ON THE ROAD AGAIN

després d cremar falles ribagorçanes, i aletargats per un estiu sufocant, aconseguim carregar els bàrtuls a la nostra estimada casa rodant (la k té el pati + gran del món). calçats amb rodes noves i reparat l’aire acondicionat (imprescindible x sortir del letargo), enfilem, amb el nostre característic esperit aventurer, el planejat rumb cap a llevant. 

comencem per la campinya francesa entre carreteres locals i rotondes mil. viatge plàcid i tranquil si no fos x algun petit ensurt sense conseqüències. resulta k en una àrea d l’autopista, ens venen a saludar uns nois molt simpàtics a les 3 d la matinada. va ser estrany, pq’ quan els hi vaig preguntar què volien, van marxar x potes. no sé, potser vaig cridar massa. però bueno, ens quedem amb la part positiva. aprenem k som prou interessants pq’ els nadius ens vulguin conèixer. haurem d prendre nota.

l’endemà anem a dormir a una zona d búnquers al parc del mercantour, als alps marítims. els van començar a construir a finals del segle XIX degut a les friccions entre frança i itàlia, i la cosa es va acabar a la 2a guerra mundial. ara estan en runes. pq’ ja no hi ha guerra i pq’, com k va guanyar frança, la frontera s’ha traslladat un parell d valls cap a l’est. ja k guanyes algo, almenys t’endús un trofeu.

x la zona tb’ pugem el cim du diable (el cerro del puto demonio, pa los que no hablais catalán ni francés) de 2688m. boniques vistes dels 3000s + surenyus dels alps. estrenem la dutxa, ens fotem un meló d múrcia (un melón d murcia, ya no traduzco +), i ens dirigim cap a itàlia abans k el salvini no l’emmuralli. parem a la zona del lago di garda i dormim als peus del monte baldo. matinem, ens vestim d’això k ara en diuen “runners” i ens enfilem als seus 2218m. panoràmica del llac i les geleres del monte fumo. calitxa cap al sud. ens surten 30km i +1500m. el sol transalpí ens fot dues òsties i fem curt d’aigua. sort k als refugis tenen la franciskaner ben freda i a un preu raonable.

eslovènia: benvinguda immillorable. uns policies molt amables ens regalen -150€, i el pack inclou un paperet amb les dades del vehicle amb segell oficial i tot. i tb’ un geroglífic k explica pq’ la teva furgo paga el doble d peatge k la del paio del costat. encara no ho hem desxifrat, però estamos en ello.

ens refugiem de la calor als voltants del poble d cernicka. zona kàrstica. un curiós riu k apareix i s’amaga depenent de la densitat dels materials pels quals circula. fagedes, coves i agüita d la buena. anem a dormir al sud del parc de notranjska, k es des d’on exporten els ossos al pirineu. i k fan k els ramaders d casa es passin el dia fent el boti-boti d contentos que se ponen. vam veure kakes i uns miradors k posen enfilats als arbres, però d palntígrads cap. tb’ ens va donar temps de pujar al mont sveznik amb uns espectaculars 1796m. en teoria, hi hauria d’haver boniques vistes dels alps julians, però hi havia boira. jopeta!

croàcia. coneixem gent k ens ha dit k és un dels països + bonics k han visitat, però apart d k els furgoneteros no som benvinguts, és juliol. i com k a més el nostre objectiu encara queda lluny, enfilem cap a l’est x la part del país k no surt a les postals. carreteres apadeçades k semblen un cuadro del klimt. el disseny urbà bàsicament consisteix en una filera d cases senzilles però espaioses a banda i banda d la carretera. pobles petits amb cementiris massa grans. cases buides amb façanes ferides. hi ha famílies k es fan la nova al costat d la vella k romà intacta com un record k no es pot esborrar. què has vist des d’aquella finestra? què t’ha passat allà dins perquè no hi vulguis tornar a entrar? el millor museu d la guerra és la mirada endurida d’aquell operari de la carretera. ulls gravats amb visions k jo no puc ni imaginar. aquests indrets no surten a les guies, i els restauradors s’han quedat a dubrovnik. aquesta part del país no sap, no pot o no vol oblidar. pq’ les cicatrius d’una guerra, potser simplement… no cauteritzen.

naltros, desde la distància, seguim a la nostra. a la nit ens amaguem (com si fóssim terroristes planejant un crim atroç) en una pista d llenyataires. visitem unes bucòliques cascadetes i passem pel danubi, k li hauran composat moltes cançons, pero pa bañarse no está.

a sèrbia decidim visitar belgrado. de totes les ciutats possibles, naltros volem veure belgrado. però el karma ens diu k “y una mierda”, i ens fa fora. entenem el missatge i tornem al monotema: ens dirigim a les muntanyes. parem a dormir en una àrea d l’autopista amb tot d famílies d’origen turc k baixen d vacances des del nord i el centre d’europa. juraria k mai he vist tal concentració de mercedes i bmw. hi ha un paio k condueix un porsche de 90.000€ però k passarà la nit dormint al seient del cotxe. sospito k això és el postureo. a la nit plou, i els pobres rics k dormien a terra en uns improvitzats campaments a base d mantes i coixins, marxen x potes amb els seus carros lluents i potents. sap una mica greu x ells, però naltros x fi descansem del xivarri. cafè, galetes, cereals i reprenem la ruta. ens desviem x carreteres secundàries. pobles oblidats inclús abans d desaparèixer. arribem a les pistes d’esquí d’estara platina i ens enfilem dalt del midzur, k amb 2169m és el cim + alt de l’actual sèrbia. boira densa i vent, sortim escopetejats. trobem una parella d’eslovens k estan fent els cims + alts dels països k formaven l’antiga iugoslàvia. ens senyalen uns ramats d cavalls i en informen k són els últims salvatges k queden a europa. semblen conscients d la seva llibertat. ens miren orgullosos i despreocupats. dormim x allà.

