Domingo: el día del señor
Bivacco Igor Crasso (1655m.) als meravellosos Alps Julians. Avui dia de "descans". Umés 10 km i 200m D+ per laberints kàrstics i senders vertiginosos.
Pues resulta que aquest any volem travessar els Alps caminant. Oita tu! Vam començar aquesta pressumpta aventurilla el dia 2, quan van alliberar la Marta de la feina.
En Roger va patir un atac d'amabilitat i ens va acompanyar ben d'hora a l'aeroport. No se'ns va ocórrer una altra cosa que esmorzar al Burger King!!! Resulta que ara també serveixen hamburgueses veganes. I són bones, tu! Bueno, mira, tot rememorant anys pretèrits quan l'economia ens obligava a visitar aquests llocs.
Air Serbia ens deixa a Belgrad amb 1h 30' de retard. Agafem un bus metropolità al centre. Has de comprar el tiquet tu mateix barallant-te amb un lector de targetes de l'era pre-intel·ligència artificial. Aconseguim treure un boleto d'uns 40 cèntims. Demanem ajuda al conductor però ens ignora. Pues bueno, pues vale, pues adiós. Arribem a l'apartament que teníem reservat, un d'aquests on tot queda a prop per lluny que ho deixis (45€). Visitem la catedral ortodoxa de Sant Marc i les muralles/fortalesa sobre el Danubi. Plou i al paraigües no li agrada el vent. Pillem una pizza i dues birres i sopem a casa que demà haurem de matinar.
Belgrad és la ciutat de les llibreries i els cafès. Amb molt d'espai per boutiques de moda gens pretenciosa i, sobretot, per l'art, tant bohemi com underground. Sí que hi ha una zona de carrers peatonals on trobes Zara i aquestes pollades, però la resta és una ciutat que pertany als seus ciutadans. Un diria que és una capital europea com devien ser les capitals europees abans que totes les capitals europees s'assemblessin i es venguessin a les franquícies i al turisme canviant els seus ciutadans per servents.
El dia 3 de juliol arribem a l'aeroport de Liubliana. (Per cert, al bus de l'aeroport de Belgrad no vam aconseguir treure cap tiquet. Gracias por todo, amigos!). Bus a Bled, on comprem gas, pa i formatge, i comencem a caminar. Dues hores d'asfalt una mica pesadetes, sort que estava ennuvolat.
El camí pròpiament dit comença a les gorges de Pokljuska Luknja. Comences a guanyar alçada per dins d'unes espectaculars baumes i ponts de roca. Bonics boscos i algo de pista forestal. Acampem per allà al mig en un petit pla d'herba. De seguida es posa a ploure i no podem escalfar res. Sopem un trist pa amb formatge sense oli ni ná. 19km i 1000mD+. Estem cansats i dormim plans.
Matinem. Fem un cafè calentonet. Recollim la tenda xopa i ens dirigim cap al refu Vodnikov Dom, on fem un altre cafè d'aquests turcs amb posso, un apfelstrudel i un pastisset de nabius i albercoc. Boníssim! Enfilem cap al refu Trazska Koča. Per agafar una drecera, equivoquem el camí i ens liem una mica per uns neveros drets i lletjos. Ens agobiem una mica quan ens adonem que hem de recular per allà. Arribem a puesto més cansats de lo desitjable i encara ens queda una bona pallissa fins al bivac Pod Luknja (1540m.). El camí és llarg però preciós. De fet, tot el parc de Triglav és preciós: dolines amb idíl·lics prats, profundes valls glacials, i immenses parets verticals de roca calcària. El problema d'aquest entorn és l'aigua, que a la roca calcària va per sota terra. Sort que als nombrosos refus pots avituallar-te prou bé.
Trobem a faltar material. Assumim que sense arnés ni crampons no farem cap cim per aquí. Prou feines tindrem per travessar colls de 2000m per aquests camins vertiginosos.
El bivac és una cabana privada amb un altell obert al públic i als ratolins. El compartim amb una parella jove i heterosexual de xecs (com no?). Sopem un risotto amb porcini que quasi acaba amb la Marta. La seva patològica incapacitat de mastegar està a punt de donar-nos un disgust. Ruc!!!
 |
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada