Alps Julians

11 de juliol, 16:50h

Caseta Promosio Alto (2950m), al municipi de Paluzza. Avui dia de descans, que la Marta té una petita inflamació al turmell i ja tenim una edat.

Doncs hem descobert que això de les caseras són unes cabanes de pastor (vaquers) que de vegades estan obertes i es poden fer servir com a refugi. Aquesta la compartirem amb 4 adolescents que han vingut a passar la nit. Ens ha sorprès gratament veure que de seguida s'han posat a netejar-la i acondicionar la llar de foc. Potser sí que hi ha future...

La passada nit vam estar sols, bé, va venir una parella de polonesos, en Martin i la Urgin, però van plantar la tenda. 

Avui he matinat per baixar a comprar gas i teca. La idea era córrer fins a Timau i pillar un bus a Paluzza que és més gran, però al passar pel refugi-granja de Promosio, sortia un Subaru Forrester. He fet dit i m'han agafat; la Teresina de 75 anys i la seva neboda Lucia de 17. Quina gent més maca, tu! D'entrada m'han dit que només m'acostarien una mica perquè elles només anaven a buscar uns quants bolets pel restaurant, però quan han parat m'han proposat que si les esperava 10 minuts, em portarien al poble a comprar. Oita!

Pues sí, en 10 minuts ja tenien dues bosses mig plenes de fredolics i algun cep. La Lucia parlava anglès i la Teresina no, però se l'entenia bastant. És feia entendre, vaja. La conversa fluïa i m'ha explicat tota la seva vida. La tercera d'onze germans i mare de 4 fills. Sosté que tota la família són bons esportistes (he vist córrer la seva neboda i en puc donar fe) i m'ha vacil·lat dient que cada any guanya el km vertical que s'organitza al poble (vull creure que en la seva categoria). Porta 41 anys treballant a la granja que ara porta un dels seus fills. M'ha ensenyat la casa on va néixer i l'església on la van batejar. Cleulis, me sembla que se deia el poble. "Il posto piu bello del mondo" anava dient.

Una vall fèrtil als peus d'escarpades muntanyes calcàries. No està mal. M'han convidat a esmorzar i m'han portat de shopping al super,al paneficio i a la ferreteria. M'he ofert per pagar la benzina o el cafè però la Lucia em deia "no et deixarà, no insisteixis". Hem parlat d'horòscops (el marit de la Teresina també és de Sant Esteve), d'idiomes, la Lucia, que fa batxillerat científic, estudia anglès i alemany. M'han comentat que a la zona es parla un altre idioma però que no s'ensenya a les escoles. Hem tocat la religió. Jo he dit que no hi crec i la Teresina me diu "és igual. Tu tens àngel i és bo". Quasi me fa plorar, la joía. Hem parlat de les mames que ja no hi són, i me diu: "Mira, tens una mama allà dalt i ara tens una altra mama a Itàlia". Un altre cop a punt de plorar! Han sigut tres horetes, però intenses. Un cop més ha quedat demostrat que si tens voluntat d'entendre't, les barreres lingüístiques empetiteixen.

Hem rigut molt i ens hem emocionat. Ens hem acomiadat amb un altre cafè. És clar, i amb una bonica abraçada. Mira, això que m'emporto.

I aquí estem amb la dona, sentint tronar mentre contemplem el llac Avostanis. Hem dinat una truita d'ortigues amb ous dels polonesos, i una amanida. I soparem gnocchi de remolatxa i un Cabernet italià.

Doncs el tercer dia de ruta comencem superant 800m per arribar al refugi Pogačnik, on fem un cafè i eixuguem la tenda que encara estava humida. A la pujada ens acompanyen les vistes de l'imponent Triglav, del qual ens acomiadem definitivament. Xerrem d'animalons amb la simpàtica cambrera del refu fins que la reclamen per fer el dinar. Enfilem cap al Razor (2602m) sense gaires pretencions perquè la collada és alta i presumim que a l'altre costat, a la cara nord, hi hauran neveros que el mapa descriu drets. Però ens quedarem amb les ganes de saber-ho perquè després d'una trepada per uns cables i un flanqueig aeri, m'agafa una pàjara de categoria. Les cames no m'aguanten i em trobo marejat fins al punt que no puc mirar avall. M'agafa vertigen i haig de fixar la vista als peus. M'hidrato i menjo. Crec que faig mala cara perquè tinc la sensació que la Marta s'espanta una mica. Reculem. El tros xungo el passo amb molt de compte i la Marta fa portejos amb les motxis. 

Descansem, menjem i ens banyem al Spodnje Krisko Jezero. Per acabar, m'adono que tinc la nansa de la motxilla a punt de trencar-se. Avui no és el meu dia. Decidim baixar a la vall i buscar un lloc per apalancar-nos. Trobem un raconet precari però pla al costat d'unes refrescants badinetes en un torrent cristal·lí. Mentre fem el te ens espanta un fort soroll. Dos isarda mascles que semblaven barallar-se saltant com cabres bones entre els enormes blocs del barranc. Quan ens descobreixen surten disparats cames ajudeu-me muntanya amunt, cada uno por su lado.

La resta de la tarda es plàcida. Sopem, la Marta llegeix The Lord of the Flies, i jo m'estiro. Dormo com un tronc.

L'endemà baixem a Trenta i la Marta aconsegueix fil i agulla per cosir la motxi on situ. Pillem un bus a Bovec, que és més gran. Comprem agulles pel que pugui passar, una capelina (m'he deixat la meva a casa), albercocs, pa, i una d'aquestes pastes de full balcàniques amb ricota i espinacs. Boníssim. De postres, gelat eslovè. Olé!

A les 11 enfilem cap a la Sella Prevala. Al Coll fa fred. Neveros assumibles i compartim una birra al rifugio Celso Gilberti. Tornem a enfilar-nos en direcció al bivacco Celso Marussich. El paisatge és preciós, bizarra zona cárstica. Meca de l'espeleologia. Aprenem que en uns 35 km² porten 1500 coves explorades i calculen que n'hi poden haver unes altres tantes per descobrir.

