HUARAZ

Gran part de les expectatives d'aquest viatge pel sud de les amèriques, passava per aquest poble de 50.000 habitants enfonsat al callejón del huaylas. li diuen la suïssa del perú. deu ser per les muntanyes, pq' em dona la sensació que hi ha més or d'origen peruà als bancs helvètics k als d'aquí.

bueno, salvant diferències econòmiques i culturals, els dos llocs regalen paisatges magnífics per la contemplació.

vam arribar ahir en un bus d'aquests peruans amb seients reclinables k es converteixen gairebé en un llit. són ideals quan vas cansat. l'anècdota és k ens van encalomar un reportatge surrealista del cristiano ronaldo. rollo calçotets, abdominals, lamborghinis i alguna altra cosa k tampoc vaig acabar d'entendre. sort k estàvem rebentats i al tercer canvi de calçotets vam tancar definitivament les parpelles.

huaraz està a 3.090m snm. i això es nota a l'hora de carregar-te els bultos, k en portem uns quants. ahir era l'últim dia de fiestas patrias, i teníem reservat l'hotel per avui, pq' estava tot ple. tot i aixi ho vam anar a provar. però no. com ens havien dit tot just dos dies abans, estava tot ple. 

li vam demanar al noi de recepció si ens podia guardar unes bosses mentre anàvem a acampar a uns cerros k em sortien al mapa. ens va dir k sí, però k si estàvem cansats i teníem tenda, podíem acampar a la terrassa. les vistes eren xulíssimes. era temptador i definitivament més inteligent k enfilar-nos a 4.000m quan feia 8 hores k estàvem a nivell de mar. però ja sigui per mono de monte o pq' la inteligència no sigui la nostra principal virtut, en mija hora teníem la motxi penjada a l'esquena i ens enfilàvem amunt pels corriols k recorren els llogarrets de la cordillera negra.

aquesta zona es mundialment coneguda entre els alpinistes per la cordillera blanca. una serrelada de 180 km de llarg nodrida de gegants verticals i glaciats k culminen als 6.768m del huascaran. muntanyes que desafien les lleis de la gravetat i k omplen les targetes de memòria de les càmeres de milers d'excusionistes. algunes escalades mítiques i algunes de les rutes senderistes (de trekking, pels k no parleu català) més boniques i exigents del món.

a l'oest, a l'altre costat del canó, hi ha la cordillera negra, una serralada de "turonets" arrodonits d'entre 4.500 i 5.200m. la blanca rep els vents selvàtics de l'est, per això rep molta neu k acaba alimentant les geleres. la negra en canvi està escombrada pels vents secs dels deserts de l'oest, i per això rep molt poques precipitacions. això fa k, malgrat tenir mes alçada k els alps, no hi hagi ni un trist nevero.

de lletja k és, osties! al final resulta maca. té molts caminois per perdre't, ascencions gentils ideals per aclimatar, i lo millor de tot es k les vistes cobreixen la cordillera blanca de punta a punta.

tot just començar a caminar una dona increïblement baixeta s'em en riu a la cara i em diu:

gringo! dónde vas?

a los cerros

a los cerros? pero si los gringos no van a los cerros!

por eso señora, por eso.

la veritat es k en els dos dies no vam veure cap guiri. a la mitja hora d'haver sortit de huaraz ja tens la sensació d'estar lluny de tot. cabanes d'adob, camps de blat, gossos malhumorats, bestiar de tota mena i gents k deixen de banda lo k'estan fent per regalar-te un somriure i un buenos días. els k parlen més castellà (la llengua aquí es el quechua) enceten conversa. alguns t'acompanyen un troç. moments molt agradables en un entorn magnífic. fotografies k guardarem a la retina pq' no ens atrevíem a treure la càmera. per no trencar la magia, per no esborrar cap somriure. 

ho parlàvem amb la marta, la conversa es bidireccional. però amb les fotos, tu t'endús alguna cosa i l'altre no.

l'altitud es nota. les motxilles pesen. un senyor es queixa de k al perú els polítics roben, k no fan res per la gent. aprofitem la parada per respirar una mica i per contestar-li lo més trist k es pot dir al respecte: k no és només al perú. reempendre la marxa costa. arribant a 4000m la marta diu prou. s'ofereix a plantar la tenda en uns plans k trobem amb aigua aprop. buido la motxilla i m'enfilo cap amunt. m'agradaria fer un cimillo, ja k som aquí. pa qué? pa ná! pero m'agradaria. en un parell d'hores  sóc al cim del condorhuain, de 4.620m. al final hi ha una trepadeta k me'ls posarà per corbata al baixar.

la vista es espectacular. identifico vuit 6.000s. els núvols juguen amb els cims mentre les llums comencen a encendre's a les valls.

al sol no li queda gaire per avui, i aquí dalt no hi han camins. vas una mica per intuició, i la intuició es resenteix a negra nit. arribo, ja ben fosc, una hora més tard de lo acordat. pero la reprimenda és molt suau. la marta tb' m'ho ha fet més d'un cop això.

nit freda (-3º), estrellada i confortable amb els inflables. dormim bé, i contra tot pronòstic ens llevem sense mal de cap. ens ha sortit bé. l'excursioneta ens ha servit per aclimatar.

ara estem a l'hotel gran chavín. ben dutxats i ben alimentats. demà comprarem provisions per tornar-nos a enfilar cap amunt.

a aquestes muntanyes k volem fer una mica nostres...