MAMI, DOS GRINGOS!

una setmaneta estranya. després del tour de l’alpamayo ens vam regalar un dia de bon repòs i bona teca a huaraz. encara ens vèiem una mica justets per pujar a 6.000m en bones condicions, i vam pensar de fer un parell d’excursionetes extres per continuar aclimatant. “aquest dia” ens vam llevar ben d’horeta per agafar un taxi k’ns deixés a punta callán (4.225m), una collada k hi ha a la carretera k va fins la costa nord del perú. volíem fer kms, però de seguida ens vam adonar k no era el nostre millor dia. així k vam fer una passejadeta-contemplació per les alçades i vam començar a tirar avall per uns caminois… tipus… marta rossell. camins k no surten als mapes. camins k comencen bé però… bueno, possiblement ja saps de k parlo, oi? el cas és k a part de les típiques esgarrinxades i relliscades, no anàvem tan malament. però no era el nostre dia. i va la marta, i es torça un turmell. el xungo. el k es va malmetre a l’emmona fa un parell d’anys.

quin gerro d’aigua freda, tu! vam poder arribar bé, però a la tarda se li va inflar. 

pensaments positius. no pasa nada. canviem de plans. ens agafem uns dies de “descans”.

per continuar aclimatant hi havia la possibilitat d’anar al altiplano central del perú, una zona minera a més de 4.000m on podríem fer el turista durant uns dies. un lloc remot de difícil accés i amb poca infraestructura pel visitant. de fet no hem vist cap gringo en uns quants dies. bueno, la marta diu k’n va veure un, però… vaja, no li digueu res, però jo no el vaig veure. l’altitud.

agafem tot un combinat de busos i taxis destartalats per pistes de muntanya, barrancs vertiginosos i llogarrets remots on s’intueix una difícil subsistència. en alguns trams, la canalla (amb els pares observant desde la cuneta) es dedica a col·locar rocs a la calçada k no treuen fins k el conductor no deixa anar uns soles. nens descalços i esparracats. amb dents de llet encara, però amb cara de no creure ja en el ratoncito perez. “treballant” en horari escolar en un altre matí k s’aixeca emboirat i amb els marges de la carretera nevats.

triguem 13 hores en fer uns 300km. als taxistes els paguem una mitjana de 1’5€ per persona i hora. no sé com els hi surten els números, pq’ la benzina no és gaire més barata k a casa.

amb el cul aixafat i els ossos quasi soldats, arribem a cerro de pasco. es un dels llocs més estranys k hem visitat mai. d’entrada és la ciutat més alta del món amb 4.333m. està desordenadament construïda al voltant de la mina a cel obert més gran del perú. quan li pregunto a la noia k’ns cobra els tickets del bus: “qué es lo que sacan de la mina?” ella em mira com dient “este gringo es gilipollas!” i contesta un irrebatible “minerales”. estan construint un barri nou, el de san juan, i dóna la sensació de k’stan esperant k la ciutat vella es desmoroni per ella mateixa. k no val la pena arreglar, o ni tan sols apuntalar, una casa k’stà caient. o treure els centenars de cables obsolets k pengen perillosament per les façanes. la brossa s’amuntega. dotzenes de gossos malaltissos la remenen. més k decadent, sembla un lloc abandonat. però hi viuen! amuntegats en carrerons laberíntics i atestats de comerços de tota mena. tan atapaïts k costa caminar entre ells. tan abarrotats de gènere k sembla impossible k tot allò es pugui vendre. tot distribuït per zones. l’únic miratge d’ordre perceptible: el carrer de les sabateries, el dels electrodomèstics, el de les perruqueries, el de les carniceries i peixateries sense refrigeració! una cantonada sembla el museu dels horrors exhibint caps de bestiar cuits de fa no se sap quan. olors k costen d’empassar. brossa, molta brossa. tot es llença aquí i ara. per què? bueno, i per què no?

vam tenir sensacions difícils d’explicar. és un lloc al k no em penedeixo d’haber anat, però al k no hi tornaré. mai.

ens vam allotjar a l’hostal santa rosa. diu k es l’edifici més antic de cerro. m’ho crec. i si ma diuen k no s’ha repintat desde la inauguració, tb’ m’ho crec. sembla l’hotel del resplador. terres de fusta k creca. parets rascumides. un fong em va dir: “pues jo estic aquí desde el segle XVIII. qué te parece?” hi ha un tranquilitzador cartell k diu, en 3 idiomes, “absténganse de escupir en el piso y las paredes”. als lúgubres passadissos esperes trobar-te la jennifer amb els seus rínxols d’or i la seva mirada turbadora.

“quieres jugar conmigo?”

