara els peus són vius, les escalfaran.

baixem a unes cabanes de pastors. el mapa k portem les situava 500m d’altitud més amunt. és una altra de les errades k poden ser perilloses. per 4€ pots esperar k falti informació, però tantes dades equivocades poden ficar-te en problemes. intuïm un camí de sortida. un amable yak ens guiarà una estona. quan girem cap a la cara est de la muntanya, la neu desapareix i el corriol és més evident. el yak s’en va. sa gira i ens mira. sembla dir-nos: “de res”.


arribem a uns prats amb unes restes d’una cabana de pedra. estem a uns 4.000m. hi ha un petit espai verd i pla per plantar la tenda. fa sol. es veuen els nilguiris, el tukuche i fins i tot el cim del dhaulagiri. d’un roc gros com una casa regalima un fil d’aigua. ens quedem. assequem la tenda, els sacs i la roba. i mengem. mengem tot lo k podem.

trobem una parella de pokhara. ells s’estan en una cova propera. es passen tot el mes aquí dalt recol·lectant unes arrels medicinals k sembla k es venen bé. ens donen direccions per baixar l’endemà a marpha, ja k amb el mapa no està clar.

a la nit torna a nevar, però estem tan cansats k ens és igual. fins i tot diria k ens sembla bé.


ens desperta el solet a la tenda. quin plaer! un bon cafè ens fa relativitzar la penúria passada. que cony! tot mentida. encara fem cara de por al recordar-ho.

saludem als veïns, recollim i continuem amb el nostre camí. ens tornem a liar una mica però ens en sortim sense gaires problemes, i cap a migdia arribem a marpha: un bonic i molt ben conservat poblet envoltat de camps de pomeres. poques vegades ens hem sentit tan contents de tornar a la civilització.


i així concluim la volta al massís del dhaulagiri. és possiblement la ruta més bonica k li hem fet a aquest país. definitivament la més dura. un camí espectacular i salvatge k et demana autosuficiència i una bona dosi d’intuïció. 

segurament la seva dificultat és lo k salvarà a aquest circuit de massificar-se com els de l’annapurna, langtang o everest.


dilluns, 8 de maig de 2017

VINT ANYS I UN DIA


passem la nit a darbang, a l’únic hotel del poble. aquí no hi arriben gaires turistes, però el noi k porta el xiringuito parla una mica d’anglès. els matalassos són testimonials, hem d’afegir els nostres inflables. la dutxa consisteix en una galleda. sort k el dal bhat és bo i abundant. a més, a 3’5€ la mitja pensió, tampoc demanaràs el llibre de reclamacions. a prop hi ha un forn de pa a on comprem uns pastissets de canyella. el dependent ens informa k a les sis del matí ja tindrà pa recent fornejat i ens obsequia amb un altre bollo. es respira bon ambient. en aquestes valls fèrtils, la gent és riallera i encomana felicitat.

sopem amb dos xecs. tenen els mateixos plans k naltros. ens tranquilitza saber k hi haura més gent a una ruta k s’intueix salvatge. pel k hem llegit, no hi va gaire gent, i l’època bona és la tardor.

matinem. li comprem dos pans al forner i enfilem riu amunt saludant a uns nois k ben d’hora ja tenen entrenament de futbol. el caloret apreta de bon matí i la primera empinada ziga-zaga posarà a prova les nostres esquenes. calculo k la marta deu carregar algo més de 20kg, i jo no dec anar lluny dels 30. però dalt de la pujada ma trobo l’alexei, un rus k porta la motxilla més grossa k he vist mai: 120 litros de petate. a més, el col·lega, sota un sol tropical, va abrigat com un esquimal amb guants i goretex inclosos. ens diu k l’anorak és transpirable, especial per fer esport. cada 3 o 4 minuts ha de parar per agafar aire, i això k encara estem a 1.000m.

