NUNCA MAIS

a casa, de vegades, ens queixem de les organitzacions de les curses. però quan surts fora, de vegades, aprens a valorar el k tenim allà.
era un 10 de setembre k vaig córrer una marató de muntanya a les proximitats de santiago de xile. una del circuit de 42K de salomon.
i em va servir per constatar k córrer per muntanya es un esport de pijos en aquestes latituds. i tb’ k els pijos tenen cotxes molt macos però no saben organitzar una marató.
em vaig inscriure fa 4 mesos o algo així, i el pagament va anar sense problemes (fora de castillo de locubín, pagar mai es un problema).
havia de ser un recorregut de mitja muntaya amb sortida i arribada a la laguna aculeo: una zona d’esbarjo al sud de santiago amb càmpings i tal i tal. sort k no vaig reservar res. pq’, cual fue mi sorpresa, k chequejo la web dues setmanes abans de la cursa i ma trobo k han canviat, no només el recorregut, sino tb’ la ubicació de la cursa.
ara és al nord de santiago, a la hacienda santa martina, un complexe lúdico-esportiu luxós i pijo donde los haya.
al web màgic, t’informen k el dijous tal, has d’anar obligatòriament a recollir el dorsal i assistir a una xerrada tècnica. busco la ubicació al google. “al cul del món”, diu. “estrany”, penso. i decideixo anar a inspeccionar pq’ el dia D no hi hagin problemes. el pobre carles m’acompanya. no ho trobem. no trobem el puto lloc després de patejar tropecientas quadras. preguntem. nadie sabe.
torno a mirar el web. sorpresa. “información de última hora. hemos canviao el lugar de recogida de dorsales. la hora y la obligatoriedad de asistencia se mantienen.”
va parir!
diu k si disculpem per les molèsties ens conviden a un pica pica.
que kabrons! que fàcil k m’han comprat!
el nou lloc està a l’altra natja del cul del món, però almenys existeix!
no està mal. hi ha cervesa.
“me das otra?”
“eem, corres el sábado?”
“sí”
“bueno, ten. suerte”
com k al web no descriuen gaire bé com anar al lloc de sortida, ho pregunto. en persona no ho descriuen gaire millor. no goso preguntar res més. quin lio mental!
l’endemà vaig a inspeccionar (per no tenir problemes el dia D, ja saps). el pobre carles s’apunta.
de bojos. tot el matí a fer punyetes. preguntem. preguntem molt i no aconseguim res més k “paquí, pallá”. la gent s’enrotlla com els cables de l’ordinador, però encara k no ho reconeguin, nadie sabe ná. només un paio reconeix no tenir ni ideia, però no ens deixa marxar abans de descriure'ns tot el merchandising del barça k té a casa. “aquí en chile todo el mundo es del madrid. yo soy el único del barça. ya es casualidad, no creen?”
i una polla! si diuen k han fitxat un xileno, i està tothom aquí k no caga amb lo culé. (ja,ja... un acudit...ja,ja... caga-culé... ho pillas? ja,ja).
a punt de rendir-nos, entro en una urbanització d’aquestes enmurallades a prova d’intrusos, i jurant-me k es l'última vegada, li pregunto al de seguretat per la (beep!) hacienda martina.
“ve ese camino que sube a aquel cerro?”
“sí”
“es por ahí”
gúndéu! ja t’hagués pogut trobar abans a tu, hombre de diós.
vale. misión cumplida. ja sé on és la cursa. el dia D aniré relaxat de l'òstia!
dia D, 6AM.
“pi-pit, pi-pit”
esmorzo a la chimba hostel amb uns argentins k s’n van a esquiar.
40’ de conducció sense trànsit i arribo a puesto amb les primeres llums d’un dia k s’anuncia esplèndid. gent de la seguretat del recinte per tot arreu, no fos cas k ens enduguéssim un llac o algo així.
“buenos días. ¿dónde es la salida?”
“allá abajo, a la izquierda”
veig les banderoles de salomon. “¿y dónde dejo el coche?”
“allá arriba, a la derecha, junto a las caballerizas”
¡coño!, penso. “y abajo no hay aparcamiento?”
“sí hay pero no se puede. ¿ve usted las caballerizas allí arriba?”
“las distingo, mas bien”
“pues ahí puede aparcar”
“vale”
ens regalem un “gracias” però ens mirem amb cara de “que te den”.
els 800cc del chevy spark són justets, i en primera rugeix com un dimoni la pobre bèstia. a les caballerizas hi ha una bona vista del k s’intueix com el recorregut de la cursa. uns turonets enfarinats a tir de pedra. k es deuen aixecar desde els 2750 del sostre de la marató, fins poc més de 3000. i darrera, al fons, la gran muralla andina. gegants de 6000m, blancs com la neu (pues claro! si están nevaos! ...pardillo!) retallant-se contra un cel blau com...com... (venga pardillo, a ver que dices ahora?) com... bueno, d’un blau molt maco (que pena!).
deixo el cotxe. constato k m’he descuidat el gps, i el xip...i la roba de recanvi... que desastre, rediós!
vaig a la sortida. donen esmorzar. interessant. queden 40’ però...