Fiasco al bivacco. Hi ha 8 persones (dues famílies) i és minúscul. Tenim l'alternativa d'anar al dels espeleòlegs. Ens asseguren que està obert però ens avisen que el camí és perdedor. 

I tant que és perdedor! Primer per un laberint cárstic amb pintades de l'any de la quica. I després campi qui pugui per terreny irregular i trenca-turmells. Apostaria a que és impossible de trobar sense les aplicacions GPS. Complicat. Només el veiem quan el tenim just davant. En Michelo i en Tono ens donen la benvinguda al bivacco espeleológico Stefano Proccopio amb una copa de vi.

Entrem, ens canviem i cau un xàfec del copón. Llamps i trons. Uf! Gaudim doncs de "la poesia de la lluvia", tal com diu en Tono.

Són cavernícoles curtits. Ens expliquen que a la choza està dedicada al tal Proccopio, un vell amic que va morir en una caiguda en una cova turca. En Tono parla un bon castellà après Mèxic en diferents expedicions en què buscaven connexions entre els zelotes. Desenes de quilòmetres de conductes subaquàtics. Destaca una immersió d'un company que arriba a les 30 hores. Tela amb la logística. Claustrofòbic només de pensar-ho.

Apassionats viatgers. Exploradors de les entranyes de la terra.  Aquesta zona, el Foran del Mus, hi ha un sistema de 100km al que encara li estan trobant connexions. Gent xerraire i amable. Ens conviden a sopar raviolis, a més vinillo i a un xupito de grappa. Una vetllada agradable. Dormim plàcidament.

A Walk in the Alps: Triglav, l'inici

7 de juliol de 2024, 16:45h

Domingo: el día del señor

Bivacco Igor Crasso (1655m.) als meravellosos Alps Julians. Avui dia de "descans". Umés 10 km i 200m D+ per laberints kàrstics i senders vertiginosos.

Pues resulta que aquest any volem travessar els Alps caminant. Oita tu! Vam començar aquesta pressumpta aventurilla el dia 2, quan van alliberar la Marta de la feina.

En Roger va patir un atac d'amabilitat i ens va acompanyar ben d'hora a l'aeroport. No se'ns va ocórrer una altra cosa que esmorzar al Burger King!!! Resulta que ara també serveixen hamburgueses veganes. I són bones, tu! Bueno, mira, tot rememorant anys pretèrits quan l'economia ens obligava a visitar aquests llocs.

Air Serbia ens deixa a Belgrad amb 1h 30' de retard. Agafem un bus metropolità al centre. Has de comprar el tiquet tu mateix barallant-te amb un lector de targetes de l'era pre-intel·ligència artificial. Aconseguim treure un boleto d'uns 40 cèntims. Demanem ajuda al conductor però ens ignora. Pues bueno, pues vale, pues adiós. Arribem a l'apartament que teníem reservat, un d'aquests on tot queda a prop per lluny que ho deixis (45€). Visitem la catedral ortodoxa de Sant Marc i les muralles/fortalesa sobre el Danubi. Plou i al paraigües no li agrada el vent. Pillem una pizza i dues birres i sopem a casa que demà haurem de matinar. 

Belgrad és la ciutat de les llibreries i els cafès. Amb molt d'espai per boutiques de moda gens pretenciosa i, sobretot, per l'art, tant bohemi com underground. Sí que hi ha una zona de carrers peatonals on trobes Zara i aquestes pollades, però la resta és una ciutat que pertany als seus ciutadans. Un diria que és una capital europea com devien ser les capitals europees abans que totes les capitals europees s'assemblessin i es venguessin a les franquícies i al turisme canviant els seus ciutadans per servents.

El dia 3 de juliol arribem a l'aeroport de Liubliana. (Per cert, al bus de l'aeroport de Belgrad no vam aconseguir treure cap tiquet. Gracias por todo, amigos!). Bus a Bled, on comprem gas, pa i formatge, i comencem a caminar. Dues hores d'asfalt una mica pesadetes, sort que estava ennuvolat.

El camí pròpiament dit comença a les gorges de Pokljuska Luknja. Comences a guanyar alçada per dins d'unes espectaculars baumes i ponts de roca. Bonics boscos i algo de pista forestal. Acampem per allà al mig en un petit pla d'herba. De seguida es posa a ploure i no podem escalfar res. Sopem un trist pa amb formatge sense oli ni ná. 19km i 1000mD+. Estem cansats i dormim plans.

Matinem. Fem un cafè calentonet. Recollim la tenda xopa i ens dirigim cap al refu Vodnikov Dom, on fem un altre cafè d'aquests turcs amb posso, un apfelstrudel i un pastisset de nabius i albercoc. Boníssim! Enfilem cap al refu Trazska Koča. Per agafar una drecera, equivoquem el camí i ens liem una mica per uns neveros drets i lletjos. Ens agobiem una mica quan ens adonem que hem de recular per allà. Arribem a puesto més cansats de lo desitjable i encara ens queda una bona pallissa fins al bivac Pod Luknja (1540m.). El camí és llarg però preciós. De fet, tot el parc de Triglav és preciós: dolines amb idíl·lics prats, profundes valls glacials, i immenses parets verticals de roca calcària. El problema d'aquest entorn és l'aigua, que a la roca calcària va per sota terra. Sort que als nombrosos refus pots avituallar-te prou bé.

Trobem a faltar material. Assumim que sense arnés ni crampons no farem cap cim per aquí. Prou feines tindrem per travessar colls de 2000m per aquests camins vertiginosos.

El bivac és una cabana privada amb un altell obert al públic i als ratolins. El compartim amb una parella jove i heterosexual de xecs (com no?). Sopem un risotto amb porcini que quasi acaba amb la Marta. La seva patològica incapacitat de mastegar està a punt de donar-nos un disgust. Ruc!!!

