-pero tu no ho sabies, que el sofre fa malbe els crampons?-bueno, si.
-llavors pq' t'hi fiques al crater del ruapehu, amb la podor k feia?
-bueno, es k per la cendra nomes hi caminaves uns trenta metros o aixi.
-pues t'han quedat fets una pena, colega.
-i la gola no vegis com quedava. tota l'estona tossint.
-pero no veies k tothom es kedava al refu, i k al cim no hi pujava ni en pedritu?
-bueno, si, pero...
-pero no hi havien cartells avisant de k era perillos i k no hi anessis al cim?
-bueno, no deia k no hi anessis. deia "at your own risk". i k si la cosa explotava, k marxessis corrent.
-esteu p'allá.
-mmm ...la marta.
es k diuen k el ruapehu (2797) es el volca mes actiu de nova zelanda. la ultima erupcio important va ser al 96, pero esta en permanent risc. lo k passa es k diu k es la muntanya mes alta de l'illa del nord, i clar, per aixo hi anavem. esta al parc del tongariro, al centre de l'illa. per aixo diuen k es menja totes les tempestes, i k els vents son molt forts. pero naltros vam tenir un cap de setmana perfecte (4 seguits. ole, ole.), i clar, no el podiem desaprofitar. en teoria no es tecnicament dificil. pero apart del mal de cap pels gasos, tb' vam tenir la nostra dosi de por. la aresta final es força aeria i la muntanya es desmonta en mirar-la. tot es molt facil, pero no hi va ni deu, no saps ben be per on has d'anar i acabes reculant bastantes vegades per terraces i xemeneies poc agradables. l'entorn es espectacular, aixo si. el crater, d'un km de diametre, esta ocupat per una gelera, k a la seva vegada esta foradada per un llac... d'aigua calenta!!! cosa k provoca uns espectaculars contrastos de colors i temperatures. com k es un pais d'extrems, al final vam haver de marxar per potes. pq' malgrat gaudir d'un dia collonudo, els nuvols s'enfilaven per les faldes de la muntanya a tota velocitat, i feia varies hores k no seguiem ni fites, ni traça, ni ná. un cop a puesto segur, ens avituallem be, acavem de tirar unes dotzenes de fotos mes, "por si acaso esta no la tengo", i ens endinsem a la boira. cap al cotxe i a buscar algun riu per refrescarnos i espantar al tigre ni k sigui unes horetes.
per la zona tb' vam pujar al tongariro, que dona nom al parc tot i ser mas feo k la madre k lo pario, i el ngauruhoe (pronuncia-ho, pronuncia-ho si t'atreveixes), un cono vermell geometricament perfecte amb dos craters concentrics i a on ens vam trobar a en wally, tu.
des d'alla tens un panorama collonut, excepte el braç del nord d'auckland, es veu practicament tota l'illa nord. aquesta zona es la mes concurreguda del parc nacional. i es que hi ha el tongariro crossing, un cami de 20k de punta a punta i a on dotzenes d'autobusos deixen a centenars d'heterogenis caminants a un costat i els recullen a l'altre set hores despres. aquest cop no exagero, los conté por cientos. nomes trobes una mica de tranquilitat cap a la tarda, pero tot i aixi val la pena. entre els llacs i la lava t'ofereixen un ventall de colors mes ample que el de l'arc de sant marti mes maco k hagis vist mai.
pero no solo de volcanes vive el hombre. aixo entrava dins dunes minivacances de dotze dies k la marta mig tenia o mig es va agafar. lo catxondo es k ha "treballat" cuatre dies i dema tornem a marxar, aquest cop per disset. ella tenia una conferencia d'auxiliars de conversa europeus a wellington, amb l'avio, l'hotel i el rioja pagats. pero va dir que les dates per volar no li anaven massa be, i va demanar que li avancessin l'anada tres dies i li endarrerissin la tornada cinc ...i li van dir k si! total, k el nen s'agafa el toyota, i enfilant el carril de la izquierda, es carda un viatget de dos dies cap a la capital. obres i corves, platges i foques, unes gorges molt boniques, moltes ovelles, uns quants cafes i un ferry abans de recollir a la dona a la ciutat del vent. wellington i sa homònima badia estan al estret de'n cook un lloc a on l'eolos aquest es va quedar a viure. diu l'estadistica k el 50% dels dies de l'any tenen vent superiors als 60k/h, i k el record data de l'any 68, quan una tormenta de 280k/h va matar 70 persones. la resta van quedar tarats, i ara els musics toquen trash metal per uns carrers cuasi desertics, habitats nomes per quatre punkis, gotics i algun visitant perdut, k rapidament es refugia a un irlandes per saborejar una kilkeny a l'escalfor d'una estufa de gas d'aquestes tan cutres k imiten una llar de foc.
vam fer costa: fars, aqui els pinten sovint, estan d'allo mes macos. i foques, moooltes foques. t'hi pots acostar tant com suportis la seva pudor. curiosament, cap al final del viatge, m'acostava mes. el primer dia vam estar amb la conny i l'elsa, vaja dues, amb una cervesa a la ma, ja no callen. es k la marta no sap triar amigues silencioses? eh? no en sap?
bueno, a destacar els taurangi pinnacles: unes curioses erosions faliformes (perdo tieta, pero es k semblen polles) a on es va rodar alguna escena del señor de los anillos. esta ple de localitzacions de filmacio de la peli per tot arreu, pero la veritat es k no en reconec ni un. ens haurem de tornar a tragar les tres parts quan tornem als països.
tb' es molt fotogenic el castlepoint. un bucolic port natural frecuentat per surfistes, amb un bonic far dalt d'uns penyassegats groguencs de dunes fossilitzades i fusionades amb millions de petxines k delaten un passat submergit.
