CANVI DE RUMB

Pot semblar que aquest viatge al Nepal s’hagués acabat després de sortir vius de la volta al Dhaulagiri. Però no. Encara ens quedava quasi un mes en aquest país i, de fet, teníem bastanes zones, rutes i muntanyes a la nostra llista mental. Però, clar, la tensió viscuda els últims dies va representar un punt d’infelxió. La idea inicial era enllaçar aquesta ruta amb el trekking de l’Annapurna a través de la vall de Tilicho. Però això ho vam descartar perquè les prediccions meteorològiques feien evident que la neu no parava i que aquesta ruta, una alternativa al circuit normal de l‘Annapurna, no semblava practicable. Ens vam prendre uns dies de descans a Marpha, poble tranquil que conserva les seves cases de pedra amb les piles de llenys al sostre pla, els carrers estrets d’empedrat irregular i el monastir que presideix el poble amb vistes a la vall del riu Gandaki.

 

Aprofitem per recuperar algun quilo amb els fantàstics pastissos de poma provinents de les extensions de pomeres que envolten el poble. El licor no ens acaba de convèncer… molt alcohol i poc gust de poma. Observem la vida local, un casament recorre tot el poble, primer passa el nuvi, traginat dalt d'una llitera, i després la núvia. Plora a llàgrima viva. Ens diuen que està trista perquè deixa la casa dels pares. No sé però sembla que no li fa gaire il·lusió casar-se tot i que ens asseguren que és un casament voluntari.

Finalment, decidim continuar el nostre viatge, però cap al sud, seguint el Kali Gandaki avall en direcció Tatopani (aigües calentes) per un camí nou que hi ha alternatiu a la carretera. Aprofitem per visitar algun poble menys turístic, i comencem per Chimang on en Zeus va anar corrent l’altre dia. Un poble molt autèntic, penjat sobre un penya-segat estil Castellfollit de la Roca i amb vistes al Dhaulagiri.

Chimang amb el Dhaulagiri a l'esquerra

Precisament acaben de fer retirada l’expedició del Carlos Soria perquè el temps s’ha complicat. Amb la panxa plena del que és probablement el dal bhat més bo que hem menjat seguim cap al següent poble, Jetlung. Plou al vespre. Al matí abans de marxar ens acostem a les coves de Gurung; cova, cascada, estalactities… i molta brossa i banderetes podrides per tot arreu. A part de les oracions també la merda s’escampa amb el vent.

Gurung Cave amb la vall del Kali Gandaki al fons

Ens tornarà a ploure seguint el camí de baixada per un bosc tropical. Tatopani és encara més turístic i més car del que coneixíem. Les aigües termals segueixen allà i els hi fem una visita al vespre, quan la xafogor baixa una mica. Com que l’altra vegada que vam estar per aquesta vall no vam visitar l’Annapurna Base Camp (ABC), el que hi ha a la cara sud, pensem que és una bona ocasió per fer-ho. Des de Tatopani dissenyem una ruta alternativa que passa per Khopra, a 3.660m d’alçada, on hi ha un refugi que pertany a una xarxa de refus que porta la comunitat local. Tot i que a la posta esgarrapem alguna vista imponent del Dhaula, no gaudim de tot el que podríem veure des d’aquí dalt.

Últimes llums al Dhaula

La xafogor ens acompanya en els durs desnivells amunt i avall que fem abans no se’ns posa a ploure de valent i decidim parar en un aïllat lodge regentat per una dona amb un bebè, un fill d’uns 10 anys i un nano que diu que és el cuiner. Diu que el marit treballa en un altre lodge molt més avall, i més luxós. No serà per no currar-nos això de les vistes, perquè a la sortida del sol ja estem enfilats al Mulde Peak (3.637m) que tenim a mitja hora per sobre però de nou els núvols ens espatllen la jugada. Tristois anem a esmorzar.

