Molt afortunats!

27 de juliol. Avui amortitzem el bitllet turístic i agafem un bus que ens estalvia 15 km de carretera fins a St. Gertrude. El cel ennuvolat facilita els 1000 metres de pujada fins al Passo Alplaner que delimita la part germanòfona dels de parla italiana. Perdem 300 metres d'altitud i els recuperem creuant el coll Palù, des d'on baixarem a St Bernardo. La zona és igualment bonica i a estones pijilla, però té un aire més autèntic i menys pretensiós que el Südtirol que deixem enrere.

La última part del dia ens costarà 1200m més de pujada. Camí dur però molt bonic, amenitzat per una estruendosa cascada de 300 metres d'altura. 

Arribem justets a la Casera Soprassasso Alta. Un lloc cutrillo però acollidor amb un convenient riuet per rentar-nos. Al bivacco hi ha una xilena de Valparaíso i el seu company ultrarunner amb els seus pares, que són de la zona. Filosofem sobre les prioritats a la vida. Els hi expliquem el nostre viatge i abans de marxar i tirar cap a la vall, la mare ens diu que gràcies: que li hem donat una idea per a les vacances de l'any que ve.

28 de juliol. Pujada suau al Passo Valleta passant pel bonic Lago Rotondo. Día calorós i assolellat amb sube-bajas constants. Passem per un bivacco bonic i tancat, i un de lleig i obert. 

A la Malga Campo ens regalem un bon tros de formatge i una cervesa freda. Última pujada forta i arribem al bonic bivacco Baito del Cadinel, on gaudirem d'una tarda de descans amb bones vistes.

Arriben a berenar un home i tres crios. Emocionats ells perquè troben Nutella al refu que devoren com si no hi hagués demà. Un d'ells (d'uns 11 anys) parla molts idiomes i xerra pels descosits. Pura energia. I el pare pura paciència. 

Naltros fem un risotto en una d'aquestes cuines econòmiques de llenya que hi ha a molts refus i que van la mar de bé. Dormim calentonets i tranquil·lets però sense Nutella.

29 de juliol. Gaudim d'un bon cafè amb una colorida sortida de sol trencada per punxeguts 3000s nevats. Baixem a Cogolo per un camí poc transitat i amb l'herba molla de la rosada.

Un cop al poble, deixem les motxilles al poble i les bambes assecant-se i anem a comprar teca pel monte i uns pastissets de crema per plaer.

Agafem un bus gratuït fins a Peio i un altre de 2€ fins al llac de Pian Palù, estalviant-nos 12 km d'asfalt. Del llac surten moltes excursions, i just al començament hi ha una font picant. Aigua de vichy fresqueta, que bona! Pugem suaument trobant-nos molts excursionistes locals: famílies de pícnic i gent obsessionada amb torrar-se al sol, que avui pica amb ganes.

Ens tornem a trobar sols quan sortim de la ruta i enfilem cap al pintoresc Lago di Vallombrina. D'un blau intens i encara escortat per neveros que el mantenen a una temperatura d'aquesta que et tersa la pell i t'enganxa els güevillos al culete. Banyitu exprés i barreta energètica. 

Sort de la barreta! Els darrers 120m de desnivell del dia són per una canaleta lletgíssima i descomposta on no hi ha res per agafar-se. Arribem al bivacco Skiatori Monte Ortles (3150m) amb la gola seca i el cor a la boca. El refu aprofita una cabana de la primera guerra mundial reformada l'any 72. Està tristament brut i descuidat, però té matalassos, estufa i una vista espectacular: incloent el Bernina (4049m), el primer 4000 que divisem a la ruta.

Passem la tarda visitant runes i trinxeres, i compadint-nos dels pobres desgraciats que van malviure aquí dalt defensant els capritxos d'uns il·lustres a qui probablement no coneixien...

Naltros afortunats. Teriyaki noodles, vinillo i una posta de sol antològica.

Molt afortunats!

Vigila amb l'aigua

21 de juliol: dinovè dia de marxa. Dia llarg, pesat i avorrit: per la xafogor i massa trams de pista i carretera. Parem a Chiusa, on ens podem refrescar al riu i ens regalem cervesa, pizza i gelat. Encara ens quedarà alguna pujada molt dreta per plantacions de pomes fins l'església Sta Anna. El mapa ho marca com a refugi turístic però és una cabana privada. Plantem la tenda davant l'ermita i ens dóna temps a rentar-nos i sopar just abans de que caigui un bon xàfec.