ON THE ROAD AGAIN

després d cremar falles ribagorçanes, i aletargats per un estiu sufocant, aconseguim carregar els bàrtuls a la nostra estimada casa rodant (la k té el pati + gran del món). calçats amb rodes noves i reparat l’aire acondicionat (imprescindible x sortir del letargo), enfilem, amb el nostre característic esperit aventurer, el planejat rumb cap a llevant. 

comencem per la campinya francesa entre carreteres locals i rotondes mil. viatge plàcid i tranquil si no fos x algun petit ensurt sense conseqüències. resulta k en una àrea d l’autopista, ens venen a saludar uns nois molt simpàtics a les 3 d la matinada. va ser estrany, pq’ quan els hi vaig preguntar què volien, van marxar x potes. no sé, potser vaig cridar massa. però bueno, ens quedem amb la part positiva. aprenem k som prou interessants pq’ els nadius ens vulguin conèixer. haurem d prendre nota.

l’endemà anem a dormir a una zona d búnquers al parc del mercantour, als alps marítims. els van començar a construir a finals del segle XIX degut a les friccions entre frança i itàlia, i la cosa es va acabar a la 2a guerra mundial. ara estan en runes. pq’ ja no hi ha guerra i pq’, com k va guanyar frança, la frontera s’ha traslladat un parell d valls cap a l’est. ja k guanyes algo, almenys t’endús un trofeu.

x la zona tb’ pugem el cim du diable (el cerro del puto demonio, pa los que no hablais catalán ni francés) de 2688m. boniques vistes dels 3000s + surenyus dels alps. estrenem la dutxa, ens fotem un meló d múrcia (un melón d murcia, ya no traduzco +), i ens dirigim cap a itàlia abans k el salvini no l’emmuralli. parem a la zona del lago di garda i dormim als peus del monte baldo. matinem, ens vestim d’això k ara en diuen “runners” i ens enfilem als seus 2218m. panoràmica del llac i les geleres del monte fumo. calitxa cap al sud. ens surten 30km i +1500m. el sol transalpí ens fot dues òsties i fem curt d’aigua. sort k als refugis tenen la franciskaner ben freda i a un preu raonable.

eslovènia: benvinguda immillorable. uns policies molt amables ens regalen -150€, i el pack inclou un paperet amb les dades del vehicle amb segell oficial i tot. i tb’ un geroglífic k explica pq’ la teva furgo paga el doble d peatge k la del paio del costat. encara no ho hem desxifrat, però estamos en ello.

ens refugiem de la calor als voltants del poble d cernicka. zona kàrstica. un curiós riu k apareix i s’amaga depenent de la densitat dels materials pels quals circula. fagedes, coves i agüita d la buena. anem a dormir al sud del parc de notranjska, k es des d’on exporten els ossos al pirineu. i k fan k els ramaders d casa es passin el dia fent el boti-boti d contentos que se ponen. vam veure kakes i uns miradors k posen enfilats als arbres, però d palntígrads cap. tb’ ens va donar temps de pujar al mont sveznik amb uns espectaculars 1796m. en teoria, hi hauria d’haver boniques vistes dels alps julians, però hi havia boira. jopeta!

croàcia. coneixem gent k ens ha dit k és un dels països + bonics k han visitat, però apart d k els furgoneteros no som benvinguts, és juliol. i com k a més el nostre objectiu encara queda lluny, enfilem cap a l’est x la part del país k no surt a les postals. carreteres apadeçades k semblen un cuadro del klimt. el disseny urbà bàsicament consisteix en una filera d cases senzilles però espaioses a banda i banda d la carretera. pobles petits amb cementiris massa grans. cases buides amb façanes ferides. hi ha famílies k es fan la nova al costat d la vella k romà intacta com un record k no es pot esborrar. què has vist des d’aquella finestra? què t’ha passat allà dins perquè no hi vulguis tornar a entrar? el millor museu d la guerra és la mirada endurida d’aquell operari de la carretera. ulls gravats amb visions k jo no puc ni imaginar. aquests indrets no surten a les guies, i els restauradors s’han quedat a dubrovnik. aquesta part del país no sap, no pot o no vol oblidar. pq’ les cicatrius d’una guerra, potser simplement… no cauteritzen.

naltros, desde la distància, seguim a la nostra. a la nit ens amaguem (com si fóssim terroristes planejant un crim atroç) en una pista d llenyataires. visitem unes bucòliques cascadetes i passem pel danubi, k li hauran composat moltes cançons, pero pa bañarse no está.

a sèrbia decidim visitar belgrado. de totes les ciutats possibles, naltros volem veure belgrado. però el karma ens diu k “y una mierda”, i ens fa fora. entenem el missatge i tornem al monotema: ens dirigim a les muntanyes. parem a dormir en una àrea d l’autopista amb tot d famílies d’origen turc k baixen d vacances des del nord i el centre d’europa. juraria k mai he vist tal concentració de mercedes i bmw. hi ha un paio k condueix un porsche de 90.000€ però k passarà la nit dormint al seient del cotxe. sospito k això és el postureo. a la nit plou, i els pobres rics k dormien a terra en uns improvitzats campaments a base d mantes i coixins, marxen x potes amb els seus carros lluents i potents. sap una mica greu x ells, però naltros x fi descansem del xivarri. cafè, galetes, cereals i reprenem la ruta. ens desviem x carreteres secundàries. pobles oblidats inclús abans d desaparèixer. arribem a les pistes d’esquí d’estara platina i ens enfilem dalt del midzur, k amb 2169m és el cim + alt de l’actual sèrbia. boira densa i vent, sortim escopetejats. trobem una parella d’eslovens k estan fent els cims + alts dels països k formaven l’antiga iugoslàvia. ens senyalen uns ramats d cavalls i en informen k són els últims salvatges k queden a europa. semblen conscients d la seva llibertat. ens miren orgullosos i despreocupats. dormim x allà.

l’endemà entrem a bulgària. paguem la vinyeta d l’autopista: 7’5€ x una setmana. les vies ràpides estan en bones condicions. les secundàries, diria k son les pitjors d’europa. parem a comprar pa i unes pastetes delicioses (banitza) a samokov. el forner és un noi amable i atent k en un bon anglès ens dona la benvinguda al seu país. ens comenta k ha visitat barcelona. “un lloc molt bonic. la llàstima és k hi ha masses negres.” “ah, vale, venga, adiós.” a borovets, un poble k viu dels esports d’hivern, agafem una pista forestal en direcció al refugi de maritza. però està en mal estat, i a la k trobem una esplanada montem el campament. ara plou, ara fa sol. vaig a córrer una estona i passem la tarda d’apalanque, envoltats per uns bonics boscos d’abets enormes. diu k hi han 500 óssos en aquestes muntanyes, però no ens venen a veure. antipàtics!

matinem. 4º, un luxe x un 11 d juliol. volem pujar el mussala, k amb 2925m és el cim + alt d bulgària i dels balkans. la opció A es seguir els remontes d les pistes d’esquí. esa no. la B es pel refu d la maritza, però ens queden 15km d pista. tampoc. i la marta troba uns camins al maverick, una aplicació collonuda x descarregar-te màpes. si hi ha camí, la marta el troba. lo k passa és k aquest està en desús, ple d matolls, boixos i branques caigudes. tot carregat d’aigua d la pluja de la nit. total, k acabem xops com el tampax d’una ultrarunner. el sol ens escalfa. enfilem la carena amb un cel esplèndid. en tota la ruta només trobem un tio dalt d’una pedra. no sabem k fa allà i no li pregutem, però ens avisa k la part final d l’aresta (the blades) és una mica aèria. li agraïm la informació i continuem. el tio es queda dalt d la pedra. passem l’aresta sense problemes. al cim hi ha un refu, però està en obres. haurem d fer la cervesa + avall. x les pistes puja molta gent animada, carregant banderes i entusiasme. fa bon dia i les vistes són boniques, però ens queda una llarga baixada. la marta troba un altre camí. acabem enfangats. arribem al cotxe cansats després d 30km i 2200m+. ens quedem una altra nit i ens regalem una fondue d formatge suís regada amb un ribera del danubi. ole, ole!

travessem bulgària. el lloc es mereix un viatge x si mateix, però ara no toca. el nostre destí queda encara a orient. ens dirigim a un país per on han passat multitut d civilitzacions k han deixat una vasta imprenta i una gran riquesa cultural. un pont geogràfic conquerit i perdut x molts imperis. una terra sense la qual, el món k naltros coneixem no existiria.

entrem a turquia.

i és un luxe x naltros k el país tingui bones relacions (almenys econòmiques, x la pela aparquem la hipocresia) amb europa. pq’ el país està inclós a la carta verda d l’assegurança del cotxe, i al roaming de les telefòniques. amb lo qual pots conduir i consumir internet com si estiguessis a casa.

el visat l’aconsegueixes fàcilment a la frontera (25€). i la primera sorpresa és k, malgrat ens havien dit k aquí tenien la benzina + cara del món, la lira s’ha depreciat molt i ara és la + barata k hem trobat. hem posat gasoil a 0’85€ quan a casa estava a 1’15€ i a frança a 1’45€. haviem llegit k les carreteres eren molt dolentes (i les secundàries ho són), però han fet una inversió brutal en infraestructures. estan construint una amplíssima xarxa d’autovies (k no sé com pagaran) i naltros n’hem estrenat algunes amb un asfaltat excelent. a veure lo k dura, pq’ treballant són una mica cutres. la velocitat màxima acostuma a ser d 90km/h, però la veritat és k tampoc es pot correr gaire +. pels múltiples radars i pq’ et pots trobar: semàfors, passos d vianants, un cavall pasturant a l’arcén, un 4x4 k parat al mig pq’ vol fer una foto o comprar una xíndria, un tractor DE CARA!, un núvol negre envoltant un R12 del 79 gas a fondo a 50km/h, o 80kg de mastí zigzaguejant x la discontinua k et mira amb uns ulls desnonats, farts ja d la perra vida.

en fi. arribem a la península d gal·lípoli, escenari d cruentes batalles a la 1a guerra mundial. una altra d tantes absurditats dels conflictes bèl·lics: alemania i anglaterra es declaren la guerra i com a conseqüència, els neozelandesos i els turcs es massacren a gal·lípoli. veiem mostres de “patriotisme” k ens acompanyaran durant tot el viatge: banderes k competeixen en tamany i estatues d generals k possiblement van morir en un llit amb llençols nets, i k passaran a la puta història com a herois, malgrat haver enviat milers d canalles d 18 any a l’escorxador.

bueno, després d la inútil reflexió, naltros continuem construint la nostra pròpia i humil història. carreguem la nostra estimada casa a un ferry k x 11€ travessarà l’estret de dardanelles. 2km k separen la vella europa d la encara + vella àsia. 

les emocions afloren. sento k encetem una nova etapa d’un llarg camí. fa 30 anys, un kapullo carregat de somnis començava a caminar x una senda x la qual continuo transitant amb la mateixa il.lusió. i va ser aquí mateix. ara abraço a una dona molt guapa k ma trobo al costat. i junts, amb la brisa a la cara, els ulls mig aclucats i aquelles papallones k revolotegen a la panxa: ens mirem la costa d’anatòlia… el nostre destí.

Bruixes

I tornen a cremar falles a Casós. Un llogarret a la terra de Pyrene, k per molt k el busquis hauràs d'esperar k ell et trobi a tu. I a la nit més curta de l'any "el noble i el villano, el prohombre y el gusano bailan y se dan la mano sin importarles la facha". Bueno, depen de la samarreta k portis,unes bruixes conxorxades te la destrossaran amb magia negra o amb força bruta o jo què sé... La veritat és k no ho recordo tot. És tradició k la nit k menys entenen els gossos dongui el tret de sortida a l'estiu. Tan calurós es presenta aquest cop k ens convida a fugir cap a les muntanyes.
Que así sea.

