EL LLOP VA RESTRET

una altra possible definició del luxe podria ser “sentir-te com a casa teva”. i és k l’amabilitat k vam rebre de gents k no ens coneixien de res però k intenten k ta trobis de gust, va fer k’ns sentíssim com a casa nostra. ens vam llevar a la súper tenda, k’ns havia preparat en míkel, amb una mica de mal d’esquena per l’irregular llit de pedres a on estava muntada. de seguida en renji, el cocinero dicharachero, ens prepara uns tes amb sobredosi de sucre k’ns van sentar de conya. un dels sherpes (sap greu no recordar el nom) ens ensenya un termo gros amb una aixeta k ha col·locat sobre un improvitzat banc de pedres. o sigui: k’stàs a -6º, a sobre d’una gelera negra, a 4.600m d’altitud als peus de la setena muntanya més alta del món, i ta rentes la carona amb aigüeta calentona mentre un simpàtic desconegut t’acosta una tassa de te k t’escalfa la gola i lo budellets.

ja ho deia en sito, el geòleg, “yo de aquí no me voy, se vive mejor que en casa”.

en luis surt amb un cafè de la tenda-cuina. amb un somriure d’orella a orella comença a jugar amb el seu nou artefacte, un dron amb el k filma els sherpas k han matinat per pujar a equipar els camps 2 i 3. ens ensenya unes espectaculars imatges dels escaladors al costat d’una cascada de seracs. ell, k es dedica a l’edició audiovisual, està encantat amb l’arribada d’aquests helicòpters de joguina. “pones al alpinista en su contexto. tienes acceso a unas perspectivas que antes eran impensables”.

en soria es lleva, amb cara d’haver dormit bé, quan el sol comença a pintar de vida el campament. “rnos drías” ma sembla k’ns diu mentre estiraça els braços.

empaquetem les motxis i anem a acomiadar-nos quan en míkel ens diu “no, no podeu marxar. us hem preparat esmorzar” i ens obsequien amb un tiveri abundant com el de la nit anterior: verduretes, truita, un pancake amb mel, cereals, te, cafè… tb’ hi ha una cosa informe de color difícil. “es carne” diu en sito. “de lata. como chóped pero no. aquí solo se la come luis.” i tots l’amunteguen al plat del xispes del grup. jo, com k sospitava, ja li havia cedit a la marta: “es bo. es raro, però es bo.”

tips i amb la panxa esferificada, decidim sortir de la zona de comfort i continuar amb el nostre viatge. ens acomiadem de tot l’equip agraïts per la intensa i gratuïta experiència. a part d’abraçades i encaixades de mans, ens enduem una renovada versió de les expedicions als 8.000s. hem conegut a una llegenda de l’himalaisme i a un equip capaç de resoldre empreses k només s’afronten desde la valentia i la determinació.

ens carreguem les motxis i en veiem una k sembla tambalejar-se tota sola i amb dificultat. ah no, a sota hi ha el rus. esbufega pel pes i maleeix en veu baixa pq’ ha tornat a passar mala nit: és la 3a ja. naltros emprenem la marxa amb l’ànima plena i el cort animat. encara no sabem lo k’ns espera…

esbufeguem per les ziga-zagues k’ns enfilen dalt d’una aèria morrena…

espera, explicació tècnica:

una morrena és l’acumulació de rocs i terra k deixa una antiga gelera ja despareguda. té forma de turó allargat. per un costat té una inclinació transitable i per l’altre es dret i inestable. tant, k quan camines per la fina aresta tens tendència a inclinar-te sobremanera cap al costat bo. si ta veiessin de lluny pensarien: “patxi, mira ese. está tonto. se cae seguro.” però en realitat tu vas pensant: “sí, igual me caigo, pero si es p’aquí me levanto, si fuera p’allá muero.”

abans tb’ he parlat de seracs. un serac és un enorme troç de gel (de vegades de la mida d’una casa o fins i tot un edifici) k penja en precari equilibri de les irregulars i anàrquiques cascades k sa formen al final de les geleres. són molt fotogènics. t’hi acostaries per gaudir de les seves inexplicables formes, però tenen el mal costum de derrumbar-se sense avisar. o sigui k millor els hi fas una foto de lluny i pa casa.

