dimarts, 3 de novembre de 2009

MOMENTS MÀGICS

La soledat del vegetarià (o to eat or not to eat meat...)

Teràpia anti estrés

Hoy me siento flex


Contra viento y marea

dimarts, 6 d’octubre de 2009

AOTEAROA

Plou. Plou de nou a la terra del llarg núvol blanc, Aotearoa. Com més temps portem en aquest país, més evident resulta que haurien de canviar el nom de Nova Zelanda pel nom maorí. El llarg núvol blanc és un element íntrinsicament lligat a aquesta terra, que la condiciona i acompanya incondicionalment. I a nosaltres també ens condiciona el desenvolupament de les nostres vacances. Des que les vam començar ara fa 10 dies (alguns fa 10 mesos), aotearoa ens ha acompanyat pràcticament cada dia, excepte dos, durant els quals ens va deixar gaudir d'uns quants rajos de sol. La resta, núvol... però si només fos el núvol, el que passa és que sol anar acompanyat de pluja, neu, vent... És el que té aquest país, que estàs en "molt" contacte amb els elements. De vegades un pèl massa.

Fent un resum de la situació i desenvolupament de les vacances en qüestió, doncs van començar el dimecres 23 de setembre quan vam deixar Chch i el nostre acollidar piset, després d'unes hores intenses de neteja. La feina que vam tenir per encabir-ho tot a la furgo, i "tot" vol dir tot lo poc que ens enduem de vacances, perquè les 4 bosses restants ens les guarda la Jen molt amablament a casa seva (té una casa molt gran i espectacular). Ara és quan ens adonem que podriem haver comprat una furgo més gran... Total, conduim unes 3 hores cap al nord fins a Kaikoura, on volem intentar pujar el Manakau (2.605m.). Ja l'haviem intentat però vam fracassar degut a la quantitat indescriptible de neu que havia caigut en aquestes muntanyes deixant els camins totalment impracticables. Però jo havia vist -des de l'avió que vaig agafar a l'illa del nord- que se n'havia fos molta i que la cosa pintava millor. Després de visitar les foques que habiten la península de Kaikoura, aparquem la furgo al pàrquing de l'inici del camí al Manakau, però després de sopar comença a caure una pluja intensa que dura tota la nit i que és neu més amunt. Al matí decidim fer la segona retirada. Adéu, Manakau, no podem perdre més temps amb tu. Decidim seguir nord amunt cap a Marlborough sounds, però primer fem una curiosa parada per descobrir una vintena de cries de foca saltant i jugant alegrament en una badina als peus d'una cascada al mig del bosc a 10 minuts a peu del mar. Com s'ho fan per arribar aquí dalt? Les dues nits següents les passem als càmpings que el DOC (Department of Conservation) té escampats pels parcs. Les dues nits són passades per aigua i lluitem de valent amb les capalines per montar unn toldo decent on poder cuinar amb certes garanties de sequedat. Em recorden que avui és el meu aniversari, però la cel.lebració no passa a la història, o potser sí, per ser el més fred, mullat i trist en molts anys... (Gràcies pels que pensàveu en mi... què devieu estar pensant?) De dia aconseguim fer algun cimillo i alguna correguda pel bosc frondós de palmeres i plantes tropicals variopintes, encara que no acabem de trobar tots els camins que indica el mapa. Però sí que aconseguim alguna vista parcial de les ríes o entrants de mar que caracteritzen aquesta zona espectacular.

El diumenge tenim una petita treva i gaudim de sol durant unes hores. malauradament, és dia de carretera, compra i internet a Nelson. Ens endinsem al Kahurangi National Park per una pista estreta del copón que ens porta a la Cobb Reservoir amb el temps just per montar el toldo que hem comprat avui i disfrutar d'un sopar i bon vi tot estrenant-lo sota la pluja. Passa la prova: constatem que és un bon toldo. L'endemà sembla que no queda més aigua per caure després dels xàfecs de la nit i tirem la vall Cobb amunt fins al super refugi Fenella. Aquests del DOC s'ho curren d'allò més bé. Tenen una xarxa de refugis collunuda, però necessària de fet tenint en compte les condicions climatològiques inestables del llarg núvol blanc. Podem assecar-nos la roba i el calçat amb l'escalfor de l'estufa de llenya. A aquestes alçades els nostres peus ja comencen a resentir-se de tantes hores d'humitat dia rera dia, setmana rera setmana. Estan encongits i arrugats. Cada vegada que anem a córrer o caminar els peus es mouen de bassal en aiguamoll i d'aiguamoll en riu. Ja ni ens molestem a posar-nos les botes: les bambes s'assequen més ràpid.

Al refu coneixem una parella de xecs que s'estan un any viatjant per aquí després d'haver treballat uns mesets en una granja collint fruita (expliquen coses que trenquen totalment el mite del neozelandès ecològic i pro verd). Dimarts matinem per fer el Kakapo (1783m.) però al cim anterior (Waingaro, 1604m.) la cosa es comença a ennegrir i baixem cap al refu sota aiguaneu. Del refu al cotxe 3 hores més sota l'aigua pura i fresca de NZ. Visca els elements!

Els caçadors sembla que no s'espanten amb la pluja, més aviat fan com els bolets: van apareixent petits i grans, tots armats amb els seus rifles (això no s'assembla al símil del bolets, oi?) i les seves jeques de coloraines, sembla que es porta el carabassa últimament, a banda del clàssic caqui, clar. Suposo que algus pensen que és més important camuflar-se entre el bosc per sorprendre els animalons, mentre d'altres opten per fer-se visibles a la multitud d'altres caçadors pul.lulant pel bosc. Potser hauriem d'anar més cantons per aquestes latituds... En tot cas, emprenem la baixada cap a la costa, la Golden Bay, a veure si el sol s'amaga per allà. Entre plugim i plugim aconseguim fer alguna foto de la badia i aparquem la furgo en un altre inici de camí, el que ens portarà al Knucke Hill (510m.) -els nostres objectius estàn a la baixa...- Passem una altra nit solitaria sota la pluja però al matí sembla que hi ha alguna clariana i ens falta temps per arrancar a córrer cap al Knucke Hill. Barreta energètica al cim tot contemplant les formes de la badia i els boscos tropicals que ens envolten. Sembla que estem sota una clariana generosa però els núvols segueixen envaïnt les muntanyes dels voltants. La treva no durarà gaire, el temps de baixar corrent, agafar la furgo fins al costat d'uns llacs on esmorzem i quan estem a mitja passejada ens torna a saludar la pluja. D'alguna manera ens adonem que necessitem una dutxa de veritat, amb aigua calenta i sabó, que amb les dutxes de pluja no n'hi ha prou, i que la furgo comença a desprendre un no sé què insoportable. Anem a Puponga on hi ha un únic càmping en molts kms a la rodona i feina tenim a trobar el paio perquè aprofita qualsevol moment per anar a pescar.

Ara ens trobem a l'extrem més nòrdic de l'illa del sud, que vist des del cel fa la formand'un kiwi amb el bec llargarut format pel Farewell Spit, que és una tira d'una 25 kms que s'ha format amb l'acumulació dels sediments que porten els rius dels Alps (els de NZ séntén). Tot i que a la nit plou, l'endemà ens llevem amb un cel obert i blau que aprofitem per ispeccionar la zona: les dunes perdudes, les platges exòtiques, els penya-segats imponents, les foques mandroses i els mil.lers de xais invasors. A mitjans s. XIX això fou una zona minera d'extracció d'or i carbó bastant important.

Com que el el 75% del territori d'aquest país, ho van destrossar cremant els boscos i fent el lloc més habitable. També hi va haver l'esplotació ramadera. Els pakeha (gent europea) van portar-se els xais i tota la mandanga d'Europa, inclús l'herba on pasturen és d'origen europeu, ja que despés de cremar-ho tot aquí no creixia res més que punxes i manuka. Cal dir que l 25% de vegetació original que queda és espectacular.
Després d'un dia atrafagat i sec, això sí, amb un vent que feia perdre l'equilibri, ens encaminem cap al sud del Kahurangi per veure si el bon temps ens permet pujar el Mount Arthur (1795m). Però ai, que això es Kiwiland! Aquí hi ha poques gasolineres i les que hi ha tanquen quan tanquen. Les dues de Takaka a les 7 de la tarda, i si arribes a les 7 i quart i no tens la targeta BP o la Mobil, l'has cagat de ple! Fem guardia davant les gasolineres (des d'un punt estratègic es veuren les dues) durant més d'una hora per si algu va a posar gasolina; l'hi demanarem que ens deixi utilitzar la seva targeta. Però sembla que ningú té aquestees targetes o ningú necessita gasolina aquesta nit. Finalment ens acomodem al pàrquing del punt d'informació que hi ha al costat, lavabos inclosos, mirem una pel.li al portàtil i intentem dormir ignorant el soroll dels cotxes i camions que no paren de passar. A les 7 del matí obra la gasolinera i fotem el camp d'aquest lloc. Total, tampoc hem perdut un temps tan valuós. A la nit ha tornat a ploure i la zona on ens dirigim està gris i encapotada. Aotearoa no ens abandona. Un altre dia de lectura i contemplació. Se'ns estan acabant els llibres que vam treure de la biblioteca de Chistchurch; no pensàvem cultivar tant la ment durant aquest viatge, la veritat.