22 de juliol. Comencem contents perquè trobem molts gerds. Passem per terreny miner amb boniques llums sobre Dolomites. El regal del matí és que omplim dos tuppers de ceps. El camí ara puja suaument per bucòlics prats. Assequem la tenda i esmorzem a l'ermita dels morts abans d'enfilar cap al Monte Vilandro (2509m). El panorama és superb. Ens acomiadem de Dolomites mentre l'Otzal ens dóna la benvinguda. Una parella d'alemanys ens assenyala l'Ortles (3905m) i el mític Gran Zebrú (3851m), els gegants de la comarca. Ens ho apuntem a l'agenda. Fem una barreta al cucu bivacco Schartl i baixem en picat a Santheim. 

A l'oficina d'informació ens deixen carregar el mòbil perquè anem justos de bateria i les plaques comencen a fer el tonto. Avui acamparem tard en un lloc sense interès, però ens fotrem un remenat d'ous i ceps de categoria.

23 de juliol. Fort descens a Merano, on ens quedarem a passar el dia i la nit malgrat els preus dels Alps a l'estiu. Necessitem comprar menjar, un mapa decent i carregar els mòbils. A part de que la pudor que fem comença a ser delictiva. La dutxa i la pizza paguen la pena. Merano és molt pijo, però si vas net pots dissimular...una mica. Encastat en una vall fèrtil, surcada per dos poderos rius, i envoltada de cims de més de 3000 metres, sembla un bon lloc per viure si t'agraden els esports de muntanya. Sempre que t'hagi plogut una bona herència, és clar.

24 de juliol. Esmorzem de valent. Avui ens esperen 2900m D+. Anem fent a bon ritme malgrat la calor. Les fonts no abunden avui, i en un abeurador sospitós ingereixo més del compte. Error.

Arribant al cim del Hochwart (2608m), ma venen nàusees, marejos, fred i un baixon del copón. Queden dues hores carenajant fins al bivacco Schwarze (2618m) que se'm fan eternes. El lloc és un aixopluc d'emergència ridículament petit i poc pràctic. La Marta sopa. Jo amb prou feines puc prendre dos tes calents i una mica de suero oral. La posta de sol és espectacular. Ma sap greu trobar-me com una piltrafa i no poder gaudir-la sense gemegar de puta pena. La nit és precària.

L'endemà baixem a Walburg. Jo necesito un llit o un nínxol. La Marta s'apiada de mi i busca un hotelillo, el Gasthof Kirchsteiger. De lo menys car de la zona. A la dutxa surt aigua calenta i el matalàs és tan còmode que fa plorar de gust (no com ahir, que plorava d'esgotament). A més, agafem mitja pensió i el menjar és boníssim. Encara vaig una mica suelto però m'és igual. Estic mort de gana. A més, i si ve una guerra? 

26 de juliol. Miro la motxilla i preferiria que em disparessin abans de carregar-la. Ens quedem un altre dia. Olé, olé!

La Marta baixa a Merano a comprar gas, que l'altre dia ens en vam oblidar. Descobreix (sort que va estudiar alemany a la uni) que amb la taxa turística que pagues a l'hotel (3,60€) tens dret a un tiquet que et permet utilitzar el transport públic, la piscina municipal i alguns telefèrics de la vall. Passem la tarda refrescant-nos a l'aigüeta.

Dolomites

26 de juliol, 11:12h, divendres sense faves tendres.

Som a l'hotel Gasthof Kirchsteiger, a St. Walburg, a la vall del Ultental, prop de Merano, al Südtirol. Descansarem aquí un parell de dies que el niño se ha puesto malo.

El 16 de juliol, per continuar amb la història, ens llevem amb bonics colors celestials reflectits al llac. Gràcies al cafè, enfilem amb alegria cap al Filmoorstandschützehütte (es veu clar perquè preferim els italians, oi?), on ens tornem a fotre un calòric esmorzat de bufet lliure. Coneixem en Giovanni, un nano jove i espiritual que treballa aquí de guarda-cambrer. Parla un bon castellà de les seves estades a Lima com a cooperant i a Barcelona com a okupa. Connectem. Ens tracta bé. La seva jefa, en veure la nostra tenda assecant-se a fora, li diu que ens expliqui que aquí no es pot acampar. Ell, resignat, ens ho comenta. Però afegeix amb complicitat: "Bueno, las normas absurdas están para romperse, no?". De fet, l'acampada està prohibida pràcticament arreu, però inclús als parcs nacionals s'especifica l'excepció del "bivacco alpinístico": plantar la tenda a l'ocàs i treure-la a l'albada. Al refu hi ha famílies amb nens petits que fan ruta. 3-4 hores al matí i excursioneta a la tarda si s'escau. La canalla sembla encantada.

Ens acomiadem d'en Giovanni amb una sincera encaixada de mans. Rodegem el monte Cavallino per un corriol aeri amb espectaculars vistes dels Dolomites orientals. Carenagem fins la cima Vanscuro (2678m), el punt més alt del que portem de ruta. Tirant cap a la vall prop del Passo Silvella, ens atura un extrovertida i enèrgica pastorcilla amb ganes de xerrar. Al ramat d'ovelles el protegeixen cinc imponents mastins del Pirineu i un border collie. Ens explica que hi ha 4 lupi a la zona, i està preocupada perquè hi ha una ovella negra esgarriada per la carena. I com que està cega, dubta si enviar al border collie a buscar-la perquè es pot espinyar cresta avall si se sent empaitada. Barbacoa pels llops. Li suggereixo que els hi deixi una mica de vi, que la carn de xai entra millor ben regada. Riu. Ens acomiadem desitjant-nos bona giornata.
Comprem formatge del bo a la granja Nemes i baixem a Sesto. Comprem mapa, menjar, gas i cinta americana per reparar el meu bastó. Davant la impossibilitat d'aconseguir allotjament assequible i l'anunci d'una tarda tempestuosa, ens amaguem en un aixopluc-mirador que ens protegeix de la pluja i els llamps.

El 17 de juliol dormim al Drei Zinnen, com ja he explicat. 

El 18 de juliol (setzè dia de ruta) esmorzem com si fos l'últim àpat de les nostres vides i enfilem amunt per l'alta via 3 per boscos fresquets i algun tram aeri i equipat. Molta gent per la zona del refu Vallandra, on s'arriba en bus. Moltes bicis, 9 de cada 10 elèctriques. El camí és torna més tranquil i espectacular quan agafem el geotrail que rodeja la Croda Rossa d'Ampezzo. Trams equipats, circs glacials, ponts de roca, i una varietat cromàtica a les muntanyes que ens recorda a les rocalloses americanes.

Coneixem una parella de la Índia que vol completar la via alpina en 3 mesos. Són divertits i voluntariosos, però crec que van una mica lents. La noia, va i ens diu que li encanten les nostres arrugues. Les patas de gallo, vaja. És la primera vegada que ma diuen "puto vell decrèpit" i em fan sentir bé.

Fem una merescuda hefeweizen a la malga Rossalm amb unes vistes de postal, i baixem al Lago di Braies, on ens refresquem, sopem i plantem la tenda. Un lloc concorregut de dia i tranquil de nit.

19 de juliol. Recollim d'hora, com sempre, i enfilem cap al Grünwaldjoch. Baixem al Lago de la Creda i tornem a pujar cap al Juda RIT, on hi ha in petit i bonic estany amb nenúfars. Baixem cap a la Valle. Tenim gana però són quarts de 3 i aquí ja està tot xapat. A l'hotel Pider la cambrera és molt amable, i malgrat tenir la cuina tancada, ens ofereix de preparar-nos una amanida i un entrepà. L'amanida generosa, el bocata no.

Acabem de baixar a la vall Badia i tornem a pujar, aquest cop cap a la carena de Lungiaru. Camins molt drets. Aquí, ziga-zaga no surt al diccionari. Comença a espurnejar. Estem cansats d'un llarg dia de sube-baja. Busquem un porxo on refugiar-nos quan trobem un aixopluc d'aquests dels caçadors on s'apostillen durant hores bevent cervesa i esperant que passi algun bitxo per matar. És petitó, però està obert, té un banc on seure, finestres i un repisa on cuinar. Podem canviar-nos i sopar mentre a fora plou de valent. Quan escampa plantem la tenda i dormim com bebès conformistes.

