THE FLIGHT OF ICARUS

el soroll de l’helicòpter creix fins k inunda la vall. la libèl·lula metallica sobrevola els nostres caps. i quan la seva silueta es retalla contra el sol, dins del meu cap sonen els acords de l’oda k la dama de ferro li va dedicar al vol de l’ícar.

FLY ON YOUR WAY, LIKE AN EAGLE,

FLY AS HIGH AS THE SUN,

ON YOUR WAY, LIKE AN EAGLE,

FLY AND TOUCH THE SUN.

per sort no volem tan a prop del sol com el desgraciat jove cretense, i la destresa del pilot ens proporciona un vol tan segur com espectacular. tot i k fa una mica de calitxa, les vistes són impressionants. sobrevolem en pocs minuts tot el camí k vam trigar tres dies en pujar. les allaus de roques k han devorat els pobles del langtang es veuen encara més explícites i esgarrifoses desde l’aire. quan deixem enrera als gegants glaciats, girem cap al sud, fregant els penya-segats i quasi tocant les copes dels arbres. boscos k s’enfilen per pendents inaccessibles i a on ens diuen k habiten pandes vermells i ossos negres de l’himàlaia. cada cop k superem una cresta, es fa un buit a l’estómac. els ulls ben oberts per no perdre detall i el cor bategant amb força, excitats per mirar des d’una perspectiva per la qual no estem dissenyats.

l'antic poble del Langtang jeu sota l'esllevissada

les noves construccions s'aixequen a la dreta

no havíem pujat mai a un helicòpter, i tot i k el motiu era fruit d’un absurd i desgraciat accident, gaudim de l’experiència com canalles amb un sac de xupa-xups.

però abans de k la veu d’en dickinson sonés al meu cap, van passar algunes coses…

el dia anterior, tot i el fred, matinàvem. els sis graus sota zero i la nostra mania de respirar, van crear una crosta de gel al sobresostre de la tenda. jo ja l’havia estès, però com k es veu k haig de millorar en això d’estendre coses, la marta i el seu perfeccionisme van decidir arreglar la meva malifeta. la pobra marta k portava 4 dies potxa amb angines, k s’havia llevat amb un edema facial de por, va i rellisca de la pedra on havia pujat i es fa un esquinç de campionat. desesperada pq’ a les 7 del matí ja portava un dia de gossos, se li comença a inflar una pilota de tenis al turmell, i trenca a plorar: de ràbia, de dolor, d’impotència. ja sé k sóc un kabron, però vaig veure la situació tan exagerada (per tots els mals k se li acumulaven i pel lloc remot a on ens trobàvem) k vaig esclatar a riure. tb’ se m’escapaven les llàgrimes, però no podia parar de riure.

però que kabrón, no?

pues no. pq’ li vaig encomanar i la situació es va tornar en una absurda tragicomèdia. 

vaig acabar de recollir el campament i vaig carregar tot lo k vaig poder a la meva motxilla. la marta es va prendre dos antiinflamatoris, es va apretar com va poder una turmellera k sempre portem des k li va passar lo mateix fa uns anys al perú, i es va calçar les botes amb una carona k feia angúnia. quan només hi ha dolor, no queda espai per les gracietes. estàvem a 4100m, sols i sense cobertura, a 13 km per terreny abrupte de la primera zona habitada. el vent començava a apretar i el fred s’intensificava. havíem de marxar d’allà.

la marta és valenta, forta i decidida. quan s’ha d’apretar les dents, les apreta i es posa en marxa. el gps senyala un ritme d’un km per hora. el dia serà llarg. com a acompanyant fa angoixa de veure el seu sobreesforç, només pots sentir la impotència de k els ànims no pal·liaran el dolor.

m’avanço uns metres per deixar la meva motxilla i tornar a buscar la seva. vaig repetint l’operació diverses vegades. em sento com un gosset d’aquests k quan t’acompanyen a córrer acaben fent el triple de kms k tu. per sort els calmants comencen a fer efecte. quan el terreny és pla, va prou bé, donades les circumstàncies. però quan es torna pedregós, com quan baixem al llit del riu o travessem alguna esllevissada, qualsevol petita alteració del camí li fa veure les estrelles.

fem alguna paradeta per menjar un gel o una barreta. curtíssimes pq’ no se li refredi el peu. bevem molta aigua pq’ la tensió asseca la gola. es pren un altre calmant. beneïm el dia en k vam decicir k a muntanya s’hi ha d’anar amb farmaciola.