    

Després de passar aquests dies pràcticament sols, finalment ens retrobem la ruta normal de l’ABC. Això és pitjor que les Rambles. Fem un esforç per arribar fins al poble de Bamboo, més que poble és un conjunt d’hospedatges i restaurants al mig de la selva, per fer aquest tram el més curt possible. El pla és el següent: ens quedarem aquí 2 nits i així amb un dia podrem anar i tornar al camp base, lleugerets i rapidets. Total, el camí és d’anada i tornada, no hi una altra sortida possible. Sortim a les 5 del matí per un camí tan tranquil que fins i tot sorprenem els langurs que campen per allí tot cofois. S’amaguen quan ens veuen.

Encara no són ni les 10 del matí quan arribem al camp base i ja comencen a escampar-se els núvols per tot arreu sigilosament. Gaudim de poques vistes. Esperem més d’una hora menjant truita i chapati al costat de les plaques dels herois Anatoli Boukreev i Iñaki Ochoa, per veure si la cosa canvia. I sí, ho fa, però a pitjor. Retirada ràpida, en 3 hores ens plantem a Bamboo, xops com pops i gelats. La pluja ens enganxa de ple i amb mala llet. L’endemà recuperem forces i escalfor a les fonts termals de Jhindanda.

Aquí trobem gent de casa: una parella del maresme que van amb un guia molt catxondo, amb els quals passem una bona estona dins la piscineta, i un xaval de la Rioja a qui van destinar al servei d’ocupació de la Mina quan es va treure les opos de funcionari de l’estat. Al cap de 3 anys, no sabent si agafar-se la baixa o una excedència, es va decantar per aquesta última i després de 3 anys encara va rondant pel món, i sense intencó de reincorporar-se a la vista. Encara tindrem un altre dia de plugim fins a Deurali, un llogarret de només 2 famílies en un turonet per sobre els 2000m i des d’on en un moment donat arribem a veure els nostres amics el Dhaulagiri i l’Annapurna sud, però visto-no visto, com ja és habitual. Finalment l’endemà arribem a Phedi on agafem un taxi de retorn a Pokhara, on havíem deixat part de l’equipatge. Notem com una espècie de shock en tornar a la civilització. Molta gent, soroll, cotxes… i un diluvi! Just quan sortim del súper ens adonem que ha començat a ploure fort. Esperem a l’entrada a veure si afluixa però la cosa s’anima més i més fins al punt que s’inunda el carrer, la gent corra a amagar-se i cauen les motos aparcades al carrer. Als balcons de les cases es veu gent amb galledes traient aigua de l’interior i alguns botiguers es neguitegen al veure que l’aigua està entrant als seus comerços. Decidim entrar en un cafè i endolcir el moment amb un brownie mentre observem l’espectacle des d’un primer pis on també entra l’aigua i estem tots xops. Xàfec curt però molt intens. Quan ho veiem clar, tornem a l’hotel i jo pujo al terrat de dalt per fer una foto ara que el cel s’ha aclarit. Però les escales de rajola polida encara estan molles i em foto un lletot com no m’he fotut encara per la muntanya (o potser sí…) Per intentar salvar la càmera i que no caigui 6 pisos avall pel forat de l’escala, poso la mà a terra de tal manera que penso que me l’he trencat. No la puc moure durant uns dies i em farà mal encara bastants més, i total, s’ha trencat la pantalla de la càmera. Encara funciona per això, només has d’imaginar-te l’enquadre.

Tritó gaudint de la tempesta a Pokhara

I ara què? aquesta és la pregunta que ens toca respondre. El mal temps ens ha fet fora de l’alta muntanya però encara tenim temps i ganes d’explorar zones tranquiles. Busquem rutes d’aquestes poc freqüentades que et permeten anar el teu putu rotllo i no et xupen la sang (en el sentit literal també… a en Zeus les sangoneres li han agafat un carinyu molt especial…). Trobem la resposta a l’oficina del parc nacional, bé, de fet a fora mentre esperem que obrin. Veig un nano que té pinta de guia, o sigui que trec el mapa i començo a preguntar-li coses sobre zones interessants. Ens diu que de la zona d’on prové ell, que està per sota el parc del Manaslu, no es necessita permís i és interessant i tranquil. Ens informa de tots els llocs on ens podem allotjar i inclús ens dona el nom de la gent per qui hem de demanar, i algun telèfon. Total, que ens convenç. Molt agraïts per la seva ajuda, ens despedim cap a preparar les motxilles i deixar Pokhara l’endemà. Anirem a Kàthmandu, deixarem el material de muntanya que no necessitem i així si ens interessa podem tornar caminant fins la capital.

Abans fem una parada a Ghorka, epicentre del terratrèmol del 2015. Una mica decepcionant el poble després de llegir i sentir que era un poble molt autèntic. Autèntic potser, però tirant a cutrillo, bastant. Al centre descobrim un restaurant de la hòstia, i on aparentment va tothom (i aquí no hi ha turistes) a menjar momo de pollastre. Tota la família és allà fent la pasta del momo i farcint-lo de pollastre cuinat amb espècies.

Naltros com que això de la carn no ho portem gaire bé, ens decantem per provar altres plats. Tots són generosos i boníssims, sobretot el paneer biriyani, un arròs amb espècies i formatge fresc. Tornarem aquí vàries vegades i veiem que sempre s’omple a l’hora dels àpats. Llegim a la guia que no et pots perdre el temple que és dalt d’un turonet al qual accedeixes pujant 1.500 escales. També diu que d’ençà del terratrèmol l’han reconstruït. Home, després de 2 anys això encara està en runes, principalment les teulades, que a cada pluja deixen entrar l’aigua i aquesta ho va deteriorant tot. També decepciona el fet que està tot guarríssim, però guarríssim de veritat amb piles de plàstics per tot arreu. I això que pagues per anar-hi. Molta llàstima.

En fi, ja ens hi anem acostumant. No hi ha cap país perfecte, ni tan sols els que ho semblen.  Tampoc va ser gaire perfecte el trajecte de només 140 kms fins a la capital, que es va convertir en una odissea. El cas és que tornem a trobar-nos amb un conductor psicòpata que es pensa, com molts aquí, que és l’amo de la carretera i va avançant a tort i a dret amb unes frenades de campeonat que ens disloquen per vàris costats. Com temem ja fa estona, en un d’aquests avançaments sense visibilitat es menja un motorista i el llança cap al forat de la cuneta. Sentim un catacroc molt fort però com que no veiem res des de dins, creiem que s’ha rebentat una roda. El tiu vacil·la per uns moments, redueix la velocitat i finalment para el bus. Surt a fora amb algunes persones més però deu veure que el tiu de la moto encara es mou i decideix pujar al bus i continuar endavant. Ningú es queixa, deu ser normal. O no tant, perquè al cap d’uns quants quilòmetres la poli ens para i ja la tenim liada. Baixa tothom del bus. Mitja hora llarga parlamentant amb la poli i ens fan pujar de nou. Fem mitja volta amb un parell de polis al bus. Li pregunto a un on anem i em diu que a la comissaria. Ah, bé. Gràcies per la informació… Al cap d’uns 10 minuts para davant del que deu ser una comissaria. Baixen tots els homes i entren a parlamentar amb la policia. Crec que en Zeus i un japo que hi havia al bus són els únics homes que no hi van. Passa molta estona i no se sap què passa, però tots els homes criden i van cap aquí i cap allà. El conductor no para de parlar pel mòbil. Al cap de molta estona passa un bus en direcció Kathmandu i para. Ens hi encabim com sardines enllaunades. Aquest ens deixa no sabem on de la ciutat, i el conductor ens diu que agafem un taxi. En parem un però primer ha de deixar un altre tiu no sabem on. La caguem vilment perquè ens passem dues hores senceres dins el taxi donant voltes per carrers tallats i parats en un tràfic infernal. Després mirant al google maps ens adonem que hem fet el primo, que si només ens hagués portat a naltros, en 20 minuts haguéssim arribat al centre. Coses que et poden passar quan ets turista i no saps on ets. En total tardem 10 hores per fer aquest trajecte de 140 kms! Un horror! Estem trinxats, però ens alegra la notícia que en Kilian ha aconseguit pujar i baixar l’Everest (tan sols serà la primera vegada aquesta setmana…).