RETROBAMENT AMB EL SUD

el port de Lyttelton, dins el cràter d'un volcà

Va dir Mark Twain que l'hivern més fred que havia passat va ser un estiu a San Francisco. Segurament no havia estat a Nova Zelanda. I aquesta intro que he robat vilment a en Zeus, per impacient, jo, clar, contrasta amb el que la Sally i en general tothom amb qui parlem ens diu: que han tingut un gener boníssim i amb temperatures molt altes. Normalment és el febrer el mes més estable i estiuenc en aquest racó de món, però és clar, si nosaltres veníem el febrer, no podia ser el mes perfecte. 

També veníem amb moltes ganes d'alta muntanya pels alps kiwis i amb tot el pes del material que implica travessar geleres i enfilar-se gel amunt, però per fer això anem massa tard, ens explica un guia del parc nacional del Mount Cook. Amb la calor que ha fet aquest estiu, la temporada es va acabar a principis de gener. Teníem unes ganes especials de trepitjar l'Aoraki, també mal anomenat Mt Cook. L'havíem vist moltes vegades i de ben a prop, però l'any que vam viure aquí, el 2009, vam mirar de pujar-lo pel novembre, i aquell any era massa aviat, i nosaltres teníem bitllet de tornada a finals de mes. Havia nevat a sac aquell hivern i encara no l'havia intentat ningú. És una muntanya que no arriba als 3.800m d'alçada però amb molt d'estil i molts seracs penjant. S'ha de fer en condicions per minimitzar els riscos que ja té de per si. I el mateix passa amb els seus veïns, el Tasman i companyia. Tot i així, el jove guia amb qui vam parlar ens va recomanar altres rutes amb algun possible dosmilillo per coronar, però sobretot ens va dir que si pujàvem al refu del Cook, el Plateou Hut, estaríem sols davant unes vistes privilegiades. I com que de moment venia mal temps i el cicló Gita estava en camí, vam decidir esperar algunes setmanes.

Una cosa que sí hem fet molt bé ha estat comprar una furgo equipada amb llit, malgrat que la nostra primera idea, boja, mirant-ho ara amb prespectiva, era fer dit fins al Mt Cook, deixar els trastos a Queenstown a casa la Jen després d'unes setmanes de muntanya i fer la ruta Te Araroa, que travessa el país de cap a peus, caminant, clar. Sort que vam canviar de plans tot just trepitjar aquest país! Què coi fas aquí tres mesos sense cotxe i amb pluja dia sí, dia també? Total, que vam passar tota una setmana a Christchurch, bé, a Lyttelton, un poblet molt pintoresc just al costat, entre comprar la furgo, els apanyos que en Zeus li va fer per poder convertir el llit en bancs i taula en cas de pluja, una petita ajuda al François que s'està arreglant la casa, encara, des del terratrèmol del 2011. 

amb l'Hugo al Castle Rock

De fet, en tot aquest temps la Sally i el François s'han hagut d'anar espavilant per trobar on viure durant les temporades que passen aquí ja que també passen molt temps a França, a l'Ardèche. Un peu a cada continent. Dels 2 fills, l'Hugo encara els va seguint: dues llengües, dues cultures, dos sistemes educatius molt diferents; i l'Oli va una mica pel seu compte, però aquest ja porta 23 primaveres. Molt macos tots dos, tos quatre, vaja. 

la casa blava

la casa groga

Així que els tres primers dies vam estar-nos amb ells a la casa blava, una súper casa moderna, espaiosa i amb vistes a la badía, vigilant-la mentres els amos estaven de vacances. Llavors ens vam traslladar a la casa groga, més autèntica i desgastada, no per això menys espaiosa, amb un hort carregat de tot, fins de  maria. Als propietaris els vam conèixer el dia abans que marxéssin de vacances a la illa nord, en una furgo amb un matalàs al darrera. Molt simple, però molta gent viatja així en aquest país, i de totes les edats. Aquesta parella tenía el Volcano Cafe i el Lava Bar abans que el terratrèmol se'ls emportés. Al garatge de la casa blava es va passar tot un dia el Zeus aprofitant l'espai i les eines d'en Peter per portar a terme el seu disseny.

Ha quedat genial, sobretot tenint en compte les limitades dimensions de la furgo. L'hi vam comprar a un gavatxo que segons ell tenia pressa per tornar a França perquè havia deixat prenyada la seva novia i ella ja havia tocat el dos ràpid per anar a avortar mentre ell intentava vendre el que havia seigut la seva casa amb rodes durant un any. Era necessari explicar-nos tot això? La furgo en sí ja ens agradava: bon preu (1.600€ després del regateig), amb TOT el material de cuina i càmping, canya de pescar, equip de snorkel, neoprè, kayak inflable... ara faltava espai pel nostre material! Vam començar per regalar la canya a l'Hugo que es veu que li mola pescar. A nosaltres només ens falta aprendre a pescar... tot i que potser sería una bona alternativa a tot.

Amb tot això, vam tenir una mica de temps per passejar per Christchurch i adonar-nos que poc té a veure amb la ciutat que ens va acollir fa 9 anys. Costa reconèixe'n els carrers perquè hi ha pocs edificis que hagin aguantat el sisme. No vam arribar a anar fins la casa on havíem viscut nosaltres però tot fa pensar que ja no hi és. Han passat més de sis anys i la reconstrucció es fa molt lenta. Malgrat tot, la gent està esperançada amb la nova ciutat. La Sally creu firmament que quedarà molt bonica i acollidora. Això esperem.

amb la Sally i el François

EL CALORET DEL DESERT (el nostre petit i humil homenatge a la delinqüència organitzada)

les siluetes dels joshua trees, els arbres del desert, es retallen contra un cel estrellat. la lluna rodona il·lumina un paisatge àrid en el que diferents formes de vida lluiten per fer-se un espai, es prenen un respir d’un dia extremadament calorós i esperen resignades la inevitable arribada d’un altre. un cicle dur, despietat amb nosaltres, però pel que els habitants del desert estan perfectament dissenyats.

empaquetem uns petates molt més pesats del recomenable i ens plantem davant d’un senyal que marca el pas del PCT. l’estrella polar assenyala la direcció que haurem de seguir durant els propers 70 dies. però la marta, cofoia tota ella, pues no va la tia i comença a caminar a tó trapo pal sud.

