Molt afortunats!

27 de juliol. Avui amortitzem el bitllet turístic i agafem un bus que ens estalvia 15 km de carretera fins a St. Gertrude. El cel ennuvolat facilita els 1000 metres de pujada fins al Passo Alplaner que delimita la part germanòfona dels de parla italiana. Perdem 300 metres d'altitud i els recuperem creuant el coll Palù, des d'on baixarem a St Bernardo. La zona és igualment bonica i a estones pijilla, però té un aire més autèntic i menys pretensiós que el Südtirol que deixem enrere.

La última part del dia ens costarà 1200m més de pujada. Camí dur però molt bonic, amenitzat per una estruendosa cascada de 300 metres d'altura. 

Arribem justets a la Casera Soprassasso Alta. Un lloc cutrillo però acollidor amb un convenient riuet per rentar-nos. Al bivacco hi ha una xilena de Valparaíso i el seu company ultrarunner amb els seus pares, que són de la zona. Filosofem sobre les prioritats a la vida. Els hi expliquem el nostre viatge i abans de marxar i tirar cap a la vall, la mare ens diu que gràcies: que li hem donat una idea per a les vacances de l'any que ve.

28 de juliol. Pujada suau al Passo Valleta passant pel bonic Lago Rotondo. Día calorós i assolellat amb sube-bajas constants. Passem per un bivacco bonic i tancat, i un de lleig i obert. 

A la Malga Campo ens regalem un bon tros de formatge i una cervesa freda. Última pujada forta i arribem al bonic bivacco Baito del Cadinel, on gaudirem d'una tarda de descans amb bones vistes.

Arriben a berenar un home i tres crios. Emocionats ells perquè troben Nutella al refu que devoren com si no hi hagués demà. Un d'ells (d'uns 11 anys) parla molts idiomes i xerra pels descosits. Pura energia. I el pare pura paciència. 

Naltros fem un risotto en una d'aquestes cuines econòmiques de llenya que hi ha a molts refus i que van la mar de bé. Dormim calentonets i tranquil·lets però sense Nutella.

29 de juliol. Gaudim d'un bon cafè amb una colorida sortida de sol trencada per punxeguts 3000s nevats. Baixem a Cogolo per un camí poc transitat i amb l'herba molla de la rosada.

Un cop al poble, deixem les motxilles al poble i les bambes assecant-se i anem a comprar teca pel monte i uns pastissets de crema per plaer.

Agafem un bus gratuït fins a Peio i un altre de 2€ fins al llac de Pian Palù, estalviant-nos 12 km d'asfalt. Del llac surten moltes excursions, i just al començament hi ha una font picant. Aigua de vichy fresqueta, que bona! Pugem suaument trobant-nos molts excursionistes locals: famílies de pícnic i gent obsessionada amb torrar-se al sol, que avui pica amb ganes.

Ens tornem a trobar sols quan sortim de la ruta i enfilem cap al pintoresc Lago di Vallombrina. D'un blau intens i encara escortat per neveros que el mantenen a una temperatura d'aquesta que et tersa la pell i t'enganxa els güevillos al culete. Banyitu exprés i barreta energètica. 

Sort de la barreta! Els darrers 120m de desnivell del dia són per una canaleta lletgíssima i descomposta on no hi ha res per agafar-se. Arribem al bivacco Skiatori Monte Ortles (3150m) amb la gola seca i el cor a la boca. El refu aprofita una cabana de la primera guerra mundial reformada l'any 72. Està tristament brut i descuidat, però té matalassos, estufa i una vista espectacular: incloent el Bernina (4049m), el primer 4000 que divisem a la ruta.

Passem la tarda visitant runes i trinxeres, i compadint-nos dels pobres desgraciats que van malviure aquí dalt defensant els capritxos d'uns il·lustres a qui probablement no coneixien...

Naltros afortunats. Teriyaki noodles, vinillo i una posta de sol antològica.

Molt afortunats!