dimecres, 28 de setembre de 2011

SCL

aixó es l'aeroport de santiago.
soc aquí cremant els darrers pesos. ben invertits en una pinta de kunstmann.
lo penat ha marxat a tres de cinc. jo he posat el desper a les set. amb la ideia d'anar a correr i despedirme de la verge k hi al turonet k tenim darrera la chimba (l'alberg, un lloc collonut,tu), peró m'he quedat fent mandres sota el nórdic de ploma. intentava repassar el viatge, peró el cap se m'n anava por otros derroteros. mandra plàcida, per aixó. acceptable esmorzar. "gracias por todo. hasta otra". metro. bus. poques cues per facturar i per passar l'aduana. i molt de temps al limbo aquest del tax free/astronomic prices. m'he repassat tots els llibres de fotografies (algunes ja familiars) de xile.
i despres de deu setmanes por esos mundos("porqué tienes que irte tan lejos?" "...un besazo, guapísima") m'n torno cap a una casa k encara no conec. i ja estic menjantme la olla sobre k cony preparo diumenge pq' dinin els psicopates aquests d'atrapalakabra.
hi han ganes de tornar, peró...
...saps? hi ha gent (fins i tot alguna molt estimada)k diu k viatjar durant molt de temps cansa.
home (dona tb', per ser políticament correctes), es cert k t'aprimes i t'enfades. peró no em faria res k l'avió s'espatllés (algo poc serio, no fotem. k pogués aterrar i tal) a algun lloc d'aquest meravell'os continent, i em diguessin: "ves a dar una vuelta de un mes o así a ver si lo arreglamos".
viatjar mola. es un privilegi totalment antiecologic k'ns aporta el mon capitalista del k tant reneguem mentre prenem una cervesa importada del centre d'europa sentats en una cadira made in china.
contradiccions incloses, m'ncanta la sensació k tens quan just acabes un viatge, i ja estas pensant en el seguent.
i si penses en repetic lloc. es k malgrat els kilos perduts i les inevitables emprenyamentes, ha valgut la pena.

ens veiem aviat.

EL TATIO

el tatio és un camp de géisers ubicat a uns 90km al nord d'atacama, a 4300m d'altitud. hi ha cap a 80 surtidors. lo k passa es k a la tarda quasi no es veuen. és millor de bon matí, quan hi ha més contrast de temperatures. naltros vam arribar a la tarda i ens vam quedar a dormir al costat de la caseta dels guardes.
"podeis acampar ahí, donde estan esas piedras"
coño! i si montes una zona d'acampada, no podries treure les pedres?
després, quan el biruji arreciaba, es van enrotllar i ens van deixar cuinar sota cobert.
"ahí en el suelo, la mesa no la podeis utilizar"
més tard van llançar la casa por la ventana i en un alarde de generositat ens van encendre un llum. un luxe, tu.
al matí el termòmetre del vitara marcava -11º, i tropecientos gringos vinguts de san pedro esperaven mig glaçats la sortida del sol tot caminant entre fumaroles. pupurris de gent k's llevaven a les 4 de la matinada en busca de la millor foto. suportant el fred amb més renecs k dignitat:
"joder, que frío!"
"es ist scheiße kalt!"
"it's fucking freezing!"
"putain qu'il fait froid!"
"la puta, quin fred!"
però les imatges valien la pena. i quan el sol començava a acostar la temperatura a zero, hi havia qui s'atrevia amb una piscineta termal i tot.
un lloc curiós el tatio. una sorpresa perduda k va molar trobar.

I TRUST NO GOD, BUT I'VE SEEN THE FLIGHT OF THE CONDOR

hi ha dies k't mous per inèrcia. per una inèrcia k potser no comprens. tot i així et mous.
fins i tot aquests dies (o especialment aquests dies) pots apendre alguna cosa, obtindre algun premi.
la contemplació del vol d'un cóndor de tres metres i mig d'envergadura, donant voltes a 20 metres del teu cap, t'ensenya k'l món girarà igualment amb tu k sense tu. i k es decisió teva de pujar al carro o no.
i si t'ho diu un cóndor... hi puges.
P.D. és el segon cop k tinc una conversa amb un ocell. cal k'm preocupi?

dimecres, 21 de setembre de 2011

ESTA VEZ NO HAY PALABRAS

ARICA

em vaig despertar de la migdiada amb mal de cap. el vino es pa la noche, cojones!
la tarda era tranquila i la brisa marina enviava una frescor salada. i tot i k el sunnydays es un alberg molt agradable, no em volia quedar allà.
havia d’anar a córrer.
amb les trabuco quasi reventades ja i la roba mig bruta de precàries rentades, vaig sortir escopetejat cap a marc.
el passeig marítim estava ple de gent aprofitant les darreres hores d’un llarg cap de setmana de fiestas patrias.
canalla, molta, jugant amb estels de totes les formes i colors. els adults : uns tirats a la sorra, al mig d’un cercle d’ampolles buides, d’altres retratant a la nòvia (k s’ha empollat darrerament les revistes de models) amb una càmera k sembla recent estrenada. els cotxes a la sorra. la marea baixa. i uns quants surfistes gaudint d’unes ones k arriben ja cansades a la costa.
de fa uns dies k em fa mal l’esquena, i a mida k passen els minuts, noto k tot torna al seu lloc.
sento la sobredosi d’hematocrit k porto a sobre. en garmin diu k vaig a 4 minuts, tan ràpid com em deixen les cames. el cor va sobrat, deu pensar k vaig collint floretes. els isquios en canvi m’avisen k fa dos mesos k no faig estiraments.
“tio, k vas molt ràpid i això és sorra de platja”
“sí, però està dura”
“sí, ja, això diuen tots”
la sensació es collonuda, et sents volar. com els voltors de cap vermell k planegen a pocs metres de terra.
em segueix amb la mirada un pelicà k’stà impassiblement apalancat a la sorra. ningú se'l mira. deuen estar acostumats a aquest tipus de fauna, penso.
adelanto a unes ponytail k han sortit de gresca i esquivo uns nens k corren a mullar-se els peus.
veig un paio k ve corrent en direcció contrària. té un estil de pena, pobre bèstia. segur k corre maratons el desgraciat. quan s’acosta, veig k afluixa, em repassa de dalt a baix (en realitat va ser de baix a dalt, però em sembla k’s diu al revés, oi?), gira i es posa a córrer al meu costat.
“tú no eres de aquí, verdad?”
“no, soy de barcelona” –no fa cap menció al tal alexis.
“eres maratonista?”
“sí”
“ya se te nota. yo también”
no sé si es un cumplido o el kabron tb’ pensa k corro de pena. així k per ser neutral, contesto:
“sí, a ti también se te nota”
“y qué marca tienes?”
“últimamente estoy haciendo 3:15 ó 3:20 ”
el tio treu pit (una mica, no et pensis, k’nem xerrant a 4’20”) i diu:
“yo bajo de tres. este año hice 2:56’ en santiago”
penso: “aprofita xato, k tot s’acaba”
però dic: “está muy bien”
“y en españa teneis muchas competencias?”
“sí, hay temporadas en que podrías correr una maratón cada semana”
“huy, pero eso no es bueno. yo corro una o dos al año”
la resposta seria molt llarga i opto per no dir res. correm una estoneta en silenci amb la vista perduda endavant fins k ell diu:
“bueno, me vuelvo, que voy en dirección contraria”
“vale, cuidate”
“hasta luego” la platja és molt llarga. faig una estoneta més fins k decideixo tornar. ara tinc la ciutat de cara, amb el morro de arica al fons: un penyassegat de 110m k presideix el desèrtic paisatge. i tb’ es veu el port, k no fa festa. varis mercants plens de contenidors fan cua per entrar a descarregar, i empetiteixen les dotzenes de pesquers k’squitxen l’oceà.
sense decidir-ho, noto k augmenta altre cop el ritme. em deixo portar i m’abandono als pensaments. no sé deixar la ment en blanc, però sé deixar k vagi a la seva.
quasi de cop, prenc consciència de k la gent està quieta. tots amb la mirada enfocada a la mateixa direcció. alguna cosa em diu k pari i de seguida aprenc k val la pena. el soroll de les ones torna a acompanyar al de la meva respiració. a l’oest, el cel s’ha tornat ataronjat i el pacífic es traga el sol amb una lentitud mesurada.
ningú sembla espantar-se.
duen saber k demà tornarà.
...pues tornarem.