“marta, on vas? estàs anant cap a mèxic i naltros volem anar cap al canadà”

“segur?”

“sí, marta. estàs anant cap al sud i naltros volem anar cap al nord”

“bueno, bueno. si tu ho dius…”

caminem sota la claror de la lluna durant una horeta abans que les llums de l’albada ens mostrin l’esplendor dels colors del desert. matolls espinosos, arbres que semblen haver estat torturats i els espectaculars joshua trees arrelen en una terra àrida. llagardaixos de formes prehistòriques i serps són els principals animals de la zona.

al cap d’un parell d’hores trobem 2 humans aixecant campament: en xin xan, un xinès que estudia a chicago i que com naltros també ha començat el seu camí al walker pass; i l’anthony, nascut a indiana, crescut a chicago i que darrerament feia de cambrer a los angeles. després de les presentacions, continuem el camí en un matí k els núvols fan suportable. al pes hi afegim 3 litres d’aigua cada un pq’ ens espera un tram d’uns 25km bastant sec. quan la deshidratació ens comença a collar, arribem a un torrentillo lo suficientment decent per reomplir cantimplores. parem a dinar i poc després arriben en xin-xan i l’anthony, k ens explica k alguna vegada ha hagut de fugir per potes perseguit per una agressiva serp de cascabell. després de la tranquilitzadora conversa reemprenem la marxa: en pujada i ara sota un sol de justícia. a mitja tarda arribem a una collada amb boniques vistes, algo d’ombra, plans per acampar i una suau brisa k ens convida a apalancar-nos. 36km i 1.500m+ són suficients pel 1r dia. els companys continuen, no han carregat gaire aigua i allà no n’hi ha.

naltros ens repartim les 370 calories d’un sobret de pasta i dormim com troncs.

l’endemà el caloret ens tornarà a fer-nos replantejar si era bona ideia de fer un tram del desert kalifornià al mes de juliol. sobretot pq’ bona part del camí la fem per una zona cremada al 2001 on només han crescut matolls de punxes. es veu k un senderista, conscienciat pel medi ambient segons sembla, després d’adobar la terra va voler cremar el paper higiènic i la cosa es va desmadrar fins les 25.000 hectàrees. “vaya mierda” devia pensar en un o varios moments.

l’objectiu del dia era arribar a kennedy meadows, la frontera entre el desert i la muntanya, però un torrent amb ombra i aigua fresqueta serà suficient per torçar la nostra voluntat. de seguida començaran a agobiar-nos els mosquits, els tàbacs i totes les formigues del món, així k montem la mosquitera de la tenda i ens regalem una migdiada abans de preparar el sopar amb la posta de sol.

l’endemà arribarem a kennedy a les 10 o algo així. és un lloc remot habitat per dues o tres dotzenes de personatges amb aspecte d’inadaptats. hi ha una botiga bastant careta però almenys la nevera k acull les cerveses funciona amb solvència, una zona d’acampada gratuïta, un lavabo k fa bona olor, un surrealista cinema a la fresca, un xiringuito a on, entre altres coses, preparen hamburgueses vegetals i una assortida hiker box (la caixa del senderista), k és el lloc a on la penya deixa el menjar k li sobra i k avui està especialment plena de barretes energètiques gràcies a la generositat d’uns bombers k venen a descansar unes hores del foc a on porten treballant desde fa dues setmanes.

és molt d’hora i pensàvem comprar 4 coses i continuar fent milles, però tant l’indret com la penya semblen d’allò més interessants, així k decidim quedar-nos. per veure, per beure i per viure, k no només sa fa camí al caminar.

aquí quasi tothom ha començat el camí sol, però després es van fent grups on es creen estrets vincles. descobrim gratament k formem part de la gran familia del PCT: una subespècie humana k per 3.000 raons diferents es desfà temporalment dels seus lligams, k es regala un temps per conviure amb si mateixa i k haurà de superar 3 grans reptes cada dia: caminar, menjar i dormir.

amb en tarzan, la lizzy i en santa's helper

la lizzy, d’oklahoma, descriu: “aqui ets anònim, pots començar de zero.” en tarzan, un nano jove de pare mexicà i mare equatoriana ens explica una d’aquelles històries k només poden passar a aquest país: caminant pel desert en un dia de gossos per un tram de 60km sense aigua es troba dos senderistes. un ha calculat malament les reserves de líquid i jeu a terra patint un cop de calor. l’altre mira de rehidratar-lo com pot, però el ferit no es recupera. arriba algun senderista més i truquen a emergències. envien una patrulla de ràngers amb una camioneta amb aigua, però aquests, a mig camí, es troben dos paios perduts al mig de la nada. els paios resulten ser de la narcomàfia i s’han quedat tirats mentre feien contraband. quan veuen dos tios amb uniforme amb un pick-up, no se’ls hi acudeix una altra cosa k treure les pipes i atracar-los. 

“escolti’m, senyor contrabandista, és k estem inmersos en una operació de salvament”

“me la pela”

els fan baixar del cotxe i els abandonen al mig del desert sense aigua. però amb les presses, no els hi treuen el mòbil, pq’ d’alguna manera els rescatadors aconsegueixen demanar un rescat.

