Tenim una guia del perú de l'editorial desnivel, escrita per un tal david taurà, k'stà molt bé. planteja excursions d'entre un i deu dies, i ascencions a cims de 5 ó 6000m no gaire difícils.
naltros volíem fer una "volteta" per aclimatar abans d'enfilar algun cim. per provar-nos amb les motxilles en altitud. i la proposta més atractiva k vam trobar es la circumvalació dels massissos santa cruz-alpamayo. és una ruta pensada per fer en deu dies amb burros de càrrega, arrieros, guia, cuiner, campaments preestablerts i tal. però el nostre esperit lliure i un massoquisme k encara no he acabat d'analitzar, ens van portar a carregar uns motxillots d'entre cal déu i ca l'ample.
el camí comença en un llogarret agrícola anomenat hualcayan. al nord del callejón del huaylas. a uns 3.150m d'altitud. no hi arriba transport públic. i com k no trobem cap gringo per compartir gastos, el taxista ens fot una bona clavada. encara riu el kabrón.
tot just començar ens adonem k han arrencat els panells informatius i tot tipus de senyalització. deduim k per dissuadir als k'anem sense guia. preguntem a una nena petita. ens diu k sí, k'anem bé. però tot d'una se'ns posa davant barrant-nos el pas i ens demana 3 soles (+ 1€) a cada un.
"3 soles? pa qué?"
"pa pasar"
la nena no deu aixecar més de dos pams de terra, però la japuta té una mirada k'espanta. intento sostenir-li. i quan estic a punt de cedir, m'armo de valor, i amb veu ferma dic: "no, no vamos a darte nada." ella em mira altiva. diu "vale". i amb aires de suficiència s'aparta lentament. fa bé. entre la marta i jo crec k haguéssim pogut reduir-la.
el primer dia es tot pujada. són molts metros i anem força carregats. ens plantejem de llogar un arriero per la primera jornada. però els k anem trobant, no semblen tenir gaires ganes de treballar. després trobem un k'ens ofereix deixar-nos una mica per sota d'on volem arribar. ens sembla car. intentem regatejar i no arribem a cap acord. poc després ens sentirem una mica miserables, pq' de car no ho era. ens volia cobrar 14€ per pujar-nos les motxilles amb el burro. eren 1700m de desnivell. tot un dia de pateo per 14€. jo no ho faria.
ho pagarem car. volíem arribar al paso osoruri (4.860m). però el pes i el cansament ens aconsellen parar a la llacuna cullicocha (4.620m). en realitat no ens surt tan malament. trobem una caseta del guarda amb la porta oberta i, tachan!, matalassos a dins. un regal dels déus, pq' feia una setmana k havíem sortit de casa i només havíem pillat dos llits. la resta de nits, o bé en transports o bé a la tenda. a més el nevado santa cruz es reflecteix a la llacuna, i la posta de sol darrera la cordillera negra ens treu tots els mals. dormim bé, mooooolt bé.
en tot el camí no havíem trobat ningú. ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, ni... bueno, ja s'havia entès quan havia dit ningú, oi? l'endemà sí k trobem un grupillo de gent de lima amb guies i arrieros. dos avis entusiastes k semblaven rejuvenir a cada passa, i la resta k feien lo k podien. intercanviem salutacions i bons desitjos. fem un parell de "colladetes" i entrem a la quebrada alpamayo. una bonica vall amb runes de cabanes preincaiques i un serpentejant riuet k ens refresca amablement. només ens acompanyen uns quants rucs k pasturen impassibles i algun esparver k ens observa suspès i curiós pocs metres per sobre nostre.
del fons de la vall veiem a un peruà escarranxat k puja fletxat com un dimoni. i quan s'acosta ens deixa anar "aupa, qué sois? euskaldunes?" "no, catalanes. vosotros levantais piedras, nosotros levantamos gente". resulta k el peruano era d'irún. havia sigut competidor de kaiak en aigues braves i s'havia passat un any a la seu d'urgell. "déu n'hi do" , anava afegint al final de cada frase. portava a sudamèrica des del febrer i calculava k tenia plata fins l'octubre. anem junts una bona estona. "déu n'hi do". i compartim un ventós dinar a la llacuna jancarurish, amb espectaculars vistes de la cara oest de l'alpamayo. ell s'en torna. va sense tenda, amb roba precària i poca teca. en Dani Dientederecho (Rastortza). déu n'hi do.
naltros seguim. darrera i pesadeta collada del dia, i acampem sota un cel estrellat a la desoladament bonica quebrada de mayobamba. al matí els núvols ens regalen una colorida sortida de sol. baixada suau, collada tranquila. i a mig matí arribem a huillca. tres cabanes abandonades i una altra on viu una jove pastoreta d'alpaques, una espècie de llames però més petites, robustes i llanudes. la noia ens demana, en un castellà precari, llet. té dos xaiets petits a qui se'ls ha mort la mare. no en tenim. mal pressagi per a les bèsties.