dimecres, 14 de setembre de 2011

NUNCA MAIS

a casa, de vegades, ens queixem de les organitzacions de les curses. però quan surts fora, de vegades, aprens a valorar el k tenim allà.
era un 10 de setembre k vaig córrer una marató de muntanya a les proximitats de santiago de xile. una del circuit de 42K de salomon.
i em va servir per constatar k córrer per muntanya es un esport de pijos en aquestes latituds. i tb’ k els pijos tenen cotxes molt macos però no saben organitzar una marató.
em vaig inscriure fa 4 mesos o algo així, i el pagament va anar sense problemes (fora de castillo de locubín, pagar mai es un problema).
havia de ser un recorregut de mitja muntaya amb sortida i arribada a la laguna aculeo: una zona d’esbarjo al sud de santiago amb càmpings i tal i tal. sort k no vaig reservar res. pq’, cual fue mi sorpresa, k chequejo la web dues setmanes abans de la cursa i ma trobo k han canviat, no només el recorregut, sino tb’ la ubicació de la cursa.
ara és al nord de santiago, a la hacienda santa martina, un complexe lúdico-esportiu luxós i pijo donde los haya.
al web màgic, t’informen k el dijous tal, has d’anar obligatòriament a recollir el dorsal i assistir a una xerrada tècnica. busco la ubicació al google. “al cul del món”, diu. “estrany”, penso. i decideixo anar a inspeccionar pq’ el dia D no hi hagin problemes. el pobre carles m’acompanya. no ho trobem. no trobem el puto lloc després de patejar tropecientas quadras. preguntem. nadie sabe.
torno a mirar el web. sorpresa. “información de última hora. hemos canviao el lugar de recogida de dorsales. la hora y la obligatoriedad de asistencia se mantienen.”
va parir!
diu k si disculpem per les molèsties ens conviden a un pica pica.
que kabrons! que fàcil k m’han comprat!
el nou lloc està a l’altra natja del cul del món, però almenys existeix!
no està mal. hi ha cervesa.
“me das otra?”
“eem, corres el sábado?”
“sí”
“bueno, ten. suerte”
com k al web no descriuen gaire bé com anar al lloc de sortida, ho pregunto. en persona no ho descriuen gaire millor. no goso preguntar res més. quin lio mental!
l’endemà vaig a inspeccionar (per no tenir problemes el dia D, ja saps). el pobre carles s’apunta.
de bojos. tot el matí a fer punyetes. preguntem. preguntem molt i no aconseguim res més k “paquí, pallá”. la gent s’enrotlla com els cables de l’ordinador, però encara k no ho reconeguin, nadie sabe ná. només un paio reconeix no tenir ni ideia, però no ens deixa marxar abans de descriure'ns tot el merchandising del barça k té a casa. “aquí en chile todo el mundo es del madrid. yo soy el único del barça. ya es casualidad, no creen?”
i una polla! si diuen k han fitxat un xileno, i està tothom aquí k no caga amb lo culé. (ja,ja... un acudit...ja,ja... caga-culé... ho pillas? ja,ja).
a punt de rendir-nos, entro en una urbanització d’aquestes enmurallades a prova d’intrusos, i jurant-me k es l'última vegada, li pregunto al de seguretat per la (beep!) hacienda martina.
“ve ese camino que sube a aquel cerro?”
“sí”
“es por ahí”
gúndéu! ja t’hagués pogut trobar abans a tu, hombre de diós.
vale. misión cumplida. ja sé on és la cursa. el dia D aniré relaxat de l'òstia!
dia D, 6AM.
“pi-pit, pi-pit”
esmorzo a la chimba hostel amb uns argentins k s’n van a esquiar.
40’ de conducció sense trànsit i arribo a puesto amb les primeres llums d’un dia k s’anuncia esplèndid. gent de la seguretat del recinte per tot arreu, no fos cas k ens enduguéssim un llac o algo així.
“buenos días. ¿dónde es la salida?”
“allá abajo, a la izquierda”
veig les banderoles de salomon. “¿y dónde dejo el coche?”
“allá arriba, a la derecha, junto a las caballerizas”
¡coño!, penso. “y abajo no hay aparcamiento?”
“sí hay pero no se puede. ¿ve usted las caballerizas allí arriba?”
“las distingo, mas bien”
“pues ahí puede aparcar”
“vale”
ens regalem un “gracias” però ens mirem amb cara de “que te den”.
els 800cc del chevy spark són justets, i en primera rugeix com un dimoni la pobre bèstia. a les caballerizas hi ha una bona vista del k s’intueix com el recorregut de la cursa. uns turonets enfarinats a tir de pedra. k es deuen aixecar desde els 2750 del sostre de la marató, fins poc més de 3000. i darrera, al fons, la gran muralla andina. gegants de 6000m, blancs com la neu (pues claro! si están nevaos! ...pardillo!) retallant-se contra un cel blau com...com... (venga pardillo, a ver que dices ahora?) com... bueno, d’un blau molt maco (que pena!).
deixo el cotxe. constato k m’he descuidat el gps, i el xip...i la roba de recanvi... que desastre, rediós!
vaig a la sortida. donen esmorzar. interessant. queden 40’ però...
“¿y esto qué es?”
“brownie”
“¿y eso?”
“jugo de papaya”
“¡caramba! ¿y eso?”
“pinxos de fruta”
“anda, pero si teneis cereales... y yogur!... ¿puedo?”
“sí claro. oye, ¿tú corres hoy?” (que guapa k era, i casi no m’hi havia fixat)
“sí, la de 42”
“pues nada, suerte”
que bo! m’ho vaig menjar tot. però no vegis quina caguera! vaig entrar al lavabo k hi havia cua, i quan vaig sortir ja no quedava ningú. “pobrecillos”, vaig pensar. però no es k fugíssin, es k era tard.
van donar l’escopetasso k encara m’estava recolocant lo calçotets. vam sortir els de totes les distàncies alhora, com en una orgia de psicòpates aborrits de la rutina. apa a correr por los cerros!
a la cursa hi ha vuit avituallaments, i et trobes... vuit persones. no hi ha ningú més ni a les cruïlles, ni d’assistència per si prens mal. a més la senyalització era pèssima. semblava més una cursa d’orientació. la gent començava a estar fins els dallonsis, sobretot els argentins: “estos boludos no saben ni organissar una competenssia, pibe”.
jo m’ho prenia el millor k podia, però tampoc vaig aguantar gaire. allà al km25, en teoria, havíem d’assolir el punt més alt. fins aquí, tot i havent anat molta estona camp a través, el camí era més o menys evident, però més endavant no es veia gaire clar. anavem un grupillo de 5 corredors, entre el 8è i el 12è, k’anavem fent l’acordió desde feia una estona. i li vam preguntar al tio de l’avituallament.
“¿estamos ya en lo más alto?”
“no sé”
“pero ya no debe quedar mucho de subida, ¿no?”
“no, ya falta poco. y luego es todo bajada... creo”
i clar, ens vam perdre. i aquesta va ser grossa. vam pujar i pujar. sense marques ni res per un corriol k semblava evident però k ens allunyava del recorregut k semblava lògic. i fastiguejats vam pujar un cerro per veure k l’havíem liat. vam veure una línia de corredors al quinto sacramento femenino, apurats muntanya avall com posesos. i naltros allà perduts enmig de la neu i la natura i la mare k’ns va parir. dos argentins, dos brasilenys i un maresmenc sense ganes d’explicar un acudit. i la meva fortalesa mental va dir “a tomar pol culo”. i el cansament acumulat i unes baixades de “p’habernos matao”, van fer la resta. vaig trigar quasi tres hores en fer els 15km k quedaven de cursa, i era casi tot baixada. tot xino xano. a gaudir del paisatge i a menjar tot lo k’t donguin. avui ja has corregut prou.
dels k anàvem junts, un brasiler encara semblava més rendit k jo (un brasiler a la neu!), però fins i tot ell em va passar quan faltaven un parell de kms.
el puntasso va ser k van aparèixer tot de cóndors (potser esperant k algú s’escogorciés) de darrera els penyassegats, o quan creuaves alguna collada sortia una d’aquelles bèsties gegantines i et sobrevolava o es posava al costat durant uns segons. a només 15 ó 20m de distància. no sabies si per vacil.lar-te o per calcular lo rostit k estaves. fan entre 50cm i un metro més d’envergadura k un voltor pirinenc, però aquestes moles andines abulten el doble k els nostres rapinyaires.
els darrers km van ser insufribles. veies l’arribada allà mateix però et desviaven per tots costats. a les dues últimes voltes absurdes, passaves a uns 50m de la línia del final. vaig pensar fins i tot en retirar-me, i al final continuava més per curiositat k per orgull.
i vaig arribar amb més pena k glòria i amb una mala llet de l'òstia k es va esvaïr qua em van posar davant un plat d’amanida “con aceite de oliva, que en chile tambien tenemos” i un altre de raviolis “rellenos de parmesano y con salsa de tomate y albahaca con carne de soja. ¡muy ricos!”
de veritat, mira k és fàcil comprar-me. quina manca de dignitat!
ple de fang i suor i... i coses. em vaig dutxar i em vaig tornar a posar la roba bruta. era igual, pq’ encara havia de pujar a las caballerizas de los sacramentos masculinos. es com si et fan pujar per can martinxu un cop has acabat la cursa.
gúndéu!
mira k tenia ganes de córrer una marató a l’amèrica del sud, però mira lo k’t dic: NUNCA MAIS!