dimecres, 26 d’agost de 2009

EL KIWI

semblava k fossin una llegenda, un mite. pero existeixen, dono fe. ja hem vist el kiwi. estavem de vacances, em sembla. un ja perd la nocio del significat de les paraules. deu dies per l'illa del nord amb lo penat, k ens ha vingut a veure tot ell. cinc setmanes k s'esta el colega. cinc setmanes! la marta pujava els ultims 4 dies, per lo de la feina i els nervis, i tal i tal...
i en aquest temps, el calvo ha fet dues maratons d'aquestes de kiwiland, k sembla k siguis tonto per pagar per correr jugante la vida entre camions a tota pastilla (per mes detalls: atrapalacabra.blogspot.com).
i tb' li vam donar la volta (uns 80 kilometrets) al llac wairemoana, un lloc bonic pero k molt bonic, amb uns boscos cucos pero k molt cucos, i amb aigua pero k molta aigua. el que te dije k casi k s'em mata entre les arrels i el fang i els rius amb aigua fins los cataplinillos. i tot xops com una mala cosa, amb un vent k pela, caminant per la neu. i no va i s'ens fa de nit. i ni rastre de cami. i buscant les marques pels arbres. i els arbres a terra. i la bestia k s'em perd. i un fred. i
"zeus on ets, no em deixis, per deu no em deixis"
"aqui, no tiris pel barranc desgracia humana, k no veus k soc aqui?"
"i com vols k ho vegi si es negra nit"
"clar k es de nit, per k et penses k portem frontal?"
"pero es k m'nlluerno i no m'hi guipo, i les ulleres se m'ntelen i tot es un desastre, i per k caminem de nit?"
"t'haguessis espavilat mes de dia, no hauriem de caminar de nit"
"ai! ui, ai! pero es k em canso, jo he vingut aqui de vacances, no a cansarme"
"...va parir! ...q't va parir!".
i casi de casualitat k trobem el refu, k jo ja em veia tota la nit donant voltes com desesperats per no congelarnos. i els cassadors flipando en colores.
"k cony foteu caminant de nit per aqui amb el temps k fa! k sou folls?"
"...home, pues, no se, si tu ho dius... jo amb la gent armada casi k no em discuteixo".
i despres de la tempesta, la calma. i gaudim d'un bonic dia amb vistes i sol, i de l'alucinant xarxa de refugis de nova zelanda. i dormim la segona nit, (despres de 12 hores de pateo i de tornar a caminar a les fosques) tot sols en un refu de 40 places amb una reanimadora estufa de llenya (endevina qui la va tallar pq' "jo no agafo la destral k encara pendre mal"). i despres de la calma, la tempestad otra vez. unaltre cop xops com tampax. per acabar, 12km corrent per anar a buscar el cotxe mentre l'altre es dedicava a l'ardua tarea de vigilar k les motxilles no marxessin corrent. i l'unic del grup k no te el carnet caducat, conduia tres horetes fins a un camping a on ens pillavem un bungalow d'allo mes comodo i "ens" curravem un salmo amb verduretes, i el corresponent vinillo per ajudar a tirar avall, ja se sap.
quatre dies intensos, fisicament molt cansats. sort k ens repartiem la feina: mentre un conduia, l'altre roncava; mentre un encenia el foc, l'altre s'ho mirava; a la k un dels dos feia el sopar, pues l'altre es rascava.
la feina de copilot es dura. s'ha de ser habil llegint els mapes, i tenir els ulls ben oberts, almenys de tant en tant.
"ara es cap a la dreta"
"carles"
"que?"
"el mapa"
"que li passa al mapa?"
"que el tens del reves"
"ai! ui! oix!...
(s'ha de ser rapid prenent desicions)
...cap a l'esquerra!"
dos dies de panxing sempre van be. i anem a palmerson north a recollir a la marta. i al camping coneixem al clon del cunyao. i un cop la marta es al cotxe ens anem a catar vins. que son quatre dies, tu.
a la hawkes bay.
no se si ho he explicat a unaltre capitol, pero en arribar a aquest pais ens va preoucupar una informacio que et donaven a les etiquetes dels vins. a les de darrera. k a casa nostra acostuma a posar k si barrica de roble americano, k si uvas seleccionadas una a una i con cudadin, blablabli, blablabla... pues aqui, lo mateix, en angles, claro. pero despres va el tio i et diu, k per clarificarlo li posen ou, llet,... i peix! i k "traces may remain". o sigui k amb el vi, pot ser k t'estiguis vevent lo suquillo k deixa el peixito... "ingrmbrbrodf!!!" "ja m'han fotut!" penses. "ja m'han fotut!" dius.
pero resulta. k fa temps (erase una vez...) k vam coneixer, per alla a rotorua, a un nano, un enoleg de salamanca (a ver, papeles! ...no, que es broma) k havia treballat aqui a la hawkes bay. i ens va dir k aqui a kiwiland es fa bon vi. i k aixo dels ous, i de la llet, i del peix, es posa perque porten una proteina k es menja el poso del vi. i aixi queda mes clar, mes net. k en principi no ha de quedar rastre, pero k ho posan a l'etiqueta pel tema alergies. ells t'ho diuen, y tu mismo.
pero lo bo, vull dir, lo millor. es k a casa nostra, i a arreu a on es fa vi, tb' li posen tot aixo. lo k passa es k les lleis d'etiquetatge a la madre patria son del segle aquell k va passar fa segles.
"tu tranquilo. que el vino es bueno. y no lleva nada que no lleve el nuestro"
pues nada, a disfrutar.
de catas que ens vam anar, deia. i estava xulo, tu. t'expliquen quatre coses interessants. i en vam apendre alguna i tot. lo k no ens va quedar gaire clar es aixo de llençar lo k et queda a la copa un cop l'has testat. aixo no ho vam acabar de pillar. es k et donaven coses molt bones. i la mama em va ensenyar k no es deixa res al plat... al plat, a la copa, que mes dona! bon vi. bon sopar. unaltra marato (atrapalacabra.blogspot.com), osties, que cansat.
i en acabar de correr, vinga a caminar. a ritme rossell amb petardo al cul. dos calvos plorant muntanya amunt. i en zape cridant "correu marietes! correu k no arribem" lo k no arribarem si ens dona el telele, morena. pero arribem. al refu equivocat, pero arribem. sense mapa, de nit, que volies? la ideia era anar a unes fonts termals. i ja vam arribar, ja. pero no vegis quina volta. els genolls insultantme, lo penat rodolant. una pena.
les fonts, una alegria. dues banyeres de fibra, amb un tubo k recollia l'aigua calenta d'un torrentillo k neixia alla mateix, al bosc. quin gustasso a les cames. no pensis en les 5 hores k et queden fins al cotxe. gaudeix del moment.
i de vegades, k se't faci tard te premi. ara no sabria dirte quines vegades, pero aqui va una: despres del relax de les hot springs i un bon cafetonet a la rivera del riu, ens prenem amb relativa calma la tornada al cotxe. tb' per no perdre el costum de caminar de nit. canviats pero cansats, encara no hem decidit a on anem a dormir. aixi k parem a puesto per fer el sopar amb la corresponent copeta.
"ens quedem aqui? sobre la taula i sota el xirimiri?"
"no"
"no, millor k no"
"vale, pues d'aqui 20km de pista hi ha un refu a uns 300m d'on es queda el cotxe"
"vale"
"vale"
i no k pugem per la pista, amb el nissan d'hojalata rugint en marxa curta, i no se qui va dir algo d'un kiwi. o es k estava pensant algo sobre un kiwi. o no se k passava, o havia passat, o volia k passes amb no se que d'un kiwi...
...k va i s'apareix un kiwi!!!
ell com si res, no et pensis. amb les potes gruixudes i la passa tranquila. com si no hi haguessin depredadors, ni partits de dretes, ni internet... com si el mon no hagues canviat en els ultims millions d'anys. i a nosaltres k casi k'ns dona un infart:
"otia!"
"que fem"
"para"
"no, si ja he parat"
"pues para mes"
"la camara"
"i la camara?"
"no se, l'has de tenir tu"
"no, jo tinc el volant"
"pues para i la buscas"
"que ja he parat, cony!"
"vull sortir, vull sortir"
"pues surt, cony, sortiu, sortim!"
... confusio. confusio total.
el kiwi, a la seva. creua la pista, i cap al costat a on es dirigia, es troba amb un marge. com k es un dels animals mes mandrosos del mon, passa d'enfilarse. gira cua, i amb tota la parsimonia del mon, torna a travessar la pista i s'endinsa al bosc.
i nosaltres, k semblava k teniem un atac de tics, triguem massa en sortir del cotxe amb les cameras a la ma. massa tard.
ens dona temps a veure un aspecte bastorro amb un plumatge tupid. unes potes desproporcionadament gruixudes. un bec llarg i prim, lleugerament curvat. i una manera de caminar com si encara estigues aprenent.
no hi ha foto, pero ens sentim com si ens hagues tocat la loteria.
en uns minuts, pero, encara emocionats per la trovalla, una punxada de tristesa ens recorre el cos. n'haviem vist mols abans, pero en aquell moment s'ens creua un possum, lo k en castellà diem una zarigüeya. es un marsupial carnivor k algun espavilat va importar d'australia pel comerç de pells. pero k ara s'ha convertit en un involuntari desastre ecologic, arrasant amb les poques poblacions d'ocells sense ales, que la destruccio de boscos ha deixat en aquest antic paradis.
el possum es un bitxo maco i curios, pero aquest no es el seu lloc. veure'n un despres de l'altre es com una patada a l'esperança. ni la natura es ja capaç de regularse a si mateixa, despres de totes les alteracions k li hem fotut per davant i per darrera.
veure un kiwi en llibertat es algo qu la majoria de neozelandesos no experimentaran en tota la seva vida. es algo k possiblement d'aqui 30 o 40 anys ja no passara fora de les reserves k estan rodejant amb valles electrificades. sembla una batalla perduda. com lo dels nostres linces o tantes altres besties per les k el el mon esta canviant molt mes rapid de lo k elles poden evolucionar.
i un es pregunta que amb tantes batalles perdudes, qui cony esta guanyant la puta guerra...
en fi. li desitgem sort a la bola plomada.
per molts anys, colega.
i no m'n foto, t'ho dic de cor.