en fi…

ens refresquem en una font. arriben els xecs. es miren el rus. els nens s’acosten, et saluden i et somriuen. les mares ens miren, orgulloses de tenir uns crios tan simpàtics i educats. de vegades demanem permís per fer fotos, d’altres són ells k et demanen k els retratis. la gent gran posa solemne i els hi encanta veure’s després a la pantalla de la càmera. els nens esclaten a riure quan es veuen, però has de vigilar, pq’ ho volen tocar tot i pots trobar una dotzena de dits intentant apretar un botó o estirant d’una corretja. a dharapani, un lloc idílic per dormir, revolucionem l’escola. els canalles casi ma tiren a terra quan m’ajupo per ensenya’ls-hi les fotos. els xecs passen i ens miren com dient “vaya pollo estais montando, bonicos”.


uns adolescents enfilats a un arbre ens conviden a menjar dels fruits k recol·lecten: el kàfel. son com unes petites cireres arrugades, àcides i amb un punt dolç. tb’ trobem uns boníssims gerds grocs i unes maduixetes, algunes molt dolces, d’altres un pelín aigualides.

poc després de migdia arribem a phaliyagaon, un preciós poble magar a 1850m snm, habitat per gents k destil·len alegria i bon humor. només hi ha un hotel, regentat per la kiran de 22 anys, una de les 3 txonis del poble, un torbellino d’energia, no para de riure. l’alberg és de mida cabana de hobbit, ja porto ferides al cap. el compartim amb dos nepalís i un indi. el menjar és bo i els preus són locals. a la tarda venen les amigues de la kiran i tb’ alguns veïns. fem sessió de fotos en una agradable i divertida vesprada.



la marta té la panxa regirada, sospitem k per culpa de les mores i els gerds. només menja una mica d’arròs. a més la nit és sorollosa, tots els gossos del poble sa reuneixen per fer un concert de trash metal k durarà fins l’albada. 

en un parell d’horetes som a muri, un altre poble d’arquitectura magar: cases de pedra forrada de fang, pintades de color terracota fins a un metre d’alçada i blanc la resta. totes amb porxo i teulades i patis de pissarra. tot bastant uniforme i molt kuko. la nena no sa troba bé i decidim agafar-nos el dia de descans. l’encertem, pq’ poc després comença a tronar. dediquem la tarda a l’ardua tarea de fer contemplació des del balconet de l’únic hotelillo (2 petites habitacions) de la vila.


la nit és més tranquila, però l’endemà la marta no sa troba millor. només de pensar en menjar k li entren nàusees. es planteja inclús la retirada: descansar uns dies i agafar un bus a marpha, a on jo hauria acabat la volta al dhaulagiri i allà començaríem la de l’anapurna. segons teníem entès, aquest era el darrer poble on trobaríem allotjament i provisions, però els veïns ens informen k fa uns anys k a les casetes de la ruta et preparen menjars i t’ofereixen puesto per dormir. la marta es dóna una altra oportunitat. anirem fins al següent poble: si millora continuarà i si no, estarà a un dia de camí de tornada fins la carretera.


al final el dia de prova es covertirà en 1.300m D+ per una interminable successió de repetxons. algunes errades al mapa ens lien una mica, però el camí és molt bonic. corriolets k serpentegen entre frondosos boscos i algunes clarianes amb conreus i cabanes a on t’ofereixen algo per beure o menjar. a boghara ens retrobem amb el rus k ens havia avançat per una drecera. ell es quedarà a dormir allà. està fotut, fa dos dies k tot el k menja ho vomita. ens diu k contractarà un guia i un portejador per continuar. fem un te amb ell i petem la xerrada una estona tot mirant els mapes. l’amo de l’alberg ens aclara algunes de les errates k contenen. és d’hora, el temps s’aguanta i decidim continuar. ens acomiadem. tot un personatge, l’alexei.

a jeltung, a on volíem acabar la jornada, trobem els preus massa cars i la gent massa antipàtica. seguim. deu ser el destí o el kharma, però l’encertem. el següent lloc on parar es tatopani (k tb’ està mal indicat al mapa). allà hi ha una recent construida piscina termal al costat d’una bucòlica cascada. hi ha 3 avis molt avis i una nena de 13 anys, la sàtima. no parlen res d’anglès, però amb senyes i somriures ens entenem. ells dormen en una mena de porxo compartit amb kabres i gallines. terriblement precari. per unes rúpies ens deixen un altre porxo encara més precari per apalancar-nos. comença a espurnejar i ens fiquem a la piscineta amb la sensació d’haver redescobert el significat del luxe. la iaia i la nena sa banyen amb naltros. un dels avis, desdentat però somrient, convida a la marta a treure’s la samarreta. les dones el fan fora a retrets. la sàtima, riallera, sa distreu amb nosaltres. la conversa és poc fluida però extranyament fructífera. la convidem a un te amb mel i unes barretes de fruita. la tarda passa plàcidament mentre uns macacos jugen a l’altre costat del riu. despreocupats amos de la selva amb un aspecte definitivament més saludable k els de kathmandú.


poc després arriba, carregat amb un manyoc de canyes de bambú, un home k diu ser el propietari de les termes. ens cobrarà un euro per l’ús i ens ensenya, orgullós, un paperet a on se suposa k diu k és el mateix preu per nepalís k per extrangers. tb’ ens oferix sopar a preu raonable i una cabana menys bruta k el lloc on volíem acampar. mengem amb ell i un col·lega k pul·lula per allà i ens deixen tastar el seu raksi casolà: un licor d’arròs i cereals k ells anomenen vi nepalí però k és més fort k la mare k’l va parir. ells li foten, i són simpàtics fins k s’emborratxen, aleshores es converteixen en dos tios borratxos. dels típics, dels k’t vols treure de sobre.

reflexionem sobre les dificultats extres k té una dona k vulgui viatjar sola. el lloc era idíl·lic, i jo hagués pogut passar la nit tot solet la mar de tranquil. però la marta, sola, hagués hagut de marxar d’allà.

en fi. fem la darrera banyadeta nocturna per anar a dormir calentonets. l’endemà matinem. cafetonet amb galetes de xocolata i amb un darrer bany ens acomiadem de la piscineta i de la sàtima. coneixem als seus pares i entenem k viuen a boghara (a un parell d’hores d’aquí) i k venen a passar els caps de setmana amb els iaios.


emprenem la marxa. el bosc és preciós, frondós i humid, recorda als d’oregon i washington, a la costa oest d’estats units. uns langurs de l’himàlaia competeixen a veure qui fa el salt més bèstia entre les copes dels arbres. ens quedem bocabadats mirant com juguen. estem a uns 2.500m i comença a caure un plugim fred. ens refugiem sota un roc precari i ens escalfem amb un te. continuem fins a talitre, a uns 2.800m: un descampat al mig del no res on hi ha una cabana molt kutre però amb un porxo suficient per plantar la tenda. una curiosa rata vermella ens farà companyia tota la tarda. bueno, en realitat ens voldrà robar el menjar, però som així de naïfs. passen uns quants nanos molt joves amb burros k portegen provisions per les expedicions del dhaula.

l’endemà el bosc encara és més impressionant, amb enormes cedres i abets de fins a tres metres de diametre. és com caminar per un temple habitat per gegantins herois milenaris que retallen les seves imponents figures contra les gelades muntanyes k flanquegen la vall. éssers tan forts k han sobreviscut a sequeres, glaciacions i terratrèmols. tan fràgils per una altra banda, k qualsevol insignificant càncer pot derribar-los en qüestió de minuts.


cap a migdia arribem al camp base italià, a uns 3.600m. en una caseta fumada (en aquest país no hi ha xemeneies) viu una parella k prepara menjars i ta cobren 3€ per plantar la tenda en una de les múltiples feixes k han construït per acampar. amenaça tempesta i decidim quedar-nos. ens deixen una cabana pudent i precària k les expedicions fan servir de cuina. té goteres, però aconseguim estendre els sacs en un requadre quasi sec. el menjar és senzill però abundant. calories necessàries per aguantar una tarda k s’anuncia freda. en pocs minuts comença a nevar copiosament. amb un te calent ens apalanquem a la porta de l’aixopluc per escoltar el silenci. passen uns burros amb pinta de no saber k fan allà. els segueix un arrier k corre muntanya avall calçat amb xancletes quan ja s’han acumulat 10cm de neu. a la caseta dels guardes hi ha un guia i 3 sherpes d’una expedició índia. han baixat per evacuar a un client amb mal d’alçada i per descansar uns dies a 1.000m sota el camp base. bueno, descansar i comprar 20 litres de raksi, aquí tothom s’escalfa amb això. hi ha tb’ dos grups de portejadors k es carreguen entre 30 i 40 kilos amb una cinta passada pel front. cada 2 o 3 dies fan el viatge d’anada i tornada fins el camp base, ja k els burros només arriben fins aquí. unes 10 o 12 hores per uns 25€. acaben trinxats, però diuen k’stà ben pagat.