P.D. ja, ja!

dilluns, 12 de setembre de 2011

LEAVING SANTIAGO

per fi ens dirigim a les muntanyes amb opcions fins i tot de pujar-ne alguna. ara som en un bus en direcció calama (un poble miner prop d’atacama), patint les insufribles pelis dels busos sudamericans. són les mateixes k al perú, tu. salten la frontera com canguros entusiastes.
i deixem santiago després de fer una marató k ens ha fet perdre un parell de dies i molta paciència. amb una organització pèssima fins l’absurd. em quedo amb les impressionats vistes dels andes k el recorregut oferia, amb 6000s retallant l’horitzó al seu gust. o amb la soledat del corredor de fons per haber-me perdut incomptables vegades degut a una patètica senyalització. o a la companyia dels còndors, k apareixien inesperadament darrera una roca o al pas d’alguna collada. de vegades només a 15m de distància, com per vacil·lar de la seva descomunal dimensió.
llàstima del mal muntatge, pq’ els ingredients hi eren.
bueno, nunca mais.
i marxem de santiago quan ja hem après a conduir pels seus carrers. i deixem les seues 5 milions d’ànimes envoltades pel núvol de pol·lució més dens k mai he vist.
i ens n'anem als deserts i als volcans
...a lo k haviem vingut.

dijous, 8 de setembre de 2011

NO STRESS

es k a valparaiso es menja molt be. i com t'ho has de pendre?
pues prent-ho be.
portem gairebe una setmana per aqui i no hem fet gaire cosa mes k menjar i arreglar el mon amb una ampolla de vi buidant-se al mig de la taula. hem provat de fer monte, no et pensis. pero es k hi ha neu tova i fatigosa a partir de 1500, i el temps tampoc acompanya. a santiago i rodalies, a l'hivern li costa marxar. i si l'alternativa es apalancarte a un refu de muntanya amb grans finestrals, contemplant els cims nevats i escoltant la pluja, a l'escalfor d'una estufa de llenya amb bon menjar i bon vi xilé. pues que has de fer?
llàstima k el de la perilla sigui tan calvo, si no encara arrodoniriem el moment.
vam començar a la vall del tricahue (a uns 300km al sud de santiago). anomenada aixi per un lloro k habita a les fagedes de la zona. la ideia era pujar el descabezado grande. k no es un mataroní k hagi perdut la olla, sino un volcà de 3900m. pero en dimitri, un belga alt i prim com un sant pau (es diu aixi?) k guarda el refugi, ens ho va treure del cap.
"llevan esquis?"
"no"
"i raquetas de nieve?"
"no"
"pues olvidenlo"
"vale. hay algun sitio donde comprar comida por aqui?"
ens vam fotre una bona patejada amb neu fins el genoll, per aixo. per k no sigui dit. i despres vam visitar unes fonts termals amb unes saunes naturals en unes coves de vapor. tb' vam veure condors i unes guilles ben alimentades, i fins i tot un woody woodpecker coma quell dels dibuixos animats. si home aquell k feia "paraparara, paraparara, para, para, pararà". no t'nrecordes? aquell k semblava un pitufo perdut al londres dels 80's, blau tot ell i amb la cresta vermella.
en dimitri, k tb' corre com un sant pere (no, em sembla k aixi no es diu) em va ensenyar alguns caminois de la zona sota una gebrada matinal k tallava l'alé. i despres de la imposibilitat d'enfilarnos a les alçades, vam canviar de zona. vam anar fins el cajon del maipo. una zona minera a una hora de la capital a on s'aixequen alguns 6000's glaciats. ens els vam mirar de lluny pero ens vam conformar amb una excursioneta fins a cota 3000 abans k es gires un vent fred com els peus d'una dona. al refugio aleman a on ens vam allotjar (mes hotel-restaurant k refugi per cert) vam coneixer a en guillem: un mallorqui a qui una xilena va arrossegar aqui fa cosa d'un any. i k resulta k va treballar a la fundació maresme.
curiós aquest pañuelo.
i a falta de montañas, buena es la costa.
valparaiso te un encant entre decadent i emergent o potser tot lo contrari. ciutat colorida donde las haya. esquitxada de grafitis ben currats la majoria i assentada sobre empinats turonets, sembla un san francisco petit i a mig fer. o mig desfer, depen de com t'ho miris.
avui pugem a santiago, k d'aqui dos dies hi corro una marató. i despres al nord. a veure si les condicions ens deixen pujar algun cim. amb lo penat no gaire ben aclimatat. pero ell es fort... i te fe...

dimecres, 7 de setembre de 2011

EL PERÚ


el perú es la polla, tu!
de debò. és per anar-hi. i sobretot per tornar-hi. veus tants llocs i tantes coses per explorar a fons, k de seguida penses en un viatge més limitat en els desplaçaments.
lo millor, la gent. en general, a quasi tot arreu, la gent és molt amable i agraeix la conversa. té fama el país de perillós, de k’t poden robar a cada cantonada. pero prenent certes precaucions (les mateixes k a barna o madrid, no et pensis) i amb una mica de sentit comú, la veritat és k no es fàcil veure't en problemes. saben k el turisme es un “filón” d’entrada de divises. i el turista està vigilat i amb la sensació de protegit. molts hi viuen dels dòlars del gringo.
naltros hi tornem segur. ens hem enamorat d’alguns llocs (cordillera blanca, cañón del colca, península de capachica...). i és k amb bones dosis de paciència i ganes de rebuscar raconets, trobes moltes joies al país dels inques.
de vegades tb’ et canses, no et pensis. de la impuntualitat general, de les informacions errònies k’t fan anar de bòlit, de pagar més per norma (bueno, no. pel color de la pell, diguem-ho clar), de suplicar el paper de wàter, de qüestionar-te el significat del k tu entenies per “aigua calenta”... dels busos. això mereix un capítol apart.
per norma són còmodes, sí. però hom se santigua just abans de pujar-hi. i de seguida entens per què. als diaris, és normal llegir notícies d’autocars estimbats amb morts i fetges per tot arreu. sembla k la filosofia és k si déu vol k visqui, pues viuré. i si el paio me quiere recoger en su seno, pues content k m’en hi vaig. me llegó la hora. així de simple. però clar, no fotis company, k jo sóc ateu. i a més d’aquests radicals k’s pensen k morir-se és una putada. per déu (pel teu) ves pel teu carril! no adelantis a la corba! si arribarem tard igualment, si és norma! però k no veus k algun dia algú no s’apartarà per molt d’èmfasi k hi posis tocant el clàxon?
al final et deixes anar. i si no creus en déu, almenys creus en la sort.
i ens vam acomiadar del perú fent una passejada pel canó del colca. un lloc a on els cóndors et deleiten amb el seu vol plàcid i majestuós. el barranc té més de tresmil metres de profunditat, el doble k el del colorado. i bueno, si has vist el d’arizona i no recordes com fer operacions de trigonometria, la veritat és k aquell és més espectacular. però no et pensis, si te'l mires bé i tens ganes de perdre't uns dies, aquest té recursos per embaucar-te. a banda i banda, tens geleres penjants i volcans de 6000m. hi ha runes perdudes inexplorades. tb’ pots trobar fonts termals i poblets amagats al fons de la vall, fugint del desert i aprofitant els nombrosos oasis k surten de les parets de mil colors. naltros vam fer nit a un d’aquests exhuberants punts d’aigua. i els locals s’han montat uns bungalows pels gringos i unes piscinetes d’aigua tèbia k’t reanima després d’una llarga patejada. tb’ tenen cervesa a un preu raonable. què més vols?

a arequipa, encara vam tenir temps de trobar els catalans de la quebrada ishinca. unes cervesetes per intercanviar experiències van constatar k pots veure coses diferents encara k visitis els mateixos llocs. la màgia de viatjar, deu ser. tb’ vam trobar al nano d'illora. i a en raphael (al cantant no. a l’alemany de huaraz), a lima en un vegetarià dels hare-krisna. un pañuelo, tu.
i vam trobar un país. un lloc k portarem ben endins i k ens ha deixat les portes obertes per quan la butxaca ens deixi tornar.
...COMPREU OLI! COMPREU OLI!!!

diumenge, 4 de setembre de 2011

Crònica des del món real

Avui he anat a córrer després de més de 50 dies sense fer-ho. Pensava fer 20 minutets per pla fins a Lourdes d'Arenys de Munt per veure què tal reponia el tormell però he notat com la sobrecàrrega que porto de glòbuls vermells m'arrastrava pujada amunt un cop passat el santuari de Lourdes, amunt per les ziga-zagues de corbes sense gairebé ni esbufegar. Sabia que seria millor fer mitja volta perquè ja eren quarts de nou del vespre i s'estava fent de nit, però òstres amb els glòbuls vermells! Qualsevol fa mitja volta quan estàs fent una pujada que ni t'enteres que va amunt. Total que pensant a la pròxima corba giro, a la pròxima corba giro... he arribat a dalt de la pujada, quasi a can Fàbregues (sí, de la parentel·la d'en Cesc) i com que no m'ha agradat mai això d'anar i tornar pel mateix camí, he decidit fer la baixada per la drecera que va a parar darrera el restaurant de Lourdes tot passant per dintre el bosc frondós. Tot això ho he pensat completament conscient que s'estava fent fosc i que no portava frontal. Però és que m'agraden els finals no previsibles... i recordem que, de fet, jo només anava seguint la voluntat dels glòbuls vermells aquells. Tot i que amb prou feines es veia els corriol, he disfrutat com un camell baixant pel mig del bosc. Tant temps sense córrer! Això crea adicció, ja ho sabeu molts de vosaltres. He arribat de nit però amb els tormells sensers i més feliç que un tornavís. Ja veurem demà si el tinc inflat o no.
Llàstima que no portava rellotge perquè m'hauria agradat saber quan temps he estat; la sensació era que anava volant com amb un motoret... Que algú m'obligui a entrenar sisplau!!!! ...abans no se m'acabi la càrrega de glòbuls vermells.
Aviat hi ha la cursa d'Arenys i he de fer bon paper al poble...



El Corral del Forn (Can Fàbregues)

divendres, 2 de setembre de 2011

EL BOLLO DE CREMA

doncs tot passejant per santiago. ubicant-nos. buscant informació. bueno, rebuscant, diria jo.
i l'altre dia, després d'un menú de 3€ en un xiringuito on ens van jurar k hi anaven a dinar l'adrià i l'arguiñano, vam comprar un bollo de crema. estàvem tips pel dinar, no et pensis. pero hi ha coses k t'entren per la vista de tal manera k no els pots dir k no.
jo vaig decidir k me l'emboliquessin per remullar-lo en un posterior cafè k ja tenia en ment (pq' després diguin k no tinc visió de futur). però el menda k m'acompanya aquests dies, deu tenir por d'una inminent destrucció planetària o alguna cosa així. pq' encara k tingués els pantalons descordats a causa d'una panxa amb clares intencions de fugir en forward direction, el nen volia menjar encara més. i ara. tant si com no... per si de cas.
els bollos estaven ben farcits de crema. suaven una mena d'oli k'ls hi donava un aspecte brillant alhora k'empastifaven tot el sucre d'aquest farinós k li posen per sobre a aquest tipus de pastetes. semblaven apetitosos de veritat, si es k t'agraden aquestes guarrades.
el dependent, potser espantat pel nostres ulls fora d'òrbita, en un intent de salvaguardar la seva integritat física, va oferir de posar-nos més sucre per sobre.
jo no em vaig atrevir a sobrecarregar encara més el pastisset, k ja suquejava sobremanera. però el company, un cop aclarit k no hi hauria sobrecost, va esbossar un somriure d'orella a orella i va pronunciar quelcom k va sonar algo així com: "siiií, maaaás!".
es k no té mesura. pels atestats carrers de santiago. no era fàcil clavar-li les dents a una cosa k no li entrava a la boca. la crema sortint disparada cada cop k pressionava el bollo per darrera. el sucre farinós aquest, volant per tot arreu, sobretot quan la bèstia estornudava per manca d'aire. és k ningu li ha explicat k s'ha de respirar entre muerdo i muerdo? els ulls sortits, magnificats pel vidre de les ulleres. les dents impregnades de crema, pasterada de sucre i alguna cosa k encara no he identificat (et mantindré informada quan ho descobreixi). tota la roba, nova de trinco, tacada d'un polsim pastelós k feia remenar la cua als nombrossos i simpàtics gossos k habiten la capital xilena.

un despropòsit, tu.
la dignitat, carles. k tenim una edat. k hauríem de tenir una presència. carles... la dignitat.

dimecres, 31 d’agost de 2011

SANTIAGO

en zus i lo penat.
sans i estalvis a santiago de chile. comencem una altra aventura. amb una variable k no teniem al perú.
el vi. el vi xilè. òstres! comencem bé.