l’endemà entrem a bulgària. paguem la vinyeta d l’autopista: 7’5€ x una setmana. les vies ràpides estan en bones condicions. les secundàries, diria k son les pitjors d’europa. parem a comprar pa i unes pastetes delicioses (banitza) a samokov. el forner és un noi amable i atent k en un bon anglès ens dona la benvinguda al seu país. ens comenta k ha visitat barcelona. “un lloc molt bonic. la llàstima és k hi ha masses negres.” “ah, vale, venga, adiós.” a borovets, un poble k viu dels esports d’hivern, agafem una pista forestal en direcció al refugi de maritza. però està en mal estat, i a la k trobem una esplanada montem el campament. ara plou, ara fa sol. vaig a córrer una estona i passem la tarda d’apalanque, envoltats per uns bonics boscos d’abets enormes. diu k hi han 500 óssos en aquestes muntanyes, però no ens venen a veure. antipàtics!

matinem. 4º, un luxe x un 11 d juliol. volem pujar el mussala, k amb 2925m és el cim + alt d bulgària i dels balkans. la opció A es seguir els remontes d les pistes d’esquí. esa no. la B es pel refu d la maritza, però ens queden 15km d pista. tampoc. i la marta troba uns camins al maverick, una aplicació collonuda x descarregar-te màpes. si hi ha camí, la marta el troba. lo k passa és k aquest està en desús, ple d matolls, boixos i branques caigudes. tot carregat d’aigua d la pluja de la nit. total, k acabem xops com el tampax d’una ultrarunner. el sol ens escalfa. enfilem la carena amb un cel esplèndid. en tota la ruta només trobem un tio dalt d’una pedra. no sabem k fa allà i no li pregutem, però ens avisa k la part final d l’aresta (the blades) és una mica aèria. li agraïm la informació i continuem. el tio es queda dalt d la pedra. passem l’aresta sense problemes. al cim hi ha un refu, però està en obres. haurem d fer la cervesa + avall. x les pistes puja molta gent animada, carregant banderes i entusiasme. fa bon dia i les vistes són boniques, però ens queda una llarga baixada. la marta troba un altre camí. acabem enfangats. arribem al cotxe cansats després d 30km i 2200m+. ens quedem una altra nit i ens regalem una fondue d formatge suís regada amb un ribera del danubi. ole, ole!

travessem bulgària. el lloc es mereix un viatge x si mateix, però ara no toca. el nostre destí queda encara a orient. ens dirigim a un país per on han passat multitut d civilitzacions k han deixat una vasta imprenta i una gran riquesa cultural. un pont geogràfic conquerit i perdut x molts imperis. una terra sense la qual, el món k naltros coneixem no existiria.

entrem a turquia.

i és un luxe x naltros k el país tingui bones relacions (almenys econòmiques, x la pela aparquem la hipocresia) amb europa. pq’ el país està inclós a la carta verda d l’assegurança del cotxe, i al roaming de les telefòniques. amb lo qual pots conduir i consumir internet com si estiguessis a casa.

el visat l’aconsegueixes fàcilment a la frontera (25€). i la primera sorpresa és k, malgrat ens havien dit k aquí tenien la benzina + cara del món, la lira s’ha depreciat molt i ara és la + barata k hem trobat. hem posat gasoil a 0’85€ quan a casa estava a 1’15€ i a frança a 1’45€. haviem llegit k les carreteres eren molt dolentes (i les secundàries ho són), però han fet una inversió brutal en infraestructures. estan construint una amplíssima xarxa d’autovies (k no sé com pagaran) i naltros n’hem estrenat algunes amb un asfaltat excelent. a veure lo k dura, pq’ treballant són una mica cutres. la velocitat màxima acostuma a ser d 90km/h, però la veritat és k tampoc es pot correr gaire +. pels múltiples radars i pq’ et pots trobar: semàfors, passos d vianants, un cavall pasturant a l’arcén, un 4x4 k parat al mig pq’ vol fer una foto o comprar una xíndria, un tractor DE CARA!, un núvol negre envoltant un R12 del 79 gas a fondo a 50km/h, o 80kg de mastí zigzaguejant x la discontinua k et mira amb uns ulls desnonats, farts ja d la perra vida.

en fi. arribem a la península d gal·lípoli, escenari d cruentes batalles a la 1a guerra mundial. una altra d tantes absurditats dels conflictes bèl·lics: alemania i anglaterra es declaren la guerra i com a conseqüència, els neozelandesos i els turcs es massacren a gal·lípoli. veiem mostres de “patriotisme” k ens acompanyaran durant tot el viatge: banderes k competeixen en tamany i estatues d generals k possiblement van morir en un llit amb llençols nets, i k passaran a la puta història com a herois, malgrat haver enviat milers d canalles d 18 any a l’escorxador.

bueno, després d la inútil reflexió, naltros continuem construint la nostra pròpia i humil història. carreguem la nostra estimada casa a un ferry k x 11€ travessarà l’estret de dardanelles. 2km k separen la vella europa d la encara + vella àsia. 

les emocions afloren. sento k encetem una nova etapa d’un llarg camí. fa 30 anys, un kapullo carregat de somnis començava a caminar x una senda x la qual continuo transitant amb la mateixa il.lusió. i va ser aquí mateix. ara abraço a una dona molt guapa k ma trobo al costat. i junts, amb la brisa a la cara, els ulls mig aclucats i aquelles papallones k revolotegen a la panxa: ens mirem la costa d’anatòlia… el nostre destí.

Bruixes

I tornen a cremar falles a Casós. Un llogarret a la terra de Pyrene, k per molt k el busquis hauràs d'esperar k ell et trobi a tu. I a la nit més curta de l'any "el noble i el villano, el prohombre y el gusano bailan y se dan la mano sin importarles la facha". Bueno, depen de la samarreta k portis,unes bruixes conxorxades te la destrossaran amb magia negra o amb força bruta o jo què sé... La veritat és k no ho recordo tot. És tradició k la nit k menys entenen els gossos dongui el tret de sortida a l'estiu. Tan calurós es presenta aquest cop k ens convida a fugir cap a les muntanyes.
Que así sea.

RETROBAMENT AMB EL SUD

el port de Lyttelton, dins el cràter d'un volcà

Va dir Mark Twain que l'hivern més fred que havia passat va ser un estiu a San Francisco. Segurament no havia estat a Nova Zelanda. I aquesta intro que he robat vilment a en Zeus, per impacient, jo, clar, contrasta amb el que la Sally i en general tothom amb qui parlem ens diu: que han tingut un gener boníssim i amb temperatures molt altes. Normalment és el febrer el mes més estable i estiuenc en aquest racó de món, però és clar, si nosaltres veníem el febrer, no podia ser el mes perfecte. 

També veníem amb moltes ganes d'alta muntanya pels alps kiwis i amb tot el pes del material que implica travessar geleres i enfilar-se gel amunt, però per fer això anem massa tard, ens explica un guia del parc nacional del Mount Cook. Amb la calor que ha fet aquest estiu, la temporada es va acabar a principis de gener. Teníem unes ganes especials de trepitjar l'Aoraki, també mal anomenat Mt Cook. L'havíem vist moltes vegades i de ben a prop, però l'any que vam viure aquí, el 2009, vam mirar de pujar-lo pel novembre, i aquell any era massa aviat, i nosaltres teníem bitllet de tornada a finals de mes. Havia nevat a sac aquell hivern i encara no l'havia intentat ningú. És una muntanya que no arriba als 3.800m d'alçada però amb molt d'estil i molts seracs penjant. S'ha de fer en condicions per minimitzar els riscos que ja té de per si. I el mateix passa amb els seus veïns, el Tasman i companyia. Tot i així, el jove guia amb qui vam parlar ens va recomanar altres rutes amb algun possible dosmilillo per coronar, però sobretot ens va dir que si pujàvem al refu del Cook, el Plateou Hut, estaríem sols davant unes vistes privilegiades. I com que de moment venia mal temps i el cicló Gita estava en camí, vam decidir esperar algunes setmanes.

Una cosa que sí hem fet molt bé ha estat comprar una furgo equipada amb llit, malgrat que la nostra primera idea, boja, mirant-ho ara amb prespectiva, era fer dit fins al Mt Cook, deixar els trastos a Queenstown a casa la Jen després d'unes setmanes de muntanya i fer la ruta Te Araroa, que travessa el país de cap a peus, caminant, clar. Sort que vam canviar de plans tot just trepitjar aquest país! Què coi fas aquí tres mesos sense cotxe i amb pluja dia sí, dia també? Total, que vam passar tota una setmana a Christchurch, bé, a Lyttelton, un poblet molt pintoresc just al costat, entre comprar la furgo, els apanyos que en Zeus li va fer per poder convertir el llit en bancs i taula en cas de pluja, una petita ajuda al François que s'està arreglant la casa, encara, des del terratrèmol del 2011. 

amb l'Hugo al Castle Rock

De fet, en tot aquest temps la Sally i el François s'han hagut d'anar espavilant per trobar on viure durant les temporades que passen aquí ja que també passen molt temps a França, a l'Ardèche. Un peu a cada continent. Dels 2 fills, l'Hugo encara els va seguint: dues llengües, dues cultures, dos sistemes educatius molt diferents; i l'Oli va una mica pel seu compte, però aquest ja porta 23 primaveres. Molt macos tots dos, tos quatre, vaja. 

la casa blava

la casa groga

Així que els tres primers dies vam estar-nos amb ells a la casa blava, una súper casa moderna, espaiosa i amb vistes a la badía, vigilant-la mentres els amos estaven de vacances. Llavors ens vam traslladar a la casa groga, més autèntica i desgastada, no per això menys espaiosa, amb un hort carregat de tot, fins de  maria. Als propietaris els vam conèixer el dia abans que marxéssin de vacances a la illa nord, en una furgo amb un matalàs al darrera. Molt simple, però molta gent viatja així en aquest país, i de totes les edats. Aquesta parella tenía el Volcano Cafe i el Lava Bar abans que el terratrèmol se'ls emportés. Al garatge de la casa blava es va passar tot un dia el Zeus aprofitant l'espai i les eines d'en Peter per portar a terme el seu disseny.

Ha quedat genial, sobretot tenint en compte les limitades dimensions de la furgo. L'hi vam comprar a un gavatxo que segons ell tenia pressa per tornar a França perquè havia deixat prenyada la seva novia i ella ja havia tocat el dos ràpid per anar a avortar mentre ell intentava vendre el que havia seigut la seva casa amb rodes durant un any. Era necessari explicar-nos tot això? La furgo en sí ja ens agradava: bon preu (1.600€ després del regateig), amb TOT el material de cuina i càmping, canya de pescar, equip de snorkel, neoprè, kayak inflable... ara faltava espai pel nostre material! Vam començar per regalar la canya a l'Hugo que es veu que li mola pescar. A nosaltres només ens falta aprendre a pescar... tot i que potser sería una bona alternativa a tot.

Amb tot això, vam tenir una mica de temps per passejar per Christchurch i adonar-nos que poc té a veure amb la ciutat que ens va acollir fa 9 anys. Costa reconèixe'n els carrers perquè hi ha pocs edificis que hagin aguantat el sisme. No vam arribar a anar fins la casa on havíem viscut nosaltres però tot fa pensar que ja no hi és. Han passat més de sis anys i la reconstrucció es fa molt lenta. Malgrat tot, la gent està esperançada amb la nova ciutat. La Sally creu firmament que quedarà molt bonica i acollidora. Això esperem.

amb la Sally i el François

EL CALORET DEL DESERT (el nostre petit i humil homenatge a la delinqüència organitzada)

les siluetes dels joshua trees, els arbres del desert, es retallen contra un cel estrellat. la lluna rodona il·lumina un paisatge àrid en el que diferents formes de vida lluiten per fer-se un espai, es prenen un respir d’un dia extremadament calorós i esperen resignades la inevitable arribada d’un altre. un cicle dur, despietat amb nosaltres, però pel que els habitants del desert estan perfectament dissenyats.

empaquetem uns petates molt més pesats del recomenable i ens plantem davant d’un senyal que marca el pas del PCT. l’estrella polar assenyala la direcció que haurem de seguir durant els propers 70 dies. però la marta, cofoia tota ella, pues no va la tia i comença a caminar a tó trapo pal sud.

