La nostra última aventura pel Nepal, de moment, és un experiment amb resultats diversos, diguem. Partim de la idea que ens va suggerir molt amablement el guia que vam trobar a Pokhara, però el desenllaç te'l vas trobant a mesura que vas avançant. Ja ens havia advertit el nano d'alguna zona que era impracticable sense guia, que fins ells de vegades es perden per la manca de camins i l'espessa vegetació selvàtica. Ei, i li vam fer cas. Vull dir que no ens hi vam fotre, ni amb guia ni sense.
La ruta la comencem al poblet d'Aarughat, a uns 125 kms al nord-est de Katmandú. Res, 8 horetes de viatge especialment calorós, polsegós i tortuós cap al final, però amb un bon hotelillo per descansar. És aquí on van els que fan el trekking del Manaslú. Ens adonem que cal matinar molt per evitar la calor insuportable del dia. El primer matí ens pengem i ho paguem car. A més ens equivoquem en una pujada a migdia i decidim tornar enrere fins l'últim poble, Aarughat Bazar, menjar molta fruita i amanida allà, refrescar-nos al riu i matinar de debò l'endemà. Després d'una nit de molta xafogor, amb el ventilador del sostre espatllat i en companyia de molta fauna exòtica, a les 4 ens aixequem, fem una cafè amb muesli i ens encaminem cap a Basier, aquesta vegada pel camí bo.
Mentre esmorzem acordem redirigir la nostra ruta passant pels poblets que hi ha per camins més baixos, evitant així les suades per pujades que ens deixen KO. En Zeus ja va prou escaldat. Tota aquesta pluja és neu a les alçades; confirmem que els camins són molt confusos i ja ens han advertit força vegades de no creuar la selva sols. Ahir un senyor ens va venir a trobar tot sorprès quan passavem pel costat del que semblava una escola i ens va portar a casa seva a fer un te. Volia saber què fèiem allí i assegurar-se que no ens perdríem. No ens va deixar marxar fins que no li vam assegurar que aniríem per on ens havia indicat. Ens volia acompanyar un tros i tot. Després d'haver passat per Dansing, Phulkarkha, Satdobato, Gumdi i Kintangbesi, vam arribar a Darkha Phedi. No et creguis, té la seva dificultat això de mirar el mapa i decidir on vols anar. Plegar el mapa però recordant el nom del poble per quan et trobes algú assegurar-te que vas en la bona direcció. En molts casos amb la dificultat afegida d'haver de deduïr que el que diuen ells correspon al nom que tu has llegit al mapa, i adonant-nos també que hi ha diverses maneres de referir-se al mateix poble, i diverses maneres d'arribar-hi. Total, que després d'hores del que semblava una gimcana interminable arribem a Darkha Phedi, plovent, és clar. Resulta que això són només dues cases. Hi ha gent asseguda en una taula a l'entrada d'una d'elles. Allí preguntem per un lloc per sopar i dormir. Un nano jove que parla una mica d'anglès ens diu que allí mateix. Parla amb la senyora de la casa i ens ensenya un llit de fusta sense matalàs, allí, al costat de la cuina. Perfecte; hi ha sostre i per 500 rúpies (uns 5 euros) ens donen sopar i llit.
Ens sentim molt observats mentre acabem de passar la tarda. Prenem el te que la dona ens ofereix i mirem les fotos que tenim a la càmera amb uns nanos que hi ha. La conversa es fa difícil i minimalista després que marxi el noi que parla anglès. Es veu que esperava l'autobús, de fet un tot terreny atrotinat. El dal bhat es fa esperar però és boníssim, acompanyat de llet de búfala. La família miren tots la tele ben apilonats abans d'anar a dormir. Sembla que avui tenen algun llit de menys. Naltros posem totes les mantes que tenim a la vista sobre la fusta per fer-la una mica més comfortable. Plou amb ganes durant la nit. A les 5 ens aixequem, ens bebem un te amb la senyora, paguem i seguim per unes escales ben empinades muntanya amunt.
Una altra etapa de la gimcana de pobles fins arribar a Kimtang. Això ja té més pinta de poble i al mapa ens indica que hi ha hotel. Amenaça tempesta o sigui que preguntem i ens dirigeixen cap a una botiga. Allí flipen una mica i diuen que d'hotel res. Passa un senyor que parla anglès i ens diu que ens esperem, que fa unes trucades. Esperem, bastanta estona. Aprofito per atançar-me fins a l'escola i veure si hi ha la possibilitat de dormir en un dels barracons de xapa que serveixen d'aules mentre construeixen la nova. Va caure amb el terratrèmol de fa dos anys però encara no han acabat ni els fonaments. La resposta és contundent: "Impossible!" Doncs res, seguim esperant. Finalment apareix un nano amb un crío agafat de la mà. Diu que ens podem quedar a casa els seus pares però que el seu pare és al camp i no li contesta el telèfon. Fa molts intents però crec que li fem pena i al final ens diu: "És igual, veniu, ja li semblarà bé". Son dos germans budistes que porten deu anys en un monestir de la Índia i han vingut de visita durant les vacances. En Phurba ens prepara un te i ens presenta a familiars i veïns. Som l'atracció del veïnat. Sembla que no passen gaires turistes per aquí.