dimarts, 30 d’agost de 2011

CHACHANI

vam arribar a arequipa, la ciutat blanca, amb la ilusió de pujar volcans. el tormell de la marta havia reposat bé durant els 60km i 6000m de desnivell acumulat del treking del salkantay.
però arequipa no és huaraz.
si tens diners, et portaran allà on vulguis en unes condicions semblants a les k et prometen. si vens amb poca pasta, més val k t’armis de paciència, pq’ la informació es escasa o errònia. i les agències, en el millor dels casos, et fan ballar fins l’últim moment.
tot i així, si tens temps, hi ha algunes opcions.
naltros volíem fer un sismil abans de marxar del perú. així de fred. només per la xifra. i la opció més factible era el chachani. vam aconseguir k un 4x4 ens pugés per 4 vegades més de lo k pagues a huaraz. per la desèrtica pampa. amb vicunyes salvatges pasturant als peus del misti, un cono perfecte de 5822m.
fins al camp base (a 5200m) només camines una horeta per un colorido paisatge volcànic. a la k marxa el sol, t’amagues ràpid a la tenda. pq’ fa fred i pq’ l’endemà et lleves a la una de la matinada. un cafè i unes galetetes són l’únic k t’entra a aquella hora.
i amunt.
per una tartera d’aquelles de pasito palante, pasito patrás, i amb un fred k pelava l’ànima: naltros amunt. sense aire que inflés els pulmons, ni líquid que humitegés la gola (les cantimplores van quedar totalment congelades en qüestió de minuts), naltros pujàvem instintivament. fins k els llampants colors de l’horitzó van anunciar un nou dia amb l’estelar aparició del sol.
rajos k’ns escalfaven quan podíem arrasserar-nos del vent. k arrencaven un somriure dels nostres rostres fatigats. k’ns van obrir via fins al cim del chachani, a 6075m sobre el nivell del mar. amb un panorama inmens. amb arequipa als peus i el seu milió d’habitants preparats per un altre dia frenètic. amb el misti, el pichu-pichu i l’ubiñas flanquejant la laguna de salinas. amb l’ampato, el sabancaya i el hualca-hualca convidant-nos a anar al cañon del colca. amb el gegantí coropuna saludant-nos desde el nord.
el vent glaçat no ens deixa romandre al cim gaire estona.
la baixada es divertida i rapidíssima. i una sopa calentoneta té un cert regust de triomf. la sang torna a carregar oxigen i aliment. a la tornada, un cop carregades les motxilles al hilux, encara puc córrer una horeta per relaxar les cames. a 5000 metres no hi ha gossos k’t persegueixin. fins i tot comparteixo uns metres amb un guanaco abans no abandona el camí.
en 24 hores des k vam sortir, tornem a estar a arequipa.una sensació rara per ser una muntanya tan grossa
el chachani, es diu.

SALKANTAY


doncs per anar al machu picchu, vam triar la ruta del salkantay.
el camí més conegut és el camino inca. tan solicitat està, k l’has de reservar amb un any d’antelació, anar amb guia obligatòriament i amoquinar entre 500$ i 800$ depenent de si vols dormir a terra o en matalàs.
al del salkantay, un taxi et deixa a soray pampa per 5€/persona. no li has de demanar permís a ningú i pots triar entre llogar un burro o fer el burro i carregar-te tu el motxillot i fer una collada de 4650m.
i naltros vam fer el burro. però, òsties! k xulo! vam dormir a la salkantaycocha (4550m), una llacuna d’un turquesa de película. i la nit, amb la lluna quasi plena, les estrelles del sud i les geleres penjants del salkantay, va resultar perfecta. a més vam descansar sense problemes d’alçada. i per arrodonir-ho, vam gaudir del vol d’un condor esquivant les crestes d’una morrena.
els altres dos dies de marxa, el paisatge canviava el seu aspecte alpí per un de selvàtic. amb densa vegetació i cultius tropicals. vam trobar unes fonts termals mig destruïdes per esllevissades. l’aigüeta era més aviat tèbia, però va contribuir a millorar la nostra higiene.

el final del camí va ser durillo per l’acumulacio d’hores, pes i gana. però una dutxa d’aigua freda al càmping municipal d’aguas calientes et posa les piles de nou.
i el rotllo aquest de machu picchu i aguas calientes i tota la mandanga, es un muntatge per treure-li la pasta al gringo. ja k els conqueridors es van endur tot l’or, almenys k el turista en torni una part. al poble no s’hi arriba per carretera. o vas a pota o en un tren caríssim pel k els gringos paguem 10 vegades mes k els locals. un 1000%, toma ya! a les runes pujes, o bé caminant o amb un bus de la mateixa empresa k cobra 15$ per trajecte (10 ó 15 minuts) i l’entrada al recinte costa 40€. o sigui k un cop a la vida i prou.
ens explicava un taxista k estan encantats del monopoli. resulta k hi ha una pista k es queda a uns 10km del poble. l’any passat va ser arrassada per les pluges, i ningú la volia arreglar. al final van ser els del poble del costat (santa teresa), k tenen montats uns xiringuitos de queviures a la zona per on arriven els senderistes, els k es van currar la feina construint fins i tot un pont. pues els del monopoli machupichenco els van denunciar. ni les miguetes. to pa mi.
a molts llocs del perú hem vist com les comunitats s’associen per repartir els guanys k porta el turisme. machu picchu no és un d’aquests llocs. això ho van fer els incas. bueno, els esclaus dels incas. i la pasta se la queda un paio amb una flota d’autobusos (els hi han penjat una enganxina d’ecològics i tot) k no paren de pujar i baixar la muntanya.
fes números: 2500 turistes al dia a una mitjana d’entre 250$ i 800$ cada un. pensa k per lliure, sense agència ni res, no érem mes d’una dotzena els k hi anàvem.
és com pagar drets d’autor a un tio k no ha fet gens de feina. només hi ha invertit uns diners k ja ha recuperat en escreix.
et sona?

dimecres, 24 d’agost de 2011

MACHU PICCHU



després de moltes trabes, molts dubtes i una bona dosi d'esgotament físic... vam arribar al machu picchu.
si no fos p'n david, potser no hi haguéssim anat. però haig de reconèixer k ens haguéssim perdut un dels moments màgics del viatge.
bueno, si no fos p'n david, no hauria sigut tan màgic. peró ho va ser. això es el k compta.
vam entrar a les set del matí. quan les primeres llums il·luminaven amb un to groguenc els murs perfectament ensamblats de les runes, i jugaven amb les ombres de les feixes aliniades, o amb el contrast de les verticals cares est i oest del huayna picchu.
vam provar de veure-ho amb els ulls d'en david, i vam entendre k'l lloc l'impressionés.
i de seguida, com passa sempre k mires a través dels ulls d'una persona k ja no hi és (no sé si m'entens)... el vam trobar a faltar.
i totes les trabes, i tots els dubtes, i tot el cansament acumulat... de cop van agafar sentit. i ens vam sentir satisfets d'estar a machu picchu.
obviant als centenars de turistes k ens envoltaven, el moment era només nostre. i les cares i les riallades dels amics ens passaven per davant la boirina k entelava els nostres ulls. rostres intensament clars, d'amics k estan lluny i d'altres k ja no saps on són.

et vam deixar amb bones vistes. espero k el lloc t'agradi.
no t'oblidem, company.