els dies de conferencia, jo estava castigat sense rioja (k de fet el pagava l'embaixada espanyola, o sea los que estais currando en los països), aixi k ma vaig pillar unes kilkenys i vaig anar a passar uns dies pels escasos boscos autoctons que queden al nord de wellington. una llastima, pq' son alucinants. saps k en els 80 primers anys d'ocupacio europea (que europea ni europea, eren uns putos anglesos. lo k passa es k als museus quan t'expliquen algo xungo, la culpa es dels europeus. i quan es tracta d'algo bo, es gracies als britanics. la corona, que encara pesa, saps?) van acabar amb el 50% de la foresta de tot el pais? i que ara nomes queda el 25%? i k continuen tallant??? es lo k te viatjar, k els topics cauen. bueno, pues boscos tropicals i flors de neu. la edelweis neozelandesa, k al mont woolsworth las conte por cientos.
i bueno, despres lo dels volcans k ja he explicat. i de tornada a wellington per deixar ala marta a l'aeroport, vam passar per una vall de majoria maori per confirmar k arreu els pobles natius viuen en pitjors condicions k els colonitzadors i k curiosament s'agafen a la religio imposada amb mes força que els impostors (es diu aixi? ...hauria).
pero no solo de volcanes vive el hombre. aixo entrava dins dunes minivacances de dotze dies k la marta mig tenia o mig es va agafar. lo catxondo es k ha "treballat" cuatre dies i dema tornem a marxar, aquest cop per disset. ella tenia una conferencia d'auxiliars de conversa europeus a wellington, amb l'avio, l'hotel i el rioja pagats. pero va dir que les dates per volar no li anaven massa be, i va demanar que li avancessin l'anada tres dies i li endarrerissin la tornada cinc ...i li van dir k si! total, k el nen s'agafa el toyota, i enfilant el carril de la izquierda, es carda un viatget de dos dies cap a la capital. obres i corves, platges i foques, unes gorges molt boniques, moltes ovelles, uns quants cafes i un ferry abans de recollir a la dona a la ciutat del vent. wellington i sa homònima badia estan al estret de'n cook un lloc a on l'eolos aquest es va quedar a viure. diu l'estadistica k el 50% dels dies de l'any tenen vent superiors als 60k/h, i k el record data de l'any 68, quan una tormenta de 280k/h va matar 70 persones. la resta van quedar tarats, i ara els musics toquen trash metal per uns carrers cuasi desertics, habitats nomes per quatre punkis, gotics i algun visitant perdut, k rapidament es refugia a un irlandes per saborejar una kilkeny a l'escalfor d'una estufa de gas d'aquestes tan cutres k imiten una llar de foc.
vam fer costa: fars, aqui els pinten sovint, estan d'allo mes macos. i foques, moooltes foques. t'hi pots acostar tant com suportis la seva pudor. curiosament, cap al final del viatge, m'acostava mes. el primer dia vam estar amb la conny i l'elsa, vaja dues, amb una cervesa a la ma, ja no callen. es k la marta no sap triar amigues silencioses? eh? no en sap?
bueno, a destacar els taurangi pinnacles: unes curioses erosions faliformes (perdo tieta, pero es k semblen polles) a on es va rodar alguna escena del señor de los anillos. esta ple de localitzacions de filmacio de la peli per tot arreu, pero la veritat es k no en reconec ni un. ens haurem de tornar a tragar les tres parts quan tornem als països.tb' es molt fotogenic el castlepoint. un bucolic port natural frecuentat per surfistes, amb un bonic far dalt d'uns penyassegats groguencs de dunes fossilitzades i fusionades amb millions de petxines k delaten un passat submergit.
els dies de conferencia, jo estava castigat sense rioja (k de fet el pagava l'embaixada espanyola, o sea los que estais currando en los països), aixi k ma vaig pillar unes kilkenys i vaig anar a passar uns dies pels escasos boscos autoctons que queden al nord de wellington. una llastima, pq' son alucinants. saps k en els 80 primers anys d'ocupacio europea (que europea ni europea, eren uns putos anglesos. lo k passa es k als museus quan t'expliquen algo xungo, la culpa es dels europeus. i quan es tracta d'algo bo, es gracies als britanics. la corona, que encara pesa, saps?) van acabar amb el 50% de la foresta de tot el pais? i que ara nomes queda el 25%? i k continuen tallant??? es lo k te viatjar, k els topics cauen. bueno, pues boscos tropicals i flors de neu. la edelweis neozelandesa, k al mont woolsworth las conte por cientos.
i bueno, despres lo dels volcans k ja he explicat. i de tornada a wellington per deixar ala marta a l'aeroport, vam passar per una vall de majoria maori per confirmar k arreu els pobles natius viuen en pitjors condicions k els colonitzadors i k curiosament s'agafen a la religio imposada amb mes força que els impostors (es diu aixi? ...hauria).
...jo et dic una cosa. entre foc i mar hi han molts mons diferents. si m'entero d'algo, ja t'ho explicare.
fins d'aqui tres setmanes...
3 comentaris:
que no torneu a tenir excursió fins d'aquí a 3 setmanes? I que fas quan no camines, ni viatges?
La curiositat em cooooorca...
Petonets
l´única paraula que surt de la meva boca és...enveja, enveja i enveja! Espero us continui fent bon temps i poguem disfrutar de moltes més imatges del cul del món.
Salut!
Ester.
Bueno que,,, encara de vacances ... ho es que no trobeu casa ,,, ji ji ji vinga a veure si dieu alguna cosa més i intercanviem experiencies...
Publica un comentari a l'entrada