REPÒS

vaig quedar impressionat del nivell de la medicina oriental. sanitàriament no hi ha comparació possible. a occident estem a l’edat mitjana.

encara no havíem baixat del taxi k’ns portava a l’hospi, k ja tenien fet un informe amb totes les constants vitals de la marta. i el metge, sense mirar-li el peu, (de fet no li va mirar ni la cara) va saber k el tormell evolucionava correctament. deuen tenir una espècie de telepatia organico-cel·lular o alguna cosa així. potser és un concepte k ni tan sols té traducció en cap llengua europea. quant ens queda per apendre!

vam aprofitar k’stàvem per la zona per visitar la boudahtinah, l’estupa més gran de l’àsia. diuen k a dins hi ha relíquies del mateix buda, però no sa poden veure. el temple està rodejat per multitud de restaurants a preus de les rambles i botigues de souvenirs. tot de jovent saltant les valles de prohibit el pas per fer-se selfies amb mòbils grossos, brillants i daurats. definitivament el meu pentinat causa furor per aquestes latituds. ma van fer més fotos k a la johansson aquesta. hi havia una zona amb estoretes per resar, a on només hi havia un gringo mig despullat.

no vam trigar gaire en marxar, tota l’estona tenies la sensació d’estar al mig, de tallar-li el rollo a algú k volia retratar a la família just al lloc on tu t’havies apalancat.

la marta havia de fer un parell de setmanes de repòs, i jo aprofitava per perdre’m pel kathmandú k no surt a les guies. dóna la sensació k no tenen gaire pressa en restaurar els danys del terratrèmol. és com si estiguessin esperant una rèplica tardana per després posar-se mans a l’obra. la plaça durbar, el centre monumental de la ciutat, s’ha convertit en una successió de muntanyes de runa. encara et fan pagar per travessar-la. vaig provar, infructuosament, de colar-me un parell de vegades. una policia va acompanyar-me, molt amablement, a tornar per on havia vingut. ma va preguntar d’on era i quan li vaig dir: “from spain”, ma va fer un somriure k vaig traduïr com: “m’ho imaginava”.

el barri antic és un laberint de carrerons estrets. no hi passen els cotxes. no hi caben. per ser perfecte haurien de cremar uns quants milers de motos, per això. alguns edificis van sucumbir al sisme, d’altres se sostenen amb precaris puntals de fusta. hi ha multitud de placetes i patis interiors, com els cármenes granadins. velles casetes d’estil newar: maó vermell i elaborada ebanisteria a portes, finestres i balcons. multitud de petites estupes i representacions de divinitats a cada cantonada. el vell kathmandú és un bonic museu a l’aire lliure k només et demana k amaguis el mapa i k esquivis unes quantes dotzenes de motoristes. ells no ho faran.

vaig pujar a la swambudtinah, l’estupa dels monos. macacos de l’himàlaia els hi diuen. de la mida d’un gos d’atura, fan un aspecte malaltís i tenen un pèl de pena al alimentar-se de brossa i residus humans. un americà volia fardar davant dels sus colegues i li anava ensenyant una xocolatina a un mico mitjà. quan el simi s’acostava li retirava la llaminadura i li deia “qui és el jefe?” fins k la bèstia li va ensenyar els ullals i els 100 quilos de ianqui cachas van batre un rècord mundial de velocitat escales avall. el temple no ha patit excessius danys i té unes bones vistes de la ciutat. 

una dona hindú, molt elegant, es tapa un forat del nas i per l’altre expulsa el moc més gros k he vist en ma vida. tement un possible i enganxifós tsunami, fujo per potes. en un temple budista, se m’acosta un noi amb el rostre amagat darrera tones de maquillatge. porta les mans pringoses de pasterada multicolor. somrient com si m’estigués fent el regal de la meva vida, me les acosta a la cara amb l’intenció d’empastifar-me a mi també. “tibetan tradition, tibetan tradition!” va dient el paisano. li faig una finta k ni el messi ese i escapo indemne del segon perill del dia.

4 dies a la capital i a la k la dona va poder moure el peu vam anar a la més respirable pokhara. banyada pel llac pewa k devia ser molt bonic abans de l’arribada dels plàstics i els olis de motor. un poble molt més habitable k kathmandú. envoltada de boscos i muntanyes, és un racó de postal enmarcat entre el llac i el massís de l’annapurna. el k acostuma a passar en aquests casos és k molts extrangers pensem el mateix, i el lloc s’acaba transformant en una ciutat artificial de centenars d’hotels de fins a 12 plantes i botigues i serveis plantejats per complaure al turista. o sigui, k viatges al nepal i aterres a salou. tb’ es veritat k si vols, camines 4 quadres i ja entres als seus barris, les seves botigues i els seus restaurants amb els seus preus (al lloro k tu no tens els seus estómacs). hi ha iaies k ta regalen un namasté amb un somriure, canalles k deixen el partit de futbol per practicar l’anglès k aprenen a cole. dues nenes vestides de princesetes k ens demanen xocolata (cacao). el pare els hi recrimina i entre els tres els donem la brasa amb el trillat sermó de les dents brutes k cauen. les nenes assenteixen amb el cap cot pensant “pesaitos! tanto rollo por una puta chocolatina!”