arribo (un cop més) a sentir orgull d’aquesta dona k tinc. ens ha passat vàries vegades: quan estem en una situació compromesa i prenem una decisió (amb més o menys encert, és igual.), tirem endavant amb empenta i aparquem la desesperació fins k el problema estigui encarrilat. fins ara ens n’hem ensortit. i quan la mirava, sabia k ens en sortiríem.

ens trobem amb un guia i dos francesos k havien anat a fer fotos a una gelera. bueno, primer ma trobo al guia, k als francesos els havia mig abandonat. m’anuncia k la meva companya està més enrera. “no me digas?”. jo venia de deixar la meva motxi com mig km més endavant i tornava a buscar la de la marta. i la veritat, m’extranyava k sent guia i anant de buit, no la portés ell. quan arribo a on hi ha la dona, m’explica k el tio, quan ha passat pel costat li ha demanat diners per portar-li el petate. era molt evident k anava coixa, era molt evident k no podia portar pes. i com k li ha dit k no (no per orgull, sinó per ràbia), el menda ha marxat amb les mans a les butxaques. pa espantarlo a pedrás al hi… al hijo… al hijo de… bueno, deixem-ho.

quan arriben els francesos no donen crèdit. ja venien emprenyats pq’ se sentien estafats. a l’hotel els hi han dit k no podien anar sense guia, k era molt perillós. era mentida. només hi ha un camí k recorre la vall i és més k evident. i els hi han clavat 30€ per encaloma’ls-hi un ninyato k no els hi explica res i els deixa tirats. només els hi faltava sentir k és un kabroncete però sense diminutiu. com faria la inmensa majoria de bípeds amb capacitat de parla, s’ofereixen a portar la motxilla de la marta. de fet, s’ofereixen a portar les dues, però jo estic bé, els hi agraeixo però porto la meva. ens diuen a quin hotel s’allotgen i s’avancen. naltros anem fent, poc a poc però amb constància. 

veiem la llum al final del túnel. fins i tot fem algun acudit per alliberar la tensió (de carrero blanco no, eh? hasta ahí podíamos llegar!). i mira tu como somos, k comencem a fer plans de rutes i caminates per quan la nena es recuperi. así de taraos estamos.

la marta fica la segona marxa, apreta les dents i, bufant, supera una llarga tartera de còdols k hagués acabat amb la integritat de qualsevol altre en el seu estat. superem l’últim repetjó i veiem als francesos k s’acosten. venien preocupats pensant en com superaríem la tartera. penso: “no la coneixeu. si li oferiu una epidor la repeteix”. alliberen la seva emprenyamenta i naltros la nostra tensió dient tonteries. són en roma i en rúdolf (ja de per sí tenen noms de dibuixos animats) de burdeus i de parís. han pujat caminant de kathmandú per la vall de hellambú. ma fan enveja pq’ naltros volíem tornar per allà i va a ser que no. 

l’estona passa ràpida i, contra tot pronòstic, arribem de dia a kyanjing gompa. tornem a l’hotel de la kaysang i ens fa lloc. convidem als garçons a una cervesa a l’escalfor de l’estufeta. ens deixem anar. estem a 3 jornades de la carretera més propera però sabem k estem salvats. ens plantegem descansar un parell de dies a veure què passa. jo tinc moltes ideies per anar a fer el kabra por ahí i la marta té l’e-reader amb títols interessants. ens fem una dutxa reparadora, però l’aigua calenta torna a fabricar una pilota de tenis allà on hi hauria d’haver un turmell. ja no pot recolzar el peu, i això dos dies de descans no ho arreglaran. hem de sortir d’aquí. ens han de treure d’aquí.

vale. bueno. anem per parts. tenim gana. sopem. la kaysang, preocupada, ens posa tot el mejar k hi pot caber en un plat. i quan ens l’acabem, pq’ ens l’acabem, ens el torna a omplir fins a arrebossar. no sense dificultat, però tb’ el finiquitem. “en voleu més?” “no, si us plau. gràcies però no. no es que no quiera, es que no puedo”. li preguntem si al poble hi ha algun puesto de militars o policies per mirar d’organitzar un rescat. “policies? aquí?” diu com pensant: “pero todavía no t’has dao qüen de q’esto es el culo’l mundo?”

putada. bueno, descansem avui i demà ja s’ens acudirà algo.

però resulta k compartim l’hotel amb un grup de japos k no tenen ni papa d’anglès però k tenen guia. k parla anglés i k és un guia de veritat, d’aquells k pensen k si a muntanya algú té un problema, la gent de muntanya l’ha d’ajudar a solucionar-lo.

ja ho sabíeu k la marta té 6 dits al peu esquerre?

