Via Alpina alternativa

13 de juliol

17.08h Casera Pal Grande di Sotto.

Dia ventós i ennuvolat. Hem trigat mitja hora des de la cabana Di Sopra. Jo he baixat a Timau a deixar brossa i comprar pa. Al paneficio també tenien vi, i per contribuir a l'economia local, me n'he endut una ampolla. 

Espero que aquests dies de descans hagin contribuït a que el turmell de la Marta es deixi de tonteries. O milles, o deixalleria. 

Doncs el setè dia matinem again. Enfilem cap a la Forcella de la Pecora. La mala pècora té una baixada lletgíssima per una tartera inestable i dreta. Amb cuidado arribem abaju i ens fem una dutxa mooolt freda a la sobreeixida d'una captació d'aigua. Passem per Aupa i salvem un petit coll amb una xafogor important a sobre. Tornem a banyar-nos en unes badines del riu perquè el caloret ataca de valent. Afrontem els 1300m de desnivell fins la Forcella dai Claps per camins perdedors. Avui havia de ser un dia una mica més tranquil·let, però la calor i la precarietat dels corriols ens desgasten més de lo desitjable. Arribem justets al bivacco Ernesto Lomasti, on trobem una noia alemanya que està fent la Via Alpina (de Trieste a Mónaco) i dos paios que no sé d'on eren, perquè amb prou feines van dir "hola". O "hallo". No sé. A qui li importa? Petit torrentillo d'aigua cristal·lina, sopanet reconfortant i una bonica posta de sol sobre la vall glacial. El bivacco no és gaire pragmàtic. El seu haver fet algun arquitecte que deu haver guanyat un premi de disseny però que no ha dormit gaire a la muntanya. Cuco, però poc funcional.

Al matí agafem la Via Alpina seguint els passos de l'alemanya que és més resolutiva a l'hora de recollir i posar-se en marxa. El camí és molt amable en comparació amb el què hem fet fins ara. També és cert que el paisatge no és tan espectacular com el caos calcari que deixem enrere. Sumem milles plàcidament. Repostem pa i formatge a Straniger Alm, una típica granja-refugi de la Caríntia austríaca. L'alemanya és fot una safata de formatges variats que fa una pinta espectacular. Fa dos anys va acabar el master d'administració empresarial. No sé què és, però sona tan soso com ben remunerat. I s'ha pillat aquest temps sabàtic: viatjant i buscant feines esporàdiques. Se li acaba ja. Quan acabi aquesta ruta, d'aquí una tres mesos, s'ha de posar a currar seriosament i ser productiva per a la societat. Naltros li hem donat algunes idees per si s'ho repensa...

Ens acomiadarem desitjant-nos bon camí. Continuem per gentils prats austríacs esquitxats de granges bovines. Algun camí una mica més dret, però res comparable als darrers dies. Divisem a lu lejus el Großglockner, 3798m., un vell conegut de ja fa 19 anys. K kabrón k és el temps, k passa i no torna...

Pel Passo Promosio tornem a entrar a Itàlia, que no sé per què (bueno, sí que jo sé) però ens agrada més. Amb poca estona arribarem a l'idíl·lic Lago Avostanis i la seva acollidora casera. A partir d'aquí tres dies de merescut descans. Però demà o milles o deixalleria.