Al final arriba el pare del camp. Treballa a l'hospital del poble. I la mare és una dona petita i molt riallera que ens mira amb molta curiositat. Conversem una estona a través d'en Phurba que va traduïnt. Quan li pregunto què diu el seu pare i quan ens vol cobrar per sopar i dormir, em mira amb cara de sorpresa i em diu que res, "Buda diu que s'ha d'ajudar als altres". Total, que ja havíem quedat que el sopar anava inclòs i, de fet, serà EL SOPAR, en majúscules, en companyia d'aquesta família tan acollidora. Conscients, ells i nosaltres, que segurament no els hi podrem tornar el favor, a no ser que tornem a viatjar a aquest cul de món.
Mentre la mare prepara el dal bhat pel sopar, ajaguda al terra de la fosca cuina, la cunyada i el seu fill, que també porta dos anys estudiant en un monestir budista a la Índia, em passegen pels camps que tenen al voltant de la casa. Plantat hi ha molt blat de moro i tomàquet, però també ceba, col, coliflor, carabassa i carbassó.
Amb el limitat anglès del fill m'expliquen que han pogut anar comprant terreny i engrandint els camps. Em conviden a acompanyar-los en una part una mica apartada on tenen dos bous als quals han de portar menjar. El camí és molt humit i ple de sangoneres que el nano no para de treure's dels peus i tormells. La mare segueix a la cuina liada amb el dal bhat i el dero, una pasta fosca com de pa típica del Nepal rural. Tot i que sopem junts, cosa poc habitual al Nepal, ells seuen a terra i naltros estem asseguts en un pupitre de l'antiga escola, la que va destruir el terratrèmol.
De fet, la casa de veritat d'aquesta família també va ser destruïda pel terratrèmol fa dos anys, però encara no han pogut reconstruir-la. Està al centre del poble, on són la majoria de cases afectades. Com ells, molta gent viu provisionalment en barraques o, com aquesta família, a l'estable dels animals, reconvertit en habitatge. Gaudim d'una vetllada excepcional i en som conscients. Ens sentim molt ben acollits i ells mostren interés per naltros. De vegades no calen les paraules per entendre't i les rialles de complicitat es fan evidents. Dormirem amb els pares a les antigues quadres, que són ara la seva habitació. La resta dormen a dalt. A quarts de cinc ens despertem amb música i pregàries nepaleses. Aquesta gent matina. Compartim el te que ens ofereixen i les galetes de cacahuet que tenim. Com que en Phurba ens confirma que no volen cobrar res, fem una petita contribució amb el paracetamol que ens queda, per l'hospital. Ens despedim amb abraçades i somriures. Tenim la sensació que marxem plens d'alguna cosa que no portàvem quan vam arribar.
Tornem a la gimcana, i no tardarem gaires hores a tornar-nos a adonar queno som on crèiem. Som a Deurali, ens informen. Treiem el mapa i recalculem sota una espècie de glorieta on uns nens ens han seguit i es van penjant dels ferros del sostre com micos. Son com uns petits gimnastes entrenant, però amb pantalons esparrecats i coses que els hi surten de lloc. En Zeus no pot evitar enfilar-se també després d'observar-los durant una estona. Es nota que ja té una edat, però déu-n'hi-do! Ens decidim pel camí fàcil: seguir la pista cap a Trisuli, fins que trobem un camí que es desvia per una aresta fins a Betrawati. Segons el mapa, clar... ja veurem quà passa. Com que els nens ja no tenen a qui impressionar també marxen. Sembla que acabem per sortir-nos-en...bé això sempre fins ara, de fet. Jo faig una bona patinada amb la pinassa que em regala algun blau i rascades. Fa moltíssima calor, no trobem aigua per enlloc i aquí ja fa temps que van liquidar la selva. Ara només hi ha pins tristois, molts amb els troncs cremats (aquesta obsessió per cremar-ho tot no l'entendrem mai). Els poblets que passem tenen molta runa, les cases estan esquerdades i veiem molta gent contruïnt-ne de noves. Mentre agafem aigua d'una mànega que hem vist, un noi ens ve a donar conversa i ens ofereix un préssec, petit, verdós, però boníssim.
