dijous, 1 de març del 2018

RETROBAMENT AMB EL SUD

el port de Lyttelton, dins el cràter d'un volcà
Va dir Mark Twain que l'hivern més fred que havia passat va ser un estiu a San Francisco. Segurament no havia estat a Nova Zelanda. I aquesta intro que he robat vilment a en Zeus, per impacient, jo, clar, contrasta amb el que la Sally i en general tothom amb qui parlem ens diu: que han tingut un gener boníssim i amb temperatures molt altes. Normalment és el febrer el mes més estable i estiuenc en aquest racó de món, però és clar, si nosaltres veníem el febrer, no podia ser el mes perfecte. 

També veníem amb moltes ganes d'alta muntanya pels alps kiwis i amb tot el pes del material que implica travessar geleres i enfilar-se gel amunt, però per fer això anem massa tard, ens explica un guia del parc nacional del Mount Cook. Amb la calor que ha fet aquest estiu, la temporada es va acabar a principis de gener. Teníem unes ganes especials de trepitjar l'Aoraki, també mal anomenat Mt Cook. L'havíem vist moltes vegades i de ben a prop, però l'any que vam viure aquí, el 2009, vam mirar de pujar-lo pel novembre, i aquell any era massa aviat, i nosaltres teníem bitllet de tornada a finals de mes. Havia nevat a sac aquell hivern i encara no l'havia intentat ningú. És una muntanya que no arriba als 3.800m d'alçada però amb molt d'estil i molts seracs penjant. S'ha de fer en condicions per minimitzar els riscos que ja té de per si. I el mateix passa amb els seus veïns, el Tasman i companyia. Tot i així, el jove guia amb qui vam parlar ens va recomanar altres rutes amb algun possible dosmilillo per coronar, però sobretot ens va dir que si pujàvem al refu del Cook, el Plateou Hut, estaríem sols davant unes vistes privilegiades. I com que de moment venia mal temps i el cicló Gita estava en camí, vam decidir esperar algunes setmanes.


Una cosa que sí hem fet molt bé ha estat comprar una furgo equipada amb llit, malgrat que la nostra primera idea, boja, mirant-ho ara amb prespectiva, era fer dit fins al Mt Cook, deixar els trastos a Queenstown a casa la Jen després d'unes setmanes de muntanya i fer la ruta Te Araroa, que travessa el país de cap a peus, caminant, clar. Sort que vam canviar de plans tot just trepitjar aquest país! Què coi fas aquí tres mesos sense cotxe i amb pluja dia sí, dia també? Total, que vam passar tota una setmana a Christchurch, bé, a Lyttelton, un poblet molt pintoresc just al costat, entre comprar la furgo, els apanyos que en Zeus li va fer per poder convertir el llit en bancs i taula en cas de pluja, una petita ajuda al François que s'està arreglant la casa, encara, des del terratrèmol del 2011. 

amb l'Hugo al Castle Rock
De fet, en tot aquest temps la Sally i el François s'han hagut d'anar espavilant per trobar on viure durant les temporades que passen aquí ja que també passen molt temps a França, a l'Ardèche. Un peu a cada continent. Dels 2 fills, l'Hugo encara els va seguint: dues llengües, dues cultures, dos sistemes educatius molt diferents; i l'Oli va una mica pel seu compte, però aquest ja porta 23 primaveres. Molt macos tots dos, tos quatre, vaja. 

la casa blava
la casa groga











Així que els tres primers dies vam estar-nos amb ells a la casa blava, una súper casa moderna, espaiosa i amb vistes a la badía, vigilant-la mentres els amos estaven de vacances. Llavors ens vam traslladar a la casa groga, més autèntica i desgastada, no per això menys espaiosa, amb un hort carregat de tot, fins de  maria. Als propietaris els vam conèixer el dia abans que marxéssin de vacances a la illa nord, en una furgo amb un matalàs al darrera. Molt simple, però molta gent viatja així en aquest país, i de totes les edats. Aquesta parella tenía el Volcano Cafe i el Lava Bar abans que el terratrèmol se'ls emportés. Al garatge de la casa blava es va passar tot un dia el Zeus aprofitant l'espai i les eines d'en Peter per portar a terme el seu disseny.


Ha quedat genial, sobretot tenint en compte les limitades dimensions de la furgo. L'hi vam comprar a un gavatxo que segons ell tenia pressa per tornar a França perquè havia deixat prenyada la seva novia i ella ja havia tocat el dos ràpid per anar a avortar mentre ell intentava vendre el que havia seigut la seva casa amb rodes durant un any. Era necessari explicar-nos tot això? La furgo en sí ja ens agradava: bon preu (1.600€ després del regateig), amb TOT el material de cuina i càmping, canya de pescar, equip de snorkel, neoprè, kayak inflable... ara faltava espai pel nostre material! Vam començar per regalar la canya a l'Hugo que es veu que li mola pescar. A nosaltres només ens falta aprendre a pescar... tot i que potser sería una bona alternativa a tot.

Amb tot això, vam tenir una mica de temps per passejar per Christchurch i adonar-nos que poc té a veure amb la ciutat que ens va acollir fa 9 anys. Costa reconèixe'n els carrers perquè hi ha pocs edificis que hagin aguantat el sisme. No vam arribar a anar fins la casa on havíem viscut nosaltres però tot fa pensar que ja no hi és. Han passat més de sis anys i la reconstrucció es fa molt lenta. Malgrat tot, la gent està esperançada amb la nova ciutat. La Sally creu firmament que quedarà molt bonica i acollidora. Això esperem.

amb la Sally i el François

2 comentaris:

fborrull ha dit...

Hola Marta, Hola Zeus! Una abraçada desde Chicago! cesc

Marta & Zeus ha dit...

Ei Cesc, quan de temps sense saber de tu. Una abraçada!