diumenge, 25 de setembre de 2016

PROFUND

de vegades t'equivoques, oi? vaja, k tots ens equivoquem, sovint o puntualment, però tots ens equivoquem.
doncs hem tingut la sensació de k aquest cop la vam encertar.


volíem enllaçar els canons del colca i del cotahuasi, k amb més de 3.000m són dos dels barrancs més profunds del món.
vam sortir de cabanaconde quasi nedant. a la nit es van rebentar les canonades i rajava aigua per tots costats. les parets regalimaven, els passadissos semblaven rius. i què feien els 3 fumaos tontolapolla k regentaven el tinglao? ...res. com ma va dir un cop un amic imaginari: "hay gente pa tó y hay gente pa ná".
ens esperava una etapa d'avorrida pista i "caloret", de cabanaconde a choco (2500m snm). al cap d'una horeta de resignació va aparèixer un pick-up k per 8€ ens va estalviar unes quantes hores de monòtona marxa. vam arribar a choco, un oasi d'hortets al mig d'un desert de roques, a l'hora de dinar, i la laura ens va preparar uns ous amb papes. una gent encantadora. no pots fer una passa sense trobar-te un somriure, interés per lo k fas, per d'on vens, per donar-te un consell sobre la ruta a seguir, per un "gracias por habernos visitado". tothom k ve de la xacra, (l'hort) s'atura a xerrar amb tu. ens diuen k vigilem, k a la ruta k volem fer s'han perdut molts gringos, k tornen als 4 dies desorientats o desesperats, o k els ha d'anar a buscar la policia pq' no arriben a on els esperaven els companys. ens parlen d'uns alemanys (cada país k visitem té una història entre divertida i patètica d'algun turista alemany) k es van passar dies donant voltes fins k van trobar un ramat de vaques i van matar un vedell d'afamats k'staven. després, avergonyits van buscar al pastor per pagar-li la bèstia. el pagès k'ns ho explicava es pixava de riure.


enfilem cap a miña (3500m). el camí és lent, pq' com k va pel llit del riu, està ple de rocs i còdols. però tb' és molt agraït, pq' com k va pel llit del riu, pots refrescar-te sovint, i a més, les parets de mil metres i els còndors entrant i sortint dels nius conformen un paisatge grandiós. miña és un llogarret d'uns 50 habitants abandonat al fons d'un barranc. només s'hi arriba caminant. abans hi havia una pista, però l'empresa minera k s'havia d'encarregar del manteniment, va deixar de fer-ho.
grans empreses k no compleixen les seves promeses? no me lo puedo creer!
coneixem a la leo, la maestra. "es leonor, pero todos me conocen por leo, la maestra". una dona encantadora k porta 8 anys en aquest racó de món. "cuando mi hija acabe la universidad, haré lo que ustedes: me iré a viajar." ens explica k la vida allà es senzilla, gratificant però dura. el metge més proper el tenen a 5 hores de marxa a peu, i l'hospital més proper a 6 hores de marxa i 8 hores de cotxe. ens deia k un cop un home es va fer mal a una cama. el van portar a peu de carretera i van demanar transport. el taxi els hi demanava 400 soles (uns 110€). no els tenia. el taxi no va venir i ara l'home és coix.


aquí no hi ha ingressos, no exporten lo k cultiven. tots tenen un sostre (precari), la xacra i alguns animals. economia de subsistència. el govern ha fet una escola (tb' precària) i una ong els ha provisionat uns lavabos portàtils. tot i així, alguns dels k proven sort a la ciutat tornen pq' aqui almenys no passen gana. sorprèn l'amabilitat k desprenen. aquí depenen totalment els uns dels altres, i la solidaritat i les bones maneres són religió.
a la plaça, la gent k ve del camp s'acumula al voltant de la conversa. ens donen l'opció d'acampar allà, a l'escola o, per 4€, dormir en unes habitacions per visitants k gestiona la comunitat. triem el matalàs.
"tendran que esperar al señor honorato. él tiene la llave"
quan arriba, el señor honorato resulta ser un noi d'uns 20 anys amb dos fills k corretegen per la plaça on es revolquen els burros.
"tendrán que esperar al señor aquilino. es él quien tiene la llave".
ja no ens sorprèn k el señor aquilino tb' tingui uns 20 anyets. amablement ens mostren el lloc i ens desitgem bona nit.


dormim merescudament a "pierna suelta". el dia serà dur. molts metres, molt carregats. ens acomiadem agraïnt el tracte rebut i després de fer un mate de coca amb la leo, enfilem cap al collado achacota (4500m). els cóndors aprofiten els corrents matutins per enlairar-se amb elegància. arribant a l'aresta tinc la gran experiència quan un, planejant enganxat a les roques, aixeca les plomes de l'extrem de l'ala dreta i es desvia 3 metres per no xocar amb mi. era enorme, inmens. vaig tenir la sensació k amb un salt l'hagués pogut tocar. però bueno, tampoc ens firem, no era qüestió d'esconyar-se per un penya-segat per acaronar un pollo gordo.


mengem a la collada. boniques vistes i els cóndors k ens observen encuriosits a poca distància. els camins desapareixen, notícia! enfilem una colorida vall acompanyats de vicunyes, cérvols i gansos andinos. mig per casualitat, mig per intuïció, arribem al collado cerani (5200m). avui portem més de 1800m de pujada. cansats i satisfets, aviat trobem un bon lloc per acampar.