Finalment, a la tarda arribem a Betrawasi. Punt i final a la nostra ruta experimental. Hem decidit passar la nit aquí i al matí agafar un bus a Katmandú. Una bona amanida de cogombre i tomàquet i unes cerveses fresquetes ens alleugen una mica la calor que patim. Al matí, l'últim viatge turtuós en bus i l'última baralla amb el taxista perquè, com ja és habitual, ens vol cobrar més del pactat.
Els dos darrers dies els passem a Katmandú i, tot i que ja hi hem estat bastantes vegades, sempre té alguna cosa més per oferir-te. Sobretot quan saps que marxes... llavors el veus amb uns ulls diferents i vols retenir-ne els detalls: colors, olors, gent, imatges, sorolls... Adéu Katmandú, adéu Nepal... fins la propera!
companys d'habitació
El primer objectiu serà Ganga Jamuna, que sembla ser que és un temple a 2923m que tothom coneix. Però les indicacions que ens va donant la gent no coincideixen amb el mapa. Fem cas de la gent, tot i que quasi ningú parla anglès, només algú que diu haver treballat de guia. Fem molt de tros per una pista que sembla molt nova però que ens fa fer molta volta. Finalment arribem a Ganga Jamuna per uns corriols entre camps de blat de moro, i espantant alguna iaia. Trobem un profe d'escola amb les seves alumnes que ens explica que estan d'excursió. El "temple" penja d'una paret a 1850m, res a veure amb la info del mapa. Hi ha una gran escalinata que hi puja, molt currada sí, però la cosa és cutre a matar. Acampem a l'esplanada de sota, vigilant amb els trossos de vidre d'ampolles trencades que trobem. Saludem una parella de vells molt vells que viu allí amb el seu ramat de vaques. Plou durant la nit.
Mentre esmorzem acordem redirigir la nostra ruta passant pels poblets que hi ha per camins més baixos, evitant així les suades per pujades que ens deixen KO. En Zeus ja va prou escaldat. Tota aquesta pluja és neu a les alçades; confirmem que els camins són molt confusos i ja ens han advertit força vegades de no creuar la selva sols. Ahir un senyor ens va venir a trobar tot sorprès quan passavem pel costat del que semblava una escola i ens va portar a casa seva a fer un te. Volia saber què fèiem allí i assegurar-se que no ens perdríem. No ens va deixar marxar fins que no li vam assegurar que aniríem per on ens havia indicat. Ens volia acompanyar un tros i tot. Després d'haver passat per Dansing, Phulkarkha, Satdobato, Gumdi i Kintangbesi, vam arribar a Darkha Phedi. No et creguis, té la seva dificultat això de mirar el mapa i decidir on vols anar. Plegar el mapa però recordant el nom del poble per quan et trobes algú assegurar-te que vas en la bona direcció. En molts casos amb la dificultat afegida d'haver de deduïr que el que diuen ells correspon al nom que tu has llegit al mapa, i adonant-nos també que hi ha diverses maneres de referir-se al mateix poble, i diverses maneres d'arribar-hi. Total, que després d'hores del que semblava una gimcana interminable arribem a Darkha Phedi, plovent, és clar. Resulta que això són només dues cases. Hi ha gent asseguda en una taula a l'entrada d'una d'elles. Allí preguntem per un lloc per sopar i dormir. Un nano jove que parla una mica d'anglès ens diu que allí mateix. Parla amb la senyora de la casa i ens ensenya un llit de fusta sense matalàs, allí, al costat de la cuina. Perfecte; hi ha sostre i per 500 rúpies (uns 5 euros) ens donen sopar i llit.
Ens sentim molt observats mentre acabem de passar la tarda. Prenem el te que la dona ens ofereix i mirem les fotos que tenim a la càmera amb uns nanos que hi ha. La conversa es fa difícil i minimalista després que marxi el noi que parla anglès. Es veu que esperava l'autobús, de fet un tot terreny atrotinat. El dal bhat es fa esperar però és boníssim, acompanyat de llet de búfala. La família miren tots la tele ben apilonats abans d'anar a dormir. Sembla que avui tenen algun llit de menys. Naltros posem totes les mantes que tenim a la vista sobre la fusta per fer-la una mica més comfortable. Plou amb ganes durant la nit. A les 5 ens aixequem, ens bebem un te amb la senyora, paguem i seguim per unes escales ben empinades muntanya amunt.