“no jenny, no. no eres real. estás en mi  imaginación y me voy cagando leches!”

els lavabos estan repartits per l’edifici. si és el teu dia, pots trobar-ne algun k no estigui tancat amb candau (por qué? y por qué no?), però no et flipis pq’ probablement no hi haurà aigua. lo de la dutxa ho estan buscant al diccionari. però hi ha llit, això sí. i amb llençols de franel·la per contrarestar les finestres k no tanquen bé. a més, la disco del costat t’obsequia amb música gratis fins les 4 de la matinada. el servei (familiar) és molt amable quan el trobes (a grito pelao te sorprendes gimoteando “hay alguien?”). i tenen wifi. no funciona però en tenen, tu.

sort de les pastisseries. pels adictes al sucre xungo, les pastisseries del perú son la solució per a tot excepte la gastrointeritis.

vam anar al bosque de piedras de huayllay, k en realitat era el motiu de tant de patiment per arribar fins aquí. el lloc es curiós. al mig del páramo, entre 4.100 i 4.500m d’altitud, els elements han erosionat la terra alliberant uns pinacles de roca k, a manca d’arbres, han estat batejats com a “bosque”. en la lluita contra les forces de la naturalesa (un vent k pela i unes pedregades k fan por), han adoptat formes d’allò més particulars. amb imaginació i poc oxígen, pots identificar diversos objectes i animals. és un lloc plàcid per passejar. i molt tranquil si matines i no et fa por el fred. et cobren un sol per entrar, uns 28 centims d’€, i et donen un mapa k no vale pa ná. lo millor es perdre’t. tb’ hi ha pintures rupestres. uns animals molt macos i ben retratats i uns caçadors k fan pena de sossos i escanyolits. parèntesi. ja sé k no ve a cuento, però no serien aquests els inicis de la zoofília? tanco parèntesi. oblida-ho. no he dicho ná.

hi ha tb’ un lloc k presuntament és el centre de tot plegat. li diuen el centro magnético. a simple vista no es res més k 3 cercles de pedra concèntrics d’entre un i vuit metres de diàmetre. hi ha qui diu k es concentra molta energia degut a l’alta mineralització de la zona. no sé. la marta es va posar al centre i riu igual.

tb’ vam trobar una noia, molt agradable, k sostenia la possiblilitat k ho haguéssin fet els ovnis. era una tia molt maca, i ens havia semblat intel·ligent, així k devíem posar cara de sorpresa, pq’ va afegir “si hombre, los ovnis: objetos volantes no identificados”. no, si ya. si eso lo había pillao.

clar home, molt creïble. tu imagina’t, et dius Alienigenus Marcianez, vens d’un altre planeta. això són tropecientos años luz. tens la tecnologia per travessar galaxies, i vens aquí, al páramo andino, i fas… 3 circumferències amb pedretes. uau! sense donar més pistes, sense deixar un punyetero llibre d’instruccions. el teu món és la noruega de l’univers. aneu tan sobrats k l’altre dia ta van dir “apa majo. ahí tienes una beca de la reostia pa que te vayas a la tierra a hacer tontás”

reconec la meva ignorància en ufologia. però… o tenim uns veïns amb molt sentit de l’humor… o la història fa aigües.

bueno, teniem pensat acampar, però com q feia molt de fred vam anar a unes fonts termals de prop. per poc més de mig euro, t’omplen unes piscinetes particulars amb aigua k surt calentoneta de la roca. amb mitja hora en tens més k suficient. surt molt calenta peró et deixa com nou. això sí k deu curar fins i tot la gastrointeritis. a més diuen, i ho corroboro, k els banys amb aigües geotermals mantenen el cos calent molta més estona k un bany amb l’aigua del termo de tó la vida.

nevava. si hi havia dubtes a l’hora d’acampar, se’ls va endur el fred. vam allotjar-nos a l’hostal santa ana. es promocionava oferint dutxa calenta, tv x cable i wifi… cero de tres. vam dormir a l’habitació mes petita per la k hem pagat mai. vaig haver de fer càlculs matemàtics per passar la motxilla per la porta. aquesta part no és conya, et juro k la motxi no entrava. això sí, ens vam fotre un generós sopar a la plaça amb unes vistes de postal nadalenca. i l’habitació petita es va escalfar ràpidament.
l'endemà a cerro assistim a una mani per denunciar la violència de gènere. vam escoltar unes xifres esgarrifoses. les manifestacions van ser multitudinàries a tot el país, però sorprenia la poca presència d'homes. si la meitat de la societat no està concienciada de k tens un problema, com el soluciones?
per tornar a huaraz vam decidir passar per lima. és més llarg i un pèl més car, però molt més còmode. la carretera passa pel lago junín, el gran llac ms alt de perú amb 4.100m snm. un santuari pels ocells. tb' es veuen colorides mines a cel obert i les corresponents llacunes contaminades k les envolten. vam conèixer un paio k treballa pel ministeri d'agricultura, i entre d'altres coses ens va comentar k el gran problema de la mineria peruana es k les explotacions més importants estan a les parts altes, a les capçaleres dels rius. això comporta k a extensíssimes àreas, les aigües estiguin contaminades de metalls pesants. allò k anomenem primer món, vol consumir matèria prima de baix cost, i això implica k les condicions laborals i mediambientals de la resta (el 90% dels bípeds) siguin... bueno, k no hi siguin.
tb' vam passar pel coll de ticlio, a 4.818m, k serpenteja directe cap al mar (ferran, a veure quan t'atreveixes!). com a curiositat, allà s'ubica l'estació de ferrocarrils més alta del món.
un lloc interessant, l'altiplano central. amb ganes, paciència i estómac hi ha molt per descobrir. però ja tornem a ser a huaraz. ara anem a preguntar sobre les condicions dels nevados. tenim mono d'alçada.
la setmana k ve us explico.
per cert, el turmell de la marta de p--- ---e!