VINT ANYS I UN DIA

passem la nit a darbang, a l’únic hotel del poble. aquí no hi arriben gaires turistes, però el noi k porta el xiringuito parla una mica d’anglès. els matalassos són testimonials, hem d’afegir els nostres inflables. la dutxa consisteix en una galleda. sort k el dal bhat és bo i abundant. a més, a 3’5€ la mitja pensió, tampoc demanaràs el llibre de reclamacions. a prop hi ha un forn de pa a on comprem uns pastissets de canyella. el dependent ens informa k a les sis del matí ja tindrà pa recent fornejat i ens obsequia amb un altre bollo. es respira bon ambient. en aquestes valls fèrtils, la gent és riallera i encomana felicitat.

sopem amb dos xecs. tenen els mateixos plans k naltros. ens tranquilitza saber k hi haura més gent a una ruta k s’intueix salvatge. pel k hem llegit, no hi va gaire gent, i l’època bona és la tardor.

matinem. li comprem dos pans al forner i enfilem riu amunt saludant a uns nois k ben d’hora ja tenen entrenament de futbol. el caloret apreta de bon matí i la primera empinada ziga-zaga posarà a prova les nostres esquenes. calculo k la marta deu carregar algo més de 20kg, i jo no dec anar lluny dels 30. però dalt de la pujada ma trobo l’alexei, un rus k porta la motxilla més grossa k he vist mai: 120 litros de petate. a més, el col·lega, sota un sol tropical, va abrigat com un esquimal amb guants i goretex inclosos. ens diu k l’anorak és transpirable, especial per fer esport. cada 3 o 4 minuts ha de parar per agafar aire, i això k encara estem a 1.000m.

en fi…

ens refresquem en una font. arriben els xecs. es miren el rus. els nens s’acosten, et saluden i et somriuen. les mares ens miren, orgulloses de tenir uns crios tan simpàtics i educats. de vegades demanem permís per fer fotos, d’altres són ells k et demanen k els retratis. la gent gran posa solemne i els hi encanta veure’s després a la pantalla de la càmera. els nens esclaten a riure quan es veuen, però has de vigilar, pq’ ho volen tocar tot i pots trobar una dotzena de dits intentant apretar un botó o estirant d’una corretja. a dharapani, un lloc idílic per dormir, revolucionem l’escola. els canalles casi ma tiren a terra quan m’ajupo per ensenya’ls-hi les fotos. els xecs passen i ens miren com dient “vaya pollo estais montando, bonicos”.

uns adolescents enfilats a un arbre ens conviden a menjar dels fruits k recol·lecten: el kàfel. son com unes petites cireres arrugades, àcides i amb un punt dolç. tb’ trobem uns boníssims gerds grocs i unes maduixetes, algunes molt dolces, d’altres un pelín aigualides.

poc després de migdia arribem a phaliyagaon, un preciós poble magar a 1850m snm, habitat per gents k destil·len alegria i bon humor. només hi ha un hotel, regentat per la kiran de 22 anys, una de les 3 txonis del poble, un torbellino d’energia, no para de riure. l’alberg és de mida cabana de hobbit, ja porto ferides al cap. el compartim amb dos nepalís i un indi. el menjar és bo i els preus són locals. a la tarda venen les amigues de la kiran i tb’ alguns veïns. fem sessió de fotos en una agradable i divertida vesprada.

la marta té la panxa regirada, sospitem k per culpa de les mores i els gerds. només menja una mica d’arròs. a més la nit és sorollosa, tots els gossos del poble sa reuneixen per fer un concert de trash metal k durarà fins l’albada. 

en un parell d’horetes som a muri, un altre poble d’arquitectura magar: cases de pedra forrada de fang, pintades de color terracota fins a un metre d’alçada i blanc la resta. totes amb porxo i teulades i patis de pissarra. tot bastant uniforme i molt kuko. la nena no sa troba bé i decidim agafar-nos el dia de descans. l’encertem, pq’ poc després comença a tronar. dediquem la tarda a l’ardua tarea de fer contemplació des del balconet de l’únic hotelillo (2 petites habitacions) de la vila.

la nit és més tranquila, però l’endemà la marta no sa troba millor. només de pensar en menjar k li entren nàusees. es planteja inclús la retirada: descansar uns dies i agafar un bus a marpha, a on jo hauria acabat la volta al dhaulagiri i allà començaríem la de l’anapurna. segons teníem entès, aquest era el darrer poble on trobaríem allotjament i provisions, però els veïns ens informen k fa uns anys k a les casetes de la ruta et preparen menjars i t’ofereixen puesto per dormir. la marta es dóna una altra oportunitat. anirem fins al següent poble: si millora continuarà i si no, estarà a un dia de camí de tornada fins la carretera.