“marta, on vas? estàs anant cap a mèxic i naltros volem anar cap al canadà”

“segur?”

“sí, marta. estàs anant cap al sud i naltros volem anar cap al nord”

“bueno, bueno. si tu ho dius…”

caminem sota la claror de la lluna durant una horeta abans que les llums de l’albada ens mostrin l’esplendor dels colors del desert. matolls espinosos, arbres que semblen haver estat torturats i els espectaculars joshua trees arrelen en una terra àrida. llagardaixos de formes prehistòriques i serps són els principals animals de la zona.

al cap d’un parell d’hores trobem 2 humans aixecant campament: en xin xan, un xinès que estudia a chicago i que com naltros també ha començat el seu camí al walker pass; i l’anthony, nascut a indiana, crescut a chicago i que darrerament feia de cambrer a los angeles. després de les presentacions, continuem el camí en un matí k els núvols fan suportable. al pes hi afegim 3 litres d’aigua cada un pq’ ens espera un tram d’uns 25km bastant sec. quan la deshidratació ens comença a collar, arribem a un torrentillo lo suficientment decent per reomplir cantimplores. parem a dinar i poc després arriben en xin-xan i l’anthony, k ens explica k alguna vegada ha hagut de fugir per potes perseguit per una agressiva serp de cascabell. després de la tranquilitzadora conversa reemprenem la marxa: en pujada i ara sota un sol de justícia. a mitja tarda arribem a una collada amb boniques vistes, algo d’ombra, plans per acampar i una suau brisa k ens convida a apalancar-nos. 36km i 1.500m+ són suficients pel 1r dia. els companys continuen, no han carregat gaire aigua i allà no n’hi ha.

naltros ens repartim les 370 calories d’un sobret de pasta i dormim com troncs.

l’endemà el caloret ens tornarà a fer-nos replantejar si era bona ideia de fer un tram del desert kalifornià al mes de juliol. sobretot pq’ bona part del camí la fem per una zona cremada al 2001 on només han crescut matolls de punxes. es veu k un senderista, conscienciat pel medi ambient segons sembla, després d’adobar la terra va voler cremar el paper higiènic i la cosa es va desmadrar fins les 25.000 hectàrees. “vaya mierda” devia pensar en un o varios moments.

l’objectiu del dia era arribar a kennedy meadows, la frontera entre el desert i la muntanya, però un torrent amb ombra i aigua fresqueta serà suficient per torçar la nostra voluntat. de seguida començaran a agobiar-nos els mosquits, els tàbacs i totes les formigues del món, així k montem la mosquitera de la tenda i ens regalem una migdiada abans de preparar el sopar amb la posta de sol.

l’endemà arribarem a kennedy a les 10 o algo així. és un lloc remot habitat per dues o tres dotzenes de personatges amb aspecte d’inadaptats. hi ha una botiga bastant careta però almenys la nevera k acull les cerveses funciona amb solvència, una zona d’acampada gratuïta, un lavabo k fa bona olor, un surrealista cinema a la fresca, un xiringuito a on, entre altres coses, preparen hamburgueses vegetals i una assortida hiker box (la caixa del senderista), k és el lloc a on la penya deixa el menjar k li sobra i k avui està especialment plena de barretes energètiques gràcies a la generositat d’uns bombers k venen a descansar unes hores del foc a on porten treballant desde fa dues setmanes.

és molt d’hora i pensàvem comprar 4 coses i continuar fent milles, però tant l’indret com la penya semblen d’allò més interessants, així k decidim quedar-nos. per veure, per beure i per viure, k no només sa fa camí al caminar.

aquí quasi tothom ha començat el camí sol, però després es van fent grups on es creen estrets vincles. descobrim gratament k formem part de la gran familia del PCT: una subespècie humana k per 3.000 raons diferents es desfà temporalment dels seus lligams, k es regala un temps per conviure amb si mateixa i k haurà de superar 3 grans reptes cada dia: caminar, menjar i dormir.

amb en tarzan, la lizzy i en santa's helper

la lizzy, d’oklahoma, descriu: “aqui ets anònim, pots començar de zero.” en tarzan, un nano jove de pare mexicà i mare equatoriana ens explica una d’aquelles històries k només poden passar a aquest país: caminant pel desert en un dia de gossos per un tram de 60km sense aigua es troba dos senderistes. un ha calculat malament les reserves de líquid i jeu a terra patint un cop de calor. l’altre mira de rehidratar-lo com pot, però el ferit no es recupera. arriba algun senderista més i truquen a emergències. envien una patrulla de ràngers amb una camioneta amb aigua, però aquests, a mig camí, es troben dos paios perduts al mig de la nada. els paios resulten ser de la narcomàfia i s’han quedat tirats mentre feien contraband. quan veuen dos tios amb uniforme amb un pick-up, no se’ls hi acudeix una altra cosa k treure les pipes i atracar-los. 

“escolti’m, senyor contrabandista, és k estem inmersos en una operació de salvament”

“me la pela”

els fan baixar del cotxe i els abandonen al mig del desert sense aigua. però amb les presses, no els hi treuen el mòbil, pq’ d’alguna manera els rescatadors aconsegueixen demanar un rescat.

