després d cremar falles ribagorçanes, i aletargats per un estiu sufocant, aconseguim carregar els bàrtuls a la nostra estimada casa rodant (la k té el pati + gran del món). calçats amb rodes noves i reparat l’aire acondicionat (imprescindible x sortir del letargo), enfilem, amb el nostre característic esperit aventurer, el planejat rumb cap a llevant.
comencem per la campinya francesa entre carreteres locals i rotondes mil. viatge plàcid i tranquil si no fos x algun petit ensurt sense conseqüències. resulta k en una àrea d l’autopista, ens venen a saludar uns nois molt simpàtics a les 3 d la matinada. va ser estrany, pq’ quan els hi vaig preguntar què volien, van marxar x potes. no sé, potser vaig cridar massa. però bueno, ens quedem amb la part positiva. aprenem k som prou interessants pq’ els nadius ens vulguin conèixer. haurem d prendre nota.
l’endemà anem a dormir a una zona d búnquers al parc del mercantour, als alps marítims. els van començar a construir a finals del segle XIX degut a les friccions entre frança i itàlia, i la cosa es va acabar a la 2a guerra mundial. ara estan en runes. pq’ ja no hi ha guerra i pq’, com k va guanyar frança, la frontera s’ha traslladat un parell d valls cap a l’est. ja k guanyes algo, almenys t’endús un trofeu.
x la zona tb’ pugem el cim du diable (el cerro del puto demonio, pa los que no hablais catalán ni francés) de 2688m. boniques vistes dels 3000s + surenyus dels alps. estrenem la dutxa, ens fotem un meló d múrcia (un melón d murcia, ya no traduzco +), i ens dirigim cap a itàlia abans k el salvini no l’emmuralli. parem a la zona del lago di garda i dormim als peus del monte baldo. matinem, ens vestim d’això k ara en diuen “runners” i ens enfilem als seus 2218m. panoràmica del llac i les geleres del monte fumo. calitxa cap al sud. ens surten 30km i +1500m. el sol transalpí ens fot dues òsties i fem curt d’aigua. sort k als refugis tenen la franciskaner ben freda i a un preu raonable.
eslovènia: benvinguda immillorable. uns policies molt amables ens regalen -150€, i el pack inclou un paperet amb les dades del vehicle amb segell oficial i tot. i tb’ un geroglífic k explica pq’ la teva furgo paga el doble d peatge k la del paio del costat. encara no ho hem desxifrat, però estamos en ello.
ens refugiem de la calor als voltants del poble d cernicka. zona kàrstica. un curiós riu k apareix i s’amaga depenent de la densitat dels materials pels quals circula. fagedes, coves i agüita d la buena. anem a dormir al sud del parc de notranjska, k es des d’on exporten els ossos al pirineu. i k fan k els ramaders d casa es passin el dia fent el boti-boti d contentos que se ponen. vam veure kakes i uns miradors k posen enfilats als arbres, però d palntígrads cap. tb’ ens va donar temps de pujar al mont sveznik amb uns espectaculars 1796m. en teoria, hi hauria d’haver boniques vistes dels alps julians, però hi havia boira. jopeta!
croàcia. coneixem gent k ens ha dit k és un dels països + bonics k han visitat, però apart d k els furgoneteros no som benvinguts, és juliol. i com k a més el nostre objectiu encara queda lluny, enfilem cap a l’est x la part del país k no surt a les postals. carreteres apadeçades k semblen un cuadro del klimt. el disseny urbà bàsicament consisteix en una filera d cases senzilles però espaioses a banda i banda d la carretera. pobles petits amb cementiris massa grans. cases buides amb façanes ferides. hi ha famílies k es fan la nova al costat d la vella k romà intacta com un record k no es pot esborrar. què has vist des d’aquella finestra? què t’ha passat allà dins perquè no hi vulguis tornar a entrar? el millor museu d la guerra és la mirada endurida d’aquell operari de la carretera. ulls gravats amb visions k jo no puc ni imaginar. aquests indrets no surten a les guies, i els restauradors s’han quedat a dubrovnik. aquesta part del país no sap, no pot o no vol oblidar. pq’ les cicatrius d’una guerra, potser simplement… no cauteritzen.
naltros, desde la distància, seguim a la nostra. a la nit ens amaguem (com si fóssim terroristes planejant un crim atroç) en una pista d llenyataires. visitem unes bucòliques cascadetes i passem pel danubi, k li hauran composat moltes cançons, pero pa bañarse no está.
a sèrbia decidim visitar belgrado. de totes les ciutats possibles, naltros volem veure belgrado. però el karma ens diu k “y una mierda”, i ens fa fora. entenem el missatge i tornem al monotema: ens dirigim a les muntanyes. parem a dormir en una àrea d l’autopista amb tot d famílies d’origen turc k baixen d vacances des del nord i el centre d’europa. juraria k mai he vist tal concentració de mercedes i bmw. hi ha un paio k condueix un porsche de 90.000€ però k passarà la nit dormint al seient del cotxe. sospito k això és el postureo. a la nit plou, i els pobres rics k dormien a terra en uns improvitzats campaments a base d mantes i coixins, marxen x potes amb els seus carros lluents i potents. sap una mica greu x ells, però naltros x fi descansem del xivarri. cafè, galetes, cereals i reprenem la ruta. ens desviem x carreteres secundàries. pobles oblidats inclús abans d desaparèixer. arribem a les pistes d’esquí d’estara platina i ens enfilem dalt del midzur, k amb 2169m és el cim + alt de l’actual sèrbia. boira densa i vent, sortim escopetejats. trobem una parella d’eslovens k estan fent els cims + alts dels països k formaven l’antiga iugoslàvia. ens senyalen uns ramats d cavalls i en informen k són els últims salvatges k queden a europa. semblen conscients d la seva llibertat. ens miren orgullosos i despreocupats. dormim x allà.
l’endemà entrem a bulgària. paguem la vinyeta d l’autopista: 7’5€ x una setmana. les vies ràpides estan en bones condicions. les secundàries, diria k son les pitjors d’europa. parem a comprar pa i unes pastetes delicioses (banitza) a samokov. el forner és un noi amable i atent k en un bon anglès ens dona la benvinguda al seu país. ens comenta k ha visitat barcelona. “un lloc molt bonic. la llàstima és k hi ha masses negres.” “ah, vale, venga, adiós.” a borovets, un poble k viu dels esports d’hivern, agafem una pista forestal en direcció al refugi de maritza. però està en mal estat, i a la k trobem una esplanada montem el campament. ara plou, ara fa sol. vaig a córrer una estona i passem la tarda d’apalanque, envoltats per uns bonics boscos d’abets enormes. diu k hi han 500 óssos en aquestes muntanyes, però no ens venen a veure. antipàtics!
matinem. 4º, un luxe x un 11 d juliol. volem pujar el mussala, k amb 2925m és el cim + alt d bulgària i dels balkans. la opció A es seguir els remontes d les pistes d’esquí. esa no. la B es pel refu d la maritza, però ens queden 15km d pista. tampoc. i la marta troba uns camins al maverick, una aplicació collonuda x descarregar-te màpes. si hi ha camí, la marta el troba. lo k passa és k aquest està en desús, ple d matolls, boixos i branques caigudes. tot carregat d’aigua d la pluja de la nit. total, k acabem xops com el tampax d’una ultrarunner. el sol ens escalfa. enfilem la carena amb un cel esplèndid. en tota la ruta només trobem un tio dalt d’una pedra. no sabem k fa allà i no li pregutem, però ens avisa k la part final d l’aresta (the blades) és una mica aèria. li agraïm la informació i continuem. el tio es queda dalt d la pedra. passem l’aresta sense problemes. al cim hi ha un refu, però està en obres. haurem d fer la cervesa + avall. x les pistes puja molta gent animada, carregant banderes i entusiasme. fa bon dia i les vistes són boniques, però ens queda una llarga baixada. la marta troba un altre camí. acabem enfangats. arribem al cotxe cansats després d 30km i 2200m+. ens quedem una altra nit i ens regalem una fondue d formatge suís regada amb un ribera del danubi. ole, ole!
travessem bulgària. el lloc es mereix un viatge x si mateix, però ara no toca. el nostre destí queda encara a orient. ens dirigim a un país per on han passat multitut d civilitzacions k han deixat una vasta imprenta i una gran riquesa cultural. un pont geogràfic conquerit i perdut x molts imperis. una terra sense la qual, el món k naltros coneixem no existiria.
entrem a turquia.
i és un luxe x naltros k el país tingui bones relacions (almenys econòmiques, x la pela aparquem la hipocresia) amb europa. pq’ el país està inclós a la carta verda d l’assegurança del cotxe, i al roaming de les telefòniques. amb lo qual pots conduir i consumir internet com si estiguessis a casa.
el visat l’aconsegueixes fàcilment a la frontera (25€). i la primera sorpresa és k, malgrat ens havien dit k aquí tenien la benzina + cara del món, la lira s’ha depreciat molt i ara és la + barata k hem trobat. hem posat gasoil a 0’85€ quan a casa estava a 1’15€ i a frança a 1’45€. haviem llegit k les carreteres eren molt dolentes (i les secundàries ho són), però han fet una inversió brutal en infraestructures. estan construint una amplíssima xarxa d’autovies (k no sé com pagaran) i naltros n’hem estrenat algunes amb un asfaltat excelent. a veure lo k dura, pq’ treballant són una mica cutres. la velocitat màxima acostuma a ser d 90km/h, però la veritat és k tampoc es pot correr gaire +. pels múltiples radars i pq’ et pots trobar: semàfors, passos d vianants, un cavall pasturant a l’arcén, un 4x4 k parat al mig pq’ vol fer una foto o comprar una xíndria, un tractor DE CARA!, un núvol negre envoltant un R12 del 79 gas a fondo a 50km/h, o 80kg de mastí zigzaguejant x la discontinua k et mira amb uns ulls desnonats, farts ja d la perra vida.
en fi. arribem a la península d gal·lípoli, escenari d cruentes batalles a la 1a guerra mundial. una altra d tantes absurditats dels conflictes bèl·lics: alemania i anglaterra es declaren la guerra i com a conseqüència, els neozelandesos i els turcs es massacren a gal·lípoli. veiem mostres de “patriotisme” k ens acompanyaran durant tot el viatge: banderes k competeixen en tamany i estatues d generals k possiblement van morir en un llit amb llençols nets, i k passaran a la puta història com a herois, malgrat haver enviat milers d canalles d 18 any a l’escorxador.
bueno, després d la inútil reflexió, naltros continuem construint la nostra pròpia i humil història. carreguem la nostra estimada casa a un ferry k x 11€ travessarà l’estret de dardanelles. 2km k separen la vella europa d la encara + vella àsia.
les emocions afloren. sento k encetem una nova etapa d’un llarg camí. fa 30 anys, un kapullo carregat de somnis començava a caminar x una senda x la qual continuo transitant amb la mateixa il.lusió. i va ser aquí mateix. ara abraço a una dona molt guapa k ma trobo al costat. i junts, amb la brisa a la cara, els ulls mig aclucats i aquelles papallones k revolotegen a la panxa: ens mirem la costa d’anatòlia… el nostre destí.