20 de juliol: divuitè dia de marxa. Cafè calent (bien), tenda xopa (mal) i peus xops tot el matí (mú mal). Una forta esllavissada ens obliga a fer una volta massa llarga. A la vall del Lungiaru trobem una zona de pícnic molt pija amb tumbones, barbacoes amb llenya tipus cuina econòmica, aigua i tauletes. Ens reanimem amb un altre cafè i una barreta energètica abans d'afrontar els 1000m D+ cap al Puezhütte. Frondosos boscos, suggerents prats i una canal final d'aquestes que de lluny semblen impossibles però que tenen pas. I aquí els camins se'ls curren. 

Al refu fem una birra i una polenta amb formatge i ceps. Boníssima però escueta. Dolomites està més enfocat a turistes que a muntanyencs. La vista és espectacular: amb el canó de Vallunga flanquejat per parets verticals. Davant el grupo di Sella amb el Piz Boe (3152m) al mig, que vam pujar l'any passat amb la Pilar, en David burgès, en Jordi hòbbit i la Jana que celebrava els 20 anys amb el seu primer 3000. 20 anys! Que hija de puta!

Naltros seguim el suggerent geotrail fins la Forcella de la Roa (2617m) i baixem fins al refu Regensburger, on els ciclistes elèctrics fan la cervesa de tarda. En aquesta zona, les cabanes de pastors se les han arreglat de xupi guais per llogar-les a l'estiu (majoritàriament a ciclistes elèctrics). La veritat és que les vistes i les possibilitats del lloc conviden a passar uns dies per aquí. Prop del coll de la Cuca en trobem una de tancada. Sopem i dormim al porxo amb una posta de sol i una sortida de lluna dolomítiques.

La frontera

17 juliol, 18:52h.

Hotel Drei Zinnen, Dobbiaco, Dolomites.

Doncs sí, se veuen les tres cimes de Lavaredo des d'aquí. El lloc és caret: 145 pavos l'habitació doble amb esmorzar. Però és temporada alta a Dolomites. Què vols? Molta gent. Tots els refus plens i fortes tempestes a la tarda. Feia dues setmanes que no ens regalàvem una dutxa d'aigua calenta i ens la mereixíem.

Avui hem sortit de Sesto i només hem fet 22km i 1200m D+. A bon ritmillo, però. Es nota que és zona turística perquè els camins estan molt ben cuidats. Excepte una esllavissada per la tempesta d'ahir que obligava a fer equilibris pels matolls, la resta era fer milles. Això tot i el munt de vegades que pares a fer fotos, perquè el paisatge dolomític és un desafiament a les lleis de la gravetat. 

Hem parat a fer un Apfelstrudel i un sacher boníssims al Drei Zinnen Hütte. Llàstima que les puntetes de les tres cimes tenien el barret de boira. Però les seves desplomades cares nord són impressionants.

El dotzè dia: un catorze de juliol sortim de la casera Pal Grande di Sotto descansats, esmorzats i animats. Enfilem cap al Mont Cuelat (1757m), on hi ha un museu a celobert basat en búnquers, forts i trinxeres de la primera guerra mundial. Veient les fotos, un no pot deixar de pensar en les penúries que deuria passar aquella gent. Matant-se per les ambicions de poderosos residents a palaus llunyans. Gent jove, arrancats de les seves granges i que possiblement no sabien lletrejar la paraula "pàtria". 

Passem a Austria i seguim la Via Alpina. Arribem al refu del bonic Lago Volia, però hi ha tanta penya que no ve ni de gust fer la cervesa. Dia de fer milles i desnivell. Tornem a Itàlia a veure si trobem una casera on passar la nit. La primera està en runes. La segona okupada per un pastor (si els jutges poden okupar un país, suposo que un pastor té dret a okupar una petita cabana). I a la tercera trobem una parella que diu que és privada però que se pot acampar lliurement. Així que muntem la tenda al costat d'un riuet que ens proporciona aigüeta per rentar-nos i per cuinar.