dilluns, 15 d’agost de 2011

TTKK


jo he vist titikaka, titicaca i fins i tot titiqaqa. o sigui k l’escric com em dóna la gana. llegeixis la “T” en spanglish i la “K” en català un pelin gutural.
estem a puno, al duque inn. en to lo alto de la colina. i xulos k som vam voler pujar a patita, sense taxi. i mira k n’hi ha. i mira k se t’ofereixen, pesats com són. però nosaltres erre k te erre. 30kg cada un i amunt.
casi k morim, colega. l’aire, on és l’aire? però no estàvem aclimatats?
pues no. al ttkk, les pujades són com ganivetades al cor. aquí el sado es fer el misionero sense ampolla d’oxigen. tot un repte. i és k tenim el llit a 3910m snm.
el k porta l’alberg es arqueòleg. un arqueòleg molt simpàtic. no és k vulgi dir k la resta d’arqueolegs no ho siguin. no home, no. si a mi em cauen tots molt bé. sempre amb les mans brutes, i el cor preparat per esclatar d’alegria al trobar un gerro trencat. però k no veuen k no serveix? “k’está roto mathew! k’está roto! por eso lo habran tiráo.”
bueno, a lo k anava. k en duque es un bon punt d’informació per visitar les rodalies. t’aconsella llocs menys turístics pq’ puguis impregnar-te de la magia de les runes. i no és conya. la respires.
l’altre dia vam estar a cutimbo. un turonet de cim pla i origen volcànic on s’assenten torres funeràries a modo de mausoleu de familia de guais. n’hi ha d’incas i de preincas. estan molt ben conservades. encara romanen gravats de monos, serps i pumes. i flipes amb les dimensions dels rocs i el tallatge milimètric pq’ encaixessin sense cap mena de morter. la de terratrèmols k hauran suportat, i estan intactes.

vam estar sols allà. al mig del pàramo. rodejats d’unes construccions impossibles i sota una llum màgica.
el duque es va guanyar el sou.
ahir vam passar el dia, i la nit, a la península de capachica. al bucòlic poblet de lluchon. fent lo k aquí diuen turisme vivencial. en algunes zones, els veïns s’associen per crear una mena de cooperatives de turisme. construeixen una mena de bungalows d’adobe, similars a les seves cases. i per uns 10/12€ t’hi pots estar en pensió completa. es d’allò més interessant. a banda k t’engreixen com un porc, de bo i abundant k és el jalar. això fa una mica de iuiu, pq’ tots riuen quan et veuen.
tenen les cabanes molt cuques. s’han currat un xarxa de camins q’t porten a passejar pels turonets de la península, i casi k no hi passen cotxes. és un lloc idílic per descansar i fer contemplació.
vam veure la posta de sol des d’un d’aquests turons (de 4100m, no et pensis k es regalava), veient com les geleres de la cordillera real boliviana es pintaven de groc i vermell. després, ja a l’habitació, va venir en juan de dios. el cap de familia. ens va donar una efusiva abraçada tot dient: “tranquilos sigan con lo suyo, solo vengo a conversar”. i una hora es va quedar. compartint un mate de coca i explicant-nos les seves coses en un precari castellà. una altra efusiva abraçada de bona nit i a dormir aviat. k l’endema ha de matinar per anar a pescar.
pesquen una mena de ceitons (a espuertas, colega) k fan servir per alimentar les truites dels vivers. ho vam anar a veure, i és una festa de colorido i cooperació familiar.
és curiós, pero ja ens ha passat més d’una vegada. quan preguntes “quants fills tens?” , o “quants germans tens?” et contesten “cuatro...” , i al cap d’un rato “bueno, y dos niñas”.
sembla k les dones no acaben de contar del tot. però en realitat són les k curren més.
una experiència xula i relaxant. amb la satisfacció de donar-li els diners directament a la familia,
i avui hem pillat un barquito ple de turistes d’allende tos los mares. i estem visitant les illes de per aquí. taquile, k és terra ferma i los uros. k són illes flotants k fan apilonant tones de joncs fins arribar a gruixos de tres metres. poden arribar a encabir fins a 700 persones durant les celebracions. és molt curiós de veure i d’escoltar. però ara mateix s’ha convertit en una mena de disneyland.
tot i això, és un lloc per tornar, el ttkk. ens n'anem amb un bon regust.
...i amb la panxa ben plena.

dijous, 11 d’agost de 2011

MIRAFLORES



quin canvi.
gratacels de vidre a primera linia de mar, sobre els acantilats de 80m. els cotxes no piten, tu. diu k’ls veïns et denuncíen si toques el claxon. i fins i tot es pot anar a córrer ! no vindrà una dotzena de gossos perseguinte amb els ullals bavejant. de gossos n’hi han, però són d’aquests k van lligats a una persona k ha decidit k la pobre bèstia ha de portar un vestidet ridícul i un pentinat delictiu.
cafès a euro i mig, tot de gent fent esport al passeig marítim, i... passos de vianants! tot i k no tenen el mateix sentit k a casa. aquí com a molt serviran pq' un paio amb corbata i 4 capes de maquillatge sobre tot cm² de pell visible, surti pel telenotícies dient en to solemne: "otro gringo ha muerto cruzando un paso de peatones. algo debemos estar haciendo mal."
la sensació de seguretat és... asfixiant: valles elctrificades a les cases, segurates i cotxes de policia per tot arreu, i a tothora. diu k aquí paguen més impostos, i els hi dóna fins i tot per tenir gent escombrant els carrers.
això és miraflores, el barri chachipiruli de lima. vam anar a parar aquí pq' hi viu la claire, una noia encantadora i mare del seismesino més gros k he vist mai, k ens guardarà el material de gelera a casa seva fins k tornem d fer el tourist.
jo no volia anar a lima. 8.000.000 d'ànimes apretutxades en un caos urbanístic i circulatori, ubicada en un desert permanentment cobert per la boira. però la gent k hi havia estat deia k valia la pena fer-se una passejada... i tenien raó.
miraflores te imatge, el centre te possibilitats i barranco te encant. ara ens n'anem a puno, però a lima hi tornarem.
amb les presses no hem tastat ni el ceviche.

diumenge, 7 d’agost de 2011

...ni ná.









esto no es invierno ni es ná.
t’ho pots creure? k esmorzem amb màniga curta a les 7 del matí aquí a la terrasseta ? i k en teoria és hivern a l’hemisferi sud? i k’stem a 3000m d’altitud?
pues creut’ho. fa calor.
al vespre. al vespre sí k t’abrigues. però durant el dia, esto es jauja.
huaraz amb el seu entorn, és molt xulo. bueno, si t’agrada la muntanya, si no, no cal k vinguis. es un lloc per passar-te un parell de mesos fent cims i descansant a les fonts termals circundants, o gaudint de bona gastronomia i agitada vida nocturna. tot a preus molt assequibles i envoltat de friquis k han vingut a passar penúries com tu.
sempre k tinguis dos tormells en condicions.
la marta no pot fer monte. ens ha costat acceptar-ho, peró más vale tarde que nunca.
ens n'anem. rendim piolets i arnessos i ens convertirem en turistes convencionals. res de fer fotos a seracs i arestes. a partir d’ara a empapar-nos de cultura i exotisme. mira tu com estan les coses, k fins i tot no descartem de jeure a alguna platja i torrar-nos cual alemán gamboso. això és convenciment.
quan la marta acabi el tractament amb el fisio, un peruà jove i simpàtic (has vist, àngels? et posa les banyes amb qualsevol), deixarem huaraz. hi tornarem. no sabem quan, però hi tornarem. aquí encaixem.

i ara cap a lima, i després titicaca, i després cuzco... ens dirigirem valents allà on ens porti el destí.

bueno, el destí no. el senyor aquest k porta el bus. k de fet aquí al perú ve a ser el mateix.

s'obre un món nou per nosaltres. tinc fe. sobreviurem.