poc després trobem dos joves k tb' van molt carregats. ell alemany, ella polonesa. ens expliquen k'han acampat a la quebrada yanajanca, a on naltros ens dirigim. diu k no han dormit. k un grup de toros els hi ha donat la nit, bufant, gratant el terra i remenant la tenda. la vall és bonica per acampar, molt més frondosa que les k hem vist fins ara. però quan parem a fer una mica de pa amb un manxego reserva tretze mesos, veiem k lo dels toros anava en serio. ens envolten bramant. no som benvinguts. canviem de lloc, però ens clitxen. els hi llencem pals i pedres però cada cop en venen més. jalem ràpid i fotem el camp. k no erem naltros els k estàvem dalt de la piràmide alimentícia?
ens liem una mica pq' aquí els camins no estan marcats i el mapa k portem és escala 1:100.000. però finalment arrivem a jancapampa. un llogarret en una esplanada sedimentària als peus del pucajirca (6.046m). acampem al costat del riu. als pocs minuts apareix una dona amb la seva filla, la jasmina, de sis anys. porten cervesa per vendre al mateix preu k la trobes al bar. i estem al cul del món! un altre regal dels déus! xerrem una estoneta fins k comença a fer-se de nit. ens demana "medicamentos para el dolor de cabeza". li donem un parell d'ibuprofens i se'n va a casa, a 500m a l'altre cantó del riu.
al matí ve el seu marit a petar la xerrada. ens deixa cangurant a la jasmina mentre s'en va a buscar matolls per fer una escombra. triga molt. esperem k això no equivalgui al "voy a comprar tabaco, nena". de la "Jas" treiem en clar k camina una hora per anar a cole i k es la petita de 3 germanes. juga amb l'ampolla buida de cervesa fins k trec la càmera. llavors l'amaga i adopta un posat digne com dient "almenys no em treguis com una borratxina, pisha!".
els dies se succeeixen plàcids i tranquils. encara trobem poca gent. les pujades fan bufar, però les vistes als colls curen l'ànima. apalancat mastegant unes ametlles, contemplant els corriols zigzaguejant entre incontables muntanyes k es perden més enllà de lo k pot abarcar la vista, penses en lo xulo k seria córrer un ultra en un entorn com aquest. després et penges els 20kg de motxilla i remugues "y una polla iba yo a correr un ultra por aquí. si no hay ni pa respirar!"
arribem a la quebrada santa cruz amb una mica de xoc. les vistes son xulíssimes entre el quitarraju (6.035m) i l'artesonraju (6.025m), k sembla un cerví inmens. però molta gent pensa lo mateix i la tranquilitat s'esvaeix. les esporàdiques i agradables converses es transformen en inintel·ligibles sons gutarals tipus "ngrf", i la resposta a un "bon dia" sovint és una silenciosa girada de cara.
en fi. arribem al camp base de l'alpamayo i la bonica llacuna achueycocha. alguns es preparen per pujar, altres tornen. les condicions són dures allà dalt. una família de cashapampa monta un xiringuito durant els 3 mesos de temporada d'ascensions. els preus de les begudes són raonables tenint en compte k triguen dos dies en burro en arribar fins aquí. la michelle, de 4 anys, xerra amb soltura i es fa amb tothom. sembla controla-ho tot.
la nit és freda. però el cansament acumulat dels cinc dies k portem caminant de sol a sol, fa k dormim a "pierna suelta". al matí costa k el sol entri al fons de la vall. les mans només s'escalfen quan abracen el got de cafè fumejant. però l'espectacle dels llums de l'albada travessant els núvols per pintar de groc les geleres dels cims, fa k valgui la pena sortir de la protecció del sac. a dalt bufa el vent. mal dia pels escaladors. aquí la michelle ignora el biruji i correteja amb els gossos, k a aquestes alçades són més simpàtics i fan millor pinta k els pobres k malviuen pels carrers de la ciutat.
emprenem la marxa. seran 25 pesats km. en teoria de baixada, però trobem molts "toboganets" k ja ens sobren. continuem trobant gent, molta gent, k no va anar a la classe de "un buenos días se contesta con otro buenos días" de primer de primària. molts burros sobrecarregats i sovint maltractats, k seran abandonats a la k una malaltia o una probable fractura els deixi impedits per ser... rendibles. es troben molts cadàvers devorats pels cóndors. ens fa replantejar la futura contractació d'ajuda per portejar.
a la k'anem perdent alçada, la vegetació es torna quasi tropical i la calor quasi insoportable. arribem a 27º a 3.000m d'altitud!!! ens girem per dir adéu als nevats k no sabem per quant de temps seran nevats.
una de xifres:
40 hores de marxa en 6 dies
125km
8.300m de desnivell +
camp més alt a 4.630m
camp més baix a 3.570m
sortida a hualcayán, 3.150m
arribada a cashapampa, 2.930m
vuit collades d'entre 4.450 i 4.860m
pes de les motxilles: molt
vegades k hem dit "uf!": no sé... incontables
en resum: cinc dies molt xulos i un sisè una mica agobiant. potser ens hagués deixat millor regust fer la ruta del revés. tot i així molt recomanable. geleres penjant de cims verticals. llacunes multicolors k reflecteixen com miralls els gegants andins. valls profundes k conviden tant a la marxa a peu com al descans. pedra sobre pedra. així de simple... així de gran.
al matí ve el seu marit a petar la xerrada. ens deixa cangurant a la jasmina mentre s'en va a buscar matolls per fer una escombra. triga molt. esperem k això no equivalgui al "voy a comprar tabaco, nena". de la "Jas" treiem en clar k camina una hora per anar a cole i k es la petita de 3 germanes. juga amb l'ampolla buida de cervesa fins k trec la càmera. llavors l'amaga i adopta un posat digne com dient "almenys no em treguis com una borratxina, pisha!".
els dies se succeeixen plàcids i tranquils. encara trobem poca gent. les pujades fan bufar, però les vistes als colls curen l'ànima. apalancat mastegant unes ametlles, contemplant els corriols zigzaguejant entre incontables muntanyes k es perden més enllà de lo k pot abarcar la vista, penses en lo xulo k seria córrer un ultra en un entorn com aquest. després et penges els 20kg de motxilla i remugues "y una polla iba yo a correr un ultra por aquí. si no hay ni pa respirar!"
arribem a la quebrada santa cruz amb una mica de xoc. les vistes son xulíssimes entre el quitarraju (6.035m) i l'artesonraju (6.025m), k sembla un cerví inmens. però molta gent pensa lo mateix i la tranquilitat s'esvaeix. les esporàdiques i agradables converses es transformen en inintel·ligibles sons gutarals tipus "ngrf", i la resposta a un "bon dia" sovint és una silenciosa girada de cara.
en fi. arribem al camp base de l'alpamayo i la bonica llacuna achueycocha. alguns es preparen per pujar, altres tornen. les condicions són dures allà dalt. una família de cashapampa monta un xiringuito durant els 3 mesos de temporada d'ascensions. els preus de les begudes són raonables tenint en compte k triguen dos dies en burro en arribar fins aquí. la michelle, de 4 anys, xerra amb soltura i es fa amb tothom. sembla controla-ho tot.
la nit és freda. però el cansament acumulat dels cinc dies k portem caminant de sol a sol, fa k dormim a "pierna suelta". al matí costa k el sol entri al fons de la vall. les mans només s'escalfen quan abracen el got de cafè fumejant. però l'espectacle dels llums de l'albada travessant els núvols per pintar de groc les geleres dels cims, fa k valgui la pena sortir de la protecció del sac. a dalt bufa el vent. mal dia pels escaladors. aquí la michelle ignora el biruji i correteja amb els gossos, k a aquestes alçades són més simpàtics i fan millor pinta k els pobres k malviuen pels carrers de la ciutat.
a la k'anem perdent alçada, la vegetació es torna quasi tropical i la calor quasi insoportable. arribem a 27º a 3.000m d'altitud!!! ens girem per dir adéu als nevats k no sabem per quant de temps seran nevats.
una de xifres:
40 hores de marxa en 6 dies
125km
8.300m de desnivell +
camp més alt a 4.630m
camp més baix a 3.570m
sortida a hualcayán, 3.150m
arribada a cashapampa, 2.930m
vuit collades d'entre 4.450 i 4.860m
pes de les motxilles: molt
vegades k hem dit "uf!": no sé... incontables
en resum: cinc dies molt xulos i un sisè una mica agobiant. potser ens hagués deixat millor regust fer la ruta del revés. tot i així molt recomanable. geleres penjant de cims verticals. llacunes multicolors k reflecteixen com miralls els gegants andins. valls profundes k conviden tant a la marxa a peu com al descans. pedra sobre pedra. així de simple... així de gran.
2 comentaris:
Es fantàstic,quan ho llegeixes semble que ho vius,
Però no us ho agafeu tant a la valenta que teniu tot el temps que volgueu.
Les fotos molt bonique.
Una abraçada de
Teresina
Que grans sou i quina enveja !!!
Publica un comentari a l'entrada