Dia tretzè: quinze de juliol. Sona el despertador a les 4.30h com cada dia. S'ha de tenir en compte que estem més a l'est que a casa i se fa de dia més d'hora. Cafè, desmuntar campament i muntanya amunt. Parem a reesmorzar a Hochweißsteinhaus. Tipus buffet lliure. Per 16€ jalem fins que no podem més. Funciona. Amb això tirarem tot el dia, com els camells. Avui la via alpina transcorre per carenes tipus olla de Núria. Puja-baixa per colls i turonets d'uns 2500m amb boniques vistes. Hi ha alguns trams on hi ha dos camins paral·lels de vegades separats per un parell de metres. Un a cada costat de la frontera. Nacionalisme absurd en estat pur. 

Coneixem en calces-grogues, un alemanot jove i fort que també fa la travessa als Alps i també fuig de les aglomeracions. Naltros acampem tots solets al Oberer Stuckensee. Banyitu vespertinu al llac. Sopar, te i a dormir, que avui han sigut 31km i 2000m D+.

Via Alpina alternativa

13 de juliol

17.08h Casera Pal Grande di Sotto.

Dia ventós i ennuvolat. Hem trigat mitja hora des de la cabana Di Sopra. Jo he baixat a Timau a deixar brossa i comprar pa. Al paneficio també tenien vi, i per contribuir a l'economia local, me n'he endut una ampolla. 

Espero que aquests dies de descans hagin contribuït a que el turmell de la Marta es deixi de tonteries. O milles, o deixalleria. 

Doncs el setè dia matinem again. Enfilem cap a la Forcella de la Pecora. La mala pècora té una baixada lletgíssima per una tartera inestable i dreta. Amb cuidado arribem abaju i ens fem una dutxa mooolt freda a la sobreeixida d'una captació d'aigua. Passem per Aupa i salvem un petit coll amb una xafogor important a sobre. Tornem a banyar-nos en unes badines del riu perquè el caloret ataca de valent. Afrontem els 1300m de desnivell fins la Forcella dai Claps per camins perdedors. Avui havia de ser un dia una mica més tranquil·let, però la calor i la precarietat dels corriols ens desgasten més de lo desitjable. Arribem justets al bivacco Ernesto Lomasti, on trobem una noia alemanya que està fent la Via Alpina (de Trieste a Mónaco) i dos paios que no sé d'on eren, perquè amb prou feines van dir "hola". O "hallo". No sé. A qui li importa? Petit torrentillo d'aigua cristal·lina, sopanet reconfortant i una bonica posta de sol sobre la vall glacial. El bivacco no és gaire pragmàtic. El seu haver fet algun arquitecte que deu haver guanyat un premi de disseny però que no ha dormit gaire a la muntanya. Cuco, però poc funcional.

Al matí agafem la Via Alpina seguint els passos de l'alemanya que és més resolutiva a l'hora de recollir i posar-se en marxa. El camí és molt amable en comparació amb el què hem fet fins ara. També és cert que el paisatge no és tan espectacular com el caos calcari que deixem enrere. Sumem milles plàcidament. Repostem pa i formatge a Straniger Alm, una típica granja-refugi de la Caríntia austríaca. L'alemanya és fot una safata de formatges variats que fa una pinta espectacular. Fa dos anys va acabar el master d'administració empresarial. No sé què és, però sona tan soso com ben remunerat. I s'ha pillat aquest temps sabàtic: viatjant i buscant feines esporàdiques. Se li acaba ja. Quan acabi aquesta ruta, d'aquí una tres mesos, s'ha de posar a currar seriosament i ser productiva per a la societat. Naltros li hem donat algunes idees per si s'ho repensa...

Ens acomiadarem desitjant-nos bon camí. Continuem per gentils prats austríacs esquitxats de granges bovines. Algun camí una mica més dret, però res comparable als darrers dies. Divisem a lu lejus el Großglockner, 3798m., un vell conegut de ja fa 19 anys. K kabrón k és el temps, k passa i no torna...

Pel Passo Promosio tornem a entrar a Itàlia, que no sé per què (bueno, sí que jo sé) però ens agrada més. Amb poca estona arribarem a l'idíl·lic Lago Avostanis i la seva acollidora casera. A partir d'aquí tres dies de merescut descans. Però demà o milles o deixalleria.