l'endemà volem arribar a chachas, el destí final d'aquesta ruta. hi ha una pista a la k li calculem un parell d'hores, però no ens motiva. descobrim una lloma k s'intueix més directa. la provem. comença bé, després es fa més dreta, però factible. al final, no se sap com, acabem envoltats de matolls i cactus k'ns deixen les cames fetes un cristo. la meva carrera de top model a tomar pol culo!


un riuet ens refresca la cara i alleuja la picor de les rascades. una cervesa ens refresca la gola i alleuja l'espera del bus. a mitja tarda arribem a andagua, el poblet més gran (uns 2.000 habitants) del valle de los volcanes: una llengua de lava d'uns 4km d'ample esquitxada per uns 40 cons de cendra. tenim gana. anem molt justos de gas, doncs fora d'arequipa costa de trobar. vaja, no es k costi, es k no hay. a monte mengem poc i malament. a sobre, en aquests poblets perduts ho tens difícil si no menges carn. a base de plorar i implorar, al final aconsegueixo una truita de bledes amb veduretes. "estos gringos!" deuen pensar. "pero si no es carne, es pollo!" diuen. "si, pero para nosotros es carne" els hi dic. "estos gringos!" semblen pensar. la marta desisteix: "a la mierda! o les bèsties o jo" i devora uns callos a la madrileña com si no hi hagués demà. sento certa inquietud, de fa uns dies k dormo amb un ull obert.
baixem a aplao en un viatge infumable amb un conductor de bus psicòpata i amb música romantico-pastelosa peruana a tota òstia. una tortura. aplao és un lloc sense massa sentit si no fos pq' es una cruïlla de rutes i pq' fan uns enormes plats de riquíssims camarons.
al vespre agafem un bus en direcció al canó del cotahuasi, però volem parar abans, als peus del nevado coropuna, el volcà més gros del perú. li diem al nano dels tiquets:
"nos pueden dejar en la laguna pallarcota? la del coropuna"
"pero si por ahí pasamos a la una de la noche! váyanse hoy a cotahuasi y mañana de día consiguen un transporte"
li diem k no, k no volem perdre un dia. k ja k passem per allà, ens quedem allà.
"pero si será de noche!"
"llevamos luces"
"pero si hará mucho frío!"
"llevamos carpa y bolsa de dormir"
el nano feia cara d'acollonit, com si el poguessin acusar d'enviar dos gringos a una mort segura.
"tengo que consultarlo con el chofer"


el conductor accedeix. ens adverteix dels perills però accepta. només hi ha un problema: sap k la llacuna existeix però no sap on és. em convida a seure al seu costat i a anar-li indicant. si clar! és negra nit i et guiaré per un lloc on no he estat mai al mig del perú! per sort un passatger k si k s'ho coneix s'ofereix a ajudar-nos. al final ho aconseguim. a les dues de la matinada plantem la tenda al costat de la llacuna pallarcota, a 4.700m i en una preciosa nit de lluna plena. costa dormir. tinc la panxa regirada i el fred és intens. a quarts de sis i amb els ulls com plats, desistim. desmontem el campament i pugem al seguent k, després d'unes quantes voltes, situem a uns 5.400m. una mica de pa amb formatge i caiem rodons en una plàcida migdiada. comença a nevar. ens despertem amb tots els voltants blancs... com la neu. el dia s'apaga. fem algo calent i ens tornem a estirar. infructuosament, pq' s'aixeca una forta ventolera k durarà tota la nit i k arrencarà algun clau de la tenda, amenaçant de plegar-la i posant a prova els nostres nervis. la nit serà llarga. no fem cas al despertador. estem esgotats.  portem dos dies sense quasi haver dormit i menjant malament. el vent no amaina. el coropuna no ens vol. quan es fa de dia pleguem veles i marxem.


al cap d'una hora trobem uns murs k protegeixen el fogonet i ens permeten fer un cafè. el vent afluixa.  el sol ens acaricia la cara. els núvols s'obren i ens deixen veure el coropuna. el mirem derrotats. ens mirem. el tornem a mirar i algo se'ns desperta a dins.
és una bogeria. estem rebentats, a 5.100m i són les 9 del matí. la penya surt a la 1 de la matinada de 5.600m. però aquell algo ja s'ha despertat del tot.
"va, provem aquella tartera, i com k'stem cansats girarem cua de seguida" així k deixem tot el pes k podem i enfilem amunt convençuts k'ns retirarem ràpid.
...però ens trobem sorprenentment bé. en poc més de mitja hora recuperem els 300m k havíem baixat. ens entra el riure. és una bogeria però ho hem de provar. i així anem guanyant metres. es formen lenticulars prop del cim. mal pressagi, però estem decidits. arribem a un contrafort de roca delicada k anem superant amb cura i paciència. el dia és gris, ventós, i el cim està ja totalment tapat. quan ens posem els crampons comença a nevar. ens mirem. no cal fer la pregunta, ja sabem la resposta: amunt. com si sabéssim k el coropuna està de broma i li seguíssim la gracieta. el pendent és fort, no hi ha traça, el vent apreta i el fred s'intensifica. no hi ha espai per pensar, és o amunt o avall. no sé per què, però no dubtem, ara tenim clar k podem fer el cim. i no sé per què, però la muntanya sembla entendre-ho. i ens respecta. arribem al plató somital i el vent afluixa. els núvols s'obren i ens ofereixen un magnífic espectacle de llums i colors. reconeixem el hualca, més lluny l'ampato. el desèrtic páramo apareix cobert amb un llençol blanc 2.000m sota nostre. a l'est, l'imponent solimana presideix l'entrada al canó del cotahuasi, k es deploma a 3,5km de profunditat. acceptem la invitació i en poca estona ens situem al cim del coropuna, a 6.425m sobre el nivell del mar.


