FIORDLAND NATIONAL PARK

Sí, ja sé que no escribim molt, però ja se sap que això de la inspiració ve quan ve... A part, el principal responsable d'escriure ha tornat a marxar de cap de setmana llaaarg a l'illa del nord, a fer què? Una marató, com us podeu imaginar alguns. Però em sembla que li ha plogut (a mi no, je je, almenys fins avui a la tarda).
Doncs el cap de setmana passat vam marxar de viatge amb el nostre cotxe, desafiant la predicció habitual de pluja a tot el país. I per fer-ho més emocionant vam anar al Fiordland, el parc dels fiords que és on hi ha l'índex més alt de pluja de tot el país. Això està al sud est de l'illa sud, allà on acaben els alps, a unes 3 hores en cotxe de casa. Vam sortir divendres al vespre (després d'anar a la meva primera classe de surf; no tinc gaires esperances de progressar, la veritat: uf, que difícil és posar-se dret!) i vam dormir al cotxe que per això el vam comprar tan gran!
El dissabte després de fer una paradeta al poble de Te Anau, i constatar que les caminades més populars són quasi impossibles de fer dins la temporada d'estiu ja que s'ha de reservar amb mesos d'antel.lació, ens enfilem per un camí bastant poc freqüentat disposats a fer una ruta mig corrent mig caminant. Com de costum amb el menjar mínim per a no morir defallits i deshidratats. El bosc és tota una experiència, molt humit i espès amb vegetació tropical. Realment si no hi ha camí -o no tens un bon matxet-no cal que intentis anar enlloc. Segons els horaris que posa al mapa la ruta total que vam fer era de 13 hores però com a bons representants internacionals d'atrapalakabra ens ho fem amb 7. Ens en vam endur algunes bronques de caminants que ens trobaven pasturant per allà ja ben entrada la tarda i amb molt camí per endavant: Do you know what time it is? Do you know what time it gets dark? Of course we do. Does anybody know you are here? Well, they know we are in New Zealand... although some people still think we are in Australia.



Total, una excursió fenomenal; no va ploure fins ja molt al final i vam gaudir de vistes de les muntanyes més altes de la zona (de noms complicats que ara no recordo). L'últim camí que vam agafar fins tornar a trobar la carretera ens va espantar una mica, però. Marcava 5 hores per baixar 1.000m de desnivell, ja eren les 6 de la tarda, el camí es deia Deadman's Track i l'entrada no estava gens clara (foto esq.), però al final no vam necessitar ni frontal ni equip de rescat. Com que vam acabar l'excursió en un altre punt de la carretera, en Zeus va anar corrent a buscar el cotxe com de costum i vam decidir deixar el cotxe per aquella nit i descansar de veritat en una cabin bastat atrotinada.
L'endemà sí que va ploure tot el dia o sigui que ens ho vam agafar més tranquil.lament... una cascadeta per aquí, un cafetó per allà, unes fotos del fiord desde Milford Sound, i tal i pasqual.
A la tornada vam recollir un nano francès que feia dit i que parlava bastant castellà i vam estar comentant la nostra sorpresa respecte a les dificultats per moure't lliurement pels parcs, sense haver de reservar camins, refugis, campings i barques que et portin a l'inici dels camins.