el páramo es yermo. el viento, helador, arrecia. los músculos del rostro se contraen dificultando el habla. no hay mucho que decir. no es momento de malgastar un oxígeno al que le cuesta encontrar su camino hacia los pulmones. dos corazones bombean sangre hacia unas piernas que avanzan con dificultad en un entorno hostil. dos almas aprietan los dientes, entornan los ojos. en busca de los glaciares del mismi. en busca de las fuentes del amazonas.
vale, va! ja baixo de la parra. però es k hem fet una ruta molt xula, tu.
estem a chivay (3650m snm), al canó del colca. suposadament es el més profund del món, però bueno, aquí al costat n'hi ha un altre k tb' ho és. el lloc està a unes 4 hores d'arequipa i està ple de turistes, pq' hi ha caminades maques, possibilitat de veure els cóndors d'aprop i plàcides fonts termals.
naltros vam pillar transport fins a tuti (3800m snm), i d'allà vam comencar a pujar per una pista una mica aburrida fins a ran ran: un llogarret abandonat k devia ser molt xulo fa unes dècades. s'entén, per això, k la gent marxés pq' estem a 4500m, i tot i k l'altiplà es torna desoladament bonic, la vida s'intueix dura a aquestes latituds. el fred i l'alçada eclipsen el misticisme, però amb una mica de criteri emprenedor algú podria muntar un refu per gringos.
el mapa k portem és molt precari, i la guia de monte massa esquemàtica. així k arriba un moment en k ens movem per intuició, donades la manca de referències i senyals. el sol amenaça amb marxar quan trobem un corral d'alpaques pla per acampar arraserats del vent, k ja feia estona k emprenyava. dormim poc a causa del fred. estem a 4900m i a la matinada arribem a -12ºC. les nits són llargues, i amb les primeres clarors ens regalem un cafè tot implorant la presència de l'astre rei. quan la sang torna a circular per les mans, recollim i reprenem la marxa en direcció a l'única referència k reconeixem: la piràmide cimera del mismi.
no trobem cap camí i ens enfilem a una aresta k ens porta al primer turonet del dia. és el cerro ajo colluna (no m'ho invento, es diu així) de 5255m. ens obliguem a menjar. lo k millor entra és el te. els sòlids costen, però necessitem calories. un laberint de rocs alenteix la marxa i les carregades motxilles posen a prova el nostre equilibri. però les vistes compensen. s'endevina el camí del mismi, i reconeixem el chachani (6075m) k vam pujar fa 5 anys.
arribem a peu de cim i per fi ens descarreguem. la primera sensació es k volem como gráciles pajarillos, però dura un parell de minuts. la rampa final es curta, uns 200m de desnivell, però és de sorreta volcànica d'aquella de un pasito p'alante, un pasito p'atrás. arribem als 5597m del mismi bufant però contents, pq' els morts no bufen. el dia es esplèndid. el vent descansa avui. reconeixem mitja dotzena de volcans. centenars de muntanyes anònimes es perden a l'horitzó. una dona increïblement guapa em fa un petó, o dos. flipo. baixo content cual saltimbanqui dopao.
agafem les motxis i ens dirigim a la quebrada carhuasanta, improvitzant un altre cop. rodegem un mur a les faldes del mismi del k surten diferents reguerols d'aigua. són les fonts de l'amazonas. a 5170m d'altitud ens refresquem i bevem del riu més gros del món. li queden 6.000km fins l'atlàntic. bon viatge company.
el dia se'ns acaba. acampem a uns aiguamolls acompanyats d'un parell de dotzenes de gansos andinos: un pollo mu grande k sempre viatgen en parelles.
l'endemà al·lucinem amb el paisatge. a l'oest de la ruta apareixen uns barrancs multicromàtics esquitxats amb pinacles gaudinians d'origen volcànic k baixen de la falda d'un contrafort del mismi. ens desviem de la ruta. acceptem la pallissa a canvi d'un entorn d'ensomni. beneïm la fotografia digital. no podem deixar de disparar. a dalt, a l'aresta, unes vicuñas (són com unes llames petites i primes) ens indiquen el camí. enfilem per una mena de dunes de pedra tosca desfeta k'ns castiga a la pujada i ens diverteix a la baixada.
