Dolomites

26 de juliol, 11:12h, divendres sense faves tendres.

Som a l'hotel Gasthof Kirchsteiger, a St. Walburg, a la vall del Ultental, prop de Merano, al Südtirol. Descansarem aquí un parell de dies que el niño se ha puesto malo.

El 16 de juliol, per continuar amb la història, ens llevem amb bonics colors celestials reflectits al llac. Gràcies al cafè, enfilem amb alegria cap al Filmoorstandschützehütte (es veu clar perquè preferim els italians, oi?), on ens tornem a fotre un calòric esmorzat de bufet lliure. Coneixem en Giovanni, un nano jove i espiritual que treballa aquí de guarda-cambrer. Parla un bon castellà de les seves estades a Lima com a cooperant i a Barcelona com a okupa. Connectem. Ens tracta bé. La seva jefa, en veure la nostra tenda assecant-se a fora, li diu que ens expliqui que aquí no es pot acampar. Ell, resignat, ens ho comenta. Però afegeix amb complicitat: "Bueno, las normas absurdas están para romperse, no?". De fet, l'acampada està prohibida pràcticament arreu, però inclús als parcs nacionals s'especifica l'excepció del "bivacco alpinístico": plantar la tenda a l'ocàs i treure-la a l'albada. Al refu hi ha famílies amb nens petits que fan ruta. 3-4 hores al matí i excursioneta a la tarda si s'escau. La canalla sembla encantada.

Ens acomiadem d'en Giovanni amb una sincera encaixada de mans. Rodegem el monte Cavallino per un corriol aeri amb espectaculars vistes dels Dolomites orientals. Carenagem fins la cima Vanscuro (2678m), el punt més alt del que portem de ruta. Tirant cap a la vall prop del Passo Silvella, ens atura un extrovertida i enèrgica pastorcilla amb ganes de xerrar. Al ramat d'ovelles el protegeixen cinc imponents mastins del Pirineu i un border collie. Ens explica que hi ha 4 lupi a la zona, i està preocupada perquè hi ha una ovella negra esgarriada per la carena. I com que està cega, dubta si enviar al border collie a buscar-la perquè es pot espinyar cresta avall si se sent empaitada. Barbacoa pels llops. Li suggereixo que els hi deixi una mica de vi, que la carn de xai entra millor ben regada. Riu. Ens acomiadem desitjant-nos bona giornata.
Comprem formatge del bo a la granja Nemes i baixem a Sesto. Comprem mapa, menjar, gas i cinta americana per reparar el meu bastó. Davant la impossibilitat d'aconseguir allotjament assequible i l'anunci d'una tarda tempestuosa, ens amaguem en un aixopluc-mirador que ens protegeix de la pluja i els llamps.

El 17 de juliol dormim al Drei Zinnen, com ja he explicat. 

El 18 de juliol (setzè dia de ruta) esmorzem com si fos l'últim àpat de les nostres vides i enfilem amunt per l'alta via 3 per boscos fresquets i algun tram aeri i equipat. Molta gent per la zona del refu Vallandra, on s'arriba en bus. Moltes bicis, 9 de cada 10 elèctriques. El camí és torna més tranquil i espectacular quan agafem el geotrail que rodeja la Croda Rossa d'Ampezzo. Trams equipats, circs glacials, ponts de roca, i una varietat cromàtica a les muntanyes que ens recorda a les rocalloses americanes.

Coneixem una parella de la Índia que vol completar la via alpina en 3 mesos. Són divertits i voluntariosos, però crec que van una mica lents. La noia, va i ens diu que li encanten les nostres arrugues. Les patas de gallo, vaja. És la primera vegada que ma diuen "puto vell decrèpit" i em fan sentir bé.

Fem una merescuda hefeweizen a la malga Rossalm amb unes vistes de postal, i baixem al Lago di Braies, on ens refresquem, sopem i plantem la tenda. Un lloc concorregut de dia i tranquil de nit.

19 de juliol. Recollim d'hora, com sempre, i enfilem cap al Grünwaldjoch. Baixem al Lago de la Creda i tornem a pujar cap al Juda RIT, on hi ha in petit i bonic estany amb nenúfars. Baixem cap a la Valle. Tenim gana però són quarts de 3 i aquí ja està tot xapat. A l'hotel Pider la cambrera és molt amable, i malgrat tenir la cuina tancada, ens ofereix de preparar-nos una amanida i un entrepà. L'amanida generosa, el bocata no.

Acabem de baixar a la vall Badia i tornem a pujar, aquest cop cap a la carena de Lungiaru. Camins molt drets. Aquí, ziga-zaga no surt al diccionari. Comença a espurnejar. Estem cansats d'un llarg dia de sube-baja. Busquem un porxo on refugiar-nos quan trobem un aixopluc d'aquests dels caçadors on s'apostillen durant hores bevent cervesa i esperant que passi algun bitxo per matar. És petitó, però està obert, té un banc on seure, finestres i un repisa on cuinar. Podem canviar-nos i sopar mentre a fora plou de valent. Quan escampa plantem la tenda i dormim com bebès conformistes.

20 de juliol: divuitè dia de marxa. Cafè calent (bien), tenda xopa (mal) i peus xops tot el matí (mú mal). Una forta esllavissada ens obliga a fer una volta massa llarga. A la vall del Lungiaru trobem una zona de pícnic molt pija amb tumbones, barbacoes amb llenya tipus cuina econòmica, aigua i tauletes. Ens reanimem amb un altre cafè i una barreta energètica abans d'afrontar els 1000m D+ cap al Puezhütte. Frondosos boscos, suggerents prats i una canal final d'aquestes que de lluny semblen impossibles però que tenen pas. I aquí els camins se'ls curren. 

Al refu fem una birra i una polenta amb formatge i ceps. Boníssima però escueta. Dolomites està més enfocat a turistes que a muntanyencs. La vista és espectacular: amb el canó de Vallunga flanquejat per parets verticals. Davant el grupo di Sella amb el Piz Boe (3152m) al mig, que vam pujar l'any passat amb la Pilar, en David burgès, en Jordi hòbbit i la Jana que celebrava els 20 anys amb el seu primer 3000. 20 anys! Que hija de puta!

Naltros seguim el suggerent geotrail fins la Forcella de la Roa (2617m) i baixem fins al refu Regensburger, on els ciclistes elèctrics fan la cervesa de tarda. En aquesta zona, les cabanes de pastors se les han arreglat de xupi guais per llogar-les a l'estiu (majoritàriament a ciclistes elèctrics). La veritat és que les vistes i les possibilitats del lloc conviden a passar uns dies per aquí. Prop del coll de la Cuca en trobem una de tancada. Sopem i dormim al porxo amb una posta de sol i una sortida de lluna dolomítiques.