“senyor policia? miri k som uns ràngers i estem perduts al desert pq’ uns narcotraficants ens han robat l’aigua k li portàvem a un moribund”

jo l’hagués engegat, però aquí si tenen la possibilitat de fer un desplegament hollywoodiense, no s’ho pensen. així k envien als swat (com els geos d’allà) amb un parell d’helicòpters. i en tarzan ens explica k baixa per un cable un tio tamany tres XL, amb més mandíbula k front i carregant un fusell d’assalt. en pocs segons en baixa un altre de tamany humà i amb capacitat de parla k els hi diu: “al k s’ha mogui el fregim. carreguem al ferit i després a tots vosaltres” 

“no miri, senyor policia, és k estem caminant el PCT, k és un sender molt bonic del k fins i tot han fet una peli i…” 

“k no és un pregunta. k pujeu a l’helicòpter i punto. i no feu emprenyar al meu amic k té molt mala òstia”

“ngrf.” sembla k va dir el sac d’anabolitzants. 

es veu k no havien donat encara amb els narcos i van montar una operació d’evacuació dels senderistes fins k aclarissin la situació. 

el ferit sembla k es va recuperar a l’hospital. poca broma, vam llegir k aquesta temporada ja han palmat dues persones per cops de calor. any d’extrems. rècords de calor al desert i de neu a la sierra. tb’ vam llegir k fa poc una noia va perdre la vida en caure per un pendent de neu i k als rius porten dotze morts en lo k va d’any.

en “dirty old man”, un trail angel de 80 tacos k va fent diferents seccions del camí per veure com ens va, ens diu k aquest any hi ha molta penya k s’està saltant la sierra.

arriba l’anthony amb una camioneta conduida per un noi k es dedica a avituallar als bombers. els paios s’han trobat una cascabell a la carretera i el noi l’ha decapitat amb una pala. “és mig kilo de carn boníssima.” ens ensenya el cos k encara es recargola i ens regala algunes begudes i xocolatines.

les cerveses al mig de la taula allarguen la conversa fins k sa fa de nit. és hora d’anar al cine. la peli és extremadament xorra, però el lloc és acollidor. una mena d’amfiteatre ple de cadires i sofàs vells i un taulell de fusta d’uns dos x tres metres pintat de blanc k fa de pantalla pel projector. aguantem fins la meitat i tornem a fer el sopar sota un inmens mar d’estrelles. un dia especial, inesperat i profitós.

l’endemà esmorzem amb la calma. mentre fem les motxilles ens adonem k ningú la té més grossa k nosaltres. carreguem menjar per 12 dies pq’ la idea és fer del tiron les 230 milles k ens separen de mammoth lakes. són 370km sense travessar cap carretera, sense cap contacte amb la civilització. ningú no ho fa això. la penya s’ho ha preparat més bé k naltros i surten del camí cada 3 o 4 dies per recollir els paquets k previament s’han enviat. a qui li expliquem les nostres intencions, ens mira com dient: “ai pobrets! aquests pleguen d’aquí 4 dies”

i aquí estem. un altre cop carregats com mulos. a l’extrem sud de la sierra nevada kaliforniana. testant-nos en un camí k fa anys k li teniem ganes. i tot i les incerteses k sempre s’ens presenten davant d’una empresa nova, ens agafem a la certesa de k ja sigui amb força o a trompicons… ens en sortirem.

FENT LES AMÈRIQUES

alamo square

avui és martes y trece, o algo així. són les sis i poc del matí i m'acabo de despertar a kennedy meadows, a uns 1900msnm, al sud de la sierra nevada kaliforniana.

fa dues setmanes, a algo així, k vam començar-ne una de nova. aquest cop a les amèriques. aquest cop a les del nord, les de l'última peli k vas veure (ara no em vacil·lis i em diguis k l'última k has vist és una iraniana amb versió original i subtítuls en català impol·lut estil pompeu fabra!).
vam aterrar a san francisco (amb retard, problemes tècnics) i una mena de metro però més car, el BART li diuen, ens va deixar al centre a la una de la matinada. havíem fet una reserva a l'international hostel, el lloc més assequible que vam trobar en una ciutat k s'ha tornat caríssima. no és el pitjor lloc on hem dormit però déu-n'hi-do. per 25$/persona compartiem habitació amb un australià i una japonesa. almenys l'esmorzar anava inclòs. llàstima que consistís en un cafè imbebible i una olla plena d'una pasterada viscosa amb la que tu mateix ta cuinaves els teus propis pancakes (una mena de tortita dolça) en una paella bruta amb un oli presuntament vegetal de color i olor inidentificables... com? que quina necessitat tenim d'acabar als llocs més cutres? doncs cap, però així és la vida.
vam passar el dia passejant per una ciutat k teníem gravada en un lloc privilegiat de la memòria. vam passar per la cheesecake factory a provar uns pastissos de formatge k ens havia recomenat la bego, però uns preus prohibitius (12$ el tall) ens van forçar a abstenir-nos-en. carai con la cuñá, va de punki però al moment gourmet sa torna elitista.

san francisco està plena de gents vivinet als carrers. es veuen moltíssimes tendes de campanya, improvitzades cabanes de cartrons i tot d'alcohòlics i malalts mentals tirant de carritos de la compra plens d'objectes trencats i inservibles. recordo que quan vam viure per aquí, fa uns quinze anys, ja hi havia molts indigents. era l'època en k en giuliani (el presumpte heroi de l'atac a les torres bessones) era l'alcalde de nova york. i a base de brutalitat policial i tiquets de bus gratuïts va aconseguir "solucionar" el problema dels sense-sostre a la capital del mundo mundial. el cas és k en aquella època molts van fugir cap a la costa de kalifòrnia. com he dit abans, molts tenen evidents problemes mentals. hi ha qui diu que l'origen de tot això ve de l'època d'en Reagan, k va tancar moltes institucions psiquiàtriques públiques deixant al carrer molta gent sense capacitat ni recursos. desconc les xifres, però és evident k el problema no para de créixer. i l'espectador, des del seu humil punt de vista, es pregunta si el culpable no és el propi sistema. en una societat competitiva, per definició, cada cop que algú guanya... algú perd.