“senyor policia? miri k som uns ràngers i estem perduts al desert pq’ uns narcotraficants ens han robat l’aigua k li portàvem a un moribund”

jo l’hagués engegat, però aquí si tenen la possibilitat de fer un desplegament hollywoodiense, no s’ho pensen. així k envien als swat (com els geos d’allà) amb un parell d’helicòpters. i en tarzan ens explica k baixa per un cable un tio tamany tres XL, amb més mandíbula k front i carregant un fusell d’assalt. en pocs segons en baixa un altre de tamany humà i amb capacitat de parla k els hi diu: “al k s’ha mogui el fregim. carreguem al ferit i després a tots vosaltres” 

“no miri, senyor policia, és k estem caminant el PCT, k és un sender molt bonic del k fins i tot han fet una peli i…” 

“k no és un pregunta. k pujeu a l’helicòpter i punto. i no feu emprenyar al meu amic k té molt mala òstia”

“ngrf.” sembla k va dir el sac d’anabolitzants. 

es veu k no havien donat encara amb els narcos i van montar una operació d’evacuació dels senderistes fins k aclarissin la situació. 

el ferit sembla k es va recuperar a l’hospital. poca broma, vam llegir k aquesta temporada ja han palmat dues persones per cops de calor. any d’extrems. rècords de calor al desert i de neu a la sierra. tb’ vam llegir k fa poc una noia va perdre la vida en caure per un pendent de neu i k als rius porten dotze morts en lo k va d’any.

en “dirty old man”, un trail angel de 80 tacos k va fent diferents seccions del camí per veure com ens va, ens diu k aquest any hi ha molta penya k s’està saltant la sierra.

arriba l’anthony amb una camioneta conduida per un noi k es dedica a avituallar als bombers. els paios s’han trobat una cascabell a la carretera i el noi l’ha decapitat amb una pala. “és mig kilo de carn boníssima.” ens ensenya el cos k encara es recargola i ens regala algunes begudes i xocolatines.

les cerveses al mig de la taula allarguen la conversa fins k sa fa de nit. és hora d’anar al cine. la peli és extremadament xorra, però el lloc és acollidor. una mena d’amfiteatre ple de cadires i sofàs vells i un taulell de fusta d’uns dos x tres metres pintat de blanc k fa de pantalla pel projector. aguantem fins la meitat i tornem a fer el sopar sota un inmens mar d’estrelles. un dia especial, inesperat i profitós.

l’endemà esmorzem amb la calma. mentre fem les motxilles ens adonem k ningú la té més grossa k nosaltres. carreguem menjar per 12 dies pq’ la idea és fer del tiron les 230 milles k ens separen de mammoth lakes. són 370km sense travessar cap carretera, sense cap contacte amb la civilització. ningú no ho fa això. la penya s’ho ha preparat més bé k naltros i surten del camí cada 3 o 4 dies per recollir els paquets k previament s’han enviat. a qui li expliquem les nostres intencions, ens mira com dient: “ai pobrets! aquests pleguen d’aquí 4 dies”

i aquí estem. un altre cop carregats com mulos. a l’extrem sud de la sierra nevada kaliforniana. testant-nos en un camí k fa anys k li teniem ganes. i tot i les incerteses k sempre s’ens presenten davant d’una empresa nova, ens agafem a la certesa de k ja sigui amb força o a trompicons… ens en sortirem.

FENT LES AMÈRIQUES

alamo square

avui és martes y trece, o algo així. són les sis i poc del matí i m'acabo de despertar a kennedy meadows, a uns 1900msnm, al sud de la sierra nevada kaliforniana.

fa dues setmanes, a algo així, k vam començar-ne una de nova. aquest cop a les amèriques. aquest cop a les del nord, les de l'última peli k vas veure (ara no em vacil·lis i em diguis k l'última k has vist és una iraniana amb versió original i subtítuls en català impol·lut estil pompeu fabra!).
vam aterrar a san francisco (amb retard, problemes tècnics) i una mena de metro però més car, el BART li diuen, ens va deixar al centre a la una de la matinada. havíem fet una reserva a l'international hostel, el lloc més assequible que vam trobar en una ciutat k s'ha tornat caríssima. no és el pitjor lloc on hem dormit però déu-n'hi-do. per 25$/persona compartiem habitació amb un australià i una japonesa. almenys l'esmorzar anava inclòs. llàstima que consistís en un cafè imbebible i una olla plena d'una pasterada viscosa amb la que tu mateix ta cuinaves els teus propis pancakes (una mena de tortita dolça) en una paella bruta amb un oli presuntament vegetal de color i olor inidentificables... com? que quina necessitat tenim d'acabar als llocs més cutres? doncs cap, però així és la vida.
vam passar el dia passejant per una ciutat k teníem gravada en un lloc privilegiat de la memòria. vam passar per la cheesecake factory a provar uns pastissos de formatge k ens havia recomenat la bego, però uns preus prohibitius (12$ el tall) ens van forçar a abstenir-nos-en. carai con la cuñá, va de punki però al moment gourmet sa torna elitista.

san francisco està plena de gents vivinet als carrers. es veuen moltíssimes tendes de campanya, improvitzades cabanes de cartrons i tot d'alcohòlics i malalts mentals tirant de carritos de la compra plens d'objectes trencats i inservibles. recordo que quan vam viure per aquí, fa uns quinze anys, ja hi havia molts indigents. era l'època en k en giuliani (el presumpte heroi de l'atac a les torres bessones) era l'alcalde de nova york. i a base de brutalitat policial i tiquets de bus gratuïts va aconseguir "solucionar" el problema dels sense-sostre a la capital del mundo mundial. el cas és k en aquella època molts van fugir cap a la costa de kalifòrnia. com he dit abans, molts tenen evidents problemes mentals. hi ha qui diu que l'origen de tot això ve de l'època d'en Reagan, k va tancar moltes institucions psiquiàtriques públiques deixant al carrer molta gent sense capacitat ni recursos. desconc les xifres, però és evident k el problema no para de créixer. i l'espectador, des del seu humil punt de vista, es pregunta si el culpable no és el propi sistema. en una societat competitiva, per definició, cada cop que algú guanya... algú perd.

en fi. vam anar a casa la barbara, una professora de castellà de l'escola a on havia treballat la marta. ens va acollir tres dies a albany, en un barri que li diuen el cerrito perquè hi ha un cerro petit. estada molt agradable. els ianquis, quan t'obren les portes és pq' ta sentis com a casa teva. el seu marit, en Tom, és botànic. i ara se'n va uns dies a les white mountains a estudiar un bitxito k està atacant el bristlecone pines, els arbres més vells del món. d'aspecte fantasmagòric, alguns arriben als 5000 anys.
ens expliquen k aquest any hi ha hagut rècord de nevades a les muntanyes. això ens farà canviar una mica els plans.