dilluns, 17 d’agost de 2009

POESIA URBANA

Un dia plujós a Ōtautahi (i relat d'Austràlia)

Plou a Christchurch. És un altre d’aquests caps de setmana humits i grisos en que no ve gens de gust sortir, ni tan sols anar a córrer al parc d’aquí al costat. Potser més tard... I més lluny no puc anar perquè ens hem venut el cotxe. Així de la tarda a la nit. Resulta que la Connie ens va posar un anunci a una pàgina alemanya i ràpidament van aparèixer una tal Theresa i el seu novio brasiler molt interessats, el van provar i ja se’l van voler endur posat després de donar-nos tota la pasta en bitllets de $20. Hem de buscar una furgo equipada ja! Només cal que ens duri 3 mesos.

Fa moltíssim temps que no escrivim, sí, segurament ja ningú es molesta a mirar si hi ha alguna cosa nova. Us comprenc. Però com que avui és un dia que no convida a sortir i estic aquí sola amb el cafetó i la companyia del recopilatori de música kiwi que m’he copiat (il·legalment) he pensat que seria una bon moment per començar a posar això al dia. Sola perquè en Zeus i en Carles (primera i segurament única visita que tenim) estan a la illa del nord, Te Ika-a-Māui (el peix de Maui, segons diu la llegenda). Jo m’uneixo a l’equip divendres al matí i tornem tots tres el dilluns. En principi el temps allà sempre és més càlid que aquí baix; no és casualitat que dels 4.5 milions d’habitants d’aquest país, 3.7 visquin al nord.

Les últimes vacances que vaig tenir a l’escola van ser del 4 al 20 de juliol i vam aprofitar per anar a saludar el sol a la costa est d’Austràlia, donat que aquí ens tenia una mica bastant abandonats. I sí, el vam trobar, ens va saludar i ens va acompanyar durant bastants dies. Necessitàvem un tractament de caloreta realment, els nostres cossos mediterranis no estan preparats per passar tants hiverns seguits. En Zeus va marxar uns dies abans per anar preparant el terreny i jo vaig volar a la Gold Coast (només el nom ja reanima). La benvinguda al país, però, no va ser ben bé la que m’esperava. Quasi que em fan pagar una multa considerable per portar les botes brutes. Literalment, les botes i les bambes, de fet. I no només les meves, les meves i les d’en Zeus. Això va contra la llei de quarantena d’aquest país i s’ho prenen molt en serio. O sigui que si aneu a Austràlia, netegeu-vos bé el calçat o deixeu ben clar al paperet que heu d’omplir a l’avió que porteu terra entre l’equipatge. Uf, quin estrés només d’arribar!
En Zeus m’esperava amb una Jucy verda molt fashion que ens va fer d’hotelet durant les 2 setmanes; tot i els xixons al cap, ens va anar genial. Va ser ella la que ens va convèncer de canviar-nos el cotxe per una de semblant, potser més alta. Vam passejar-nos cofois amb la Jucy costa amunt fins a Mackay, disfrutant de platgetes, fars, sortides i postes de sol vàries, passejades per boscos tropicals, ... fins i tot vam poder saludar un grup de balenes que seguia la seva ruta migratòria cap al nord. Espectacular. Ens vam recuperar del baixón hivernal que estàvem patint al país veí. De fet, ja ens ho deien els aussies quan els explicàvem que vivíem a NZ: “What the hell are you doing in NZ?” (Què dimonis feu a NZ?). No ho entenen, tan orgullosos que estan del seu país. De fet per aquest hemisferi sembla que tothom està molt orgullós del seu país i tothom creu que viu al paradís, faci fred o calor. La ignorància fa la felicitat, diuen, no?
Per cert, no us penseu que l’aventura en aquest nou país va començar tan per la directa. Primer hi va haver la corresponent marató de rigor, a la Gold Coast, on el nen va córrer entre luxosos i moderns hotels i apartaments tipus Marbella o per l’estil. Un d’aquells pobles es diu Surfers Paradise, molt exemplificatiu.
El nostre error va ser barrejar la muntanya amb el mar. No estàvem prou feliços gaudint de les vacances tranquil·les a prop del mar i fent de turistes de veritat? Tanta tranquil·litat ens va enterbolir la ment i se’ns va ficar al caparronet que havíem d’anar a fer el Kokiusko, la muntanya més alta d’Austràlia, de poc més de 2.000m. Això que semblava tan fàcil, es va convertir en una espècie d’agonia. Com que és la única zona nevada que tenen, és també la única estació d’esquí de tot el país. Curiosament també és parc natural i has de pagar per entrar. Un cop ets a dins, t’adones que no portes cadenes i que hi ha unes senyals lluminoses enormes que no passen desapercebudes amenaçant amb més multes a aquells conductors espavilats que entrin sense cadenes. Jo ja estic fitxada en aquest país! Decidim passar la nit en un racó i decidir al matí. L’endemà fem l’aproximació en cotxe per un altre costat entre uns núvols espessos i grisos que no deixen veure res. Tot just ens equipem per començar a caminar i es posa a nevar. Retirada! Si ens quedem atrapats a la carretera nevada serà molt evident que no portem cadenes...

Després de l’aventura passada per aigua, o neu, ens recuperem per la zona vinícola de Hunter Valley, on en Zeus es prepara per la seva segona marató en aquest país a base de tastets en diferents bodegues de la zona. La tarda de wine tasting ens deixa a punt per passar una nit relaxada al pàrquing de la sortida de la marató. No estem en condicions d’anar més lluny.

L’avió de tornada surt de Sydney, o sigui que passem l’últim dia passejant per la zona de l’òpera, amb les fotos de rigor, clar.
Sorprèn la bàrbara quantitat de rats penats que pengen dels arbres del jardí botànic just al costat de l’òpera. Una veritable plaga diu un cartell que llegim allí. Quins animals més curiosos!

Hi ha una altra cosa d’Austràlia que ens sorprèn agradablement: la quantitat i varietat d’ocells que habiten aquest indret i l’escàndol que poden arribar a fer. Aquí no fa falta despertador!

Tot i que no vam arribar a veure cap koala (hi vam posar molt d'empenyo, però!), sí que vam veure un parell de platypus o ornitorrincos, un llangardaix d'aquests grossets que no sé com es diuen, i cangurs, molts cangurs, potser masses i tot...

dimecres, 1 de juliol de 2009

Te reo Maori


Tena koutou, tena koutou, tena koutou katoa.

Ko Montserrat toku mounga
Ko Mediterrani toku moana
Ko Catalunya toku whenua
Ko Otautahi toku kainga i naianei
Ko Ramon raua ko Mercè oku matua
Ko David raua ko Isaac aku tungane
Ko Zeus toku hoa rangatira
He kaiako panioro i te kura kotiro o Rangi Ruru
Ko Marta toku ingoa
Ko Rossell toku ingoa whanau
No reira,
tena koutou, tena koutou, tena tatou katoa.

Salutacions a tots vosaltres tres vegades.

Montserrat és la meva muntanya
El Mediterrani és el meu mar
Catalunya és la meva terra
Christchurch és on visc ara
Ramon i Mercè són els meus pares
i en David i l' Isaac els meus germans petits
En Zeus és el meu company
Sóc professora d'espanyol a l'institut femení de Rangi Ruru
Marta és el meu nom
Rossell el meu cognom

En conclusió
Salutacions per tots nosaltres.

Doncs sí, això és el meu mihimihi, la carta de presentació en el món maorí i com que ara vaig a classes de maorí, me l'he hagut d'aprendre de memòria i cada dia l'hem de recitar davant la classe. El mihimihi amb un whakatauki al davant, molt important el whakatauki, perquè em sembla que la meitat de la seva llengua està feta de proverbis. El meu és molt llarg i encara no m'he l'he après, però estoy en ello (I'm working on it).
L'altre dia haviem de practicar el hongi (petó de nassos), però amb la paranoia de la grip, swine flu que li diuen aquí, ningú es va atrevir. Resulta que el petó aquest és un intercanvi d'alè de vida, podriem dir, o sigui que mentre et toques els nassos has d'enviar-li una bafarada d'aire ple de vida al del teu davant.
Apa, a veure si amb tanta immersió cultural acabo com aquestes...
Kia ora, kia kaha!
(Alguna cosa així com salut i força al canut)

dimarts, 30 de juny de 2009

I TU K FAS A BRISBANE

ho sabies k a brisbane hi han la tira de gratacels?
pues ara ja ho saps. si t'ho pregunten, ja ho saps.

p.d.
el tio k fabrica els semafors de nova zelanda, tb' fabrica els d'australia.
...dona que pensar...

dimarts, 16 de juny de 2009

UN PETÓ DE NASSOS

A l’alcalde. li vaig fer un petó a l'alcalde. A l’alcalde de rotorua.
Potser k expliqui de què va el tema., sinó després tot són interpretacions errònies i comentaris malintencionats... k ja ens coneixem. Pues eso, k vam pujar a roturua ja fa unes setmanes, un poblet a la vorera del seu llac homònim, k està construït a sobre d’una zona geotèrmica. Cosa k fa k casi totes les cases tinguin el seu jacuzzi particular fumejant i empudegant l’ambient amb aquella olor a sofre k fan aquestes coses. Els càmpings tb tenen les seues piscinetes d’aigua calentoneta. I és un luju apalancar-te sota un cel estrellat, abrigat per l’aigua termal mentre a fora comença a glaçar.
I és una zona amb una forta presència maori. Cosa k oficialment es presenta amb orgull, però la barrera ètnica és molt evident. I per mostrar-nos el bon rotllo oficial, abans de la marató (havia dit k veníem per una marató?), als corredors guiris ens feien una recepció amb pica pica i vinillo del bo, a on ens mostraven algunes danses i cançons ancestrals dels primers habitants d’aotearoa. Tb’ hi havia una demostració del haka, k és una espècie de ball k els guerrers feien davant dels contrincants per acollonir-los abans de la batalla. La veritat és k va estar molt bé. S’ho curraven i es desprenia certa màgia. La llàstima és k d’enemic van triar un corredor japonès k es va espantar una mica quan li van posar una capa de plomes i li van ploure setze milions de flaixassos dels col·legues, però k se li escapava el riure quan el guerrer li donava voltes i li treia la llengua. No es va ficar en el seu paper el japo, no. A més, casi k perd les ulleres ladeando la cabeza d’un costat a l’altre. Això hagués sigut una pena, aquests trastos són cars.
Després de les danses: els discursos. Que si benvinguts, això és casa vostra. Que si gràcies als patrocinadors, als polítics, a la gent tan i tan acollidora k tenim al nostre bonic poble, “ei! K tenim gana”, sí, sí, però sense vosaltres no seríamos nadie, blablabli, blablabla...
I abans de jalar ens van demanar k un representant de cada país passés a saludar personalment a tota la comitiva. I la gent ben contenta k ho feia. Un del canadà, un del brasil, una ianqui amb veu de pito, un txec més soso k la biografia d’en montilla, de japo va sortir un altre, pq’ el de les plomes no s’havia baixat de l’atac de riure... anaven passant totes les banderes, i la rojigualda ,más sola k la una. “Ja sortirà algú”, vaig pensar. Però no. i quan l’anaven a retirar sense k ningú li fes els honors, en un atac de patriotisme vaig pensar, “qué coño!” I vaig sortir. Es feia el saludo occidental: donassa la mà, i el maori, k consisteix en ajuntar els nassos i pressionar lleugerament (un hongi). I així li vaig fer un petó a l’alcalde, un petó de nassos. I al líder espiritual maori, k’m va preguntar “¿cómo estás?, així en castellà. I a un paio de la radio, i a un nano de 84 anys k feia la seva 200, i al tio del banc, li vaig tocar els nassos al tio del banc. Això em va molar. I a una dona k era molt simpàtica però k no sé qui era. I a algunes gents k semblaven molt contentes d’estar allà. I al final... al final... em posen una senyora k estava... una mica... com... arrugada... en excés. Jo li hagués posat 90 tacos, però si em diuen k respira des del segle XIX, m’ho crec. I era així tota entrenyable la dona, però... tenia... es k tenia... al nas... com una cicatriu... una mica així... com desagradable, saps? Com oberta, com... bueno, t’en fas a la idea, no?
I ho sento molt però jo no li volia tocar el nas a aquesta dona. Inclús a risc de quedar malament, pq’ vaig notar k la del costat em mirava així com dient “vinga home, ara no li faràs un lleig”. Pues em sap molt de greu, però no. Jo li dono la mà, li regalo un somriure, i un “very nice to meet you”, si fa falta. Però un petó no li dono... a ella no.
I amb el poc orgull k em quedava, vaig girar cua i vaig enfilar cap als canapès, avituallant-me abans amb un negre de la hawkes bay k estava realment bo. Com es gasten els impostos, aquests! Bueno, com se’ls gasten els k poden...
Ah, per cert, a la marató vaig fer el primer dels espanyols.

dimecres, 27 de maig de 2009

HIVERNANT

Encara que aquí només sigui tardor, en Zeus es veu que ja ha començat a hivernar. Sí, ja fa uns quants dies que no surt de casa, quan surt de casa és per entrar al cotxe, potser al super, i tornar a entrar a casa. De vegades també arriba a anar fins a la biblioteca. Però poc més.

De fet, el temps no convida gaire a fer activitats a fora. Abans d'arribar a Dunedin tothom deia que quin bon estiu que tenien, fins que vam arribar nosaltres i de cop va començar a fer un temps "poc habitual", molta pluja, molt vent i molt fred. Ara tohom diu que aquí a Christchurch no està fent un temps gens normal, que mai plou tants dies seguits i que el fred no comença fins més entrat l'hivern. Abans que arribéssim nosaltres es veu que feia sol cada dia i que s'estava de conya... No sé ben bé què passa però la cosa podria canviar ja!!!

Total, que no fem gaires sortides ara. I quan sortim són intents frustrats i corregudes o caminades remullades que no mereixen ni treure la càmera.

Però us puc parlar de la meva escola. Només el nom ja val la pena: Rangi Ruru. És alguna cosa així com el cel alt i generós en maorí. És una escola privada i segurament la més pija de tota la illa sud. Ja em fa mitja vergonya dir on treballo perquè tothom em mira i em diu Wow! com si fos molt especial. De fet és cert que estic agafant una idea molt elitista d'aquest païs i suposo que és perquè cada dia em rodejo de la creme de la creme. No sé, però n'hi molt de pijo per aquí i allò de que tots els kiwis són molt simpàtics no és ben bé cert del tot: crec que com a tot arreu hi ha de tot. Algunes de les nenes són realment molt insolents i consentides. Tenen pasta i es creuen que són qui sap què.

Bé, si us interessa podeu fer una ullada vosaltres mateixos clicant sobre la foto de l'escola (no cal que em busqueu; no hi sóc). Però podeu trobar inclús els preus de l'escola i de l'internat que també ofereix per un preu molt poc mòdic.

També us convido a fer una ullada a l'uniforme (inclús el podeu comparar amb el de l'anterior escola!) i xafardejar els preus de cada peça, clicant sobre l'anunci, i sobre Rangi Ruru Girls' School després. S'ha de dir que és molt complert: pensen en tot aquesta gent!