seguim… un cop dalt, quan et gires, l’imponent figura del dhaulagiri domina el panorama. tu t’estàs movent a l’altura del cim del mont blanc, però el gegant blanc encara s’alça tres kilòmetres i mig per sobre del teu cap. aquí les dimensions de les muntanyes són descomunals. el problema és k no hi ha referències per comparar, te les has de fer tu mentalment. veus el cim del monstre just davant teu però saps k, estant en una molt bona forma, trigaries 4 dies en arribar.

trobem una pedra de la k ens havia parlat en sito. és de la mida d’un seat panda (un panda com els dels estopa, no com els d’ara. k ta diuen “mira pisha, m’he comprao un panda.” i ja no saps si això és bo o dolent) i té la particularitat de k, malgrat estar a uns 5.200m d’altitud, està plena de fòssils de coralls i petites bestioles marines. d’això en té la culpa el subcontinent indi, k empeny amb força. fa 4 dies (geològicament parlant) aquí hi havia platgeta i els hi ha sortit un chomolungma.

en qüestió de minuts, els nuvolets k ballaven amb el cel blau es tanquen. arribant al coll dels francesos (5380m), ja estem al mig d’una tempesta de neu. ens abriguem. al rus ja fa estona k l’hem perdut. deduïm k ha girat cua. naltros, al mig de la boira i amb els cristalls de neu clavant-se’ns a la cara, tirem avall seguint una traça k’ns portarà al hidden valley. sort k és baixada, pq’ ens enfonsem fins al genoll. un cop al llit de la vall s’acaven les referències, però sabem k si seguim el curs del riu arribarem a un campament. efectivament, després de més d’una hora deambulant amb els peus xops arribem al camp de la vall amagada. entre la brossa i les restes d’un antic campament, trobem toldos, plàstics i estores k ens serviran per aïllar la tenda del fang i la neu. el fred i el vent ens aconsellen amagar-nos. una sopeta i un te, amb prou feines ens escalfen una mica. la nit no és especialment freda (-6º no està mal per 5.100m d’altitud), però el senyor eolos no ens dóna treva i ens envia constants ràfegues k amenacen de plegar la petita tenda 3 estacions k portem.

al matí el sol es fa el mandrós. quan per fi ens toca, intentem assecar les coses. sobretot les botes k estan rígides. quan s’estoven una mica, recollim i emprenem la marxa. peus molls i obrint traça amb un pam de neu. hem tingut dies millors.

trobem un grup de portejadors k esperen uns clients francesos k estan intentant el tukuche (6.920m). es veu k han fet nit a l’aresta, a 6.000m. si naltros hem patit amb el vent, no ma vull imaginar quina nit hauran passat ells. 

enfilem cap al coll del damphus (5.305m). 300m d’esforç amb neu fins el genoll i arribem amb més pena k glòria just quan ens envolta la boira. la méteo de los pebrots ens torna a robar (i ja van unes quantes vegades) una de les vistes més boniques de l’himàlaia.

encertem a trobar una traça mig esborrada pel vent. sense perdre gaire alçada, anem flanquejant el pic damphus (6.012m), un turonet accessible k’ns haurà d’esperar per una altra ocasió. el vent apreta i la nevada s’intensifica. cada cop costa més trobar una traça k s’obtusa en mantenir-nos a 5.000m d’altitud, però dins de la ceguera blanca a la k ens trobem, és l’única referència k tenim.

som conscients de k ens hem ficat a la boca del llop i k l’única opció k tenim és k el llop ens cagui.

cada cop la boira és més densa. veig lo k podria ser una petjada a 3 o 4 metres. hi vaig. en busco una altra. així una bona estona fins k arriba un moment en k amb prou feines ma veig els peus.

cap referència. totes les direccions son possibles, amb lo qual cap és vàlida. estem atrapats a l’antifoscor: una blancor tan esfereïdora com la més negra de les nits. el vent ens crema la cara (literalment). el llop va restret…

“fem un forat” diu la marta. treiem els piolets i comencem a cavar una plataforma suficient per encabir la tenda a la pendent. l’assegurem amb els bastons de caminar i els piolos i entrem per posar-nos roba seca. la nevada apreta i l’espai és tan reduït k no podem escalfar aigua ni cuinar. és migdia i ens conscienciem de k la tarda serà llarga i la nit encara més. barretes i gels reposaran algunes de les calories k cremem ràpidament.

el pes de la neu redueix l’espai d’una tenda k no està fabricada per una situació així. de tant en tant surto a palejar. bueno, a cassolejar, pq’ només tenim el pot de la sopa. torno a entrar amb les mans gelades. la marta, amb l’alè i molt de carinyu, me les torna a la vida. el glaçat polsim blanc es cola per tot arreu i el vent amenaça d’arrencar-nos de la muntanya. els trons i els llamps li donen un punt ridículament exagerat a la situació.

la nit és llarga, molt llarga. una inusual primavera sense treva, no ens dóna marge ni temps per planejar un recorregut per curt k sigui. hi ha vegades k es lia al migdia, però hi ha dies k ni això, k només tenim un parell d’hores per caminar.

al matí per fi surt el sol, però el vent és tan fort k l’inhabilita. la marta, amb molt d’esforç, aconsegueix calçar-se les botes. jo ni de conya, d’encartronades i rígides k estan. decideixo sortir amb bambes. sortim pendent avall amb neu fins la cintura. al cap de mitja hora ja no puc aguantar més el dolor. parem en unes roques negres a on intento escalfar els peus al sol. però el vent és fred i no reaccionen. aconsegueixo posar-me les botes, dures i gelades. tornem a nedar per la neu. una altra mitja hora i no puc més. tornem a parar en una roca. 

el dolor és un senyal k t’envia el cos per dir-te k estàs fent algo malament. en certa manera es bo, una advertència k has d’escoltar. però quan és molt fort, t’inhabilita per pensar. i si deixes de pensar, deixes de comportar-te com un ser racional.

tenim una crisi. exploto. necessito una abraçada, llarga, indefinida. la tinc. el sol escalfa els peus. el dolor canvia, s’intensifica, però aquest el conec. continuo plorant, però ara és d’alegria. fa un mal terrible, però és la sang k empeny amb força, k torna a circular per uns dits k s’estaven morint. les botes s’estoven. continuen molles però ara els peus són vius, les escalfaran.

baixem a unes cabanes de pastors. el mapa k portem les situava 500m d’altitud més amunt. és una altra de les errades k poden ser perilloses. per 4€ pots esperar k falti informació, però tantes dades equivocades poden ficar-te en problemes. intuïm un camí de sortida. un amable yak ens guiarà una estona. quan girem cap a la cara est de la muntanya, la neu desapareix i el corriol és més evident. el yak s’en va. sa gira i ens mira. sembla dir-nos: “de res”.

arribem a uns prats amb unes restes d’una cabana de pedra. estem a uns 4.000m. hi ha un petit espai verd i pla per plantar la tenda. fa sol. es veuen els nilguiris, el tukuche i fins i tot el cim del dhaulagiri. d’un roc gros com una casa regalima un fil d’aigua. ens quedem. assequem la tenda, els sacs i la roba. i mengem. mengem tot lo k podem.

trobem una parella de pokhara. ells s’estan en una cova propera. es passen tot el mes aquí dalt recol·lectant unes arrels medicinals k sembla k es venen bé. ens donen direccions per baixar l’endemà a marpha, ja k amb el mapa no està clar.

a la nit torna a nevar, però estem tan cansats k ens és igual. fins i tot diria k ens sembla bé.

ens desperta el solet a la tenda. quin plaer! un bon cafè ens fa relativitzar la penúria passada. que cony! tot mentida. encara fem cara de por al recordar-ho.

saludem als veïns, recollim i continuem amb el nostre camí. ens tornem a liar una mica però ens en sortim sense gaires problemes, i cap a migdia arribem a marpha: un bonic i molt ben conservat poblet envoltat de camps de pomeres. poques vegades ens hem sentit tan contents de tornar a la civilització.

i així concluim la volta al massís del dhaulagiri. és possiblement la ruta més bonica k li hem fet a aquest país. definitivament la més dura. un camí espectacular i salvatge k et demana autosuficiència i una bona dosi d’intuïció. 

segurament la seva dificultat és lo k salvarà a aquest circuit de massificar-se com els de l’annapurna, langtang o everest.