divendres, 5 d’agost de 2011

CHAVIN DE HUANTAR

es diu marcos. és originari del nord del perú, frontera amb ecuador. pero una dona i la seva afició per les arts (es escultor) el van portar aquí.
ara fa de guia a les runes de chavín de huantar.
i ho fa molt bé. ens va tenir tres hores per plaçoletes i laberints. explicant teories, versions pròpies i acceptant com un repte la interacció.
tot va començar fa 3500 anys. diu k, vinguts de la selva, uns chamans van triar aquest turonet enfonsat a les valls de l’est de la cordillera blanca. ubicat a la confluència de dos rius, el lloc era idoni pel seu pla maquiavèlicament absurd. pero el van traçar amb mestratge. i els hi va funcionar. no eren més de 50, pero tenien controlades les ments de totes les tribus en 1000km a la rodona. es diu ràpid. pero els hi portaven ofrenes i tributs de llocs tan llunyans com nazca o l’ecuador.
i com s’ho van fer per viure del cuento durant... 1000 anys!!!
pues simple. van montar un teatre. un teatre de la por.
agafaren icones i mites de les civilitzacions properes, i s’erigiren en portaveus dels deus i profetes de catàstrofes.
que s’ha de ser molt tonto per caure-hi?
...sí ...clar. realitzaven cerimònies amanides (jo hagues posat aderezadas, pero la marta m’ha dit amanides. alguna sugerència?) amb drogues d’efectes al.lucinògens. i la construcció del temple estava plena de passadissos dirigits a provocar l’aparició d’algun tarat disfressat amb plumes de colors. tb’ esta tot ple de canals d’aigua soterrats però foradats a mode d’instruments de vent. controlant el fluxe dels torrents i tapant o destapant forats a voluntat creaven fantasmagòrics efectes sonors per acollonir al personal.
vaja, tu imagina’t a en ratzi vestit de reinona del carnaval de les palmes entonant la lady gaga a todo trapo: “alejandro, alejandro has a poker face, la, la, la”
no m´ho neguis, algo li pagues al menda.
diu k és el primer temple de sugestió psicològica k es coneix a les amèriques. després va venir hollywood i el lecturas.
però ho devien fer de la òstia els colּlegues. pq’ de vegades les taxes k cobraven arribaven al 50% de la producció. vaja, com l’ajuntament de mataró.
i, repeteixo, la cosa es k van mantenir el tinglado durant un mileni (casi com un partit entre en nadal i en federer).
fins k algú del poble del costat, chavín, va dir: “pues yo no me creo nada, hoy me marco un simpa.” i com k no es va enfonsar el cel, ni va sortir del riu cap bèstia tenebrosa per crospir-se les verges, pues tothom va deixar de pagar.
i com k no van voler preinventar la inquisició, doncs van marxar capcots.
sense guerres van venir i sense guerres van desaparèixer.
que pardillos!
i a en ratzi no li cal ni desenpolvar el vestit de plomes.
...clar k ell va tenir la inquisició...

dimarts, 2 d’agost de 2011

ISHINCA


doncs vam pujar a la vall d’ishinca amb l’agosarada intenció (jodé, que bieng k’ehcribo) de pujar tres cims. dos per aclimatar: l’ishinca i l’urus, i un “caramelu” que es diu tocllaraju i que s’alça 6032m sobre el nivell del mar.
pero si has llegit l’entrada anterior ja sabras k vam haver de canviar de plans.
vet aquí una exposició de la succeció d’aconteixements. (jodé, hoy estoy que me salgo)
doncs l’aritza (el guia basc que porta l’alberg on som) ens va gestionar el tema de taxis i arrieros per pujar al campament, que ja està a 4350m. el burro que va portar l’oscar (l’arriero) era molt petit, pobre bèstia... ens va fer una mica de llàstima, però tampoc no molta, siguem realistes. o es carregava ell els 50kg de material o ens els carregavem nosaltres ...i vam aparcar l’animalisme durant 3 hores i mitja.
el campament es una explanada de sediments a l’alçada abans mencionada (eso ha rimao i tó), de 3 ó 4 hectàrees d’extensió. habitat per un pupurri d’ànimes; és com un petit món de gents de tot arreu amb unes quantes característiques comunes: pasar frío, hambre y fatigas... pa ná. caminar hasta l’agonía con tó de hierrajos colgando y atao a un colega pa no matarte solo, y total... pa ná. y subir montes que parecen desafiar toda ley física... pa volver a bajarlos.
vaja, que ens trobavem com a casa.