ens fonem en una abraçada, però el fred és intens i el cansament important. l'escalfor se'ns escapa per moments. és hora de baixar. el descens es fa dur un cop esgotada l'eufòria. la fatiga s'apodera de tots els racons del cos excepte de la boca, k dibuixa un somriure d'orella a orella. anem mirant enrera, cap al cim, encara incrèduls. arribem al camp de 5.600m. un nombrós grup del cuzco (8 tendes) ens diuen k ens han estat observant i ens feliciten. riuen quan els hi diem a quina hora hem sortit. ells ho provaran demà. els hi desitgem sort i ens despedim.
trobem les motxilles quan s'està fent de nit i enfilem en direcció a la llacuna. sort k teníem gravat el recorregut al gps, pq' no hi ha camins i en la foscor no es veu ni s'intueix res. arribem més tard i més cansats de lo desitjat. uns fideus de sobre ens tornen l'alegria suficient per disfrutar de lo k acabem de fer, i de seguida ens somim en un merescut i plàcid descans.


l'endemà ens posem a fer dit a la pista k uneix arequipa amb cotahuasi. estem a 4.700m, al cul del món, i no passen gaires cotxes. el primer és un camió el conductor del qual s'excusa pq' porta gas i no ens pot pujar. però estem de sort i poc després passa un bus k ve de lima. els passatgers ens pregunten k coi fem allà i si estem de lluna de mel. es posen a riure sense esperar cap resposta. en 3 horetes estem al poble de cotahuasi (2.700m) k agafa el nom del canó i del riu k el recorre. és un dels pobles més bonics k li hem vist al perú. envoltat de fèrtils camps k presumeixen d'ecològics, i de penya-segats i cascades k li donen una imatge de postal. es queixen, amb raó, de les comunicacions (10 hores per fer els 370km des d'arequipa, i no els hi arriba internet). però alhora presumeixen d'una bona qualitat de vida: bon menjar, bon clima i un paisatge excepcional.


anem a informació a demanar si tenen algun mapa tot i k ja intuïm la resposta.
"no, lo siento. muchos turistas me piden lo mismo. algun dia los tendré que comprar"
la noia no està gaire disposada a ajudar. li hem interromput la sessió de facebook i ens engega ràpid. quan ens n'anàvem veig una cosa al fons d'un passadís k ma deixa flipat.
"eso es una mòmia?"
"si, pasen si quieren" ho va dir sense aixecar la vista de l'ordinador.
efectivament. en una vitrina, sense cap control de la llum o la temperatura, hi havia les mòmies d'un adult i un nadó. estaven perdent la pell. les estaven deixant fer malbé. ho vaig trobar deprimentment al·lucinant.
al final vam treure més informació d'un home k tenia una botiga de productes locals, i k ens explicava les possibilitats de la zona amb entusiasme. com a mostra d'agraïment li comprem un vi ecològic massa fort i massa car, però fa dos mesos k no provem el beneït suc del raïm i ja ens enyoràvem.


l'endemà agafem un bus cap a huaynacotas, a l'altre costat de la vall. preguntem pel camí cap a les runes d'apu llamoja i ens envien cap a una pista de carro. suposo k amb bona fe, pq' el camí puja suau, però en realitat ens fan una putada, pq' després descobrim k n'hi ha un altre k sembla més motivant i k puja més directe. per sort aviat passa una flagoneta k'ns deixarà a una collada prop de les runes. van molt carregats, i en algun tram hem de baixar pel pendent i per la pols k dificulta la tracció. els hi entusiasma la ruta k volem fer i ens expliquen alguns detalls k ens seran útils. ens acomiadem enmig d'una posta de sol k resalta els colors d'unes curioses formacions rocoses. en poc menys de mitja hora som dalt d'un turonet en forma de talaia enmurallada on hi ha les runes preinques d'apu llamoja. el lloc està en bastant bon estat, però enlloc hi ha cap tipus d'informació. per internet he llegit k es feien reunions tribals i sacrificis humans.


vam acampar per allà dalt. al matí els primers rajos de sol il·luminaven el nostre amic coropuna. emprenem la marxa cap a l'oest seguint les indicacions del xofer del dia anterior, i abans d'arribar a tecca (es pronuncia teja), ens trobem amb les runes de huillky. tb' per intuïció, pq' malgrat t'ho venen com una ruta turística no hi ha cartells ni senyals enlloc. tornem a al·lucinar. dalt d'un turonet es troben les restes d'una cinquantena de vivendes i unes quantes chulpas (tombes) en força bon estat. en algunes d'elles encara es troben esquelets, alguns encara mig enterrats, amb els cranis perfectament conservats després de 5 ó 6 segles. la marta va proposar d'endur-nos-en un (darrerament em preocupa aquesta noia), pero hem de tornar a casa via miami, i allà t'escanegen l'equipatge. a veure com li expliques a un armari ianqui de gatillo fácil la situació. "no, si yo no he sido. es un inca que me encontré. muerto ya, sabe?"  la convenço de k no es una opció.


arribem a tecca i un grup de joves ens conviden a veure chicha blanca. és una beguda a base de blat de moro triturat, barrejat amb aigua i fermentat a base d'escupitades (sap greu si estàs menjant, però és k es fa així). jo la trobo massa forta i faig un parell de glops per no quedar malament, però la marta s'entusiasma i va fent a bon ritme. ens indiquen el camí i ens acomiadem entre rialles. ens refresquem al riu i enfilem un camí a mitja alçada per un estret canó, les parets del qual estan cosides de feixes de conreu dels inques.


