west coast

comença la temporada de maratons, a westport, nova zelanda. queda lluny de dunedin, a uns 700 km. i la marta em diu "que te den". aixi que em llogo un cotxe (surt barato, uns 18€/dia) i començo un viatge de 4 dies per la costa oest. nomes donar el contacte del toyota corolla, sona un concert de pink floyd a "the rock", al 93'40 de la FM. aixo promet.

les carreteres estan en bon estat, tot i que arreu hi han obres. no es porten les autovies ni les circunvalacions, pa que? si son 4 gats. els pobles estan distanciats i el trafic es escas. t'acostumes rapid a conduir per l'esquerra, es a les cruilles a on has de parar mes atencio. a mes, les normes de prioritat de pas son diferents, encara no les acabo de pillar del tot. solucio: paciencia. em prenc el meu temps. k passi tothom. no hi ha cap pressa. "feu, feu, si jo estic de vacances. no hi ningu mes? ja puc sortir? on em poso? alla? si? estic be? ningu crida? vale, pues au doncs au. a fer milles.


prop de l'arthur pass, una de les contades collades k travessen els alps, em creuo amb la coast to coast race, una mena de triatlo (kaiak,btt i cursa a peu) k travessa l'illa d'oest a est. aqui es veu que es una cursa molt coneguda. llastima haver fet tard... i no tenir bici... ni kaiak... anyway...



pues la costa del mar de tasmania (pels k estem lluny es el pacific, no em toquis els ous) es xula del copon. acantilats de roca variopinta s'alternen entre caletes inaccessibles, refugi de lleons marins, i extenses platges de sorra fina i clara, esquitxades d'illots i boulders habitats per milers de musclos i estrelles de mar amb la ostia de puntes. m'n vaig a veure la posta de sol a un far, amb una negra fermentada i els rainbow de fons.

dissabte, abans de l'alba ja hi ha força moviment al camping. a la marato nomes som 250, pero amb els de la mitja i la marato per relleus serem uns 2000 corredor@s. un bus ens porta, seguint el riu buller, a la sortida. desfarem el cami corrent entre meandres i acantilats. conec uns australians k em recomanen k si maratonejo al seu pais, ho faci a l'hivern. i un nano de 19 anys k fa la mitja i k es desvirgara als 42 al maig a christchurch. amb 19 anys, quins records. la meva ideia era anar a 4'30" a veure k tal, pero em trobo un culet molt xulo k va a 4'15" i em veig incapaç de fer unaltra cosa k no sigui seguirlo. les cames aguanten fins al 32 i m'n vaig als 5 minuts k s'esta mes be. en arribar entrego el xip esperant algo a canvi, com de costum. davant del silenci i la inmovilitat de la noia k mel recull, pregunto: "no medal?" "no, no medal" "no t-shirt?" "no, no t-shirt" "oita!" " well, congratulations" "ah vale, pues thank you"


la resta de dies vaig estar fent excursionetes per puesto. als matins, pq' a les tardes sempre plou. no sembla k el clima respecti gaire a l'excursionista a aquest poble. tot i aixo, m'he trobat alguns reconets xulos. lo k passa aqui es k has de tenir ideia d'on vas. la majoria de llocs d'interes no estan senyalitzats, pero bueno, amb ganes i paciencia els acabes trobant. la ventatja es ka no trobes gent i k a manca de camins i senyalitzacio els puestos guapos estan bastant ben conservats. he vist coves adornades amb estalagtites pel mig d'engorjats verticals esculpits per rius d'aigua clara. aqui les geleres apareixen entre les finestres que s'obren als boscos selvatics, a on les falgueres es converteixen en palmeres i els ocells competeixen entre ells amb cantarelles exotiques, aliens als gegants alpins que son en realitat els que condicionen aquest clima del k neix tanta vida.

lo k no he vist son kiwis, pero si wekas. es unaltra mena de pollastre que tampoc vola. es veu k van arribar aqui fa la ostia de temps i com k la teka era abundant i no hi havien predadors, pues no van tenir cap necessitat ni inquietud ninguna per buscar nous horitzons. vamos, k s'han atrofiat per mandrosos ...a ver si me va a pasar a mi lo mismo...