“¿y esto qué es?”
“brownie”
“¿y eso?”
“jugo de papaya”
“¡caramba! ¿y eso?”
“pinxos de fruta”
“anda, pero si teneis cereales... y yogur!... ¿puedo?”
“sí claro. oye, ¿tú corres hoy?” (que guapa k era, i casi no m’hi havia fixat)
“sí, la de 42”
“pues nada, suerte”
que bo! m’ho vaig menjar tot. però no vegis quina caguera! vaig entrar al lavabo k hi havia cua, i quan vaig sortir ja no quedava ningú. “pobrecillos”, vaig pensar. però no es k fugíssin, es k era tard.
van donar l’escopetasso k encara m’estava recolocant lo calçotets. vam sortir els de totes les distàncies alhora, com en una orgia de psicòpates aborrits de la rutina. apa a correr por los cerros!
a la cursa hi ha vuit avituallaments, i et trobes... vuit persones. no hi ha ningú més ni a les cruïlles, ni d’assistència per si prens mal. a més la senyalització era pèssima. semblava més una cursa d’orientació. la gent començava a estar fins els dallonsis, sobretot els argentins: “estos boludos no saben ni organissar una competenssia, pibe”.
jo m’ho prenia el millor k podia, però tampoc vaig aguantar gaire. allà al km25, en teoria, havíem d’assolir el punt més alt. fins aquí, tot i havent anat molta estona camp a través, el camí era més o menys evident, però més endavant no es veia gaire clar. anavem un grupillo de 5 corredors, entre el 8è i el 12è, k’anavem fent l’acordió desde feia una estona. i li vam preguntar al tio de l’avituallament.
“¿estamos ya en lo más alto?”
“no sé”
“pero ya no debe quedar mucho de subida, ¿no?”
“no, ya falta poco. y luego es todo bajada... creo”
i clar, ens vam perdre. i aquesta va ser grossa. vam pujar i pujar. sense marques ni res per un corriol k semblava evident però k ens allunyava del recorregut k semblava lògic. i fastiguejats vam pujar un cerro per veure k l’havíem liat. vam veure una línia de corredors al quinto sacramento femenino, apurats muntanya avall com posesos. i naltros allà perduts enmig de la neu i la natura i la mare k’ns va parir. dos argentins, dos brasilenys i un maresmenc sense ganes d’explicar un acudit. i la meva fortalesa mental va dir “a tomar pol culo”. i el cansament acumulat i unes baixades de “p’habernos matao”, van fer la resta. vaig trigar quasi tres hores en fer els 15km k quedaven de cursa, i era casi tot baixada. tot xino xano. a gaudir del paisatge i a menjar tot lo k’t donguin. avui ja has corregut prou.
dels k anàvem junts, un brasiler encara semblava més rendit k jo (un brasiler a la neu!), però fins i tot ell em va passar quan faltaven un parell de kms.
el puntasso va ser k van aparèixer tot de cóndors (potser esperant k algú s’escogorciés) de darrera els penyassegats, o quan creuaves alguna collada sortia una d’aquelles bèsties gegantines i et sobrevolava o es posava al costat durant uns segons. a només 15 ó 20m de distància. no sabies si per vacil.lar-te o per calcular lo rostit k estaves. fan entre 50cm i un metro més d’envergadura k un voltor pirinenc, però aquestes moles andines abulten el doble k els nostres rapinyaires.
els darrers km van ser insufribles. veies l’arribada allà mateix però et desviaven per tots costats. a les dues últimes voltes absurdes, passaves a uns 50m de la línia del final. vaig pensar fins i tot en retirar-me, i al final continuava més per curiositat k per orgull.
i vaig arribar amb més pena k glòria i amb una mala llet de l'òstia k es va esvaïr qua em van posar davant un plat d’amanida “con aceite de oliva, que en chile tambien tenemos” i un altre de raviolis “rellenos de parmesano y con salsa de tomate y albahaca con carne de soja. ¡muy ricos!”
de veritat, mira k és fàcil comprar-me. quina manca de dignitat!
ple de fang i suor i... i coses. em vaig dutxar i em vaig tornar a posar la roba bruta. era igual, pq’ encara havia de pujar a las caballerizas de los sacramentos masculinos. es com si et fan pujar per can martinxu un cop has acabat la cursa.
gúndéu!
mira k tenia ganes de córrer una marató a l’amèrica del sud, però mira lo k’t dic: NUNCA MAIS!

P.D. ja, ja!