més vicuñas fugen ignorant k som vegetarians. un cóndor contempla la vida desde les alçades. una desena de vizcachas (una bestiola k podria ser el resultat d'una nit de "desenfreno" entre un conill, un esquirol i una marmota) juguen a fet i amagar.
arribem al paso apacheta (5105m) i pugem al cerro quehuisha de 5375m. fa fred. enfilem la baixada cap a la vall. trobem unes fites. les seguim. desapareixen. seguim baixant envoltats dels colors de les darreres estones del dia. trobem un pastor d'alpacas. l'única persona k veiem en tres dies. ens confirma k anem en la bona direcció. se'ns fa de nit a la pendent. se m'acaba la pila del frontal. yupi! per sort poc després trobem uns plans al costat d'un riu. yupi! (aquest és de veritat, l'altre era irònic).
estem a 4200 i l'endemà el sol escalfa ràpid. estem molt a prop de lari, el poble del final de la ruta. seguim unes traces de vaca. la marta diu k són de peruà. "es k tenen el peu molt petit, saps?" no li discuteixo. he après molt en els darrers dinou anys. sóc un altre...
la traça s'acaba. el pendent s'empina i es vesteix de cactus amenaçants i de matolls d'olors estimulants. em ve al cap k si rodoléssim faríem un bon àpat pel cóndor: "gringo tonto a las finas hierbas". amb molt de cuidado arribem a un caminoi k en pocs minuts ens deixa a lari. descobrim k el gobierno de españa es dedica a restaurar les esglésies de la vall del colca. ayuda al desarrollo, li diuen.
ens plantem a la plaça per fer dit cap a chivay. una dona gran amb el vestit típic se'ns enrolla, primer en castellà, però de seguida es passa al quechua. riem. li diem k no l'entenem. ella tb' riu però continua com si res, embalada i exultant. davant de la nostra expressió d'incomprensió encara riu més. "eres flaca pero grande" li diu a la marta, i li dóna un tros de taronja.
passa un pick-up k reparteix menjar pels currantes de la carretera. ens fan el favor de portar-nos. passem per ichupampa, el poble k més va patir el terratrèmol k hi va haber a la zona fa 3 setmanes. van morir 4 persones i està quasi tot destrossat o esquerdat. impressiona. a la plaça han muntat unes carpes on reparteixen menjar. multitud de veïns encara recullen la runa de les cases de pedra i d'adob.
naltros arribem a chivay, a l'hotel rumi wasi, un pèl més caret k els altres on hem estat (16€ la doble) però molt còmode. ens regalem una merescuda dutxa d'aigua calenta i avui per completar el relax ens hem obsequiat un parell d'horetes a les fonts termals de la calera: 3 piscines d'entre 36º i 40º. com nous. ole, ole!
pues nada. descansats, nets i pulits. demà tornem a monte...
xifres:
70km
21 hores de marxa (de caminar vull dir)
3100m positius
3700m negatius
-12ºC a la nit més freda
-6ºC a la nit més "càlida"
3 cims: colluna (5255), mismi (5597), quehuisha (5375)
no trobem cap camí i ens enfilem a una aresta k ens porta al primer turonet del dia. és el cerro ajo colluna (no m'ho invento, es diu així) de 5255m. ens obliguem a menjar. lo k millor entra és el te. els sòlids costen, però necessitem calories. un laberint de rocs alenteix la marxa i les carregades motxilles posen a prova el nostre equilibri. però les vistes compensen. s'endevina el camí del mismi, i reconeixem el chachani (6075m) k vam pujar fa 5 anys.
arribem a peu de cim i per fi ens descarreguem. la primera sensació es k volem como gráciles pajarillos, però dura un parell de minuts. la rampa final es curta, uns 200m de desnivell, però és de sorreta volcànica d'aquella de un pasito p'alante, un pasito p'atrás. arribem als 5597m del mismi bufant però contents, pq' els morts no bufen. el dia es esplèndid. el vent descansa avui. reconeixem mitja dotzena de volcans. centenars de muntanyes anònimes es perden a l'horitzó. una dona increïblement guapa em fa un petó, o dos. flipo. baixo content cual saltimbanqui dopao.
agafem les motxis i ens dirigim a la quebrada carhuasanta, improvitzant un altre cop. rodegem un mur a les faldes del mismi del k surten diferents reguerols d'aigua. són les fonts de l'amazonas. a 5170m d'altitud ens refresquem i bevem del riu més gros del món. li queden 6.000km fins l'atlàntic. bon viatge company.