sabem k hi ha unes fonts termals per la zona, les de josla, però tampoc hi ha indicacions. per sort els pagesos ens posen al camí correcte i arribem a temps de sopar, acampar i regalar-nos un relaxant "banyitu" sota les estrelles. dormim amb l'única companyia del soroll de l'aigua. l'endemà al matí enganyarem el fred amb un altre remullada al riuet k neix d'una cova a uns 28º ó 30ºC. arribem a pampamarca carregats amb totes les efusives salutacions de tothom k'ns hem trobat. un bus ens acostarà a cotahuasi i allà un altre ens conduirà a arequipa.
donem per finalitzades 3 setmanes pels canons i els volcans de la regió. tresors amagats del perú profund. indrets k saben ser generosos amb el viatger pacient. hem vist gents k tenint molt poc ens han regalat la seva alegria i ens han fet sentir benvinguts en una terra de subsistència difícil. hem viscut moments intensos. hem sentit moltes vegades la paraula "vuelvan". i com k quan més aprofundíem, teníem la sensació de k ens quedaven més coses per descobrir: doncs... i tant k tornarem.
i estem altre cop a arequipa, omplint panxa i descansant en un confortable matalàs. avui, una noia k conec, ha fet 45 anys. i jo diria k està inclús més wapa k quan en tenia 44.
per molts anys marta
...i k jo els vegi, clar.


dissabte, 17 de setembre de 2016

ESTÁ PROHIBIDO

vam anar a la policia. 


com k volíem anar a fer monte per llocs isolats i ens havíem inventat una ruta k naltros mateixos dubtàvem k fos possible, ens va sortir la vena de ciutadans responsables. havíem vist una oficina de la policia de rescats de muntanya i els hi vam anar a informar dels nostres plans. molt amablement ens van oferir una cadira i els hi vam dir k volíem fer la volta als massissos del hualca-hualca i l’ampato i pujar els dos cims. al tio k teníem davant, amb una samarreta k posava policía nacional en gros al pit, li va canviar la cara. i ens va dir: 
“subir al hualca-hualca y al ampato? está prohibido” 
i un company seu va afegir: 
“es por las fumaloras del sabancaya. son muy tóxicas y nunca se sabe donde las va a llevar el viento” 
ens vam cagar a les calces. un cop k volem fer bé les coses i ens ho tiren tot per terra. 


el sabancaya està al mig dels altres dos volcans, bastant a prop. segons els peruans és, amb els seus 5976m, el volcà actiu més alt del món. bueno, fa 5 anys, amb en carles vam pujar el xilè guallatire k fa 6066m i tb’ està actiu. 
no sabíem k fer ni k dir. després d’uns incòmodes segons de silenci, un altre poli diu: 
“pero van a ir con guía?” 
“no, por nuestra cuenta. pero tenemos un mapa!” 
més silenci… 
“pero ustedes tienen experiencia en montaña?” 
“sí, mucha” 
es miren entre ells i de cop un ens comença a explicar la ruta. que si “vayan por aquí, luego giren a la izquierda” un altre se li afegeix “después encontrarán un buen sitio para acampar con un río cercano” un altre buscava uns folletos, “miren, si van al ampato pasaran cerca de donde encontraron a la momia juanita” i ens ensenyen els mapes k tenien i les fotos de la tal juanita. de tant en tant algú deia “pero está prohibido” i ens continuaven explicant tot el k havíem de fer per… saltar-nos la prohibició. 
naltros callats. clavats a la cadira. assentint a tot amb el cap. 
ens van facilitar el número d’emergències. “han hecho bien en venir, en la alta montaña nunca se sabe”. els hi vam donar les gràcies, ens vam encaixar les mans, i vam sortir d’allà flipando en colores. quan vam haber recorregut una distància prudencial, la marta em mira i diu: “no estic segura d’haver entès el k acaba de passar”. 
no sé ben bé k contestar, però dic: 
“no sé, jo diria k podem pujar”. 
“vale”. 
no se hable más. ens preparem i l’endemà marxem. 


ens aprovisionem amb menjar per sis dies. agafem un bus k en mitja hora ens deixa a pinchollo. com k la ruta no és circular, no podem deixar trastos a chivay. un altre cop anirem massa carregats, però l’aclimatació és bona. encara k lents, guanyem metres amb suficiència. després de dues hores de páramo arribem al geyser del pinchollo. al mig del barranc una explosiva font d’aigua bullint amb el colorido hualca-hualca al fons. li han construït una piscineta al costat k s’alimenta del mateix geyser, però està massa calenta. intentem desviar amb pedres el torrent del costat per refredar-la una mica però no ens ensortim. llàstima. ens hagués encantat una banyadeta en un lloc tan surrealista. 
a partir d’aquí els camins desapareixen (durant 3 dies!), i entre la intuïció, les explicacions dels polis ialguna volta indesitjada, arribem bufant a una bonica balconada a 4850m snm, on muntem el camp base. un torrent neix allà mateix. diverses fumaroles esquitxen la falda de la muntanya de davant. veiem restes d’un foc i molt de matoll sec per reengegar-lo. després ens en penedirem, pq’ la roca on es recolzava s’esberla i explota escopint projectils en totes direccions. correm com desesperats. sort k la tenda està a una distància prudencial. bueno, tampoc podiem anar a dormir massa tard. 


