divendres, 7 d’octubre del 2016

CONOSE SORO?


abans de marxar d'arequipa, volíem pujar al volcà ampato. però per problemes logístics ho vam desestimar i vam decidir canviar de zona. un cop descansats i havent recuperat algun michelin k devíem haver perdut en algun barranc o volcà, ens vam dirigir cap al cusco (hi ha llocs on l'escriuen així i altres k l'anomenen cuzco) (jo faré lo k'm roti). el cuzco (ho veus?) és possiblement la ciutat més bonica del perú, i tb' possiblement la més cara. com k ja la vam visitar fa 5 anys en la nostra particular descoberta d'aquest bonic país, ens vam dedicar bàsicament a jeure i omplir la tripa.


un cop carregats d'energia vam pillar un bus a tinki (3800m), un llogarret situat a la ruta cap a la selva i als peus de la cordillera vilcanota.
l'anècdota (k seria d'un viatge sense anècdotes?) va arribar quan portàvem una hora i mitja (meitat de camí) i en un control de carreteres (al mig d'una corba on no paraven de passar camions de gran tonatge) descobrim "anonadados" k el conductor no tenia carnet ni conseqüentment seguro.
"no tiene ningun tipo de documentación." va dir el poli k va pujar a informar-nos.
cert k el nano era sospitosament jove, però no ens podíem ni imaginar k algú s'atrevís a portar un bus sense carnet al perú. aquí els controls policials són molt freqüents. l'agent ens informa k se l'enduen a la comissaria del poble més proper i k els passatgers podíem agafar un altre transport allà.
la segona sorpresa va venir quan vam veure k el k conduiria els 10km fins el poble era el trapella indocumentat. "anonadados again" no vam gosar protestar.
vam arribar a tinki molt més tard de lo previst, i entre això i k espurnejava, ens va fer mandra sortir. ens vam quedar en un hostal per oblidar. anunciava aigua calenta, wi-fi i tv per cable. zero de tres. bueno, la tele tenia un cable, sí. i es veia un canal. telenoveles. "las tres anas" posaven: una mu mala, una mu tonta i una mu depre. tanca la tele.
la cordillera vilcanota conté, després de cordillera blanca, la segona extensió de geleres més gran del perú. naltros volíem circunvalar el massís del cim més alt d'aquí, l'ausangate, amb 6372m. il·lusos de nosaltres, era un cim k teníem a l'agenda, però quan el vam veure vam embrutar una mica les calces. si en puto jou no ens treu a fer gel i el puto punk no ens treu a escalar, aquests "turonets" tan tiessos estan fora del nostre abast.


fan pagar 3€ per entrar a la zona: per la comunitat, manteniment de camins, etc. la veritat es k els camins estan molt millor k en altres zones, hi ha campaments amb lavabos i de tant en tant trobes algun cartell: sense informació útil però "coño", un cartell!
preguntant aquí i allà (pq' a les cruïlles no n'hi ha de cartells) agafem la ruta més o menys correcta. la canalla k trobem (avui hi ha vaga de mestres i pul·lulen por ahí) és més tímida k en altres llocs. semblen encuriosits, però la veritat és k només obren la boca per demanar-te caramels. se conoce que a ningún puto gringo le ha llegao a casa la factura de un dentista peruano. en tres horetes, en les quals el temps ha passat d'un matí esplèndid a empalomar-se k te cagas, arribem a upis (4400m). són 4 cases al mig del no res però amb la gratificant circumstància d'acollir un parell de piscines termals (1'4€/ persona) k, donat el color k'stà agafant el cel, disfrutem amb alegria. hi ha vestidors i lavabos en un estat deplorable, però les piscines estan bé. a una fins i tot costa aguantar-li la temperatura. hi ha un temptador campament al costat, però és molt d'hora i decidim continuar. 
l'escalfor corporal es ressenteix quan arribem a la collada d'arapa (4.800m) enmig d'una intensa nevada i una tempesta de llamps d'aquelles k ta fan pensar "mecágüen!". xops com una mala cosa (m'haig de canviar el gore) arribem a la llacuna pucacocha (4.600m) on trobem un porxo al k podem encabir la tenda. el sol ens deleita amb la seva presència a l'última hora del dia, dibuixant intrigants ombres a les geleres k's despengen de l'ausangate. els gansos andinos volen obsequiar-nos amb els seus càntics, però k vols k't digui? desafinen una mica bastant.