l'objectiu d'aquest viatge era fer una part del pacific crest trail (PCT), el camí de la cresta del pacífic. un sender k recorre més de 4000 km i 115.000 mD+ per les serralades de l'oest dels estats units, travessant kalifòrnia, oregon i washington. normalment es triguen 5 o 6 mesos en contemplar la ruta i naltros només disposem de dos i mig, o sigui k seleccionarem alguns trams prioritzant les zones de muntanya. lo primer k volíem fer era travessar la sierra nevada kaliforniana: uns 800km (+ ó - lo mateix k la travessa al pirineu) la primera meitat dels quals són totalment salvatges, entre 2.000 i 4.418m (mont whitney) i sense travessar cap poble ni carretera. però com deia, l'excés de neu ens aconsellava de retardar una mica l'inici de la ruta. així k vam decidir d'agafar-nos uns dies de panxing. vam passejar per les platges de point reyes amb la barbara, essent vigilats per les foques k jugaven a pet d'ones. vam parar a una pastisseria on hi havia una llarga i justificada cua, ja k hi servien els millors pastissets de canyella i ametlla k he provat.

un dia vam quedar per fer un cafè amb en mark, un altre profe de castellà d'hercules, l'antiga escola de la marta. ens dóna la mala notícia de k està molt fotut de salut, però viu el moment. ens explica amb el seu particular humor de viejo verde els darrers 6 anys k ha viscut a la xina ensenyant anglès.

després vam llogar un cotxe per baixar a san diego, per veurea a en rich i la joan: vells amics amb humor jove k fa uns anys k es van mudar aquí desde massachussets, ja k en aquest clima més benèvol els hi viu un fill (en keith), la jove i dos néts. k per cert ens van convidar a una barbacoa (amb jumbo-gambes, pq' el nen mimat no menja carn) el 4 de juliol, k és el seu 11 de septembre.

tot donant-li temps a k la neu es fongués a les muntanyes, vam passar uns dies a san diego. anavem a córrer 2 o 3 horetes de bon matí (a les 9 la calor començava a ser insuportable) pels desèrtics turonets circumdants. després feiem integració cultural americana: pale ale a la terrasseta de la típica casa unifamiliar de l'american middle-class (la brisa vespertina del sud de kalifòrnia és tremendament comfortable),  cata de vins a una pizzeria enfilada a un turonet envoltat de vinyes i amb vistes a la ciutat, fins i tot un dia ens van portar al safari park. naltros no som d'anar a veure bestioles engabiades, però van insistir en k tenien tiquets gratuïts a punt de caducar.

una gent encantadora en rich i la joan. ja fa 18 o 19 anys k els visitem de tant en tant.  la sensació k tenim és k per ells som algo així com uns excèntrics fills adoptius k no els hi donen gaires problemes i els hi fan prou riure.

Joan, Rich & Keith

vam agafar un bus (el greyhound, per on passen els perdedors de les pelis de perdedors) fins a bakersfield, un poble a on fa una calor insuportable nit i dia. ens vam allotjar en un motel amb piscina. l'aigua tenia un aspecte dubtós, però era l'únic lloc a on mitjanament s'hi podia estar. aquí vam acabar de fer les compres de lo k ens faltava per la ruta. i com k el transport públic en aquest país és molt més k millorable, al final, per mitjà d'una pàgina d'anuncis, vam contactar amb un tio k ens portés amb cotxe al començament del camí. dues hores, 60$, és lo que hay. o això o fer dit a 43º a l'ombra, amb l'agravant d k per aquí a rodalies, no hi ha ombres.

el tio era peculiar (la marta diu k s'assemblava al malograt philip seymour hoffman), una mica de por. quan va obrir el maletero per deixar les motxis, ens va tranquil.litzar una mica no veure restes de sang, almenys amb una ullada ràpida. després resulta k era maco i tot. alex: havia sigut ranger i militar. s'havia arruinat amb la crisi del 2008, moment en el k va decidir fer realitat el seu somni massa temps amagat. va emigrar de tenessee a los angeles per convertir-se en actor. porta 9 anys fent de cambrer, de taxista il.legal i de lo k faci falta. "us envejo. motxilla a l'espatlla i a viure la vostra pròpia aventura. jo tb' sortiria a caminar per la muntanya si estigués més en forma" deia mentre parava a un drive-thru i es demanava una pepsi gegant i unes papes fregides.

ens va deixar a walker pass, uns 1600m snm. devien ser les 4 de la tarda i estàvem a uns 38º. hi havia una zona d'acampada gratuïta i vam decidir quedar-nos i marxar l'endemà de bon matí. allà vam descobrir la figura dels trail angels. voluntaris k en el seu temps lliure es dediquen a ajudar als més de 3.000 senderistes k cada any proven de completar el PCT, ja sigui amb temes de menjar, allotjament, trasllats o portant aigua a llocs estratègics com aquí: al walker pass. alguns accepten propina, d'altres ho fan per amor a l'art. coneixem a l'april àlies alzheimer, k acaba d'arribar amb garrafes plenes i s'endú les buides. està encantada amb els senderistes. ens explica k fins i tot els hi deixava cerveses fins k va descobrir k les robaven uns frikis d'una autocaravana aparcada al començament del càmping. ens acomiada amb una abraçada i ens desitja molta sort.

la temperatura baixa una mica i per sopar ens acompanya una bonica posta de sol. la nit no és gaire tranquil·la pq' varios campistes motoritzats busquen lloc per dormir.

joshua trees al walker pass

sona un despertador al desert de kalifòrnia. son les 3 de la matinada. esmorzem sota una lluna plena k fa prescindibles els frontals. ens pengem unes motxilles tan carregades com les nostres emocions. ens dirigim cap a un senyal k marca el pas del pacífic crest trail. en comencem una de nova. comencem un nou cami...