pokhara tb’ es un bon lloc per anar a córrer. a mig km de l’hotel ja tenia algun camí per enfilar-me a un turonet o donar la volta al llac. aquí la gent matina. a les 6 ja hi ha moviment. a la vora del llac uns gringos fan ioga. unes dones perfumades i amb elegants vestits de colorins agafen una barca k les portarà a un temple k hi ha en una illa aquí al costat. un japonès amb una D4 i un 300-2’8 retrata un llampant martín pescador k es deixa estimar. més enllà hi ha una piscifactoria. la capa d’oli k sura al llac no dona gaire confiança: no sé si el peix surt fresc o en conserva.

un búfal treu el cap per sobre d’una valla i es menja les roses d’un jardí. una dona molt petita surt corrent cap a la bèstia, blasfemant amb el braç enlairat. el combat és desigual, s’anuncia una carnisseria. afluixo per gaudir de l’espectacle, però contra tot pronòstic el bòvid gegantí gira cua i fuig cames ajudeu-me. algú li deu haver explicat el seu lloc a la cadena tròfica. més endavant dos gossos k jeien aixequen el cap i ma miren. venen cap a mi remenant la cua i probablement pensant “éste nos rasca fijo”. m’acompanyen i comprovo un cop més k els gossos tenen algun tipus de tara genètica k els impedeix córrer en paral·lel a un humà. el més jovenet es queda com dient “yo a esto no le veo la gracia”. la femella, la janis, m’acompanya fins al final del llac. uns búfals pasturen en uns aiguamolls. la janis es llença a xapotejar amb ells. els banyuts l’empaiten. ella els esquiva divertint-se. es curiós com funciona això de l’empatia, però aquest cop no vull veure sang i m’en vaig. travesso els aiguamolls i quan em giro l’espectacle és impressionant. el llac pewa reflecteix els anapurnes i el machapuchare k s’aixequen dessafiants com princeses guerreres. i jo m’he deixat la càmera! arriba la janis, sencera, i compartim uns moments de contemplació.

un altre dia vam pujar amb la marta a la pagoda de la pau, un altre homenatge a en buda, per provar una mica el peu. un bonic caminoi per càlids i humids boscos habitats per cantaires ocells multicolors. a la tornada, una noia k hauria d’estar a escola ens va portar en barca fins a pokhara.

tb’ vam passar un parell de dies a bandipur: un petit poblet de ben conservada arquitectura newar, situat entre pokhara i kathmandú, en uns fèrtils i frondosos turonets d’entre 1.000 i 1.500m d’altitud. el centre del poble està tallat al trànsit, i gaudeix d’un tranquil passeig sembrat de terrassetes on gaudir d’una cervesa fresqueta o un bon àpat. diversitat de preus en establiments contigus. una bona pista és observar el color de la pell dels clients. llàstima del temps, pq’ el lloc presumeix d’unes espectaculars vistes del manaslú (8151m), però tot el dia està tapat. com k la temperatura és agradable, surto a córrer encara k plogui. 

un dia, durant una passejada, arribem a un imponent faig dalt d’una collada. uns canalles k juguen a futbol amb uns draps envolicats practiquen anglès amb nosaltres. mentrestant, els papes i les mames construeixen una piscina. el lloc és espectacular, ens prometem tornar en un parell d’anys, quan estigui acabada. les dones, k fan la feina més dura carregant pedres i terra en cabassos (doko) penjats del cap, es fixen en la marta i li ofereixen provar-ho. ella, valenta, es carrega com una més. li falta tècnica (casi k sa tira tot de rocs per sobre) però li sobra força. tot i així, ma sembla k no deixarà la docència.

ah! per cert. el tormell ja està bé.

hem fet les dues setmanes reglamentàries de repòs. hem carregat bateries. tenim dies, tenim ganes i tenim mono de monte. deixem algo de roba a pokhara i carreguem les motxis amb material de neu, d’acampada i menjar per 10 dies. no sé com ho fem, però sempre portem uns petates de por. el viatje en bus a beni és una tortura. la llauna és de 25 places però ens encabim més del doble. seiem separats. no et pots moure. intentes agafar aire i només respires aixella. per no parlar dels cops de bolso de la japuta de torn. que cony porten als bolsos? el càstig es inhumà. o les costelles enfonsades pel colze d’algú k vol el poc espai k’stàs okupant. hi ha un moment, no ma preguntis com ha passat, però tant la marta com jo acabem amb un bebè als braços cada un. la veritat és k ho prefereixo, almenys durant l’estona k aguanto la criatura no em peguen.

en fi. a beni canviem de bus. aquest no va tan ple però és encara més incòmode k l’altre, i li surten ferros de tot arreu. t’has d’agafar d’on puguis per no acabar empalat en un dels infinits bots k fotràs pel mal estat de la pista. paradoxa, però lo més perillós de nepal no són les muntanyes.

arribem vius a darbang. destí final. volem circumvalar els massissos del dhaulagiri (8173m) i l’anapurna (8091m).

això promet…