ens llevem a quarts de 4 i a -5º C. esmorzar ràpid i escuet, i enfilem la tartera k havíem inspeccionat el dia abans. la tartera més dura k he fet en ma vida. amb diferència. 500m de fina sorreta volcànica k converteixen cada passa en un suplici, i k no et permeten descansar en cap moment pq’ rellisques avall com si estiguessis en una escala mecànica equivocada. pq’ et facis una idea, vam trigar dues hores i mitja en pujar la rampa i 11 minuts en baixar-la. a la dreta surten unes roques. provem de pujar per allà. tampoc és la panacea. tot s’esmicola. quan un puja, l’altre s’ha d’amagar pq’ cau de tot. hi ha un moment, en una xemenia, amb els peus contraposats en precari, en que va i se m’arrenca la presa d’una mà. em desequilibro i els peus em rellisquen. se m’arrenca la presa de l’altra mà. me’n vaig avall. sort k la xemeneia és estreta i m’aturo de seguida. vull cridar però no tinc alè. el cor vol sortir per la boca. deu pensar: “jo foto el camp, sempre estem igual”. l’imploro k no em deixi, k no bategui tan fort. crec k la marta em pregunta si estic bé. crec k li dic k sí. tornem a l’agonia de la tartera. sort dels bastons de caminar. sense ells no haguéssim pujat. naltros no haguéssim pujat. 
arribem a un plató extenuats i els primers rajos de sol ens tornen a la vida. ingerim beguda isotònica i alguna barreta energètica. durant una estona el terreny és més agraït. la muntanya s’ha vestit de mil colors i el cel d’un blau intens. no hi ha camins, no hi ha petjades ni fites. ja ens van avisar: “al hualca- hualca la gente no va”. la plenitud de sentir-te a la fi del món contraresta la buidor k provoca el cansament. enfilem una altra tartera. no és tan dreta com l’anterior, però els 5800m d’altitud i la fatiga acumulada la fan igual de dura. la part final és més empinada i ens tornem a trobar uns passos de roca inconsistent. diria k no superen el 2n o 3r grau, però és impossible graduar una roca k es desfà en mirar-la. la marta s’amaga darrera una cascada de gel. no paro de tirar-li pedres. és involuntari, te lo juro por esnoopy. m’envaeix la por al adonar-me k per allà no podrem baixar, però on sóc no puc recular. m’haig de relaxar i tirar amunt. arribem a la collada final rebentats i emprenyats. 
la guia k tenim graduava aquesta muntanya com a F (fàcil). és la graduació mínima de sis possibles. tinc un comentari al cap k m’estalviaré. tenim la sensació de k l’autor no ha pujat mai aquesta muntanya: els croquis, la foto de cim, la ubicació dels campaments, la ubicació del cim!!! res coincideix amb lo k vam trobar. no necessites tenir molt de grau d’escalada per pujar el hualca-hualca, però és una ascenció físicament duríssima i molt perillosa. amb pràcticament nul·les possibilitats de protecció. graduar la ruta nord d’aquesta muntanya com a fàcil (1 sobre 6) és (ara no m’estalvio res) estar de la puta olla… o no haver estat en aquesta muntanya… 
en fi.


els pensaments negatius s’esvaeixen en arribar a l’avantcim sota un dia esplèndid i amb una panoràmica d’ensomni. la fumarola del proper sabancaya s’aixeca centenars de metres en vertical, i tot i l’absència de vent se sent la pudor a sofre, com a ou podrit. 
per arribar al cim principal, hem de triar entre una cresteta de pedra descomposta o un laberíntic camp de penitentes (són com unes punxes de gel d’entre pocs cm i un parell de metres, característiques dels andes). jo estic exhaust, però la marta, amb una lògica aplastant diu: “ja k som aquí”. irrebatible. crampons i amunt. quan ens cansem dels penitents, passem a la roca, i al revés. en menys temps del previst arribem a l’hostil cim del hualca-hualca (collar-collar en quechua) amb els seus 6.025m snm. un raconet de món decompost i fràgil, i tan estret, k l’hem de fer d’un en un. la marta va més suelta. jo no. pot semblar k balli, però haig de reconèixer k és k em tremolen les cames. 
pocs metres més avall, la protecció d’una rimaia convida a la contemplació, als petons i les abraçades. a gaudir de l’escalfor de l’única persona amb qui aniries just on ets: a la puta fi del món. 
descobrim a la cara sud la traça d’una ruta k ens sembla més lògica i assequible. més curta, no tan dreta i amb una gelera sense aparents esquerdes. 
mengem amb la intranquilitat de no estar segurs per on baixarem. trobem una collada k ens sembla factible… amb crampons i piolet! la terra està tan dura k amb una inclinació de 50º no ens atrevim a baixar sense ferralla. poc després, a la primera tartera toveta, comencem a disfrutar com trujots en el fang. 
ens refresquem en un riuet. les tensions es dissipen. baixem rapidíssim, alleujats. en un moment som al campament. aigua fresca ens rega la gola, ens renta la cara, els braços, la vida… òstia puta, quin descans! 
d’entrada, la idea era avançar ruta a la tarda, però per unanimitat decidim descansar. prono supino, invertim totes les nostres energies en no fer res. 
els cóndors ens observen preguntant-se si la olor k desprenem és de muerto o només el resultat de 2.500m de desnivell. la temperatura al sol és esplèndida, i quan aquest s’amaga, el nen ja té preparat un foc de camp, aquest cop sense pedres al voltant. al caliu, rememorem l’experiència. riem, banalitzem els contratemps. la memòria és selectiva a la velocitat de la llum. 