al final el dia de prova es covertirà en 1.300m D+ per una interminable successió de repetxons. algunes errades al mapa ens lien una mica, però el camí és molt bonic. corriolets k serpentegen entre frondosos boscos i algunes clarianes amb conreus i cabanes a on t’ofereixen algo per beure o menjar. a boghara ens retrobem amb el rus k ens havia avançat per una drecera. ell es quedarà a dormir allà. està fotut, fa dos dies k tot el k menja ho vomita. ens diu k contractarà un guia i un portejador per continuar. fem un te amb ell i petem la xerrada una estona tot mirant els mapes. l’amo de l’alberg ens aclara algunes de les errates k contenen. és d’hora, el temps s’aguanta i decidim continuar. ens acomiadem. tot un personatge, l’alexei.

a jeltung, a on volíem acabar la jornada, trobem els preus massa cars i la gent massa antipàtica. seguim. deu ser el destí o el kharma, però l’encertem. el següent lloc on parar es tatopani (k tb’ està mal indicat al mapa). allà hi ha una recent construida piscina termal al costat d’una bucòlica cascada. hi ha 3 avis molt avis i una nena de 13 anys, la sàtima. no parlen res d’anglès, però amb senyes i somriures ens entenem. ells dormen en una mena de porxo compartit amb kabres i gallines. terriblement precari. per unes rúpies ens deixen un altre porxo encara més precari per apalancar-nos. comença a espurnejar i ens fiquem a la piscineta amb la sensació d’haver redescobert el significat del luxe. la iaia i la nena sa banyen amb naltros. un dels avis, desdentat però somrient, convida a la marta a treure’s la samarreta. les dones el fan fora a retrets. la sàtima, riallera, sa distreu amb nosaltres. la conversa és poc fluida però extranyament fructífera. la convidem a un te amb mel i unes barretes de fruita. la tarda passa plàcidament mentre uns macacos jugen a l’altre costat del riu. despreocupats amos de la selva amb un aspecte definitivament més saludable k els de kathmandú.

poc després arriba, carregat amb un manyoc de canyes de bambú, un home k diu ser el propietari de les termes. ens cobrarà un euro per l’ús i ens ensenya, orgullós, un paperet a on se suposa k diu k és el mateix preu per nepalís k per extrangers. tb’ ens oferix sopar a preu raonable i una cabana menys bruta k el lloc on volíem acampar. mengem amb ell i un col·lega k pul·lula per allà i ens deixen tastar el seu raksi casolà: un licor d’arròs i cereals k ells anomenen vi nepalí però k és més fort k la mare k’l va parir. ells li foten, i són simpàtics fins k s’emborratxen, aleshores es converteixen en dos tios borratxos. dels típics, dels k’t vols treure de sobre.

reflexionem sobre les dificultats extres k té una dona k vulgui viatjar sola. el lloc era idíl·lic, i jo hagués pogut passar la nit tot solet la mar de tranquil. però la marta, sola, hagués hagut de marxar d’allà.

en fi. fem la darrera banyadeta nocturna per anar a dormir calentonets. l’endemà matinem. cafetonet amb galetes de xocolata i amb un darrer bany ens acomiadem de la piscineta i de la sàtima. coneixem als seus pares i entenem k viuen a boghara (a un parell d’hores d’aquí) i k venen a passar els caps de setmana amb els iaios.

emprenem la marxa. el bosc és preciós, frondós i humid, recorda als d’oregon i washington, a la costa oest d’estats units. uns langurs de l’himàlaia competeixen a veure qui fa el salt més bèstia entre les copes dels arbres. ens quedem bocabadats mirant com juguen. estem a uns 2.500m i comença a caure un plugim fred. ens refugiem sota un roc precari i ens escalfem amb un te. continuem fins a talitre, a uns 2.800m: un descampat al mig del no res on hi ha una cabana molt kutre però amb un porxo suficient per plantar la tenda. una curiosa rata vermella ens farà companyia tota la tarda. bueno, en realitat ens voldrà robar el menjar, però som així de naïfs. passen uns quants nanos molt joves amb burros k portegen provisions per les expedicions del dhaula.

l’endemà el bosc encara és més impressionant, amb enormes cedres i abets de fins a tres metres de diametre. és com caminar per un temple habitat per gegantins herois milenaris que retallen les seves imponents figures contra les gelades muntanyes k flanquegen la vall. éssers tan forts k han sobreviscut a sequeres, glaciacions i terratrèmols. tan fràgils per una altra banda, k qualsevol insignificant càncer pot derribar-los en qüestió de minuts.

