ME ATORMENTA LA SOLEDAD

setmana rareta. la marta es recupera del peu i jo caic malalt. primer un refredat de "mama, m'n vull anar a casa!". després unes cagarrines de "comer pa esto es tirar los dineros!".

teníem ganes de monte i huaraz agobiava des d'una habitació fosca i infraventilada. així k quan em vaig creure recuperat vam decidir intentar el chopicalqui, un bonic 6mil al costat del huascarán. ens vam dirigir a yungay: un tranquil poblet mitja hora al nord amb una terrible història al darrera.

finalitzava el maig de l'any 1970 quan el perú va patir el pitjor terratrèmol de la seva història. entre d'altres desgràcies, es va trencar el huascarán norte, la segona muntanya més alta del país, i la pràctica totalitat dels 25.000 habitants de yungay van morir sepultats per una inmensa allau de rocs, fang i gel, el volum del qual es va estimar en 40 milions de metres cúbics. el poble nou està construït un parell de km més al nord. es pot visitar el lloc de l'allau. el camposanto, li diuen. familiars de les víctimes van instal·lar làpides on els hi semblava k hi havia hagut les cases dels difunts. només van sobreviure restes malmeses del campanar i, curiosament, una palmera. romà mig enterrada però amb la copa encara viva.

vam dormir, per 8€ la doble, a l'hostal gladel: regentat per una voluntariosa i simpàtica família. al matí, un xerraire taxista ens va pujar per la bonica quebrada llanganuco fins a la "curva del chopicalqui". és una corba. i d'allà se surt cap al chopicalqui. trobem tres grups k havien fet cim el dia anterior. tots amb guia. disparitat d'opinions: n'hi ha k ho van trobar fàcil, i d'altres k ho van veure complicadillo. coincidien en k la ruta sense guia era perdedora.

esmorzem, ens pengem les excessives motxilles i enfilem la prominent pujada fins el campo morrena, a 5.000m. de seguida m'adono k la cosa no va bé. no m'he recuperat dels 5 dies de llit i cagarrines. se suposava k l'aclimatació era almenys correcta, i la respiració no se'n ressenteix. però les cames ma fan figa, i la fluixera em posseeix de dalt a baix.

em sento com un nyap. com una tifa. com un gos malalt i apàtic. com un vell molt vell, perdut i vençut. com un arbre caigut, oblidat i corcat. com un drap brut, llençat, arrugat, abandonat, arrossegat, despreciat, ignorat, superat...

vaja, k no em trobo bé.

arribem al campament i la ingesta d'aliments sembla k ma fa revifar una mica. hi ha un grup d'anglesos amb un cuiner: en joel, de per aquí huaraz. volen pujar l'endemà al campo alto, a 5.600m. naltros els hi expliquem k descansarem un dia aquí pq' el calvo està pocho. un d'ells es metge. ma diu k no és el millor lloc per recuperar-se. em reconeix k no són problemes derivats de l'altitud i em recomana bona alimentació i bona hidratació. li faig cas, però descanso, descansem, fatal. i això k no fa gaire fred. estem a 5.000 i ni tan sols entro dins del sac, me'l poso com a manta. tampoc ajuda la banda sonora d'allaus i desprendiments k cauen del huascarán. ni les bromes de la marta m'arrenquen un somriure a l'esmorzar. tot i així provem d'enfilar-nos una mica amunt per inspeccionar el terreny. diria k l'entorn és molt bonic, amb seracs i esquerdes en una gelera salvatge. però no tinc forces ni per treure la màquina de fotos. com a molt hagués pogut retratar un peu. i probablement hagués sortit mogut. a 5.300 ja estic fins la p...a i li dic a la marta k girem.

passo la tarda derrotat, bevent els tes k amb carinyu em prepara l'angelet aquest amb el k'm vaig casar (twice). conversem amb en joel, k s'ha quedat sol després k els anglesos enfilessin muntanya amunt. està content de xerrar amb naltros ja k porta 8 dies amb els cients i ni ells parlen castellà ni ell parla anglès. un tio curiós el joel. irregular, diria. "suerte que están ustedes aquí. si no me hubiese ido. no hubiese aguantado toda la noche luchando contra mis miedos. me atormenta la soledad". l'entens quan explica k té un fill malat i k quan acabi aquesta feina baixarà a lima a iniciar un costós tractament. ens diu k cobra 30$ al dia. no és de lo pitjor pel perú, però el grup paga 200$ al dia. hi ha algú k es fa d'or sense passar fred.

jo estic fatal. amb els ànims per terra, suggereixo baixar. retirada del chopi sense ni tan sols haver-ho intentat. dos dies carregats com mulos pa ná. però és lo k hi ha.

baixem fins 4.300. mentre sopem, ens visita una guilla. dormim be. plou. a les alçades neva i per primer cop no sento enveja dels anglesos. al matí, entre la boira, s'endevina el campo morrena enfarinat. els cims estan coberts per núvols de vent. un cafè calent converteix la derrota en alleujament. pleguem el campament i maleïm per darrera vegada el pes de les motxilles. desitgem bona sort als 4 valents del chopi i enfilem la baixada.

al taxi de tornada, la insuportable i omnipresent música romàntica peruana és substituïda per un poupourri de nirvana, u2 i guns&roses. ho tradueixo com un senyal de bona sort.

el taxista em mira i riu: "bonito corte de pelo. me haré uno igual"

bona sort.