la nit no és gaire freda. em desperten unes corredisses de bestiar. “vicuñas” penso. al matí, després de recollir, a uns 200m del campament veiem unes petjades k identifiquem de gat gros. i aquí de gats grossos només hi ha pumes (després ens confirmaran k habiten aquestes muntanyes). la idea és rodejar el massís del hualca i acostar-nos a l’ampato per veure si el poguéssim fer en un parell de dies (no tenim gas per més), però el mapa és molt precari i no ajuda gaire. improvitzem. guanyem una collada de 5.200m. ens sobrevolen els cóndors. els falcons ens vacil·len a poca distància. les vicuñas fugen a una velocitat envejable. un ramat de cérvols, més valents o més despreocupats, ens observen impàvids. alguns cavalls k semblen salvatges corren quan ens veuen, com si no estiguessin acostumats a la presència humana. una guilla de tamany considerable roba la pota d’un cadàver. quan ens veu la deixa i ens fa un passe de model, observant-nos, com sabent-se protagonista davant la càmera o com preguntant-se si som comestibles.
pugem, baixem. ara cap al sud, ara cap a l’oest. donant pals de cec. sense fites, sense traces, sense trobar un camí k tingui pinta d’haver estat trepitjat per un humà. veiem l’ampato, però no veiem com arribar-hi. reconeixem k la ruta era massa ambiciosa. les motxilles pesen i estem cansats. ens retirem. inventarem una altra ruta, descobrirem un altre lloc.
la retirada tampoc es fàcil, però ens ho prenem bé. l’aventatge és k ens podem acabar el menjar. en un dia més arribem a cabanaconde, just al marge dels penya-segats del canó del colca. la imatge dels pagesos llaurant els camps té un punt bucòlic. ho han de preparar tot, en un mes i mig arriben les plujes. 
ens allotgem a l’hostal villa pastor per 11€ la doble amb bany. feia bona pinta, però ha resultat algo entre cutre i “o espabilais o xapais en 4 días”. internet es penja, no hi ha aigua calenta i els desaigües estan embossats. 
“es por el terremoto”, diuen. 
“sí pero de eso hace un mes, sois 3, y eso que os rascais son los güevillos” (això no els hi vaig dir, només ho penso). 
al migdia ens hem fotut dues pizzes familiars i dues cerveses familiars. como dos campeones, oye! 
després, a la tarda, he conegut en james i hem anat a córrer una estoneta. és un paio d’aquells amb qui no necessites parlar per entendre’t. només k remeni la cua, ja saps k tot va bé, k has triat un bon camí. tenia moltes ganes d’anar a trotar una mica per desentumar la musculatura després de dies carregat com un pollino. però no et pensis k és fàcil córrer a 3.500m, sobretot si et creues amb alguna gringa joveneta i vols aparentar lo k ja no ets i probablement mai vas ser. qué lastimica! 
ha sigut inspirador, per això. amb la posta de sol cremant els núvols a l’oest. amb el riu colca serpentejant a 1.500m sota els peus i els nevats descansant a 1.500m sobre el cap. i amb en james al costat, entenent-nos sense dir res. els pagesos recullen les eines, i totes les ànimes del cañón del colca buscaran refugi. 
esperaran k l’ocell més imponent del món anunciï, amb els seu plàcid vol, l’arribada d’un nou dia. 
bona nit.


dimecres, 7 de setembre de 2016

LES FONTS DE L'AMAZONAS


el páramo es yermo. el viento, helador, arrecia. los músculos del rostro se contraen dificultando el habla. no hay mucho que decir. no es momento de malgastar un oxígeno al que le cuesta encontrar su camino hacia los pulmones. dos corazones bombean sangre hacia unas piernas que avanzan con dificultad en un entorno hostil. dos almas aprietan los dientes, entornan los ojos. en busca de los glaciares del mismi. en busca de las fuentes del amazonas.


vale, va! ja baixo de la parra. però es k hem fet una ruta molt xula, tu.
estem a chivay (3650m snm), al canó del colca. suposadament es el més profund del món, però bueno, aquí al costat n'hi ha un altre k tb' ho és. el lloc està a unes 4 hores d'arequipa i està ple de turistes, pq' hi ha caminades maques, possibilitat de veure els cóndors d'aprop i plàcides fonts termals.


naltros vam pillar transport fins a tuti (3800m snm), i d'allà vam comencar a pujar per una pista una mica aburrida fins a ran ran: un llogarret abandonat k devia ser molt xulo fa unes dècades. s'entén, per això, k la gent marxés pq' estem a 4500m, i tot i k l'altiplà es torna desoladament bonic, la vida s'intueix dura a aquestes latituds. el fred i l'alçada eclipsen el misticisme, però amb una mica de criteri emprenedor algú podria muntar un refu per gringos.
el mapa k portem és molt precari, i la guia de monte massa esquemàtica. així k arriba un moment en k ens movem per intuició, donades la manca de referències i senyals. el sol amenaça amb marxar quan trobem un corral d'alpaques pla per acampar arraserats del vent, k ja feia estona k emprenyava. dormim poc a causa del fred. estem a 4900m i a la matinada arribem a -12ºC. les nits són llargues, i amb les primeres clarors ens regalem un cafè tot implorant la presència de l'astre rei. quan la sang torna a circular per les mans, recollim i reprenem la marxa en direcció a l'única referència k reconeixem: la piràmide cimera del mismi.