cap a migdia arribem al camp base italià, a uns 3.600m. en una caseta fumada (en aquest país no hi ha xemeneies) viu una parella k prepara menjars i ta cobren 3€ per plantar la tenda en una de les múltiples feixes k han construït per acampar. amenaça tempesta i decidim quedar-nos. ens deixen una cabana pudent i precària k les expedicions fan servir de cuina. té goteres, però aconseguim estendre els sacs en un requadre quasi sec. el menjar és senzill però abundant. calories necessàries per aguantar una tarda k s’anuncia freda. en pocs minuts comença a nevar copiosament. amb un te calent ens apalanquem a la porta de l’aixopluc per escoltar el silenci. passen uns burros amb pinta de no saber k fan allà. els segueix un arrier k corre muntanya avall calçat amb xancletes quan ja s’han acumulat 10cm de neu. a la caseta dels guardes hi ha un guia i 3 sherpes d’una expedició índia. han baixat per evacuar a un client amb mal d’alçada i per descansar uns dies a 1.000m sota el camp base. bueno, descansar i comprar 20 litres de raksi, aquí tothom s’escalfa amb això. hi ha tb’ dos grups de portejadors k es carreguen entre 30 i 40 kilos amb una cinta passada pel front. cada 2 o 3 dies fan el viatge d’anada i tornada fins el camp base, ja k els burros només arriben fins aquí. unes 10 o 12 hores per uns 25€. acaben trinxats, però diuen k’stà ben pagat.

en passang tenzing, militar indi amb ancestres nepalís, ens explica k uns xinesos asseguren haver fet cim, però k es una mica dubtós pq’ feia molt mal temps. la seva expedició té equipat fins el camp 2 (6500m). el tio ha pujat el nanda devi (7816m, el cim més alt de l’índia) el kangchenjunga (8586m) i dos cops l’everest. ens diu k aquest any hi ha 11 expedicions al dhaula, calcula 300 persones al camp base. li preguntem per l’expedició del carlos soria i ens diu k tb han equipat fins el camp 2, però k el iaio ha tingut problemes amb un queixal i ha hagut de baixar a kathmandú a curar-se’l. ens diu k passaran la nit aquí i k si demà no neva tiraran amunt. k si volem els acompanyem, pq’ la ruta es perdedora sense traça.

l’endemà es lleva gris. nombroses allaus creen efímeres cascades a les immenses parets del dhaulagiri. a les 7 del matí comença a nevar. ens quedarem un altre dia. és una bona altitud per descansar encara k sigui dins d’un kutxitril apestós de querosè. tornem a dinar un dal bhat (aquest una mica més currat). 

a mitja tarda para de nevar i surto a fer pilotes de neu. com k és polsagosa, s’enganxa fàcilment i aconsegueixo fer-ne una de més d’un metro. els portejadors flipen, me l’agafen, juguen i l’acaben espinyant per un barranc. tots riuen, serveix per trencar el gel. xapurrejant una mica d’anglès ens mig expliquen i mig entenem les seves històries. la majoria són del langtang, i tot i k reconeixen k els hi agrada la feina i k està ben pagada (25€ per pujar 40kg 1.000m de desnivell ens pot semblar poc però és més del doble del k cobra un paleta o un professor), passen molt de temps fora de casa i enyoren la família. 

l’indra lama ens vol donar un fill. va perdre la casa al terratrèmol, i ara viuen en una cabana. la seva lògica és aplastant: ell en té 3 i naltros cap… pues ho repartim. ens deixa triar i tot. la seva història ens encongeix el cor, però va a ser que no. ens intenta comprar amb un te dolç i unes boníssimes papes amb salsa picant, però la resposta continua sent k no. no és el primer k’ns ofereix un fill, i presumim k no serà l’últim.

a les 4 o així els indis diuen k pugen, però al cap d’una estona tornen. s’ha de baixar una delicada morrena k ara està plena de fang i rellisca com una pista de patinatge. de fet, els vam anar a veure per inspeccionar la ruta i només se sentien crits i es veien rodolar pedres. ens pensàvem k’ns hauríem d’involucrar en un altre rescat. però malgrat k’anaven de raksi fins al cul, van tenir seny i van girar cua.

l’endemà matinem. els indis de ressaca. naltros tirem amunt. la morrena és dreta, però almenys el terreny és estable a aquesta hora. anem fent el xiclet amb els portejadors. ells caminen més ràpid però fan més parades. tb’ es nota k no els hi mola k’ls adelanti una dona. el sol ens toca quan arribem al camp japonès, a uns 4.000m. veiem senyals d’una recent acampada. deduïm k són els xecs, a qui no hem vist des del començament però k tb’ han hagut de quedar atrapats per la tempesta. després trobarem un altre solitari rus (amb una altra motxilla de 120 litres), k ens dirà k les marques de la tenda eren seves, k ha passat dos nits sense dormir pel fred i el vent, i k els xecs el van passar el dia anterior amb lo qual, probablement hagin sortit avui del camp base cap a les collades.