en passang tenzing, militar indi amb ancestres nepalís, ens explica k uns xinesos asseguren haver fet cim, però k es una mica dubtós pq’ feia molt mal temps. la seva expedició té equipat fins el camp 2 (6500m). el tio ha pujat el nanda devi (7816m, el cim més alt de l’índia) el kangchenjunga (8586m) i dos cops l’everest. ens diu k aquest any hi ha 11 expedicions al dhaula, calcula 300 persones al camp base. li preguntem per l’expedició del carlos soria i ens diu k tb han equipat fins el camp 2, però k el iaio ha tingut problemes amb un queixal i ha hagut de baixar a kathmandú a curar-se’l. ens diu k passaran la nit aquí i k si demà no neva tiraran amunt. k si volem els acompanyem, pq’ la ruta es perdedora sense traça.

l’endemà es lleva gris. nombroses allaus creen efímeres cascades a les immenses parets del dhaulagiri. a les 7 del matí comença a nevar. ens quedarem un altre dia. és una bona altitud per descansar encara k sigui dins d’un kutxitril apestós de querosè. tornem a dinar un dal bhat (aquest una mica més currat). 


a mitja tarda para de nevar i surto a fer pilotes de neu. com k és polsagosa, s’enganxa fàcilment i aconsegueixo fer-ne una de més d’un metro. els portejadors flipen, me l’agafen, juguen i l’acaben espinyant per un barranc. tots riuen, serveix per trencar el gel. xapurrejant una mica d’anglès ens mig expliquen i mig entenem les seves històries. la majoria són del langtang, i tot i k reconeixen k els hi agrada la feina i k està ben pagada (25€ per pujar 40kg 1.000m de desnivell ens pot semblar poc però és més del doble del k cobra un paleta o un professor), passen molt de temps fora de casa i enyoren la família. 

l’indra lama ens vol donar un fill. va perdre la casa al terratrèmol, i ara viuen en una cabana. la seva lògica és aplastant: ell en té 3 i naltros cap… pues ho repartim. ens deixa triar i tot. la seva història ens encongeix el cor, però va a ser que no. ens intenta comprar amb un te dolç i unes boníssimes papes amb salsa picant, però la resposta continua sent k no. no és el primer k’ns ofereix un fill, i presumim k no serà l’últim.

a les 4 o així els indis diuen k pugen, però al cap d’una estona tornen. s’ha de baixar una delicada morrena k ara està plena de fang i rellisca com una pista de patinatge. de fet, els vam anar a veure per inspeccionar la ruta i només se sentien crits i es veien rodolar pedres. ens pensàvem k’ns hauríem d’involucrar en un altre rescat. però malgrat k’anaven de raksi fins al cul, van tenir seny i van girar cua.


l’endemà matinem. els indis de ressaca. naltros tirem amunt. la morrena és dreta, però almenys el terreny és estable a aquesta hora. anem fent el xiclet amb els portejadors. ells caminen més ràpid però fan més parades. tb’ es nota k no els hi mola k’ls adelanti una dona. el sol ens toca quan arribem al camp japonès, a uns 4.000m. veiem senyals d’una recent acampada. deduïm k són els xecs, a qui no hem vist des del començament però k tb’ han hagut de quedar atrapats per la tempesta. després trobarem un altre solitari rus (amb una altra motxilla de 120 litres), k ens dirà k les marques de la tenda eren seves, k ha passat dos nits sense dormir pel fred i el vent, i k els xecs el van passar el dia anterior amb lo qual, probablement hagin sortit avui del camp base cap a les collades.

tot el matí k no han parat de passar helicòpters amunt i avall. deduïm k en soria ja deu ser al campament, i veiem k de baixada van carregats de material. probablement algú està desmontant l’expedició. uns xilens k han passat la tempesta al camp 2 ens diran k marxen els xinesos k presuntament han fet cim.