dawa sherpa es diu, i té telèfon per satèl·lit. quan veu el peu de la marta fa una cara d’espantat. ens pregunta si tenim assegurança. li ensenyem la federativa de la feec habilitada per rescats a tot el món. s’ofereix a trucar a un helicòpter k ens vindria a buscar l’endemà al matí. li agraïm. en qüestió d’un parell d’hores ens hem salvat dues vegades. en dawa ens tranquilitza i ens aconsella anar a descansar mentre ell ho organitza tot. al cap d’una estona es presenta a l’habitació i ens diu k l’helicòpter pujarà a les 8 del matí, k ho tinguem tot empaquetat. descansem bé, ens ho mereixem. la kaysang ens regala un suc calent k fan amb el fruit d’un esbarzer de muntanya: el sea buckthorn (arç groc). mig àcid mig dolç, boníssim. li regala un gorrito de llana a la marta, fet per ella. ens acomiadem, li agraïm l’hospitalitat.

una de les dues té 97 anys

els portejadors dels japos ens acompanyen a l’heliport. en dawa, enganxat al telèfon ens avisa k a kathmandú hi ha molt de trànsit aeri i k el pilot està esperant k li donguin pas. fa un matí assoleiat en un entorn preciós, esperarem. s’acosta un nano jove, la marta el reconeix. és el kabroncete d’ahir. hi ha un moment en k es queda sol amb nosaltres. s’ajup i es disculpa. té 16 anys, diu k és la primera vegada k feia de guia i k no té experiència en aquestes situacions. k es volia guanyar uns calers extres però k quan va veure com ens ajudaven els francesos es va adonar k havia fet algo malament. k havia après la lliçó i k el perdonéssim.

ens vam quedar una mica sorpresos. el nano no tenia cap obligació i semblava del tot sincer. a més ens ho va venir a dir quan estàvem del tot sols. la marta, fent de “seño”, li va dir k si k’stava malament lo k havia fet, k a muntanya s’ha d’ajudar i k quan hi ha un problema serio, els diners són totalment secundaris. però li va agraïr les disculpes. el nano va marxar tranquil. naltros ens vam mirar satisfets, el puzzle del nostre univers tornava a encaixar.

el sol volia escalfar-nos la cara, la brisa ens la volia refredar. un run-run pujava tènue per la vall. de seguida va augmentar el volum, i quan es va tornar atronador, els acords dels iron maiden van esclatar dins del meu cap. la gent, tota la gent, s’acosta encuriosida. ens acomiadem massa ràpidament dels portejadors i d’en dawa k em mira complagut com fent-me entendre “tu tranquil k ara ja està tot arreglat”. arriben esbufegant el roma i en rúdolf: han sentit l’helicòpter i ens regalen un somriure k ens omple. apareix corrent la kaysang k s’abraça a la marta i l’ajuda a pujar al “pàjaru”. s’em fa un nus a l’estómac. agafo aire i xiuxiuejo “adéu langtang, gràcies per tot…”

ens enlairem. ma miro la marta i la trobo tan guapa com fa 7288 dies. 

el vol s’ens fa massa curt. en un plis estem en un encalitxat i calurós kathmandú. el pilot ens diu k de seguida vindrà una ambulància. es un noi de seattle k treballa una meitat de l’any a nepal i l’altra a alaska. estic a punt de morir-me d’enveja, però ara k ja estem salvats no faré el gilipolles, així k decideixo continuar vivint.

l’ambulància és una flagoneta de repartiment petitíssima, com les piaggio k de vegades es veuen per casa. a l’hospi droguen a la marta, la radien, li mesuren la concentració d’oxigen, li treuen sang, li demanen pipi i kk i li miren de fer un electrocardiograma amb una màquina bruta i plena de pols k evidentment no funciona. “a ver si la tirais de una vez, xata”. el doctor ens diu k ens hem de quedar una nit, k és el protocol per la gent evacuada amb helicòpter desde les muntanyes. després, el metge de la fede ens dirà k ni protocol ni òsties. k si no hi ha símptomes de mal d’altura això ho fan per facturar una nit extra. en fi, l’habitació és privada, tenim wi-fi i una dutxa d’aigua calenta: ens adaptem. 

no hi ha res trencat, tan sols un lligament esquinçat. pastilles, pomades, consells de la fisio-flower i repòs. la pobra marta està avorrida i desesperada sense sortir de l’hotel. jo aprofito per perdre'm per kathmandú, i escolta’m… li estic descobrint reconets curiosos.

és el k passa quan et perds tu, k trobes tota la resta…