L'escola també té un logo, ben curiós a més. A veure si sabeu dir quin és el logo de Rangi Ruru i quin el de la Rolls Royce? Sortegem una estada a Chch...



dimecres, 13 de maig de 2009

CHRISTCHURCH

Pues ja som a christchurch. Instalats i tot. Bueno, ja fa dues setmanes, pero es k estem tan ocupats, k la cronica s’ha retardat.
es la ciutat mes gran de la illa sud. Amb uns 360.000 habitants, aglutina mes d’un terç de la poblacio. Vol apareixer maca, fa esforços per ser-ho. Pero tampoc ens enganyem, no deixa de ser una ciutat.
I estem instalats a una nevera k surt força be de preu, situada a uns 20’ de la feina de la marta, a 5’ del centre i a 3’45” (sense anar a morir, no et pensis) del hagley park, k es lo k anomenariem el pulmo de la ciutat si no fos k aqui hi ha arbres i zones verdes (de les de veritat, verd organic) por doquier.
Utilitzem el parc per anar a correr. Ara esta maquissim amb la tardor. Els arbres, vestits de mil colors, parlen en llengües magiques. I quan t’acostes, si el vent els avisa de la teva arribada, et preparen una alfombra daurada k te el poder d’aplaudir les teves passes.
Convida a anar-hi cada dia. Fa vuit km de perimetre. Te un bucolic jardi botanic, dotzenes de prats per estirar o estirarte, un riu k el serpenteja, mogollon de camins, lavabos publics que (ara fliparas) estan oberts al public, aparatejos de fusta o ferro per fer exercicis (conec algun k no durava ni 5’ sense trencarse algo), un parell de cafes i algunes estatues de lo mes rares. Ja t’nsenyare alguna foto. Es nota k a final de mes hi ha la marato, pq a tota hora es veu penya entrenant.
Ja ho saps k la marta s’hi ha apuntat en un rampell de ultima hora? Ara es vol posar en forma en 4 dies. Aquests rossell...
I el piset, pues eso, k es una mica fred. Bueno no sempre. Lo bo k te es k si plou no et mullas. Pero podriem dir k no esta del tot ben aïllat, ni termica ni acusticament. I el resultat es k fa la mateixa temperatura dins k fora. Avui fa solet i s’esta de conya amb els finestrals, pero si esta tapat o es fa de nit (i aqui no hi ha un punyetero dia k no es faci de nit), la temperatura ronda els 0º. Vam comprar una estufa, molt bonica, la mes barata. S’encenien tot de llumetes quan l’endollaves, pero escalfar, allo k entenem per escalfar... no, aixo no ho feia. L’endema la vam tornar. Ara anem rollo ploma dins de casa (no de drag queen, un ja no te el cos de fa 15 anys).
Es espaios, amb moltes parets i portes, em sento raro, tu. Quan agafi el mallo... es de lo mes barato k vam trobar, si excloim un parell de coves depriments k ens van ensenyar. Estava sense moblar, pero en kevin (l’amo) ens va facilitar algunes coses velles. La veritat es k es va enrollar. Tb’ ens va acompanyar amb la seva furgo a buscar un llit k’ns deixava la roberta, una italiana k treballa amb la marta a rangiruru. I com k aquesta escola es tb’ un internat, es veu k tenen tot de coses k les alumnes deixen a final de curs i k pots agafar si et compromets a tornarles. No ens vam comprometre, em sembla, pero vam pillar olles, plats, coberts, el microones, una claixera i fins i tot un jerro bastant lleig al k ja hem posat unes flors k no son ben be flors: es una cosa k ens van donar amb forma de flor i k vaig pensar “oita, aixo ho podriem posar al jerro”.
O sigui k por el mismo presio, lo tenemos amueblau.
Ja se k es lluny i blablabla, pero fins el 20 de setembre, ara tenim puesto per si algu ens vol venir a visitar. Nomes cal k porteu un bon sac de dormir... bueno, si sou dos, porteu dos. Ah, i lo mes important: a l’aduana deixen passar fins a sis (si, he dit sis) ampolles de vi PER PERSONA. Quan em demostris k les tens, et passo l’adreça...

dimarts, 12 de maig de 2009

FOCAS I ALBATROS

un concurs!

se m'ha acudit k podriem fer un concurs!

es molt facil, ja veuras. a sota penjo unes fotos en forma de pase de diapos. clica pq' es vegi mes gros i no hi hagi confusio. es tracta de mirarteles be i esbrinar quines son de foca i quines d'albatros.

si no saps lo k es un albatros, busca-ho a l'enciclopedia ilustrada k van comprar els papes fa mil segles "por si acaso", i k ningu de la familia s'ha mirat mai. si ja l'han portat al cash'n'converters... pues no se, tu. bueno, no es tan dificil, tot lo k no sigui foca ha de ser albatros. una foca si k saps lo k es, no?

la cosa es k per cada foto k encertis et donem un punt ATRAPALAKABRA. pots repetir el joc tantes vegades com vulguis, aixi acumularas mes punts!

quan arribis al milio de punts et donarem un diploma a la persona amb mes temps lliure del planeta.

a veure, tampoc no t'esperis gran cosa. si ningu amb traça s'ofererix, l'haure de dissenyar jo, i per ser honestos, la veritat es k no ho he fet mai, i tampoc en ser gaire de la combinacio de colors i aquests rollos. pero prometo k m'esforçare.

i mira, si al final no t'agrada, sempre pots provar de descanviarlo per cupons de benzina. si cola, cola.

...bueno, si cola, avisa.

dijous, 30 d’abril de 2009

CORRIENDO BAJO LA LLUVIA

pregunta: en que s'asemblen un kea, un toro i un mosquit?

podriem dir k han anat d'animals les vacances aquestes de setmana santa (k per donar una mica de rabia als currantes, dire k aqui duren 17 dies).
una de mosquits. una cada dia vull dir. son omnipresents a totes les zones humides de l'illa aquesta. els hi diuen sandflyes, pero son uns kabrons. fan mal, son molts, agobiants, suicides, tu matam, es igual, jo ja t'he picat, i en vindran mes, posat repelent si vols, jo em pixo al teu repelent. et deixen les cames a topitos, i si et rasques, ja l'has parida, se t'irrita, se t'infecta. la unica manera d'evitarlos es corrent. m'estic quedant als ossos, colega.
una de keas. uy! que bonito loro! mira como se te acerca! que simpaticas muecas! y saltitos por doquier! que curioso animal, parece que quiera decirnos algo. tirale una foto, tirale una foto... una foto? a pedrades k vam acabar amb ell. pero no el pillas al molt puas. son uns kabrons. et foraden la tenda i t'arrenquen les gomes de les finestres del cotxe. i per molt k els hi tiris coses, se t'acosten com desafiante i dient: "soc mes agil k tu, no tens punteria". mandonguillas va a flipar si lo pillo.
una de toros. anavem a veure un bosc de totaras centenaris. son uns arbres autoctons de la familia dels pins, pero k no semblen pins. i com k en aquest pais per anar a qualsevol puesto, has de sortejar valles, pues a saltar valles. sort k almenys aquest cop no estaven electrificades. nomes hi havia un cartell demanant k no molestessis als ramats. tranqui mestre, k no es la intencio. i caminando prado abierto, tralari tralara, ens sorpren veure com desde lluny sens acosta tot un grup de vaques, tocotoc tocotoc i acelerando. vaques? i una polla, vaques. eren toros, colega. lo k els hi han tret les banyes perque son uns kabrons. ens vam refugiar en una cabana en runes i els hi vam tirar de tot. al final van marxar i vam poder entrar al bosc. ui si, que bonitos los totaras, pero no tant com per arriscar la vida per una foto k a sobre sortira fosca. haviem de tornar a passar pel prat per tornar al cotxe. rollo sigilo, enfilem prat avall. "tu creus k ens veuran?" "jo crec que nos estan viendo". no se per que em vaig fer el valent, si ja no haig d'impresionar a la marta, si ja ha firmat. total, k em poso entre los astados i la doncella (em sembla k ja havia dit k no tenien banyes, pero es igual. tu imaginate-ls amb uns cuernos enormes, k sera mes dramatic), i armat de valor i blandiendo un palo tan podrio k feia penita, em disposo a defensar la nostra retaguardia i a assegurar una via d'escape. de tanto blandirlo, el pal s'anava desfent. "vaja merda de pal k has pillat!" "no em cridis, hem de semblar una pinya. sense fisures". els trossos anavem be per llençals'hi i contenir el seu avanç. eren joves, com un grup d'adolencents d'aquests que quan mes xulo et poses tu, mes gallitos es posen ells. pero jo estudiava la seva psicologia. quan vaig tenir la situacio sota control li vaig dir a la meva estimada: "estimada!" "que vols, amor meu! ...en aquests moments tan dificils" "ves reculant marxa enrera, no t'entrabanquis, pero. no perdis de vista a les besties, no els hi donguis l'esquena, i quan el cami tombi darrera aquell llom, corre com mai haguis corregut a refugiarte al cotxe". "tu et quedes aqui? enfrontante tot sol a sis, k dic sis, almenys seixanta toros de 400, k dic 400, almenys 700 kilos?" "si, jo em quedo aqui". "vale, adeu". "...una cosa mes!" "que mes, que mes" "vigila amb la valla, k te punxes" "que si, que si, adeeeu" "...eeh... una cosa mes" "unaltra cosa mes. que mes?" "si no he tornat al anochecer, ves a buscar ajuda pero abandona tota esperança. si hi ha unaltra vida mes enlla, jo t'esperare" "lo k tu diguis, xato. apala, apala!". si la nena corres les maratons a aquell ritme, encara faria uns calerons. els toros cada cop estaven mes emprenyats, esbufegant, gratant el terra i amb els lloms tot eriçats. a mi ja no em quedava res per tirals-hi, aixi k vaig passar a l'estrategia de les amenaces. els hi vaig dir k els portaria al meu pais i k alla els hi punxarien tot de coses per no se quin rollo de k tinguin una mort noble. jo crec k aixo els va acollonir, pq' hi va haver un moment d'incertesa. es van quedar mirant els uns als altres, i aprofitant la confusio, vaig arrencar a correr muntanya avall com una mala cosa. quin esprint, colega! patetic. amb tanta tensio i sense escalfar, em va donar un tiron. a mes no se per que collons en aquell precis moment vaig i tinc un atac de riure. total, k em dona el singlot i casi k m'ofego. sort que el cami es feia estret i els bitxos eren mes brutos que llestos, i s'anaven emputxant i entrabancant. quan arribo a la valla, la marta estava preparada amb la camara per retratar la carnisseria. la muy pendona! pues se quedo con las ganas!
una de pinguins: son catxondos els nois aquests. dues hores vam estar mirant-los a la fresca de la mañanita. es k s'ho prenen amb calma. nomes han de recorrer 100m abans d'entrar al mar per anar a buscar pescaito i aluego vomitarselo al polluelo, pero s'ho agafen sense pressa. rollo neozelandes. "ara avanço dos metros" "ara faig uns estiraments" "mira! ara surt en pepito d'aquells matolls, vaig a saludarlo". aixo es a la curio bay, un lloc a on hi ha un curios (curio, curios, ho pillas?) bosc petrificat. d'aquests n'hi han poquets al mon. la fusta, per fossilitzarse, necessita unes condicions concretes i ben particulars k em sembla k ningu no acaba d'entendre. mes o menys com les dones per anar deventre, saps? bueno, pues tota una tribu de pinguinos d'ulls grocs, han triat aquest lloc per nidificar i aixecar la prole a base de pescao regurgitao. a l'alba surten del bosc per anar a pescar i al vespre tornen amb la compra. si vols veurels sense emprenyarlos, tens uns miradors des d'on contemplar lo k a nosaltres ens semblen pallassades pero segur k formen part d'algun tret cultural diferencial.

dimarts, 28 d’abril de 2009

LA IGLESIA DE CRISTO

aixi es diu el poble aquest a on ens ha portat la vida. d'esglesies ni han, de cristo ma sembla k no. pero bueno, tiempoal tiempo.
estic confus. aixo de les vacances desorienta. tres setmanes de contemplacio meditativa pel sud del sud. dormint a terra o al toyota. molt de bosc, molta platja. la madre que pario a los mosquitos. hem rigut amb els pingüinos. hem apedregat a un kea cabron. i hem corregut davant dels toros, como en los sanfermines pero a campo abierto.
pues apurando les vacances, vam arribar a aqest poble diumenge amb la intencio de buscar pis. pero diumenge i sense avisar, la penya no esta per ensenyar pisos. sort d'unes almas caritativas k ens han acollit en su lecho. uns estudiants de la universitat de granada k estan tres mesos per aqui amb una beca collonuda. gent d'arreu: murcia, cadiz, alacant, saragossa... gent jove, de bon riure i bon beure... ay, aquells anys d'universitat... pero si tu no has estao en la uni, capullo!
i bueno, continuem buscant allotjament. avui ens hem de decidir. la tria esta entre macomoltmaco a mitja hora del centre o kutremoltkutre al cort de la ciutat.
i aixis estem, buscant un espai per suportar la rutina. tornant amb mandra a les obligacions de la feina... pero si tu no treballes, capullo! "bueno, tb' parlo per la marta... els seus sentiments son els meus sentiments..."
bueno, em sembla k vaig a buscarme a mi mateix una estona... k avui fa bon dia.
un peto.

dijous, 9 d’abril de 2009

ENTRE FOC I MAR

-pero tu no ho sabies, que el sofre fa malbe els crampons?
-bueno, si.
-llavors pq' t'hi fiques al crater del ruapehu, amb la podor k feia?
-bueno, es k per la cendra nomes hi caminaves uns trenta metros o aixi.
-pues t'han quedat fets una pena, colega.
-i la gola no vegis com quedava. tota l'estona tossint.
-pero no veies k tothom es kedava al refu, i k al cim no hi pujava ni en pedritu?
-bueno, si, pero...
-pero no hi havien cartells avisant de k era perillos i k no hi anessis al cim?
-bueno, no deia k no hi anessis. deia "at your own risk". i k si la cosa explotava, k marxessis corrent.
-esteu p'allá.
-mmm ...la marta.


es k diuen k el ruapehu (2797) es el volca mes actiu de nova zelanda. la ultima erupcio important va ser al 96, pero esta en permanent risc. lo k passa es k diu k es la muntanya mes alta de l'illa del nord, i clar, per aixo hi anavem. esta al parc del tongariro, al centre de l'illa. per aixo diuen k es menja totes les tempestes, i k els vents son molt forts. pero naltros vam tenir un cap de setmana perfecte (4 seguits. ole, ole.), i clar, no el podiem desaprofitar. en teoria no es tecnicament dificil. pero apart del mal de cap pels gasos, tb' vam tenir la nostra dosi de por. la aresta final es força aeria i la muntanya es desmonta en mirar-la. tot es molt facil, pero no hi va ni deu, no saps ben be per on has d'anar i acabes reculant bastantes vegades per terraces i xemeneies poc agradables. l'entorn es espectacular, aixo si. el crater, d'un km de diametre, esta ocupat per una gelera, k a la seva vegada esta foradada per un llac... d'aigua calenta!!! cosa k provoca uns espectaculars contrastos de colors i temperatures. com k es un pais d'extrems, al final vam haver de marxar per potes. pq' malgrat gaudir d'un dia collonudo, els nuvols s'enfilaven per les faldes de la muntanya a tota velocitat, i feia varies hores k no seguiem ni fites, ni traça, ni ná. un cop a puesto segur, ens avituallem be, acavem de tirar unes dotzenes de fotos mes, "por si acaso esta no la tengo", i ens endinsem a la boira. cap al cotxe i a buscar algun riu per refrescarnos i espantar al tigre ni k sigui unes horetes.
per la zona tb' vam pujar al tongariro, que dona nom al parc tot i ser mas feo k la madre k lo pario, i el ngauruhoe (pronuncia-ho, pronuncia-ho si t'atreveixes), un cono vermell geometricament perfecte amb dos craters concentrics i a on ens vam trobar a en wally, tu.
des d'alla tens un panorama collonut, excepte el braç del nord d'auckland, es veu practicament tota l'illa nord. aquesta zona es la mes concurreguda del parc nacional. i es que hi ha el tongariro crossing, un cami de 20k de punta a punta i a on dotzenes d'autobusos deixen a centenars d'heterogenis caminants a un costat i els recullen a l'altre set hores despres. aquest cop no exagero, los conté por cientos. nomes trobes una mica de tranquilitat cap a la tarda, pero tot i aixi val la pena. entre els llacs i la lava t'ofereixen un ventall de colors mes ample que el de l'arc de sant marti mes maco k hagis vist mai.
pero no solo de volcanes vive el hombre. aixo entrava dins dunes minivacances de dotze dies k la marta mig tenia o mig es va agafar. lo catxondo es k ha "treballat" cuatre dies i dema tornem a marxar, aquest cop per disset. ella tenia una conferencia d'auxiliars de conversa europeus a wellington, amb l'avio, l'hotel i el rioja pagats. pero va dir que les dates per volar no li anaven massa be, i va demanar que li avancessin l'anada tres dies i li endarrerissin la tornada cinc ...i li van dir k si! total, k el nen s'agafa el toyota, i enfilant el carril de la izquierda, es carda un viatget de dos dies cap a la capital. obres i corves, platges i foques, unes gorges molt boniques, moltes ovelles, uns quants cafes i un ferry abans de recollir a la dona a la ciutat del vent. wellington i sa homònima badia estan al estret de'n cook un lloc a on l'eolos aquest es va quedar a viure. diu l'estadistica k el 50% dels dies de l'any tenen vent superiors als 60k/h, i k el record data de l'any 68, quan una tormenta de 280k/h va matar 70 persones. la resta van quedar tarats, i ara els musics toquen trash metal per uns carrers cuasi desertics, habitats nomes per quatre punkis, gotics i algun visitant perdut, k rapidament es refugia a un irlandes per saborejar una kilkeny a l'escalfor d'una estufa de gas d'aquestes tan cutres k imiten una llar de foc.
vam fer costa: fars, aqui els pinten sovint, estan d'allo mes macos. i foques, moooltes foques. t'hi pots acostar tant com suportis la seva pudor. curiosament, cap al final del viatge, m'acostava mes. el primer dia vam estar amb la conny i l'elsa, vaja dues, amb una cervesa a la ma, ja no callen. es k la marta no sap triar amigues silencioses? eh? no en sap?
bueno, a destacar els taurangi pinnacles: unes curioses erosions faliformes (perdo tieta, pero es k semblen polles) a on es va rodar alguna escena del señor de los anillos. esta ple de localitzacions de filmacio de la peli per tot arreu, pero la veritat es k no en reconec ni un. ens haurem de tornar a tragar les tres parts quan tornem als països.
tb' es molt fotogenic el castlepoint. un bucolic port natural frecuentat per surfistes, amb un bonic far dalt d'uns penyassegats groguencs de dunes fossilitzades i fusionades amb millions de petxines k delaten un passat submergit.
els dies de conferencia, jo estava castigat sense rioja (k de fet el pagava l'embaixada espanyola, o sea los que estais currando en los països), aixi k ma vaig pillar unes kilkenys i vaig anar a passar uns dies pels escasos boscos autoctons que queden al nord de wellington. una llastima, pq' son alucinants. saps k en els 80 primers anys d'ocupacio europea (que europea ni europea, eren uns putos anglesos. lo k passa es k als museus quan t'expliquen algo xungo, la culpa es dels europeus. i quan es tracta d'algo bo, es gracies als britanics. la corona, que encara pesa, saps?) van acabar amb el 50% de la foresta de tot el pais? i que ara nomes queda el 25%? i k continuen tallant??? es lo k te viatjar, k els topics cauen. bueno, pues boscos tropicals i flors de neu. la edelweis neozelandesa, k al mont woolsworth las conte por cientos.
i bueno, despres lo dels volcans k ja he explicat. i de tornada a wellington per deixar ala marta a l'aeroport, vam passar per una vall de majoria maori per confirmar k arreu els pobles natius viuen en pitjors condicions k els colonitzadors i k curiosament s'agafen a la religio imposada amb mes força que els impostors (es diu aixi? ...hauria).


...jo et dic una cosa. entre foc i mar hi han molts mons diferents. si m'entero d'algo, ja t'ho explicare.
fins d'aqui tres setmanes...

dimarts, 24 de març de 2009

EL CERVÍ DEL SUD

aixi li diuen per aqui al mont aspiring (3033). vale, potser son molt optimistes, el cervi no es. pero cert es que es una de les muntanyes mes estetiques de nova zelanda. i si no, jutja. jutja ara que pots. vale que el cervi es quart i aixo es un segon+ amb alguns passos de segundo tu tia. pero aqui no hi han cordes fixes ni lloc a on fixarles. i les aproximacions son per camins neozelandesos, k vol dir: "no hay camino". o tens pasta i vens amb helicopter, (cosa bastant habitual per aquestes latituds, segons sembla) o et cardes uns pateos antologics. es dur. reconfortant fins al punt de plorar de satisfaccio, pero dur fins al punt de delirar per la fatiga. l'aproximacio (27k i 1700m) ens va costar 11 hores. el cim, (1250m) 9hores i uns quants anys de vida. i la desaproximacio, o l'allunyament... com es diu quan tornes del refu al cotxe? bueno, pues com k anavem de sobrats, entre tes, fotos, rapels, i eufories varies, vam trigar tretze hores en fer la baixada.

l'aspiring es lo mes maco k li hem fet al cul del mon aquest. aprofitant el pont de la marta, un altre, aquest de 4 dies, (esto no es trabajo ni es na) ens el vam plantejar. pq' aqui en un cap de setmana normal no et menges una rosca (a no ser k afluixis la butxaca i et portin volant). normalment la gent el fa en cinc dies: dos fins el refu, un pel cim (segons els escrits al llibre de piades, la gent estava entre 12 i 15 hores), i dos per baixar.

i bueno, 5 hores de supertoyota, incloent 35k de pista forestal, uns cuants rius travessats (aqui hi ha aigua per tot arreu, quan s'enteri l'ansar els hi monta un trasvase) i un parell de conills d'aquests atontaos k es passen mitja hora fent fintes davant del cotxe pero sense desviar la trajectoria fins k ja estan rebentats. llavors es paren a la cuneta esbufegant com desesperats i amb el kort sortint per les orelles. tenen sort que sigui vegetarià.

i divendres, com k del despertador ja passem olimpicament, ens desvetlla un KEA, que no es mitja factoria sueca de mobles de baixa qualitat, sino un lloro que viu prop de les geleres. es l'unic del mon k prefereix la neu a la selva. em sembla k ja t'havia parlat d'ell por ahi, mas abajo. i despres de riure amb les seves pallasades, d'esmorzar la marta, jo i tota la calma del mon, i fer la motxila amb el tipic "i tu k't posaras?": pues eso, k sortim dues hores despres de l'hora prevista. i a tota ostia k anem. la gent k ens creuem busca conversa pero els despatxem amb un "vale, vale". el cami es pla i ben traçat els primers 15k. despres entres al bosc i la cosa s'enfangueixa. et trobes salvant torrents, penjat de les arrels d'una mena de faitjos tropicals. sort k almenys aquest cop als rius grossos els hi han posat ponts. ponts k fan yuyu, pero ponts al cap i a la fi.
i al final de la vall, un bonic circ glacial amb una bucolica cascadeta k'ns convida a preparar l'esmorzar. no es veia possibilitat de continuar, pero el llibre k duiem indicava k pujessis pel costat de la cascada (i tan ample es queda, ell) i k despres triessis si volies esconyarte trepant entre els boulders del riu o en una placa de 45º mes humida k el kul d'un cargol. depres d'intentar assassinar a la marta (accidentalment, clar), constatar k no es tarea facil (quins reflexes, la tia!) i d'alguns moments de nervis del tipus: "ai, ai, ai!", "vols dir que es per aqui?", "pues em sembla k aixo el llibre no ho posava!"... arribem a terreny mes facil i agrait. pero com k tot no es pot tenir, comença a ploure. i el vent k li diu a la capelina k visqui la seva vida i passi de la motxilla. i arribem al bevan col. i s'ens talla la respiracio. els nuvols k ballen sobre la gran piramide de l'aspiring li otorguen un aspecte fantasmagoric. i a l'est, sota el monstre i davant nostre, els seracs punxaguts i amenaçants el protegeixen de qualsevol invasor com un camp de mines. sort k per alla no hem de passar. veiem el refugi collin todd a l'oest, a uns 3 k. i per alla la gelera es mes facil i segura (esquerdes estretes i visibles). en poc mes d'una hora una mica laberintica, arribem "un pelin cansats" a l'hotel. 12 places amb matalassos, espaios per ciunar, llum amb plaques solars, amples finestrals amb vistes a la muntanya, lavabo (que la marta no para de netejar...k rares k sou les dones!), i diposits amb aigua de pluja. inhumá, oiga. boti, boti, boti, infeliç el k no boti. hi ha un guia (irlandes) amb una clienta (australiana), i ens ofereixen un te reanimador del k gaudim contemplant la posta de sol.



l'endema no cal matinar, pq' nomes toques neu als utims 500m de desnivell, i no hi han esquerdes. a mes, no ens volem perdre de nit pel mig de l'aresta, k de perdrens en sabem un rato. pero entre "no cal matinar" i sortir dues hores despres de l'altre grup, em sembla k podriem trobar un entremig, no creus?

comencem direccio est. hi han fites, pero nosaltres a nuestro rollo. un tall de 15m. abandonem unes cintes per rapelar. la ruta es desvia cap al sud. una hora sense guanyar metros per una aresta dentada, estreta i aeria. flanquejant gendarmes i amb algun pas de pebrotillos a la gola i cor a la boca. tb fem algun saltironet amb l'adrenalina fugint pels poros, el metá por el ojete i pensant "no et desviis colega, k si et desvies un pam, aqui es monta un pollo de cal deu". tornem a girar cap a l'est i combinem xemeneies, plaques, verglas, i una simpatca rimaia k'ns protegeix de l'abisme. arribem a la neu quan els altres estan a punt de trepitjar cim. barreta, contemplacio, respiracio controlada, i va la marta i diu: "au barrufa! (es k la tieta no em deixa posar tacos) hi ha hagut un parell de llocs a on he passat por" ...!!! k't va parir! pero si jo fa tres hores k no baixo de 180 pulsacions! ja tinc una edat per fer aquestes coses. amb lo maco k es el matagalls. bueno, la neu esta en unes condicions excelents i en una horeta superem els 500m finals. ens creuem amb els altres. es veu k era el primer cim de l'australiana (al seu poble, mes k muntanyes tenen turons. diuen.). pues vaja primer cim k has triat morena (bueno, era rossa, pero queda millor dir "morena". ja veuras. digues: "bla, bla, bla, rossa." oi k no sona igual?). i diu "si, i em sembla k no es lo meu". coño! ni lo meu. pero es k aixo enganxa, nena. la rampa final es dreta, pero ja som al cim. es estret i exposat. la marta como pedro por su casa. jo faig les fotos tot encongit, com volgent-me abraçar al tou de gel k trepitjem, en cas de relliscar. capullo.

