després de moltes trabes, molts dubtes i una bona dosi d'esgotament físic... vam arribar al machu picchu.
si no fos p'n david, potser no hi haguéssim anat. però haig de reconèixer k ens haguéssim perdut un dels moments màgics del viatge.
bueno, si no fos p'n david, no hauria sigut tan màgic. peró ho va ser. això es el k compta.
vam entrar a les set del matí. quan les primeres llums il·luminaven amb un to groguenc els murs perfectament ensamblats de les runes, i jugaven amb les ombres de les feixes aliniades, o amb el contrast de les verticals cares est i oest del huayna picchu.
vam provar de veure-ho amb els ulls d'en david, i vam entendre k'l lloc l'impressionés.
i de seguida, com passa sempre k mires a través dels ulls d'una persona k ja no hi és (no sé si m'entens)... el vam trobar a faltar.
i totes les trabes, i tots els dubtes, i tot el cansament acumulat... de cop van agafar sentit. i ens vam sentir satisfets d'estar a machu picchu.
obviant als centenars de turistes k ens envoltaven, el moment era només nostre. i les cares i les riallades dels amics ens passaven per davant la boirina k entelava els nostres ulls. rostres intensament clars, d'amics k estan lluny i d'altres k ja no saps on són.
et vam deixar amb bones vistes. espero k el lloc t'agradi.
no t'oblidem, company.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada