Alps Julians

11 de juliol, 16:50h

Caseta Promosio Alto (2950m), al municipi de Paluzza. Avui dia de descans, que la Marta té una petita inflamació al turmell i ja tenim una edat.

Doncs hem descobert que això de les caseras són unes cabanes de pastor (vaquers) que de vegades estan obertes i es poden fer servir com a refugi. Aquesta la compartirem amb 4 adolescents que han vingut a passar la nit. Ens ha sorprès gratament veure que de seguida s'han posat a netejar-la i acondicionar la llar de foc. Potser sí que hi ha future...

La passada nit vam estar sols, bé, va venir una parella de polonesos, en Martin i la Urgin, però van plantar la tenda. 

Avui he matinat per baixar a comprar gas i teca. La idea era córrer fins a Timau i pillar un bus a Paluzza que és més gran, però al passar pel refugi-granja de Promosio, sortia un Subaru Forrester. He fet dit i m'han agafat; la Teresina de 75 anys i la seva neboda Lucia de 17. Quina gent més maca, tu! D'entrada m'han dit que només m'acostarien una mica perquè elles només anaven a buscar uns quants bolets pel restaurant, però quan han parat m'han proposat que si les esperava 10 minuts, em portarien al poble a comprar. Oita!

Pues sí, en 10 minuts ja tenien dues bosses mig plenes de fredolics i algun cep. La Lucia parlava anglès i la Teresina no, però se l'entenia bastant. És feia entendre, vaja. La conversa fluïa i m'ha explicat tota la seva vida. La tercera d'onze germans i mare de 4 fills. Sosté que tota la família són bons esportistes (he vist córrer la seva neboda i en puc donar fe) i m'ha vacil·lat dient que cada any guanya el km vertical que s'organitza al poble (vull creure que en la seva categoria). Porta 41 anys treballant a la granja que ara porta un dels seus fills. M'ha ensenyat la casa on va néixer i l'església on la van batejar. Cleulis, me sembla que se deia el poble. "Il posto piu bello del mondo" anava dient.

Una vall fèrtil als peus d'escarpades muntanyes calcàries. No està mal. M'han convidat a esmorzar i m'han portat de shopping al super,al paneficio i a la ferreteria. M'he ofert per pagar la benzina o el cafè però la Lucia em deia "no et deixarà, no insisteixis". Hem parlat d'horòscops (el marit de la Teresina també és de Sant Esteve), d'idiomes, la Lucia, que fa batxillerat científic, estudia anglès i alemany. M'han comentat que a la zona es parla un altre idioma però que no s'ensenya a les escoles. Hem tocat la religió. Jo he dit que no hi crec i la Teresina me diu "és igual. Tu tens àngel i és bo". Quasi me fa plorar, la joía. Hem parlat de les mames que ja no hi són, i me diu: "Mira, tens una mama allà dalt i ara tens una altra mama a Itàlia". Un altre cop a punt de plorar! Han sigut tres horetes, però intenses. Un cop més ha quedat demostrat que si tens voluntat d'entendre't, les barreres lingüístiques empetiteixen.

Hem rigut molt i ens hem emocionat. Ens hem acomiadat amb un altre cafè. És clar, i amb una bonica abraçada. Mira, això que m'emporto.

I aquí estem amb la dona, sentint tronar mentre contemplem el llac Avostanis. Hem dinat una truita d'ortigues amb ous dels polonesos, i una amanida. I soparem gnocchi de remolatxa i un Cabernet italià.

Doncs el tercer dia de ruta comencem superant 800m per arribar al refugi Pogačnik, on fem un cafè i eixuguem la tenda que encara estava humida. A la pujada ens acompanyen les vistes de l'imponent Triglav, del qual ens acomiadem definitivament. Xerrem d'animalons amb la simpàtica cambrera del refu fins que la reclamen per fer el dinar. Enfilem cap al Razor (2602m) sense gaires pretencions perquè la collada és alta i presumim que a l'altre costat, a la cara nord, hi hauran neveros que el mapa descriu drets. Però ens quedarem amb les ganes de saber-ho perquè després d'una trepada per uns cables i un flanqueig aeri, m'agafa una pàjara de categoria. Les cames no m'aguanten i em trobo marejat fins al punt que no puc mirar avall. M'agafa vertigen i haig de fixar la vista als peus. M'hidrato i menjo. Crec que faig mala cara perquè tinc la sensació que la Marta s'espanta una mica. Reculem. El tros xungo el passo amb molt de compte i la Marta fa portejos amb les motxis. 

Descansem, menjem i ens banyem al Spodnje Krisko Jezero. Per acabar, m'adono que tinc la nansa de la motxilla a punt de trencar-se. Avui no és el meu dia. Decidim baixar a la vall i buscar un lloc per apalancar-nos. Trobem un raconet precari però pla al costat d'unes refrescants badinetes en un torrent cristal·lí. Mentre fem el te ens espanta un fort soroll. Dos isarda mascles que semblaven barallar-se saltant com cabres bones entre els enormes blocs del barranc. Quan ens descobreixen surten disparats cames ajudeu-me muntanya amunt, cada uno por su lado.

La resta de la tarda es plàcida. Sopem, la Marta llegeix The Lord of the Flies, i jo m'estiro. Dormo com un tronc.

L'endemà baixem a Trenta i la Marta aconsegueix fil i agulla per cosir la motxi on situ. Pillem un bus a Bovec, que és més gran. Comprem agulles pel que pugui passar, una capelina (m'he deixat la meva a casa), albercocs, pa, i una d'aquestes pastes de full balcàniques amb ricota i espinacs. Boníssim. De postres, gelat eslovè. Olé!

A les 11 enfilem cap a la Sella Prevala. Al Coll fa fred. Neveros assumibles i compartim una birra al rifugio Celso Gilberti. Tornem a enfilar-nos en direcció al bivacco Celso Marussich. El paisatge és preciós, bizarra zona cárstica. Meca de l'espeleologia. Aprenem que en uns 35 km² porten 1500 coves explorades i calculen que n'hi poden haver unes altres tantes per descobrir.

Fiasco al bivacco. Hi ha 8 persones (dues famílies) i és minúscul. Tenim l'alternativa d'anar al dels espeleòlegs. Ens asseguren que està obert però ens avisen que el camí és perdedor. 

I tant que és perdedor! Primer per un laberint cárstic amb pintades de l'any de la quica. I després campi qui pugui per terreny irregular i trenca-turmells. Apostaria a que és impossible de trobar sense les aplicacions GPS. Complicat. Només el veiem quan el tenim just davant. En Michelo i en Tono ens donen la benvinguda al bivacco espeleológico Stefano Proccopio amb una copa de vi.

Entrem, ens canviem i cau un xàfec del copón. Llamps i trons. Uf! Gaudim doncs de "la poesia de la lluvia", tal com diu en Tono.

Són cavernícoles curtits. Ens expliquen que a la choza està dedicada al tal Proccopio, un vell amic que va morir en una caiguda en una cova turca. En Tono parla un bon castellà après Mèxic en diferents expedicions en què buscaven connexions entre els zelotes. Desenes de quilòmetres de conductes subaquàtics. Destaca una immersió d'un company que arriba a les 30 hores. Tela amb la logística. Claustrofòbic només de pensar-ho.

Apassionats viatgers. Exploradors de les entranyes de la terra.  Aquesta zona, el Foran del Mus, hi ha un sistema de 100km al que encara li estan trobant connexions. Gent xerraire i amable. Ens conviden a sopar raviolis, a més vinillo i a un xupito de grappa. Una vetllada agradable. Dormim plàcidament.