vam plantar la tenda en un bonic raconet que va acabar resultant el toilette de les bèsties de càrrega. com k el sol s’amaga darrera les muntanyes allà a quarts de cinc, sopes ràpid i ràpid t’amagues al sac (ja et mors d’enveja, eh carmeta?).
l’endemà ens llevem a les tres. com k tenim molta experiència, triguem una hora de rellotge (una hora! per déu, k fa fred! dona’t pressa, per déu!) en pendre un tè i posar-nos les botes. ens abriguem amb la intenció de desabrigar-nos a la k comencem a suar. però no suem. el biruji es important i dins el plumi s’està de conya. la nit es esplèndida, els pensaments viatgen d’un cantó a l’altre, les mans fan mal i les emocions es disparen.
“marta... estem als andes”
arribem a la gelera quan comença a clarejar i trobem dos nanos de la bay area. semblen forts, pero un està tocadet... hecho una pena, vamos. tosiendo y esputando plasma d’una manera que ya daba asco y tó, el zagal.
la neu està en bones condicions, no hi ha perills i la marta va una mica més lenta. així k m’avanço fins una collada de 5300m a on ja toca un sol k necessito. i l’aprofito. òstres, que bé k senta el solet quan tens la cara glaçada. arriba la marta i ens menjem... una banana. ens encordem (no pa no matarte solo, sino pa que no se mate naide) i superem una fàcil rimaia (bergschrund, Conny) per un sòlid i empinat pont de neu. unes rampes finals d’uns 45º, i arribem a l’estretíssim cim de l’ishinca, a 5535m sobre el nivell del mar. la vista es espectacular, però de veritat que és tan estret, que quan arriben els ianquis (como me vayas a escupir a mi te doy!) monto un ràpid ràpel (sona cofoi, això. diga-ho en veu alta, ja veuras com rius i tot). passo la corda per un bolet de neu k algú s’havia currat i baixem pel pas adrenalític del turonet. una rimaia d’uns 8m amb un petit pont ja trencat que has de saltar aixis com de viage si no es que vols rapelar per un desplom raro vigilant de no empalar-te amb multitud de primes i afilades estalactites.
passa ràpid per això, no et pensis.
la baixada suau, calurosa i llarga.
i la marta es torça un peu.
si et sembla bé, obviaré les sensacions d’impotència k’ns van invadir en aquells moments. (bueno, si vols fer un minut de silenci, no et tallis)
l’endemà el tormell està millor... pero no està bé.
decidim quedar-nos un parrell de dies a veure si la marta pogués baixar caminant. veiem l’oscar, l’arriero, i acordem l’horari.
antiinflamatoris, banys d’aigua freda, bona teca i cusqueña (la cervesa local) fresqueta que et venen unes dones quechua k tenen muntada una paradeta a la vall (recordem k’stem a 4300m. i passen les nits amb mantes de llana d’alpaca!). pugen pa fresc cada dia i els preus són semblants k a huaraz. esto es el paraiso, company.
aquell dia pujo a inspeccionar el campament d’alçada del tocllaraju, a uns 5100m, encara amb l’absurda esperança que en uns dies ens hi enfilarem per passar la nit. l’aclimatació es excelּlent. el lloc, una passada: una balconada sobre un riu de seracs sota la piràmide d’un km del toclla. m’hi trobo dues tolossarres amb en pedro (un guia). no han fet cim agobiades per les esquerdes, però riuen pels descosits. això es aprofitar el temps. com a bones basques, els hi costa deixar de parlar, pero miraculosament trobo una pausa per dir k m’esperen per dinar i k ja’ns veurem abaix.
un cop a la vall, el seu campament es el més animat. tot tipus de guies, cuiners i machos entusiastes s’acosten a veure com els hi ha anat a les “dicharacheras” vasques.
despres de dinar la marta i jo ens hi passem, i una em diu algo així com:
“ahi va la ostia, tu cara me suena”
“pues claro que te suena, si me has explicao el ultimo año de tu vida hace dos horas ahí arriba”
“ostias, sí que es verdad que me suena haber estao txarlando con alguien”
o sigui k la qüestió es xerrar, xerrar i xerrar. si algú t’escolta, i qui sigui aquest algú, és el de menys.
riem una bona estona. les tíes porten 9 mesos viatjant per sudamèrica. ara estan tristes pq’ sls hi acaba, pero no em fan pena... que kabrones. quina enveja. un altre cop costa de tallar la conversa, però finalment aconseguim anar a dormir.
l’endemà, la marta torna a descansar. s’apalanca en una pedra a controlar els moviments de tothom. s’ha convertit en la verdulera del campament. la k sap què es cou dins de cada grup. no se le escapa detalle...
jo ma llevo d’hora i a quarts de 4 ja estic enfilant urus amunt (l’urus es una altra muntanya, per no trencar la rutina). el camí és dret del copón, però em trobo molt bé i començo a avancar grups. primer uns alemanys joves (i molt guapos, marta. sí, ja sé k’stan molt bé...), després uns alemanys vells, k no parlen gaire pero tiren una de rocs, els putes! finalment, a una canalilla trobo les vasques. de xerrera, como no. van xino xano, però és que no callen les tíes. toques gel a 5200. no hi ha esquerdes. la ruta és segura i m’avanço tot sentint la cantarella de fons. arribo a dalt bufant pero sencer. encara no s’ha fet de dia i l’espectacle que s’obre davant dels meus ulls és impressionant.
al fons, a l’est, un mar de núvols vermells, anuncia k la vida ja es desperta per les planícies de la selva amazònica. els gegants k m’envolten semblen sentir-se observats i es posen els seus millors vestits de gala. els seracs k pengen del copa, després d’haver aparegut grisos tota la nit, ara es tornen roses, després vermells, i després grocs. l’impressionant mur de roca del ranrapalca, deixa el negre per pintar-se d’un marró ocre k acaba sent vermellós. les pendents esquerdades del toclla semblen una faldilla de topos disposada a bellugar-se al ritme de la festa. el fred em convida a ballar. i la magia, tot i la manca d’oxigen, em porta a cantar.
“the sun machine is going up, and we’re gonna have a party”
tot esclata quan els primers rajos de sol escalen les arestes del toclla per banyar-me la cara. és el moment d’eixugar-se les llàgrimes, fer la darrera contemplació i enfilar cap avall.
les vasques estan eufòriques arribant al cim. els alemanys vells continuen ”parcos en palabras”. els joves (guapos amb ganes, eh marta?) van al seu ritme, ja amb el grup trencat (son 3. multitud. ja se sap) es el primer cim k fan des k han arribat i se’ls nota manca d’aclimatació. els dos primers encara tenen ganes de riure. el tercer (en tom) no.
a quarts de nou ja li estic fent petons a la dona més guapa del món, k’m posa al dia de totes les xafarderies intrascendents k porta l’avorriment.
passem el dia de relacions socials. amb els cuiners i arrieros, que s’enrotllen molt si els hi dónes conversa. tb’ amb un grup heterogeni dels països (valència, tarragona, vic, ribes de freser) k venen a aclimatar aquí amb l’objectiu d’atacar l’alpamayo en uns dies.
la llàstima és k els més forts estan molt tocats de la panxa. fa cosa. el malestar fisic pot amb l’optimisme. després conversem amb els alemanys guapos (no em vull posar pesat, pero es k em comencaven a semblar guapos a mi tb’). escaladors de baviera. s’ho pendran amb calma amb l’ishinca i el toclla al punt de mira.
l’endemà descans per naltros. bueno, jo m’enfilo una miqueta a veure unes llacunes verdes k hi ha als peus del pucllaraju. i trobo cavalls i vaques a 4900m. cagant-se als torrents “cristalins” dels cuals bevem l’aigua. mejor no pensar.
continuem visitant i rebent visites.
fem uns altres amics. uns alemanys (n’hi han molts) k vaig conèixer en no sé quina excursió. un de gran, en michael. i un de jove, en raphael. resulta k baixant de l’urus em vaig trobar un piolet. no era de ningú dels k havíem compartit excursió aquell dia. tot content ja el feia meu, pero al final va resultar ser d’ells. els hi vaig tornar a canvi d’una cuzqueña i unes adreces d’e-mail. k vols k’t digui... va sortir a compte.
i deixem ishinca.
amb un tormell tocat i el cor ben alimentat. impressionants muntanyes i un pupurri de gents k’s mouen entre l’espectre de lo interessant i lo collonut, k potser és el mateix.
ens hem sentit com a casa.
k la marta es recuperi, i a veure si tornem aviat.
un petó, familia.

diumenge, 31 de juliol de 2011

COSES QUE PASEN

ja hem tornat a la civilització. dos dies abans del previst.
es que aquesta nena! pues no va i s'em fa un esguinç!
fora conyes. es veritat. la marta s'ha fet un esguinç al tormell dret.
no passa res, estem be, simplement farem un canvi de plans. pensavem fer muntanya i despres turisme, i ara ho farem al reves.
va ser baixant de l'ishinca, un bonic i entretingut turonet de 5530 metres. esta be. de fet, avui ha caminat els 12km de baixada desde el camp base fins on ens recullen els taxis. i dema anem al "curandero" per descartar algo mes serio.
ara estem a huaraz, dando buena cuenta de les cuzqueñas de 620ml, i simplement buscarem alguns banys termals a on ens cuidin be. la llastima es que portavem una aclimatacio collonuda, pero no passa nada... ja la tornarem a agafar.

... ens tanquen el cafe. ja escriure dema...

diumenge, 24 de juliol de 2011

ENTRE LA BLANCA I LA NEGRA


pues sí noi. ja som al perú. un viatge al que li teníem moltes ganes. i aquest any sí, com diuen alguns, no sé perquè.
volàvem desde la laberíntica t4 de la kapital del imperio fins a lima. 12 hores amb iberia. al primer avió k devia comprar la companyia de marras. de tant en tant el netegen, però de reformes poquetes. els seients més tous que un flam caducat.
a la grisa i caòtica lima, pillàvem un bus cap a huaraz. vuit hores més por esos mundos. còmode per això, el bus. plàcid trajecte per diferents paisatges desèrtics, si no fos per que el veí del costat, (un gordo baixet i kabron) ens va "deleitar" amb totes les bandes sonores dels culebrons sudamericans. a més, una collada de 4100 es va aliar amb el cansament per intentar reventar-nos el cap. vaja, k lo de plàcid és un decir.
i huaraz... ostias! ara entenc k la gent k ha vingut digui k si tornés al perú, vindria aquí i prou.
a 3100m sobre el nivell del mar (toma ya!) i encaixonada entre la cordillera blanca i la negra. te a tota hora unes vistes espectaculars dels gegants esquerdats k s'aixequen més de 3 km en vertical. amb cent mil habitants k semblen multiplicar-se sense parar, la capital del ancash te una vida en constant moviment k sembla no voler-se aturar.
se menja be, tu. ostias! sa menja molt bé. i barato! i abundant!
estem allotjats a l'alberg andinista de la giselle i l'aritza monasterio, un guia de muntanya que va venir d'euskadi fa vint anys i aquí s'ha quedat. tenen un fill, en suaitz, i li agraden molt les pel.lícules de dibuixos animats doblades al peruà.
i bueno. hem fet un parell d'excursionetes per aclimatar, xules xules. hem conegut gent d'allò més interessant dels k ja parlaré quan en tingui ganes. la marta avui està encara més guapa k ahir, i jo sembla k m'he recuperat de les diarreas k me van deixar potxo potxet.
sembla k demà marxem a les muntanyes, a la quebrada de ishinca. tenim mono. fa un temps de conya. l'aritza diu que feia anys k no hi havien tan bones condicions...
hem de marxar. hem de pujar.
it's our duty!
duty, duty!