el camp base del dhaulagiri és com un petit poblat amb un únic carrer principal instal·lat a sobre de la gelera negra de chonbardan. la gent (calculem unes 30 nacionalitats) deu estar animada pel bonic dia assolellat de k gaudim, pq’ hom ens saluda. en una tenda enorme amb sofàs (sí, sí, sofàs), els expedicionaris consulten els seus portàtils i tàblets mentre els sherpes palegen neu o preparen begudes i menjars. una colombiana s’interessa per naltros i ens indica el campament dels espanyols abans de k ens desitgem sort mútuament en els nostres objectius (ja li canviava, per això).

el rus es queda al costat d’una expedició eslovaca. n’hi ha un k amb el dhaula completaria els 14. al final de tot, a la part alta hi l’expedició d’en carlos soria, en luis miguel lópez i en sito carcavilla: una colla de craks vuitmileros k fa anys k pul·lulen junts per les alçades més extremes d’aquest extrany món k partidistament hem anomenat terra.

en carlos soria ha sigut tapisser tota la vida. va fer la seva 1a incursió a l’himàlaia al 1974. va pujar el seu 1r 8.000 amb 51 tacos. i ara, amb 78 (repeteixo, imagina k ho faig en veu alta, 78!), té ganes de sobres i possibilitats reals de pujar la setena muntanya més alta del món. seria el seu 13è (va pujat el sisha però no el cim principal). el personatge és impressionant: un tio tranquil com una bassa d’oli però amb una suficiència sòlida com un roc de la pedriza. imagina’t la de problemes k arrossega en forma de lesions (en més de 3/4 de segle no ha après a estar-se quiet i sembla k’stà orgullós d’haver-se saltat la lliçó) i dolors variopintos. però només coneix un camí, i és el k enfila cap a endavant. conscient k cada problema té una solució, la busca i la troba. i si no la troba, igualment avança pq’ sap k si t’estàs quiet no solucionaràs res (a no ser k ta diguis mariano).


en arribar a la seva improvitzada llar, ens van rebre cordialment. no sé com el vent pot transportar notícies, però ja sabien k pujaven 2 catalan@s. en luis, un paio de 1’90 k s’encarrega de la part audiovisual i k disfruta com un canalla amb totes les seves joguines tecnològiques, ens diu k no cal k plantem la tenda, k podem dormir a la carpa-oficina. ens conviden a begudes fresques i te calent. més tard vindrà en míkel (malgrat el sobrenom, és del khumbú), el sírdar, a dir-nos k ens han preparat una tenda per nosaltres i k ens conviden a sopar. en soria ens diu k fa uns anys k va amb aquest grup de sherpes i k tenen per costum convidar a la gent k passa per allà. l’amabilitat sincera i desinteressada ens toca la fibra i ens hem de contenir de fer-los uns carinyosos petons (el contacte físic efusiu no està ben vist a la seva cultura). 

fem una passejadeta per reconèixer la ruta de demà i a la tarda anem a la tenda-menjador (inevitablement presidida per un gerro amb flors de plàstic) a on ens conviden a una cerveseta a temperatura ambient (ho explico: estem a 4.600m. l’ambient aquí és fresquest). hi ha gent d’altres grups. tots mostren admiració pel carlos. és una llegenda en aquests cercles. “no creais todo lo que dicen de las expediciones, aquí hay más compañerismo y colaboración de lo que se explica por ahí”, ens diu. i la veritat és k es respira molt bon ambient.


coneixem a la parvaneh kazemi, una iraniana guia de muntanya i la primera dona k ha pujat l’everest i el lhotse en la mateixa setmana. té una mascota (una tortuga hagués dit jo) k assegura k és en messner i k l’acompanya en cada ascenció per així repetir els 14. no ens vam atrevir a discutir-ho, pq’ la bestioleta, a part de carregar minifriends i alguns mosquetons en miniatura, tb portava una navalla suïssa: petita però afilada.

