TUGLU

es difícil trobar pau a kathmandú. als carrerons circumdants del stupa guest house (8€ la doble), el pas d'una moto a les 3 de la matinada ressona com si un jumbo t'entrés a l'habitació. a més ens havíem de llevar a les 5 per pillar un bus cap a a les enyorades muntanyes. fem un cafè ràpid i un croissant de xoco comprat la nit anterior, i agafem un taxi k per 2'5€ ens deixarà a la parada dels busos del langtang. la ciutat està sorprenentment tranquila a les sis del matí. ja hi ha moviment, però més pausat. el taxista es posa el cinturó, i quan vaig a fer el mateix ma diu k no cal, k la poli només multa als conductors. li explico k en la meva condició d'ateu, no crec en paradissos més enllà ni en reencarnacions més a prop. el pavo es pixa de riure i m'assegura k és un bon conductor.
arribem sencers a puesto. al tuguri on venen els bitllets ens ofereixen el bus expres per 450 rúpies (100 rupies +- 1€) o el deluxe per 600 "very comfortable, deluxe is very comfortable" decidim tirar la casa per la finestra i paguem les 600. deu ser k no sabem valorar el luxe, pq' trobem la tartana incòmoda de collons. a més, el hideputa k ens porta sembla coleguilla del de l'expres, pq' es passen tot el camí picats fent rally per carreteres de mala mort plenes de bonys i atestades de camions. va haver d'avortar més d'un adelantament frenant en sec i donant volantasso. però tothom reia, tu. com si haguessin pagat per la muntanya rusa. els únics k no gaudíem erem un finès k dormia (tinc la sospita k el seu guia l'havia narcotitzat) i naltros k semblàvem els únics gilipollas k no volien morir.
agafen de xofers a nanos molt joves amb intelecte justet i empatia nul·la. paios k no semblen capassos d'aprovar ni un càsting de torrente.

en fi. després de 7 hores (per fer 130km) atemorits, emprenyats i amb el cos baldat, arribem a syabrubesi (1450m snm): la porta d'entrada al parc nacional del langtang. el poble es divideix en dos parts: la nova k es per on passa la carretera (bueno, una pista forestal) de kathmandú fins al tibet, i a l'altre costat del riu, la vella, k és on volem anar per estar més tranquils. però abans de travessar el pont, al control policial, el guarda ens diu k ens falta el tiquet d'entrada al parc. li expliquem k a kathmandú, quan vam anar a comprar la targeta de senderista (entre visats, taxes i permisos, en aquest país de gent somrient, la benvinguda es paga amb bitllets verds) l'oficina del parc estava tancada i ens van dir k podíem comprar el tiquet a syabrubesi. "a syabrubesi no, a dumche, el poble d'abans". "però si el poble d'abans està a tomá pol culo!" penso. "però si el poble d'abans està lluny!" dic. "ho sento però no us puc deixar passar. podeu dormir aquí i demà al matí pujar en bus".
quina tallada de rollo!
però bueno. en pocs segons (dos, potser tres) descobrim k el món no s'acaba i busquem un lloc per passar la nit. tot és més car de lo k recordàvem. al final aterrem al green ghest house, un lloc nou i net amb wifi, bany a l'habitació i... tachán!... aigua calenta.

són quarts de tres de la tarda i l'oficina del parc a dumche tanca a les 5, així k ma poso les bambes, calça curta i amb els passaports i la cartera ben plena enfilo pista amunt sota un sol de justícia. dumche està més lluny i més amunt de lo k havia calculat. a més prenc consciència k desde les 5 del matí només he menjat un croissant. em pregunto pq' deixo k ma passin aquestes coses i ma venen ganes de plorar, però hi ha gent mirant i aguanto el tipus com un campió. a l'entrada del poble hi ha un control militar i ma diuen k l'oficina encara està més amunt. hi ha un motorista k va en aquella direcció i s'ofereix a portar-me. vaig amb calça curta i sense casc, però estic tan cansat k el meu apreci per la pròpia integritat física ha disminuit.
li agraeixo el passeig. trec els permisos. 30€ cada un, alegria! més 20€ de la tarja TIM (la de senderista) i els 100$ de visat per entrar al país. portem 150€ amokinats abans de fer res. els guardes em pregunten a on vaig. no em creuen quan els hi dic k baixo corrent a syabrubesi, encara menys quan afegeixo k tb' he pujat corrent d'allà. tinc més ganes d'arribar a casa k de convence'ls. m'acomiado amb un "namasté" i un somriure i tiro avall. uns 5km abans d'arribar em para un altre motorista i s'oferix a portar-me. estic mort de gana, no sap el favor k em fa. resulta ser un militar amb ganes de conversa. entre d'altres coses m'explica k fa uns anys va veure un barça/madrid al líban amb uns cascos blaus espanyols. em deixa just davant de l'hotel, em desitja bon viatje i ens fem una efusiva encaixada de mans. al final corrent m'han sortit 20km i 1000D+.
em dutxo. crec k és la millor dutxa de la meva vida. torno a ser persona. compartim una cervesa amb la marta (aquí les cerveses son de 650ml) i sopem dal-bhat, el típic plat nepalí. consisteix en una sopa de llenties, arroç, verdures i normalment unes papes al curry. és costum k quan te l'acabes t'en portin més.
el llit es comfortable. dormim del tirón. a les set esmorzem: jo una truita de verdures i la marta uns cereals amb pasterada i coses, moltes coses.

decidim passar aquí una altra nit i anar a fer una excursioneta del dia. bambes i a córrer k és diumenge... o dijous, o lo k sigui. en suresh ens va recomanar el tamang heritage trail, una ruta de 3 dies per una zona encara poc explotada amb acollidors llogarrets i boniques vistes. mirem d'improvitzar-la una mica a la nostra manera i mig preguntant, mig per intuició (la nostra pronunciació del nepalí escrit es precaria i cadascú t'envia per unlloc diferent) enfilem cap a brajam: un petit poblet penjat d'un dretíssim llom de la muntanya a on uns curisos canalles ens regalen una bonica estoneta. seguim amunt, que pa eso hemos venío i arribem a brimdang a on trobem alguna font k jutgem potable. el poble encara està arrasat pel terratrèmol, i la poca gent k encara hi viu ho fa en cabanes de pals lligats amb cànem i cobertes per toldos mentre reconstrueixen les cases. un accés dur sempre indica una dura subsistència. el militar d'ahir m'explicava k en llocs remots els hi pugen els materials amb helicòpter. continuem pujant per uns bonics boscos de roures de l'himalaia i abets gegants. les flors dels rododendres explosionen per milers. el paisatge, amb els gegants glaciats al fons és bucòlic pel senderista. pels locals aquests boscos són simplement una font de llenya. com li expliques els efectes nocius de la deforestació a una persona k viu a 3000m d'altitud i k es pela de fred tres quartes parts de l'any? potser li hauries de dir al govern a qui li acabes de donar 150€ k els posés unes plaques solars a aquestes gents.

la pujada d'avui se'ns acaba a nagthali a 3250m d'altitud. situat dalt d'una carena en un emplaçament privilegiat, hi han fet 3 o 4 hotelillos k ens fan penedir-nos d'haver deixat els trastos a baix i l'habitació emparaulada. és un lloc esplèndid per fer nit. llàstima k els núvols ara cobreixen els cims i ens priven d'unes vistes k s'endevinen espectaculars. fem unes barretes de fruita i li fem cas al fred k ens aconsella baixar. no sé si és per efecte de les barretes o simplement k és p'abajo, però anem trotant tot cofois. arribem a tatopani, un lloc eminentment turístic a on hi havia unes fonts termals k el sisme va malmetre. tot i així els turistes hi arriben. per primer cop en tot el dia en trobem un bon grapat. sense poder-nos banyar a les termes i amb l'hora k ens apreta decidim tirar avall una mica cagando leches. el descens es panoràmic i agradable exepte la part final k va per una pista k estan obrint amb maquinària pesada. però almenys és ràpida i aconseguim arribar a syabrubesi de dia. per naltros tota una fita! al final ens han sortit 34km i 2000D+.

dutxa reparadora, dal bhat reconstituent i merescuda cervesa.
demà hi tornem

P.D. m'ha semblat aprendre k tuglu vol dir calvo. com riuen els canalles!