i deixem santiago després de fer una marató k ens ha fet perdre un parell de dies i molta paciència. amb una organització pèssima fins l’absurd. em quedo amb les impressionats vistes dels andes k el recorregut oferia, amb 6000s retallant l’horitzó al seu gust. o amb la soledat del corredor de fons per haber-me perdut incomptables vegades degut a una patètica senyalització. o a la companyia dels còndors, k apareixien inesperadament darrera una roca o al pas d’alguna collada. de vegades només a 15m de distància, com per vacil·lar de la seva descomunal dimensió.
llàstima del mal muntatge, pq’ els ingredients hi eren.
bueno, nunca mais.
i marxem de santiago quan ja hem après a conduir pels seus carrers. i deixem les seues 5 milions d’ànimes envoltades pel núvol de pol·lució més dens k mai he vist.
i ens n'anem als deserts i als volcans
...a lo k haviem vingut.
1 comentari:
ostres ostres... que disfruteu d'Atacama!!! no sé si podreu anar parant pel camí perquè a la ruta trobes coses bastant curioses, com ara un cementiri de començaments del s. XX que et transporta als spaguetti westerns tu, o un munt d'edificis on vivien els miners allà enmig de la nada i que ara estàn absolutament abandonats i en runes. Un d'ells, allà enmig de la nada más nada, el va fer servir aquell senyor tan simpàtic que va fer un cop d'estat com a camp de concentració... En fi, que disfruteu Atacama que mola molt!!!
Publica un comentari a l'entrada