tb’ descobrim l’adele pennington, una escocesa molt catxonda k amb mitja cervesa en té prou per fer conya de tot. li pregunto si és el dimoni del grup i ma contesta (amb uns ulls de dimoni k te cagas) “noo”. és una passada, pq’ si la mires, sembla una maruja amb ganes d’aventura k s’ha equivocat de lloc, però quan t’explica el seu currículum, ta deixa clavat a la cadira i amb la sensació de k et toca menjar-te amb patates els teus absurds pensaments i prejudicis. resulta k és la primera dona k ha guiat amb èxit fins al cim de l’everest. sempre ha fet de guia de muntanya a escòcia i reconeix k està aquí pq’ és més divertit pujar vuitmils cobrant k pagant.

les anècdotes i històries d’expedicions se succeeixen. ens sentim expectadors privilegiats d’uns actors k prefereixen viure a somniar. 

els madrilenys ens expliquen k al camp base no t’avorreixes mai. sempre estàs de visita o ets visitat. ens van semblar un equip molt compenetrat, d’aquells grups als k no els hi calen gaires paraules per entendre’s. 3 tios amb una decisió sense fisures. conscients del seu potencial i tb’ de les seves limitacions. 

una de les coses k més em va agradar és k li van treure tota l’èpica a això del vuitmilisme per elevar-ho a la categoria de feina d’equip. la relació amb els sherpes i portejadors és com d’una gran família. es coneixen de fa temps i tant conviuen aquí dalt com a kathmandú. tothom coneix la seva feina, la fa i es recolza en la dels altres pq’ l’empresa vagi a bon port. ens va sorpendre la manca d’individualismes i el respecte i l’admiració pel treball dels altres.


estem als peus de l’imponent dhaulagiri, la muntanya blanca, escoltant bocabadats les vivències i anècdotes d’una llegenda de l’himalaisme. aprenent coses i assaborint-les. reflexionant, preguntant… preguntant-nos…

avui fa vint anys i un dia k caminem junts pel món. 
desitjant seguir caminant, seguir aprenent, seguir sorprenent-nos…
i desitjant k d’aquí vint anys i un dia… puguem desitjar el mateix.


P.D. canvi de tema. al camp base ens vam enterar de la mort de l’ueli steck al nuptse. un fora de sèrie, probablement l’alpinista més fort del moment. no el coneixia de res, només admirava les seves proeses, però m’atreveixo a pensar k encara k hagués pogut intuir el seu final, no hagués canviat la seva manera de viure.



dissabte, 6 de maig de 2017

REPÒS


vaig quedar impressionat del nivell de la medicina oriental. sanitàriament no hi ha comparació possible. a occident estem a l’edat mitjana.

encara no havíem baixat del taxi k’ns portava a l’hospi, k ja tenien fet un informe amb totes les constants vitals de la marta. i el metge, sense mirar-li el peu, (de fet no li va mirar ni la cara) va saber k el tormell evolucionava correctament. deuen tenir una espècie de telepatia organico-cel·lular o alguna cosa així. potser és un concepte k ni tan sols té traducció en cap llengua europea. quant ens queda per apendre!


vam aprofitar k’stàvem per la zona per visitar la boudahtinah, l’estupa més gran de l’àsia. diuen k a dins hi ha relíquies del mateix buda, però no sa poden veure. el temple està rodejat per multitud de restaurants a preus de les rambles i botigues de souvenirs. tot de jovent saltant les valles de prohibit el pas per fer-se selfies amb mòbils grossos, brillants i daurats. definitivament el meu pentinat causa furor per aquestes latituds. ma van fer més fotos k a la johansson aquesta. hi havia una zona amb estoretes per resar, a on només hi havia un gringo mig despullat.


no vam trigar gaire en marxar, tota l’estona tenies la sensació d’estar al mig, de tallar-li el rollo a algú k volia retratar a la família just al lloc on tu t’havies apalancat.

la marta havia de fer un parell de setmanes de repòs, i jo aprofitava per perdre’m pel kathmandú k no surt a les guies. dóna la sensació k no tenen gaire pressa en restaurar els danys del terratrèmol. és com si estiguessin esperant una rèplica tardana per després posar-se mans a l’obra. la plaça durbar, el centre monumental de la ciutat, s’ha convertit en una successió de muntanyes de runa. encara et fan pagar per travessar-la. vaig provar, infructuosament, de colar-me un parell de vegades. una policia va acompanyar-me, molt amablement, a tornar per on havia vingut. ma va preguntar d’on era i quan li vaig dir: “from spain”, ma va fer un somriure k vaig traduïr com: “m’ho imaginava”.


el barri antic és un laberint de carrerons estrets. no hi passen els cotxes. no hi caben. per ser perfecte haurien de cremar uns quants milers de motos, per això. alguns edificis van sucumbir al sisme, d’altres se sostenen amb precaris puntals de fusta. hi ha multitud de placetes i patis interiors, com els cármenes granadins. velles casetes d’estil newar: maó vermell i elaborada ebanisteria a portes, finestres i balcons. multitud de petites estupes i representacions de divinitats a cada cantonada. el vell kathmandú és un bonic museu a l’aire lliure k només et demana k amaguis el mapa i k esquivis unes quantes dotzenes de motoristes. ells no ho faran.

vaig pujar a la swambudtinah, l’estupa dels monos. macacos de l’himàlaia els hi diuen. de la mida d’un gos d’atura, fan un aspecte malaltís i tenen un pèl de pena al alimentar-se de brossa i residus humans. un americà volia fardar davant dels sus colegues i li anava ensenyant una xocolatina a un mico mitjà. quan el simi s’acostava li retirava la llaminadura i li deia “qui és el jefe?” fins k la bèstia li va ensenyar els ullals i els 100 quilos de ianqui cachas van batre un rècord mundial de velocitat escales avall. el temple no ha patit excessius danys i té unes bones vistes de la ciutat. 


una dona hindú, molt elegant, es tapa un forat del nas i per l’altre expulsa el moc més gros k he vist en ma vida. tement un possible i enganxifós tsunami, fujo per potes. en un temple budista, se m’acosta un noi amb el rostre amagat darrera tones de maquillatge. porta les mans pringoses de pasterada multicolor. somrient com si m’estigués fent el regal de la meva vida, me les acosta a la cara amb l’intenció d’empastifar-me a mi també. “tibetan tradition, tibetan tradition!” va dient el paisano. li faig una finta k ni el messi ese i escapo indemne del segon perill del dia.

4 dies a la capital i a la k la dona va poder moure el peu vam anar a la més respirable pokhara. banyada pel llac pewa k devia ser molt bonic abans de l’arribada dels plàstics i els olis de motor. un poble molt més habitable k kathmandú. envoltada de boscos i muntanyes, és un racó de postal enmarcat entre el llac i el massís de l’annapurna. el k acostuma a passar en aquests casos és k molts extrangers pensem el mateix, i el lloc s’acaba transformant en una ciutat artificial de centenars d’hotels de fins a 12 plantes i botigues i serveis plantejats per complaure al turista. o sigui, k viatges al nepal i aterres a salou. tb’ es veritat k si vols, camines 4 quadres i ja entres als seus barris, les seves botigues i els seus restaurants amb els seus preus (al lloro k tu no tens els seus estómacs). hi ha iaies k ta regalen un namasté amb un somriure, canalles k deixen el partit de futbol per practicar l’anglès k aprenen a cole. dues nenes vestides de princesetes k ens demanen xocolata (cacao). el pare els hi recrimina i entre els tres els donem la brasa amb el trillat sermó de les dents brutes k cauen. les nenes assenteixen amb el cap cot pensant “pesaitos! tanto rollo por una puta chocolatina!”


pokhara tb’ es un bon lloc per anar a córrer. a mig km de l’hotel ja tenia algun camí per enfilar-me a un turonet o donar la volta al llac. aquí la gent matina. a les 6 ja hi ha moviment. a la vora del llac uns gringos fan ioga. unes dones perfumades i amb elegants vestits de colorins agafen una barca k les portarà a un temple k hi ha en una illa aquí al costat. un japonès amb una D4 i un 300-2’8 retrata un llampant martín pescador k es deixa estimar. més enllà hi ha una piscifactoria. la capa d’oli k sura al llac no dona gaire confiança: no sé si el peix surt fresc o en conserva.

un búfal treu el cap per sobre d’una valla i es menja les roses d’un jardí. una dona molt petita surt corrent cap a la bèstia, blasfemant amb el braç enlairat. el combat és desigual, s’anuncia una carnisseria. afluixo per gaudir de l’espectacle, però contra tot pronòstic el bòvid gegantí gira cua i fuig cames ajudeu-me. algú li deu haver explicat el seu lloc a la cadena tròfica. més endavant dos gossos k jeien aixequen el cap i ma miren. venen cap a mi remenant la cua i probablement pensant “éste nos rasca fijo”. m’acompanyen i comprovo un cop més k els gossos tenen algun tipus de tara genètica k els impedeix córrer en paral·lel a un humà. el més jovenet es queda com dient “yo a esto no le veo la gracia”. la femella, la janis, m’acompanya fins al final del llac. uns búfals pasturen en uns aiguamolls. la janis es llença a xapotejar amb ells. els banyuts l’empaiten. ella els esquiva divertint-se. es curiós com funciona això de l’empatia, però aquest cop no vull veure sang i m’en vaig. travesso els aiguamolls i quan em giro l’espectacle és impressionant. el llac pewa reflecteix els anapurnes i el machapuchare k s’aixequen dessafiants com princeses guerreres. i jo m’he deixat la càmera! arriba la janis, sencera, i compartim uns moments de contemplació.


un altre dia vam pujar amb la marta a la pagoda de la pau, un altre homenatge a en buda, per provar una mica el peu. un bonic caminoi per càlids i humids boscos habitats per cantaires ocells multicolors. a la tornada, una noia k hauria d’estar a escola ens va portar en barca fins a pokhara.

tb’ vam passar un parell de dies a bandipur: un petit poblet de ben conservada arquitectura newar, situat entre pokhara i kathmandú, en uns fèrtils i frondosos turonets d’entre 1.000 i 1.500m d’altitud. el centre del poble està tallat al trànsit, i gaudeix d’un tranquil passeig sembrat de terrassetes on gaudir d’una cervesa fresqueta o un bon àpat. diversitat de preus en establiments contigus. una bona pista és observar el color de la pell dels clients. llàstima del temps, pq’ el lloc presumeix d’unes espectaculars vistes del manaslú (8151m), però tot el dia està tapat. com k la temperatura és agradable, surto a córrer encara k plogui. 


un dia, durant una passejada, arribem a un imponent faig dalt d’una collada. uns canalles k juguen a futbol amb uns draps envolicats practiquen anglès amb nosaltres. mentrestant, els papes i les mames construeixen una piscina. el lloc és espectacular, ens prometem tornar en un parell d’anys, quan estigui acabada. les dones, k fan la feina més dura carregant pedres i terra en cabassos (doko) penjats del cap, es fixen en la marta i li ofereixen provar-ho. ella, valenta, es carrega com una més. li falta tècnica (casi k sa tira tot de rocs per sobre) però li sobra força. tot i així, ma sembla k no deixarà la docència.


ah! per cert. el tormell ja està bé.

hem fet les dues setmanes reglamentàries de repòs. hem carregat bateries. tenim dies, tenim ganes i tenim mono de monte. deixem algo de roba a pokhara i carreguem les motxis amb material de neu, d’acampada i menjar per 10 dies. no sé com ho fem, però sempre portem uns petates de por. el viatje en bus a beni és una tortura. la llauna és de 25 places però ens encabim més del doble. seiem separats. no et pots moure. intentes agafar aire i només respires aixella. per no parlar dels cops de bolso de la japuta de torn. que cony porten als bolsos? el càstig es inhumà. o les costelles enfonsades pel colze d’algú k vol el poc espai k’stàs okupant. hi ha un moment, no ma preguntis com ha passat, però tant la marta com jo acabem amb un bebè als braços cada un. la veritat és k ho prefereixo, almenys durant l’estona k aguanto la criatura no em peguen.


en fi. a beni canviem de bus. aquest no va tan ple però és encara més incòmode k l’altre, i li surten ferros de tot arreu. t’has d’agafar d’on puguis per no acabar empalat en un dels infinits bots k fotràs pel mal estat de la pista. paradoxa, però lo més perillós de nepal no són les muntanyes.

arribem vius a darbang. destí final. volem circumvalar els massissos del dhaulagiri (8173m) i l’anapurna (8091m).

això promet…