no trobem cap camí i ens enfilem a una aresta k ens porta al primer turonet del dia. és el cerro ajo colluna (no m'ho invento, es diu així) de 5255m. ens obliguem a menjar. lo k millor entra és el te. els sòlids costen, però necessitem calories. un laberint de rocs alenteix la marxa i les carregades motxilles posen a prova el nostre equilibri. però les vistes compensen. s'endevina el camí del mismi, i reconeixem el chachani (6075m) k vam pujar fa 5 anys.
arribem a peu de cim i per fi ens descarreguem. la primera sensació es k volem como gráciles pajarillos, però dura un parell de minuts. la rampa final es curta, uns 200m de desnivell, però és de sorreta volcànica d'aquella de un pasito p'alante, un pasito p'atrás. arribem als 5597m del mismi bufant però contents, pq' els morts no bufen. el dia es esplèndid. el vent descansa avui. reconeixem mitja dotzena de volcans. centenars de muntanyes anònimes es perden a l'horitzó. una dona increïblement guapa em fa un petó, o dos. flipo. baixo content cual saltimbanqui dopao.
agafem les motxis i ens dirigim a la quebrada carhuasanta, improvitzant un altre cop. rodegem un mur a les faldes del mismi del k surten diferents reguerols d'aigua. són les fonts de l'amazonas. a 5170m d'altitud ens refresquem i bevem del riu més gros del món. li queden 6.000km fins l'atlàntic. bon viatge company.
el dia se'ns acaba. acampem a uns aiguamolls acompanyats d'un parell de dotzenes de gansos andinos: un pollo mu grande k sempre viatgen en parelles.


l'endemà al·lucinem amb el paisatge. a l'oest de la ruta apareixen uns barrancs multicromàtics esquitxats amb pinacles gaudinians d'origen volcànic k baixen de la falda d'un contrafort del mismi. ens desviem de la ruta. acceptem la pallissa a canvi d'un entorn d'ensomni. beneïm la fotografia digital. no podem deixar de disparar. a dalt, a l'aresta, unes vicuñas (són com unes llames petites i primes) ens indiquen el camí. enfilem per una mena de dunes de pedra tosca desfeta k'ns castiga a la pujada i ens diverteix a la baixada.





més vicuñas fugen ignorant k som vegetarians. un cóndor contempla la vida desde les alçades. una desena de vizcachas (una bestiola k podria ser el resultat d'una nit de "desenfreno" entre un conill, un esquirol i una marmota) juguen a fet i amagar.



arribem al paso apacheta (5105m) i pugem al cerro quehuisha de 5375m. fa fred. enfilem la baixada cap a la vall. trobem unes fites. les seguim. desapareixen. seguim baixant envoltats dels colors de les darreres estones del dia. trobem un pastor d'alpacas. l'única persona k veiem en tres dies. ens confirma k anem en la bona direcció. se'ns fa de nit a la pendent. se m'acaba la pila del frontal. yupi! per sort poc després trobem uns plans al costat d'un riu. yupi! (aquest és de veritat, l'altre era irònic).
estem a 4200 i l'endemà el sol escalfa ràpid. estem molt a prop de lari, el poble del final de la ruta. seguim unes traces de vaca. la marta diu k són de peruà. "es k tenen el peu molt petit, saps?" no li discuteixo. he après molt en els darrers dinou anys. sóc un altre...
la traça s'acaba. el pendent s'empina i es vesteix de cactus amenaçants i de matolls d'olors estimulants. em ve al cap k si rodoléssim faríem un bon àpat pel cóndor: "gringo tonto a las finas hierbas". amb molt de cuidado arribem a un caminoi k en pocs minuts ens deixa a lari. descobrim k el gobierno de españa es dedica a restaurar les esglésies de la vall del colca. ayuda al desarrollo, li diuen.


ens plantem a la plaça per fer dit cap a chivay. una dona gran amb el vestit típic se'ns enrolla, primer en castellà, però de seguida es passa al quechua. riem. li diem k no l'entenem. ella tb' riu però continua com si res, embalada i exultant. davant de la nostra expressió d'incomprensió encara riu més. "eres flaca pero grande" li diu a la marta, i li dóna un tros de taronja.


passa un pick-up k reparteix menjar pels currantes de la carretera. ens fan el favor de portar-nos. passem per ichupampa, el poble k més va patir el terratrèmol k hi va haber a la zona fa 3 setmanes. van morir 4 persones i està quasi tot destrossat o esquerdat. impressiona. a la plaça han muntat unes carpes on reparteixen menjar. multitud de veïns encara recullen la runa de les cases de pedra i d'adob.
naltros arribem a chivay, a l'hotel rumi wasi, un pèl més caret k els altres on hem estat (16€ la doble) però molt còmode. ens regalem una merescuda dutxa d'aigua calenta i avui per completar el relax ens hem obsequiat un parell d'horetes a les fonts termals de la calera: 3 piscines d'entre 36º i 40º. com nous. ole, ole!


pues nada. descansats, nets i pulits. demà tornem a monte...



xifres:
70km
21 hores de marxa (de caminar vull dir)
3100m positius
3700m negatius
-12ºC a la nit més freda
-6ºC a la nit més "càlida"
3 cims: colluna (5255), mismi (5597), quehuisha (5375)



dijous, 1 de setembre de 2016

A MARC


amb bona teca i un bon descans, em vaig recuperar de la pàjara del chopicalqui. i quan anàvem a fer una ruta per la serralada de huayhuash, va la marta i es posa malalta. no anem sincronitzats. no anem bé. feia pena, pobreta. quins ullets de gos abandonat. per un moment vaig pensar de fer pinso, per treure'n algo, saps? però les picadores k vaig veure eren de fabricació xinesa i poca fiabilitat, i em sabia greu deixal's-hi un cristo a mitges als nanos de l'hotel. de venta no hagués pogut treure gaire, tal era el seu estat. quedava la benzinera, però hi ha moltes càmeres i cartells de prohibit llençar res. em quedava sense recursos quan el tio del mirall em va dir: "home, k fa 4 dies tu estaves fet una tifa i ella et va cuidar" no devia jo fer cara de gaire convençut, pq' el paio va afegir: "i si no torna sencera, com li explicaràs a la sogra?"  "osti!" vaig pensar. era veritat, l'havia de recuperar.
el cert és k ja estàvem bastant agobiats de cordillera blanca. les muntanyes k volíem pujar no estaven en condicions. naltros no estàvem físicament bé. a més teníem la sensació de portar dues setmanes prenent decisions errònies. havíem de canviar el xip. havíem de marxar d'allà. encara k fos amb les mans buides, havíem de fotre el camp.
i ens en vam anar a marc.