tempesta nocturna. matí esplèndid. esperem el sol amb les mans aferrades a un got de cafè calent. a un costat, geleres recent vestides de nova neu blanca, a l'altre, fines agulles de roca negra k semblen voler competir per veure qui desafia més les lleis de la gravetat. al mig, al nostre camí, llacunes turqueses habitades per almenys una dotzena d'espècies d'ocells diferents. al costat d'unes xaboles de palla veiem acampats a 3 israelites (mascle, jove, amb barba, no saluda: digue'm racista, però és israelita. si vols aposta). després ens creuem amb un anglès: en bici! el paio s'acaba de currar una collada de 5.000m i encara riu. com k el veiem en baixada ens fa certa enveja. el nostre camí puja suau fins al primer coll del dia, a 4900m. les cames ens diuen k els hi falta menjar i els pulmons k d'hematocrit anem bé.
baixem cap a la ausangatecocha (cocha=llacuna), k canvia del blau al verd depenent de si rep llum directa o filtrada pels núvols. enfilem cap al palomani riti (5241m), el turonet de l'excursió. a primera hora es veia tot blanc, però les estones de sol han fos la neu, retornant-li el seu cromatisme natural basat en una espectacular varietat de minerals. l'entorn és impressionant: els seracs pengen amenaçants de l'ausangate, els colors de les muntanyes circumdants semblen engegar-se i apagar-se als pas dels densos núvols. arribant al cim, la carena és aixonada. ara el terra és verd, després blanc, ocre, granate, groc... vaig sense motxilla i una inspiració profunda em convida a córrer. 5200m i em sento psicotròpicament lleuger. la marta avui s'ha quedat al coll: molt de pes i poques calories. veig un puntet enmig d'una inmensitat salvatge. se m'entelen els ulls. som uns privilegiats. no sé si em pregunto pel sentit de la vida, però sé k em responc k m'és igual, k sigui el k sigui ja em va bé.


baixo corrent (i m'adono k lo k feia de pujada no era ben bé córrer) per fer-li una abraçada a la dona. parlem de colors, de muntanyes, de cortines de pluja k'ns passen fregant... concluïm k'stem al lloc correcte en el moment precís.
tornem a la mundana realitat i ens carreguem les motxilles per baixar a finaya, un assentament de pastors d'alpaques. caminem una horeta més pampa amunt i plantem la tenda al costat d'un riuet amb vistes al jatunhuma (6.094m).
coneixem a en julio, un noi de 40 tacos k (per ordre d'importància) riu, mastega coca, i s'endú un ramat d'alpaques cap al poble.
"es peligroso dejarlas en la pampa de noche. viene soro i mata alpaca" i s'agafa la gola com si s'escanyés acompanyant la performance de sons guturals.
"soro? el soro qué es? cómo un puma?"
"no, puma no. soro. conose soro?" i es llença sobre la marta fent veure k l'escanyava i grunyint com una bèstia ferotge. després ve cap a mi, m'aixeca el forro polar i fa com si em mengés els budells. tot això mastegant fulla de coca i rient com un poseso. se m'encèn la llumeta i dic:
"ah! zorro. quiere decir zorro."
ell em mira com dient: "tu eres tonto o qué?" però diu:
"claro. soro. lo que yo he dicho"
ens acomiadem entre riures i marxa corrent, perseguint les alpaques i saltant de pedra en pedra com un kilian jornet tret d'un acudit.


a la nit torna a nevar una estona però descansem raonablement bé. esmorzem tranquils i torna a nevar. recollim la tenda xopa, xopa, xopa... per lo de les 3 dimensions (aquest era massa dolent, me l'hagués pogut estalviar). passem per jampa, el poble d'en julio. seria un llogarret bucòlic, de postal, amb sostres de palla, envoltat de sismils glaciats i tal. però de bucòlic res. aquí la vida és dura de collons.
el matí s'arregla i enfilem cap a la collada de pachanta (5.080m), "l'últim" obstacle de la ruta. més 6.000s punxaguts, més "merengues" de gel i més llacunes multicolors.
los inexcrutables caminos de la vida ens regalen una altra simpàtica pedregada. sentim com la intensa natura ens cala fins als ossos. arribem al poble de pachanta (4.200m) amb fang i aigua per vendre. dingú no ens ho compra, bo i això estem de sort: trobem un alberg insalubre, incòmode, fosc, fred i humid però molt barato i amb cervesa. oita! a més està a 100m d'unes piscines termals.
ens banyem a la tarda, a la nit i a la matinada. hi ha pocs plaers comparables a sentir la pluja freda a la cara quant tens el cos dins d'una piscineta termomineral a 40ºC.


l'endemà tornarem a tinki (2 hores per pista) i al cuzco (3,5 hores de bus). és diumenge i tots els pobles pels k passem celebren mercats rebossants de vida i estrafalaris vestits de colors.


a l'altra punta del món, en un llogarret del maresme central perdut al mig de les MUNTanyes,  prop de 2.000 valent@s han sortit a suar-se la marxa dels termes. reflexionem amb enveja. viatjar es la òstia. viatjar pel perú es la reòstia. però hi ha pocs plaers comparables a córrer pels boscos del maresme un matí de tardor. enhorabona company@s, i dues abraçades "mu grandes".
hi ha una dada irrellevant però k m'està tocant los pebrotillus. pinta k aquest 2016 serà el primer dels darrers 27 anys k no hauré corregut cap marató. a no ser k alguna kabra arenyenca s'ofereixi a fer-nos de llebre pel recorregut de la marató dels termes el 27 ó 28 de desembre, i així ho solucionem.
...jo ja ho he dit.