És dissabte al matí d'una jornada k se lleva fresca però amenaça de caldejar-se. Lo normal de l'estiu mediterrani, vaja.
Acabo de carregar la flagoneta quan arriben el sogre, en fili i en pol vestit de robafaves: potser algun dia se'n penedeix. Li faig un petó a la Marta i prometo anar-la a buscar. Sona raro. Potser ho és, però així som. Enfilo cap al nord (la paraula i el concepte es repetiran sovint els propers dies… i aixó m'agrada).
A la jonquera compro un meló (per recordar d'on vinc) i un pot de nutella (per l'efecte Kilian, je je).
França se'n va de vacances. Trobo alguns embussos, però lo pitjor va cap al sud. La calor fa estralls als ànims de la gent i jo, egoistament, m'alegro de no compartir la seva dèria per la platgeta. Quan deixo les zones de costa remeten les multituds. Se succeeixen els bonic pobles de la terra de la fraternité. Els motoristes me truen la poteta i les boulangeries es multipliquen: com m'agrada aquest país!
El baron rojo em convida a l'infern i un llac em convida a banyar-me. Descobreixo els boscos de l'alsàcia i una dona molt amable m'ofereix una ampolla d'hidromiel a canvi de nou euros. Tots dos ens quedem amb la sensació d'haver-hi sortit guanyant, i penso k seria maco si això fos el lliure comerç.
Les boulangeries es converteixen en biergarten i les rotondes es transformen en autopistes de tres carrils amb audis a 250km/h. Wilkommen to Deutschland!
Vaig seguint els camions i baixo el consum de la master a 6'5x100, amb la sensació k a casa ens timen amb la qualitat del combustible.
En sentit contrari, uns amb les maletes a terra contemplen com els bombers i la policia els hi fan l'A4 sportback a la brasa. Per mi k se'ls hi està passant. La broma (no hi havia ferits, si no m'estalviaria la conya) provoca una cua inhumana: 40km conto; "pa k correis?", penso.
Acabo de carregar la flagoneta quan arriben el sogre, en fili i en pol vestit de robafaves: potser algun dia se'n penedeix. Li faig un petó a la Marta i prometo anar-la a buscar. Sona raro. Potser ho és, però així som. Enfilo cap al nord (la paraula i el concepte es repetiran sovint els propers dies… i aixó m'agrada).
A la jonquera compro un meló (per recordar d'on vinc) i un pot de nutella (per l'efecte Kilian, je je).
França se'n va de vacances. Trobo alguns embussos, però lo pitjor va cap al sud. La calor fa estralls als ànims de la gent i jo, egoistament, m'alegro de no compartir la seva dèria per la platgeta. Quan deixo les zones de costa remeten les multituds. Se succeeixen els bonic pobles de la terra de la fraternité. Els motoristes me truen la poteta i les boulangeries es multipliquen: com m'agrada aquest país!
El baron rojo em convida a l'infern i un llac em convida a banyar-me. Descobreixo els boscos de l'alsàcia i una dona molt amable m'ofereix una ampolla d'hidromiel a canvi de nou euros. Tots dos ens quedem amb la sensació d'haver-hi sortit guanyant, i penso k seria maco si això fos el lliure comerç.
Les boulangeries es converteixen en biergarten i les rotondes es transformen en autopistes de tres carrils amb audis a 250km/h. Wilkommen to Deutschland!
Vaig seguint els camions i baixo el consum de la master a 6'5x100, amb la sensació k a casa ens timen amb la qualitat del combustible.
En sentit contrari, uns amb les maletes a terra contemplen com els bombers i la policia els hi fan l'A4 sportback a la brasa. Per mi k se'ls hi està passant. La broma (no hi havia ferits, si no m'estalviaria la conya) provoca una cua inhumana: 40km conto; "pa k correis?", penso.
Estiro les cames corrent per les fagedes del sud de
hannover, i en unes curioses roques enmedio de la nada (k resultan ser el
monument natural més important d’alemanya), un indigent m’explica, en un anglès
envejable, k les roques amaguen tombes clandestines de antaño.
“pero coneixies algú?”
“lo qué?”
“dels morts, si
en coneixies algú?”
“no, no, si són de antaño”
“bueno, millor, no?”
“sí, sí...”
Són les 8 del matí i el seu alè podria cicatritzar les
ferides d’un regiment després de l’àrdua batalla.
Ens creuem una mirada, com dient: “qué mal te veo!”
Arribo al bàltic. Gaudeixo del apfelstrudel "ya, ya!". Trobo unes dunes on acampen tots els alemanys del món. I entro a la rugen island (ande etará eso?), on vaig a córrer per uns bonics acantilats blancos como la nieve. I de casualitat me trobo una cascadeta k cau a pet d'ones. El temps és esplèndid, i a disfrutar que són dos dies. Ara me banyo a marc, ara a la cascada, ara a marc, ara a la cascada… hasta que me jarto.
4 hores de ferry desde saasnitz fins trelleborg.
"anda ya! con esos nombrajos seguro que ya te has perdío"
"que no, que no. K los indrets existen"
Suècia
Ja!
K cabrones!
Asco dan de lo guapos que son! I a més van a la moda. I tot de disseny. Pongamos un water, un suponer. Pues és maco! Però si és un wàter, per déu!
I el paisatge… de bonic, avorrit! Els llacs, els boscos, els prats verde que te quiero verde, les casetes, cuques elles.
Esto lo han puesto a drede pa que les tengamos envidia!
K cabrones!
I a sobre… amables.
"Què!!!"
Sí, sí, amables.
k cabrones!
Paro a dormir en un parc al sud d'estocolm. De matinada. Amb la penombra aquella k no saps si es fa de dia. I la gent k surt a passejar el gos. Sigui l'hora k sigui. Si me ve de gust, pq' no?
I vaig a acórrer pel parc. I els llacs, i els boscos amb una tupida catifa de molsa, i les llums d'un sol k s'aixeca gentil, com per no molestar. I te trobes gent vivaquejant on els rota pq' constitucionalment tenen dret a vivaquejar on els roti. I aixequen el cap quan passes, i te dediquen un somriure com dient: "xana, eh?"
I em banyo, a les sis del matí en un llac de muntanya a nivell de mar. Amb l'aigua tèbia, amb el sol a la cara, amb la música dels ocells. I m'assec en una pedra i penso: "crec k m'agradarà aquest lloc".
Cap al migdia rebo una trucada d'una noia, que per la veu sembla interessant. Diria k guapa, fins i tot. I amb joia em proposa k si la vaig a buscar, podríem anar, junts, a la fi del món.
I, clar… accepto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada