És k resulta k això de nordkapp es un timo, saps? Resulta k
el punt més al nord de l’europa continental està en una península fora de les
rutes més turístiques. A sobre comporta una excursió de tres dies sense cap
camí marcat per un paratge inhòspit en el que no trobes absolutament ningú.
Era el lloc ideal per a nosaltres.
A l’oficina d’informació de mehamn, un guía sudafricà, k’s
veu k era “guapíssimo de rechupete, tornem-hi ja siusplau, k jo el vull tornar
a veure”, ens va vendre, per 10€, una
fotocòpia d’un mapa amb les coordenades d’unes fites separades entre un i dos
km, i k se suposava k havíem de seguir. Ens va aconsellar l’equip a portar i
ens va demanar el nº de telèfon “per si hi ha algún canvi sobtat en la previsió
del temps”. Vaig ser espavilat i li vaig donar el meu.
I com k estàvem al nord, però k molt al nord, i això de les
nits ja era història, doncs vam començar a caminar cap a les 11pm. El terreny
era pedregós i desolat. Anaves carenejant per turonets d’entre 300 í 400m i
vorejant llacs d’aigues cristal·lines. No hi havia res k semblés un camí, però
les fites eren prou grosses com perquè des d’una es veiés, en la distància, la
següent.
La ruta semblava clara.
No tenia pèrdua
…fins k ens va envoltar la boira.
“Bueno, no passa res. El tio guapíssimo de rechupete t’ha
donat les coordenades, no?”
“Sí, però…”
“Però què?”
“Que no sé com s’introdueixen al gps”
“Lo qué? Però si al tio guapíssimo de rechupete li has dit k
sí”
“Sí. Ya. Pero es k ma feia vergonya reconèixer k sóc un
garrulo”
El cas es k sabíem on érem, però no sabíem arribar al punt
següent. Així k vam plantar la tenda i vam esperar unes hores k el sol aixequés
la boira. L’endemà amb núvols però amb visibilitat, vam continuar el camí fins
una platja de sorra blanca tota per a nosaltres, on vam muntar el campament. Tb’ vam trovar un
prat de mores boreals i ens vam fotre un
fart de vitamina C.
El lloc el compartíem amb un ramat d’espantadissos rens,
ocellets variopintos, i tot de trocets de leming.
El leming és una mena de ratolí del k diuen k és la base de
la piràmide alimentícia pels carnívors a Escandinàvia. Diu k n’hi ha per
milions, però naltros només n’hem vist restes escuarterades per la bèstia k
sigui k se’ls menja.
Com k el temps no semblava millorar, vam decidir agafar roba
d’abric i alguna barreta i enfilar cap al penyasegat aquest al norte del norte.
I tot seguint la platgeta de finíssima sorreta blanca i aigua cristal·lina, al
cel s’obre una clariana. I el solet k ens il·lumina, i naltros tot cofois,
decidim de fer-nos una banyadeta. A l’oceà àrtic.
“ay va la óstia, patxi! Eso sí que es frío y no un invierno
en el gorbeia que se mueren las ovejas por no bajarse, de tontas que son! Aquí
las ovejas no se mueren porque aquí no hay ni ovejas, patxi! Aquí hay renos. Y
comen líquenes. Tu sabes lo que es un líquen, patxi? Pues esa mierda comen los
renos!”
No sabem si ens asseca el sol, o ens asseca el vent, pero
sabem k si no ens movem, palmem. Així k continuem ruta un altre cop dins la
boira. I provem per varios acantilats fins k trobem un en k les coordenades del
gps coincideixen amb les del mapa. Hi ha
una fita mu grande amb banderoles d’aquestes tibetanes, k no sé k cony passa
amb les banderoles aquestes, k a la k hi ha 4 pedres juntes, a algú li entra la
dèria de penjar-ne unes quantes. Pa que se lleve las oraciones el viento, o yo
no sé pa que. Porque ahí las oraciones no se quedan, que ahí no crece ná de ná. Que las poneis en unos
sitios que parece que lo haceis a propósito, coño!
Bueno, ja hem arribat. I com k no passa res especial, ens
enrecordem k ens quedava una cosa per fer… tornar.
I les llums del sol de mitjanit colant-se entre les boires,
amb la musika de les ones, un apreciable priorat, i una inmillorable compañía:
proporcionen una vetllada mágica.
Un bon descans i una bona visibilitat fan més amena la
tornada. Però arribem al cotxe amb la sensació que ens ha faltat alguna cosa.
Així k anem a nordkapp a buscar-ho…