el dia se'ns acaba. acampem a uns aiguamolls acompanyats d'un parell de dotzenes de gansos andinos: un pollo mu grande k sempre viatgen en parelles.
l'endemà al·lucinem amb el paisatge. a l'oest de la ruta apareixen uns barrancs multicromàtics esquitxats amb pinacles gaudinians d'origen volcànic k baixen de la falda d'un contrafort del mismi. ens desviem de la ruta. acceptem la pallissa a canvi d'un entorn d'ensomni. beneïm la fotografia digital. no podem deixar de disparar. a dalt, a l'aresta, unes vicuñas (són com unes llames petites i primes) ens indiquen el camí. enfilem per una mena de dunes de pedra tosca desfeta k'ns castiga a la pujada i ens diverteix a la baixada.
més vicuñas fugen ignorant k som vegetarians. un cóndor contempla la vida desde les alçades. una desena de vizcachas (una bestiola k podria ser el resultat d'una nit de "desenfreno" entre un conill, un esquirol i una marmota) juguen a fet i amagar.
arribem al paso apacheta (5105m) i pugem al cerro quehuisha de 5375m. fa fred. enfilem la baixada cap a la vall. trobem unes fites. les seguim. desapareixen. seguim baixant envoltats dels colors de les darreres estones del dia. trobem un pastor d'alpacas. l'única persona k veiem en tres dies. ens confirma k anem en la bona direcció. se'ns fa de nit a la pendent. se m'acaba la pila del frontal. yupi! per sort poc després trobem uns plans al costat d'un riu. yupi! (aquest és de veritat, l'altre era irònic).
estem a 4200 i l'endemà el sol escalfa ràpid. estem molt a prop de lari, el poble del final de la ruta. seguim unes traces de vaca. la marta diu k són de peruà. "es k tenen el peu molt petit, saps?" no li discuteixo. he après molt en els darrers dinou anys. sóc un altre...
la traça s'acaba. el pendent s'empina i es vesteix de cactus amenaçants i de matolls d'olors estimulants. em ve al cap k si rodoléssim faríem un bon àpat pel cóndor: "gringo tonto a las finas hierbas". amb molt de cuidado arribem a un caminoi k en pocs minuts ens deixa a lari. descobrim k el gobierno de españa es dedica a restaurar les esglésies de la vall del colca. ayuda al desarrollo, li diuen.
ens plantem a la plaça per fer dit cap a chivay. una dona gran amb el vestit típic se'ns enrolla, primer en castellà, però de seguida es passa al quechua. riem. li diem k no l'entenem. ella tb' riu però continua com si res, embalada i exultant. davant de la nostra expressió d'incomprensió encara riu més. "eres flaca pero grande" li diu a la marta, i li dóna un tros de taronja.
passa un pick-up k reparteix menjar pels currantes de la carretera. ens fan el favor de portar-nos. passem per ichupampa, el poble k més va patir el terratrèmol k hi va haber a la zona fa 3 setmanes. van morir 4 persones i està quasi tot destrossat o esquerdat. impressiona. a la plaça han muntat unes carpes on reparteixen menjar. multitud de veïns encara recullen la runa de les cases de pedra i d'adob.
naltros arribem a chivay, a l'hotel rumi wasi, un pèl més caret k els altres on hem estat (16€ la doble) però molt còmode. ens regalem una merescuda dutxa d'aigua calenta i avui per completar el relax ens hem obsequiat un parell d'horetes a les fonts termals de la calera: 3 piscines d'entre 36º i 40º. com nous. ole, ole!
pues nada. descansats, nets i pulits. demà tornem a monte...
xifres:
70km
21 hores de marxa (de caminar vull dir)
3100m positius
3700m negatius
-12ºC a la nit més freda
-6ºC a la nit més "càlida"
3 cims: colluna (5255), mismi (5597), quehuisha (5375)
1 comentari:
Hola guapus i valents!!! En 3 dies fer tres cims en aquestes alçades i tots solets, deu n'hi
do. Com sempre les fotos molt maques.
Per avuis res mes, fins la pròxima.
Una abraçada molt forta,
Teresina
Publica un comentari a l'entrada