el dia es impressionant. curiosament a dalt no fa vent, a la pujada si k en feia. hi ha un infinit mar de nuvols k nomes trenquen els gegants glaciats. reconeixem alguns. als altres no els coneix ni sa mare. fotos, video i llagrimes de satisfaccio. k guapa k's aquesta cosa k riu!

i baixem. jo continuo encongit. una pena, oye. pa dar la nota no vengas. i la dona ka diu: " pero si la neu esta be". si, si. esta be pero aixo es dret de la barrufa (perdo, pero es k si no la tieta s'enfada). jo ja tinc una edat per estar aqui. encara fan campionats de domino al passeig maritim? descobrim k encara ens queda adrenalina per cremar baixant l'aresta. recuperem les cintes abans abandonades (aixo conta com a rodolí? ...dona punts?). i arribem al refu a on ens concedim un festin a base de sopa de sobre, pa de motllo, formatge de plastic i vi de castilla la mancha. un lujazo, tu. la tertulia amb els companys anglofons es instructiva. bueno, amb el guia. a ella no li pillo el punt, es una mica friki. l'irlandes ens informa k la temporada al cook es va acabar al gener, k ara la gelera esta molt oberta i les caigudes de seracs son constants. a mes es una ascencio molt llarga, entre 17 i 20 hores et marca la guia (he llegit sobre cordades que han estat 30 hores), i es millor esperar a que els dies tornin a ser llargs. diu k al novembre comença la gent a anar-hi. ens treu un pes de sobre, la veritat. es un turonet k acollona, aixi tenim mes temps per preparar-lo.

dormim be. dormim molt.

l'endema ens pengem amb l'hora. com sempre. pero es k s'esta be fent cafetonets amb les vistes de l'aspiring. desde aqui sembla el k2. bueno, li falta l'hombro... i 5k i mig. baixada llarga k nosaltres allarguem encara mes amb el tema fotos: "posat aqui" "puja alla" "somriu" "k somriguis, cony!".

...hi ha un detall tecnic k m'agradaria comentar-te. es mes k res per si estas pensant en comprar una camera digital. si tens pensat de passar-li per sobre amb un tractor de dues tonelades, la canon ixus 70 va d'allo mes be. s'atrotina, la pobre. pero funcionar, funciona. el problema k te es k no la pots tirar a l'aigua. bueno, tampoc et vull tallar al rollo, si la vols tirar, tu la tires. pero aixo no ho acaba de suportar. funcionar, funciona. pero les fotos surten... com t'ho diria... artistiques.

i per acabar, el dia de festa k li quedava a la marta el passem a wanaka (busca'l al google, buscal'), de relax. bona teka, bona birra, xof xof al llac i conduir cap a casa tot xino xano i de dia (k aixo es noticia). i agafem a un autoestopista k'anava a visitar als avis amb una bossa de prunes comprades per alla la zona de cromwell. a on la fruita es, en general, abundant bona i barata.

pero de kiwis... na de na.


un petó.

dimarts, 17 de març de 2009

OLE, OLE!

ole, ole, ole, ole, (esta be, ja canvio de tema, deixam posar dos oles mes i començo a escriure) ole, ole!
es k estic mu contento, i no per haver vist uns pits com els de "l'article anterior" (que tambe), sino pq' per fi hem tingut un cap de setmana rodo. la marta tenia el dilluns lliure. de fet, aquest divendres potser tb' el te lliure... i dilluns k ve segur k tb'... i li han pagat mes del conte... ole, ole, ole, ole! bueno, pues dissabte el nen corria una marato de muntanya, i la nena s'anava a pujar el roys peak: un turonet amb 1300m de desnivell i unes boniques vistes del llac wanaka i els cims circundants. ens trobavem al cap de 3:57'30" a arrowtown, (el pueblo de la flecha. uuui, quina por!) a on aprofitem uns vales de desconte per cervesa.
queenstown: capital neozelandesa dels esports "d'aventura". un llac: xof, xof. una ranger jove, rossa i guapa ens informa molt amablement de la meteo i l'estat de camins i refugis. als carrers molta gent, sembla andorra. moltes botigues. les trabuco a 139$ (55€!!!). ole, ole, ole!
glenorchy: el cul del cul del mon. berenar/sopar al costat del llac i amb vistas a l'objectiu: earnslaw (2830). algo aixi com la ley del ernesto.
el toyota es porta d'allo mes be travessant rius. donem gracies al progres pel vi i pels matalassos inflables.



diumenge. a l'alba, prims bancs de boira ballen al rime k marquen les cascades al bucolic rees valley. una vall llarga i fortament sedimentada, arteriada per un riu d'aigues cristalines k la serpenteja placidament, flanquejada per humides fagedes. per sobre la tundra. mes amunt la roca: fosca, nua, dreta. de barret, reclamant respecte, les geleres. hem vingut a aixo. per aquesta foto hem vingut a nova zelanda.
les motxilles pesen. portem de tot. el dia s'anuncia llarg... pero esplendid. amb humor suportem el fred matinal. sobretot als peus, k nomes surten del fang per entrar al riu. despres de 4 hores de xof,xof, ara recula, per on es? osties aixo si k es fondo, k se m'ndú! m'acagun la mare k va parir, pue si k tenia corrent la valla, si. al final trobem l'entrada del cami k zigzagueja muntanya amunt. quan em trobi al colega k marca els camins a aquest poble, voy a tener unas palabritas con el. per altra banda, el cert es k fora de les rutes mes populars, la massificacio es inexistent. la sensacio de pau i aillament es total, i la veritat es k la seva maxima es bastant coherent: si no saps a on vas, no t'hi fiquis.
invertim deu hores en recorrer 18k i fer 1800m de desnivell. pero la recompensa es grata. despres d'amortitzar el pes dels crampons, arribem al esquilant bivac: un hotelasso de 5 estrelles situat a una balconada impresionant. entre els cims del leary, els dos earnlaws i el pluto (si, com el de la disney) formen un circ tancat de roca negra esquitxat per multitud de llarguissimes cascades.
el refu es petit (6 o 8 places), pero hi ha matalassos. ole, ole. la sopa sap a gloria. el vi a gloria de la bendita. ole, ole. i la posta de sol es antologica per sobre de les darran mountains. compartim el moment amb un kiwi i una anglesa. es forta aqui la penya, els tius van equipats de la posguerra i exhibeixen una alegria insultant. a nosaltres la marxa den lorenzo ens obliga a entrar al sac. el descans es llarg, placid i merescut. a l'alba, un cafe calent i les llums del cel et conviden a començar el dia. i tot d'una, en gallumbos el colega, surt en luke, s'estirassa, badalla i deixa anar "oups, it's bloody warm out here" (oita! quin caliu!(VO)). home, tant com caliu... posat algo mestre, k'stem sota zero.
els 650m fins el cim son prou entretinguts. segon bastant sostingut, amb alguna xemeneia molt estreta aiknompassalcul, i algun tram amb verglass emprenyador k sortosament ja estava fos a la baixada.
a dalt, el panorama de 360º es una recompensa per la pluja suportada en les darreres setmanes. reconeixem alguns cims com l'aspiring (del k en luke ens explica alguns detalls de l'ascencio. es k'l tenim a l'agenda, saps?), el tutoko o el cook alla a lo lejos. el dia convida a apalancarse, pero encara hem de baixar 2500m i conduir 5 hores. al refu una bona sopa ens avitualla i una bona conversa ens instrueix. i apa, cap avall, a torturar genolls. despres d'alguna paradeta per jalar i alguna volta extra per salvar les punyeteres valles electrificades, arribem a la vall al mateix temps k els nostres nous amics. i ens posem justificadament efusius pq' resulta k tenen el seu super pickup alla i ens estalvien 8k de peus molls k no ens venien gens de gust.
llarg i cansat viatge de tornada a casa. pero amb l'agradable sensacio d'haver passat un cap de setmana fent lo k haviem vingut a fer anova zelanda. ole, ole!