Una altra etapa de la gimcana de pobles fins arribar a Kimtang. Això ja té més pinta de poble i al mapa ens indica que hi ha hotel. Amenaça tempesta o sigui que preguntem i ens dirigeixen cap a una botiga. Allí flipen una mica i diuen que d'hotel res. Passa un senyor que parla anglès i ens diu que ens esperem, que fa unes trucades. Esperem, bastanta estona. Aprofito per atançar-me fins a l'escola i veure si hi ha la possibilitat de dormir en un dels barracons de xapa que serveixen d'aules mentre construeixen la nova. Va caure amb el terratrèmol de fa dos anys però encara no han acabat ni els fonaments. La resposta és contundent: "Impossible!" Doncs res, seguim esperant. Finalment apareix un nano amb un crío agafat de la mà. Diu que ens podem quedar a casa els seus pares però que el seu pare és al camp i no li contesta el telèfon. Fa molts intents però crec que li fem pena i al final ens diu: "És igual, veniu, ja li semblarà bé". Son dos germans budistes que porten deu anys en un monestir de la Índia i han vingut de visita durant les vacances. En Phurba ens prepara un te i ens presenta a familiars i veïns. Som l'atracció del veïnat. Sembla que no passen gaires turistes per aquí.
Al final arriba el pare del camp. Treballa a l'hospital del poble. I la mare és una dona petita i molt riallera que ens mira amb molta curiositat. Conversem una estona a través d'en Phurba que va traduïnt. Quan li pregunto què diu el seu pare i quan ens vol cobrar per sopar i dormir, em mira amb cara de sorpresa i em diu que res, "Buda diu que s'ha d'ajudar als altres". Total, que ja havíem quedat que el sopar anava inclòs i, de fet, serà EL SOPAR, en majúscules, en companyia d'aquesta família tan acollidora. Conscients, ells i nosaltres, que segurament no els hi podrem tornar el favor, a no ser que tornem a viatjar a aquest cul de món.
Mentre la mare prepara el dal bhat pel sopar, ajaguda al terra de la fosca cuina, la cunyada i el seu fill, que també porta dos anys estudiant en un monestir budista a la Índia, em passegen pels camps que tenen al voltant de la casa. Plantat hi ha molt blat de moro i tomàquet, però també ceba, col, coliflor, carabassa i carbassó.
Amb el limitat anglès del fill m'expliquen que han pogut anar comprant terreny i engrandint els camps. Em conviden a acompanyar-los en una part una mica apartada on tenen dos bous als quals han de portar menjar. El camí és molt humit i ple de sangoneres que el nano no para de treure's dels peus i tormells. La mare segueix a la cuina liada amb el dal bhat i el dero, una pasta fosca com de pa típica del Nepal rural. Tot i que sopem junts, cosa poc habitual al Nepal, ells seuen a terra i naltros estem asseguts en un pupitre de l'antiga escola, la que va destruir el terratrèmol.
Tornem a la gimcana, i no tardarem gaires hores a tornar-nos a adonar queno som on crèiem. Som a Deurali, ens informen. Treiem el mapa i recalculem sota una espècie de glorieta on uns nens ens han seguit i es van penjant dels ferros del sostre com micos. Son com uns petits gimnastes entrenant, però amb pantalons esparrecats i coses que els hi surten de lloc. En Zeus no pot evitar enfilar-se també després d'observar-los durant una estona. Es nota que ja té una edat, però déu-n'hi-do! Ens decidim pel camí fàcil: seguir la pista cap a Trisuli, fins que trobem un camí que es desvia per una aresta fins a Betrawati. Segons el mapa, clar... ja veurem quà passa. Com que els nens ja no tenen a qui impressionar també marxen. Sembla que acabem per sortir-nos-en...bé això sempre fins ara, de fet. Jo faig una bona patinada amb la pinassa que em regala algun blau i rascades. Fa moltíssima calor, no trobem aigua per enlloc i aquí ja fa temps que van liquidar la selva. Ara només hi ha pins tristois, molts amb els troncs cremats (aquesta obsessió per cremar-ho tot no l'entendrem mai). Els poblets que passem tenen molta runa, les cases estan esquerdades i veiem molta gent contruïnt-ne de noves. Mentre agafem aigua d'una mànega que hem vist, un noi ens ve a donar conversa i ens ofereix un préssec, petit, verdós, però boníssim.
 |
| escola i profe improvisats |
Els dos darrers dies els passem a Katmandú i, tot i que ja hi hem estat bastantes vegades, sempre té alguna cosa més per oferir-te. Sobretot quan saps que marxes... llavors el veus amb uns ulls diferents i vols retenir-ne els detalls: colors, olors, gent, imatges, sorolls... Adéu Katmandú, adéu Nepal... fins la propera!
 |
I gràcies per tot...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada