divendres, 14 d’abril de 2017

ATRAPATS A KATHMANDÚ


la marta jeu comodament al llit d’una habitació individual del swacon international hospital. som al barri de battisputali, lluny del thamel (el barri dels turistes), lluny del centre de kathmandú. escric des d’una mena de puf mig sofà mig llit k ma servirà per passar la nit. l’hospi és ple de gringos, la majoria dels quals venim, amb més o menys tares, de les muntanyes. 

jo estava una mica agobiat, suposo k per la tensió acumulada d’aquests darrers dos dies, i he decidit sortir a fer un volt. no diré k a pendre l’aire, pq’ en aquesta ciutat aquest és substituït per una boirina polsagosa k dificulta la respiració. però em venia de gust caminar una estona. encara k sigui per un lloc a on un cos ho té difícil per sobreviure, el cert és k la ment rep molts estímuls k desperten la curiositat. aquí els carrers no tenen noms escrits i la orientació és complicada. l’única referència és un riu, de color terrorífic i una pudor indescriptible, k passa tristot pel costat de l’hospital. 

fora del recinte no hi ha guiris, ni un. i exceptuant algun anunci k t’assegura k si beus coca-cola t’ho passaràs d’alló més bé, no hi ha cap cartell en alfabet romà. les noies vesteixen vistosos colors. els nois, mal assessorats, han invertit valuosos calers en pentinats definitivament prescindibles. els restaurants i les paradetes de menjar desprenen multitud d’olors a espècies, tan intenses i variades k col·lapsen l’olfacte. descobreixo el consulat espanyol en un ostentós edifici. per aparentar es veu k si k hi ha diners. més enllà hi ha una mena de palau, amb una arquitectura a totes llums excessiva, custodiat per un nano molt jove vestit de militar. el pobre imberbe fa una carona de “espero k no passi res pq’ jo no tinc ganes de barallar-me amb ningú. vaja merda feina m’ha buscat el meu padrí.”

poc després, al mig de la calçada, tres vaques romanen impassibles envoltades d’inquiets conductors. una d’elles fa un muu k sembla voler dir “ ‘pollas us passa! és k aquí no som sagrades o què?”.

hi ha un nano, amb pinta de quillaco de peli dels 70s, recolzat en un petit utilitari indi. li ha enganxat al capó, amb un pegote k sembla cola de contacte, una figureta d’un felí amb actitud agressiva. de plàstic, saps? me l’imagino fardant davant dels seus pacients col·legues: “has visto, primo? que jaguar m’he comprao? y regalao m’ha salío, casi!” i el col·lega, resignat, assentint però pensant: “hay Pemba! que nunca has tenío muchas luces. no fueras el hermano pequeño de mi novia y te crujía a guantás. a más, que eso no es un jaguar. es un ocelote, orejón y feo como tu. tonto’l culo!”

més endavant ma trobo quatre kabres lligades a una farola. a un carrer comercial, tu. com aquell k lliga 4 kabres a una farola… i s’en va. pq’ no? una d’elles, pèl-roja, ma mira i sa posa a pixar. no li entenc el significat. tanta integració multicultural m’està desconcertant.

en un cinema posen 3 ó 4 pelis d’acció, imitació de bollywood. els actors dels cartells intenten fingir expressions de tios durs i perillosos, però són poc creïbles. tenen faccions suaus i carones de bona gent. ni deixant-se bigotis aznaristes escapen de la pinta del bon jan k no ha matat una mosca en sa vida.

hi ha una zona de joieries a on exhibeixen penjolls de divinitats hindús. dedueixo k banyades en or: pel color i pq’ totes tenen un segurata k presuntament les custodia, però a qui se li escapa un somriure quan un gringo perdut els hi diu “namasté”. ocupant l’estreta vorera hi ha tot de manters oferint verdures i fruites irreconeixibles. voreres a les quals has d’estar a l’aguait: esquitxades com estan per forats suficientment fondos com per fer desaparèixer a un occidental despistat o a mitja dotzena de nepalís.


quan el mal de cap provocat per la pol·lució comença a ser insuportable, arribo a l’hospital. la marta repassa les fotos de muntanyes k no hauríem d’haver abandonat. atrapats per accident estem a kathmandú.

diuen aquests ociosos k no paren de viatjar, k totes les grans ciutats s’assemblen. kathmandú no. te la miris des d’on te la miris, kathmandú només s’assembla a kathmandú.

6 comentaris:

Pilar ha dit...

Han ingressatvla Marta? Que li han de fer?

Concha Milla ha dit...

Petonets, cosinets! Ànims a l'hospital! :-(

psychotrencher ha dit...

El llit sembla còmode...Cuida't Marta!!

Unknown ha dit...

Marta cuida't molt i ànims. Petons des d'Arenys

Quico Silva ha dit...

Molts anims Marta

marta rossell i zeus gallardo ha dit...

Moltes gràcies per tots els ànims!!! M'estic portant súper bé i el turmel està millorant dia a dia. I sí, Àngel, el llit una passada... res a veure amb el de l'hotel que sembla una pedra.