en fi. vam anar a casa la barbara, una professora de castellà de l'escola a on havia treballat la marta. ens va acollir tres dies a albany, en un barri que li diuen el cerrito perquè hi ha un cerro petit. estada molt agradable. els ianquis, quan t'obren les portes és pq' ta sentis com a casa teva. el seu marit, en Tom, és botànic. i ara se'n va uns dies a les white mountains a estudiar un bitxito k està atacant el bristlecone pines, els arbres més vells del món. d'aspecte fantasmagòric, alguns arriben als 5000 anys.
ens expliquen k aquest any hi ha hagut rècord de nevades a les muntanyes. això ens farà canviar una mica els plans.

l'objectiu d'aquest viatge era fer una part del pacific crest trail (PCT), el camí de la cresta del pacífic. un sender k recorre més de 4000 km i 115.000 mD+ per les serralades de l'oest dels estats units, travessant kalifòrnia, oregon i washington. normalment es triguen 5 o 6 mesos en contemplar la ruta i naltros només disposem de dos i mig, o sigui k seleccionarem alguns trams prioritzant les zones de muntanya. lo primer k volíem fer era travessar la sierra nevada kaliforniana: uns 800km (+ ó - lo mateix k la travessa al pirineu) la primera meitat dels quals són totalment salvatges, entre 2.000 i 4.418m (mont whitney) i sense travessar cap poble ni carretera. però com deia, l'excés de neu ens aconsellava de retardar una mica l'inici de la ruta. així k vam decidir d'agafar-nos uns dies de panxing. vam passejar per les platges de point reyes amb la barbara, essent vigilats per les foques k jugaven a pet d'ones. vam parar a una pastisseria on hi havia una llarga i justificada cua, ja k hi servien els millors pastissets de canyella i ametlla k he provat.

un dia vam quedar per fer un cafè amb en mark, un altre profe de castellà d'hercules, l'antiga escola de la marta. ens dóna la mala notícia de k està molt fotut de salut, però viu el moment. ens explica amb el seu particular humor de viejo verde els darrers 6 anys k ha viscut a la xina ensenyant anglès.

després vam llogar un cotxe per baixar a san diego, per veurea a en rich i la joan: vells amics amb humor jove k fa uns anys k es van mudar aquí desde massachussets, ja k en aquest clima més benèvol els hi viu un fill (en keith), la jove i dos néts. k per cert ens van convidar a una barbacoa (amb jumbo-gambes, pq' el nen mimat no menja carn) el 4 de juliol, k és el seu 11 de septembre.

tot donant-li temps a k la neu es fongués a les muntanyes, vam passar uns dies a san diego. anavem a córrer 2 o 3 horetes de bon matí (a les 9 la calor començava a ser insuportable) pels desèrtics turonets circumdants. després feiem integració cultural americana: pale ale a la terrasseta de la típica casa unifamiliar de l'american middle-class (la brisa vespertina del sud de kalifòrnia és tremendament comfortable),  cata de vins a una pizzeria enfilada a un turonet envoltat de vinyes i amb vistes a la ciutat, fins i tot un dia ens van portar al safari park. naltros no som d'anar a veure bestioles engabiades, però van insistir en k tenien tiquets gratuïts a punt de caducar.

una gent encantadora en rich i la joan. ja fa 18 o 19 anys k els visitem de tant en tant.  la sensació k tenim és k per ells som algo així com uns excèntrics fills adoptius k no els hi donen gaires problemes i els hi fan prou riure.

Joan, Rich & Keith

vam agafar un bus (el greyhound, per on passen els perdedors de les pelis de perdedors) fins a bakersfield, un poble a on fa una calor insuportable nit i dia. ens vam allotjar en un motel amb piscina. l'aigua tenia un aspecte dubtós, però era l'únic lloc a on mitjanament s'hi podia estar. aquí vam acabar de fer les compres de lo k ens faltava per la ruta. i com k el transport públic en aquest país és molt més k millorable, al final, per mitjà d'una pàgina d'anuncis, vam contactar amb un tio k ens portés amb cotxe al començament del camí. dues hores, 60$, és lo que hay. o això o fer dit a 43º a l'ombra, amb l'agravant d k per aquí a rodalies, no hi ha ombres.

el tio era peculiar (la marta diu k s'assemblava al malograt philip seymour hoffman), una mica de por. quan va obrir el maletero per deixar les motxis, ens va tranquil.litzar una mica no veure restes de sang, almenys amb una ullada ràpida. després resulta k era maco i tot. alex: havia sigut ranger i militar. s'havia arruinat amb la crisi del 2008, moment en el k va decidir fer realitat el seu somni massa temps amagat. va emigrar de tenessee a los angeles per convertir-se en actor. porta 9 anys fent de cambrer, de taxista il.legal i de lo k faci falta. "us envejo. motxilla a l'espatlla i a viure la vostra pròpia aventura. jo tb' sortiria a caminar per la muntanya si estigués més en forma" deia mentre parava a un drive-thru i es demanava una pepsi gegant i unes papes fregides.

ens va deixar a walker pass, uns 1600m snm. devien ser les 4 de la tarda i estàvem a uns 38º. hi havia una zona d'acampada gratuïta i vam decidir quedar-nos i marxar l'endemà de bon matí. allà vam descobrir la figura dels trail angels. voluntaris k en el seu temps lliure es dediquen a ajudar als més de 3.000 senderistes k cada any proven de completar el PCT, ja sigui amb temes de menjar, allotjament, trasllats o portant aigua a llocs estratègics com aquí: al walker pass. alguns accepten propina, d'altres ho fan per amor a l'art. coneixem a l'april àlies alzheimer, k acaba d'arribar amb garrafes plenes i s'endú les buides. està encantada amb els senderistes. ens explica k fins i tot els hi deixava cerveses fins k va descobrir k les robaven uns frikis d'una autocaravana aparcada al començament del càmping. ens acomiada amb una abraçada i ens desitja molta sort.

la temperatura baixa una mica i per sopar ens acompanya una bonica posta de sol. la nit no és gaire tranquil·la pq' varios campistes motoritzats busquen lloc per dormir.

joshua trees al walker pass

sona un despertador al desert de kalifòrnia. son les 3 de la matinada. esmorzem sota una lluna plena k fa prescindibles els frontals. ens pengem unes motxilles tan carregades com les nostres emocions. ens dirigim cap a un senyal k marca el pas del pacífic crest trail. en comencem una de nova. comencem un nou cami...