sobrecarregats amb el menjar extra k havíem pillat per fer una setmana de pateo i tota la ferralla i material k portàvem per fer el huascaran, vam pujar a un bus cap a lima i després a un altre cap a paracas, a la costa sud del perú. és un poblet turístic al mig de l'inmens desert k abarca quasi tota la costa peruana.


apart de menjar peix fresc a preus raonables, es poden fer cosetes per les rodalies. per 25 soles (uns 7€), vam agafar una llanxa cap a les illes ballestas: uns rocs al mig del pacífic poblats per miríades d'ocells de tota mena, fins i tot uns curiosos pingüins de humboldt, k cada any fan el recorregut de l'antàrtida fins l'ecuador. al costat d'un pingüino, en jornet és una gallina!



tb' hi ha multitud de foques, jaient a la platja o d'alt d'una roca. roques a les k ens acostem massa, segons el nostre criteri. tant pel perill (les armilles salvavides k'ns van deixar no inspiraven gaire confiança), com per l'agobio k'ls hi deu suposar a les bèsties respirar els fums del gasoil o tenir 20 turistes fent-los (jo diria fent-els-hi, però això dels pronoms febles és cosa de la marta. si no s'entiende ná, ho parleu amb ella) fotos de l'esfínter. va haver-hi un lumbreras k volia acaronar un d'aquests simpàtics animalons. sort k el guia el va deixar tieso d'un crit. a veure, maco: si a un metre tens una bèstia, CARNÍVORA, de 300kg; si fa 30 segons t'han dit k es diu "LOBO de mar"; de debò vols acostar-li la mà a la cara??? hay que haber mamao mucho disney pa ser tan tonto, la óstia!



en fi, tb' vam veure uns simpàtics dofins, i un inmens canelobre de 150m de llarg gravat a la paret d'un turó. hi ha diverses teories sobre qui i pq' el va fer, però ningú ho sap del cert. el guia tb' ens explica k cada 7 anys recullen el guano (la kk d'ocell) en quantitats industrials i k l'exporten com a fertilitzant. diu k baixen els currantes de la sierra pq' la feina és molt dura i ells són molt forts. deduïm k deu ser pq' la feina és dura i deu estar mal pagada, i k per això importen treballadors de zones més deprimides. a més, diuen k el producte desprèn amoníac i k acaben amb els pulmons trinxats.


després d'una hora i mitja (ens n'havien promés dues) ens tornen a deixar a terra ferma.
i ens n'anem a córrer. pel desert. feia dies k no corríem, entre cònjuges pochos i gossos de mirada xunga, però venia de gust trotar una mica per les dunes de la península de paracas. ens pengem els camelbacks, fem una foto d'un mapa k trobem en un lloc raro, i apa, cames ajudeu-me.


seguim la costa cap al sud i passem pel barri marítim més pijo k he vist mai. les cases de revista amb vidreres enormes i embarcaderos al jardí. els barrots de les finestres són subtituïts per seguratas amb la pipa al cinto. diria k mai he vist un contrast tan gran en una distància tan curta. la gent es més alta, més rossa, més blanca, fins i tot els gossos somriuen. els petrodólares del perú concentrats en una urbanització vallada. alguns gringos fent kite-surf, i alguns natius de pell torrada, això sí, vestits de cambrer o de jardiner. una colònia de flamencs li dóna un toc salvatge a la natura domesticada. i naltros, flipando en colores, continuem corrent cap al sud.


ens endinsem a les dunes, k avui i per nosaltres, es pinten de colors. la brisa amortigua el poder del sol. de tant en tant algun voltor de mar ens ve a saludar (o a inspeccionar). ens fa enveja com juguen amb el vent. semblen conscients, semblen vacil·lar-nos. arribem a una bonica platja d'un vermell intens. llàstima k la mar estigui tan moguda. a lagunillas, un petit llogarret de pescadors, un cartell ens barra el pas. diu k hi ha "riesgo de atollamiento". com k no portem diccionari i la volta alternativa ens sembla massa llarga, fem caso omiso i passem.

foca, pingüí, tortuga... i en zeus

i descobrim el museu dels horrors. o el paradís si ets un voltor. veiem dotzenes d'animals morts a la platja. foques adultes i petites, pingüins, tortugues, pelícans... després vam llegir k per aquí pesquen amb dinamita. i els "danys colaterals" semblen trets d'una peli gore. no m'extranya k desviïn als turistes. hi ha riesgo de atollamiento i de depresión.


intentant treure'ns algunes imatges del cap, ens enfilem a uns turonets per tenir alguna panoràmica. el paisatge desolat i el soroll de les ones crearien un entorn plàcid si no fos per lo k acabavem de veure.
joder, aquí els únics k troben placidesa són els rapinyaires. bueno, i els gringos k fan cas dels cartells.


un dia de platja. de fet un dia i mig. uf, tornem cap a les muntanyes. bus cap a arequipa. més deserts. la ciutat blanca ens acull, amable i rodejada de volcans. demà els anirem a veure...