EL MONJO

La nostra última aventura pel Nepal, de moment, és un experiment amb resultats diversos, diguem. Partim de la idea que ens va suggerir molt amablement el guia que vam trobar a Pokhara, però el desenllaç te'l vas trobant a mesura que vas avançant. Ja ens havia advertit el nano d'alguna zona que era impracticable sense guia, que fins ells de vegades es perden per la manca de camins i l'espessa vegetació selvàtica. Ei, i li vam fer cas. Vull dir que no ens hi vam fotre, ni amb guia ni sense. 

La ruta la comencem al poblet d'Aarughat, a uns 125 kms al nord-est de Katmandú. Res, 8 horetes de viatge especialment calorós, polsegós i tortuós cap al final, però amb un bon hotelillo per descansar. És aquí on van els que fan el trekking del Manaslú. Ens adonem que cal matinar molt per evitar la calor insuportable del dia. El primer matí ens pengem i ho paguem car. A més ens equivoquem en una pujada a migdia i decidim tornar enrere fins l'últim poble, Aarughat Bazar, menjar molta fruita i amanida allà, refrescar-nos al riu i matinar de debò l'endemà. Després d'una nit de molta xafogor, amb el ventilador del sostre espatllat i en companyia de molta fauna exòtica, a les 4 ens aixequem, fem una cafè amb muesli i ens encaminem cap a Basier, aquesta vegada pel camí bo.

  

companys d'habitació

El primer objectiu serà Ganga Jamuna, que sembla ser que és un temple a 2923m que tothom coneix. Però les indicacions que ens va donant la gent no coincideixen amb el mapa. Fem cas de la gent, tot i que quasi ningú parla anglès, només algú que diu haver treballat de guia. Fem molt de tros per una pista que sembla molt nova però que ens fa fer molta volta. Finalment arribem a Ganga Jamuna per uns corriols entre camps de blat de moro, i espantant alguna iaia. Trobem un profe d'escola amb les seves alumnes que ens explica que estan d'excursió. El "temple" penja d'una paret a 1850m, res a veure amb la info del mapa. Hi ha una gran escalinata que hi puja, molt currada sí, però la cosa és cutre a matar. Acampem a l'esplanada de sota, vigilant amb els trossos de vidre d'ampolles trencades que trobem. Saludem una parella de vells molt vells que viu allí amb el seu ramat de vaques. Plou durant la nit.

Mentre esmorzem acordem redirigir la nostra ruta passant pels poblets que hi ha per camins més baixos, evitant així les suades per pujades que ens deixen KO. En Zeus ja va prou escaldat. Tota aquesta pluja és neu a les alçades; confirmem que els camins són molt confusos i ja ens han advertit força vegades de no creuar la selva sols. Ahir un senyor ens va venir a trobar tot sorprès quan passavem pel costat del que semblava una escola i ens va portar a casa seva a fer un te. Volia saber què fèiem allí i assegurar-se que no ens perdríem. No ens va deixar marxar fins que no li vam assegurar que aniríem per on ens havia indicat. Ens volia acompanyar un tros i tot. Després d'haver passat per Dansing, Phulkarkha, Satdobato, Gumdi i Kintangbesi, vam arribar a Darkha Phedi. No et creguis, té la seva dificultat això de mirar el mapa i decidir on vols anar. Plegar el mapa però recordant el nom del poble per quan et trobes algú assegurar-te que vas en la bona direcció. En molts casos amb la dificultat afegida d'haver de deduïr que el que diuen ells correspon al nom que tu has llegit al mapa, i adonant-nos també que hi ha diverses maneres de referir-se al mateix poble, i diverses maneres d'arribar-hi. Total, que després d'hores del que semblava una gimcana interminable arribem a Darkha Phedi, plovent, és clar. Resulta que això són només dues cases. Hi ha gent asseguda en una taula a l'entrada d'una d'elles. Allí preguntem per un lloc per sopar i dormir. Un nano jove que parla una mica d'anglès ens diu que allí mateix. Parla amb la senyora de la casa i ens ensenya un llit de fusta sense matalàs, allí, al costat de la cuina. Perfecte; hi ha sostre i per 500 rúpies (uns 5 euros) ens donen sopar i llit.

Ens sentim molt observats mentre acabem de passar la tarda. Prenem el te que la dona ens ofereix i mirem les fotos que tenim a la càmera amb uns nanos que hi ha. La conversa es fa difícil i minimalista després que marxi el noi que parla anglès. Es veu que esperava l'autobús, de fet un tot terreny atrotinat. El dal bhat es fa esperar però és boníssim, acompanyat de llet de búfala. La família miren tots la tele ben apilonats abans d'anar a dormir. Sembla que avui tenen algun llit de menys. Naltros posem totes les mantes que tenim a la vista sobre la fusta per fer-la una mica més comfortable. Plou amb ganes durant la nit. A les 5 ens aixequem, ens bebem un te amb la senyora, paguem i seguim per unes escales ben empinades muntanya amunt.

Una altra etapa de la gimcana de pobles fins arribar a Kimtang. Això ja té més pinta de poble i al mapa ens indica que hi ha hotel. Amenaça tempesta o sigui que preguntem i ens dirigeixen cap a una botiga. Allí flipen una mica i diuen que d'hotel res. Passa un senyor que parla anglès i ens diu que ens esperem, que fa unes trucades. Esperem, bastanta estona. Aprofito per atançar-me fins a l'escola i veure si hi ha la possibilitat de dormir en un dels barracons de xapa que serveixen d'aules mentre construeixen la nova. Va caure amb el terratrèmol de fa dos anys però encara no han acabat ni els fonaments. La resposta és contundent: "Impossible!" Doncs res, seguim esperant. Finalment apareix un nano amb un crío agafat de la mà. Diu que ens podem quedar a casa els seus pares però que el seu pare és al camp i no li contesta el telèfon. Fa molts intents però crec que li fem pena i al final ens diu: "És igual, veniu, ja li semblarà bé". Son dos germans budistes que porten deu anys en un monestir de la Índia i han vingut de visita durant les vacances. En Phurba ens prepara un te i ens presenta a familiars i veïns. Som l'atracció del veïnat. Sembla que no passen gaires turistes per aquí.

Al final arriba el pare del camp. Treballa a l'hospital del poble. I la mare és una dona petita i molt riallera que ens mira amb molta curiositat. Conversem una estona a través d'en Phurba que va traduïnt. Quan li pregunto què diu el seu pare i quan ens vol cobrar per sopar i dormir, em mira amb cara de sorpresa i em diu que res, "Buda diu que s'ha d'ajudar als altres". Total, que ja havíem quedat que el sopar anava inclòs i, de fet, serà EL SOPAR, en majúscules, en companyia d'aquesta família tan acollidora. Conscients, ells i nosaltres, que segurament no els hi podrem tornar el favor, a no ser que tornem a viatjar a aquest cul de món.

Mentre la mare prepara el dal bhat pel sopar, ajaguda al terra de la fosca cuina, la cunyada i el seu fill, que també porta dos anys estudiant en un monestir budista a la Índia, em passegen pels camps que tenen al voltant de la casa. Plantat hi ha molt blat de moro i tomàquet, però també ceba, col, coliflor, carabassa i carbassó.

Amb el limitat anglès del fill m'expliquen que han pogut anar comprant terreny i engrandint els camps. Em conviden a acompanyar-los en una part una mica apartada on tenen dos bous als quals han de portar menjar. El camí és molt humit i ple de sangoneres que el nano no para de treure's dels peus i tormells. La mare segueix a la cuina liada amb el dal bhat i el dero, una pasta fosca com de pa típica del Nepal rural. Tot i que sopem junts, cosa poc habitual al Nepal, ells seuen a terra i naltros estem asseguts en un pupitre de l'antiga escola, la que va destruir el terratrèmol.

De fet, la casa de veritat d'aquesta família també va ser destruïda pel terratrèmol fa dos anys, però encara no han pogut reconstruir-la. Està al centre del poble, on són la majoria de cases afectades. Com ells, molta gent viu provisionalment en barraques o, com aquesta família, a l'estable dels animals, reconvertit en habitatge. Gaudim d'una vetllada excepcional i en som conscients. Ens sentim molt ben acollits i ells mostren interés per naltros. De vegades no calen les paraules per entendre't i les rialles de complicitat es fan evidents. Dormirem amb els pares a les antigues quadres, que són ara la seva habitació. La resta dormen a dalt. A quarts de cinc ens despertem amb música i pregàries nepaleses. Aquesta gent matina. Compartim el te que ens ofereixen i les galetes de cacahuet que tenim. Com que en Phurba ens confirma que no volen cobrar res, fem una petita contribució amb el paracetamol que ens queda, per l'hospital. Ens despedim amb abraçades i somriures. Tenim la sensació que marxem plens d'alguna cosa que no portàvem quan vam arribar.

Tornem a la gimcana, i no tardarem gaires hores a tornar-nos a adonar queno som on crèiem. Som a Deurali, ens informen. Treiem el mapa i recalculem sota una espècie de glorieta on uns nens ens han seguit i es van penjant dels ferros del sostre com micos. Son com uns petits gimnastes entrenant, però amb pantalons esparrecats i coses que els hi surten de lloc. En Zeus no pot evitar enfilar-se també després d'observar-los durant una estona. Es nota que ja té una edat, però déu-n'hi-do! Ens decidim pel camí fàcil: seguir la pista cap a Trisuli, fins que trobem un camí que es desvia per una aresta fins a Betrawati. Segons el mapa, clar... ja veurem quà passa. Com que els nens ja no tenen a qui impressionar també marxen. Sembla que acabem per sortir-nos-en...bé això sempre fins ara, de fet. Jo faig una bona patinada amb la pinassa que em regala algun blau i rascades. Fa moltíssima calor, no trobem aigua per enlloc i aquí ja fa temps que van liquidar la selva. Ara només hi ha pins tristois, molts amb els troncs cremats (aquesta obsessió per cremar-ho tot no l'entendrem mai). Els poblets que passem tenen molta runa, les cases estan esquerdades i veiem molta gent contruïnt-ne de noves. Mentre agafem aigua d'una mànega que hem vist, un noi ens ve a donar conversa i ens ofereix un préssec, petit, verdós, però boníssim.

escola i profe improvisats

Finalment, a la tarda arribem a Betrawasi. Punt i final a la nostra ruta experimental. Hem decidit passar la nit aquí i al matí agafar un bus a Katmandú. Una bona amanida de cogombre i tomàquet  i unes cerveses fresquetes ens alleugen una mica la calor que patim. Al matí, l'últim viatge turtuós en bus i l'última baralla amb el taxista perquè, com ja és habitual, ens vol cobrar més del pactat.

Els dos darrers dies els passem a Katmandú i, tot i que ja hi hem estat bastantes vegades, sempre té alguna cosa més per oferir-te. Sobretot quan saps que marxes... llavors el veus amb uns ulls diferents i vols retenir-ne els detalls: colors, olors, gent, imatges, sorolls... Adéu Katmandú, adéu Nepal... fins la propera!

I gràcies per tot...