tot el matí k no han parat de passar helicòpters amunt i avall. deduïm k en soria ja deu ser al campament, i veiem k de baixada van carregats de material. probablement algú està desmontant l’expedició. uns xilens k han passat la tempesta al camp 2 ens diran k marxen els xinesos k presuntament han fet cim.

el camp base del dhaulagiri és com un petit poblat amb un únic carrer principal instal·lat a sobre de la gelera negra de chonbardan. la gent (calculem unes 30 nacionalitats) deu estar animada pel bonic dia assolellat de k gaudim, pq’ hom ens saluda. en una tenda enorme amb sofàs (sí, sí, sofàs), els expedicionaris consulten els seus portàtils i tàblets mentre els sherpes palegen neu o preparen begudes i menjars. una colombiana s’interessa per naltros i ens indica el campament dels espanyols abans de k ens desitgem sort mútuament en els nostres objectius (ja li canviava, per això).

el rus es queda al costat d’una expedició eslovaca. n’hi ha un k amb el dhaula completaria els 14. al final de tot, a la part alta hi l’expedició d’en carlos soria, en luis miguel lópez i en sito carcavilla: una colla de craks vuitmileros k fa anys k pul·lulen junts per les alçades més extremes d’aquest extrany món k partidistament hem anomenat terra.

en carlos soria ha sigut tapisser tota la vida. va fer la seva 1a incursió a l’himàlaia al 1974. va pujar el seu 1r 8.000 amb 51 tacos. i ara, amb 78 (repeteixo, imagina k ho faig en veu alta, 78!), té ganes de sobres i possibilitats reals de pujar la setena muntanya més alta del món. seria el seu 13è (va pujat el sisha però no el cim principal). el personatge és impressionant: un tio tranquil com una bassa d’oli però amb una suficiència sòlida com un roc de la pedriza. imagina’t la de problemes k arrossega en forma de lesions (en més de 3/4 de segle no ha après a estar-se quiet i sembla k’stà orgullós d’haver-se saltat la lliçó) i dolors variopintos. però només coneix un camí, i és el k enfila cap a endavant. conscient k cada problema té una solució, la busca i la troba. i si no la troba, igualment avança pq’ sap k si t’estàs quiet no solucionaràs res (a no ser k ta diguis mariano).

en arribar a la seva improvitzada llar, ens van rebre cordialment. no sé com el vent pot transportar notícies, però ja sabien k pujaven 2 catalan@s. en luis, un paio de 1’90 k s’encarrega de la part audiovisual i k disfruta com un canalla amb totes les seves joguines tecnològiques, ens diu k no cal k plantem la tenda, k podem dormir a la carpa-oficina. ens conviden a begudes fresques i te calent. més tard vindrà en míkel (malgrat el sobrenom, és del khumbú), el sírdar, a dir-nos k ens han preparat una tenda per nosaltres i k ens conviden a sopar. en soria ens diu k fa uns anys k va amb aquest grup de sherpes i k tenen per costum convidar a la gent k passa per allà. l’amabilitat sincera i desinteressada ens toca la fibra i ens hem de contenir de fer-los uns carinyosos petons (el contacte físic efusiu no està ben vist a la seva cultura). 

fem una passejadeta per reconèixer la ruta de demà i a la tarda anem a la tenda-menjador (inevitablement presidida per un gerro amb flors de plàstic) a on ens conviden a una cerveseta a temperatura ambient (ho explico: estem a 4.600m. l’ambient aquí és fresquest). hi ha gent d’altres grups. tots mostren admiració pel carlos. és una llegenda en aquests cercles. “no creais todo lo que dicen de las expediciones, aquí hay más compañerismo y colaboración de lo que se explica por ahí”, ens diu. i la veritat és k es respira molt bon ambient.

coneixem a la parvaneh kazemi, una iraniana guia de muntanya i la primera dona k ha pujat l’everest i el lhotse en la mateixa setmana. té una mascota (una tortuga hagués dit jo) k assegura k és en messner i k l’acompanya en cada ascenció per així repetir els 14. no ens vam atrevir a discutir-ho, pq’ la bestioleta, a part de carregar minifriends i alguns mosquetons en miniatura, tb portava una navalla suïssa: petita però afilada.

tb’ descobrim l’adele pennington, una escocesa molt catxonda k amb mitja cervesa en té prou per fer conya de tot. li pregunto si és el dimoni del grup i ma contesta (amb uns ulls de dimoni k te cagas) “noo”. és una passada, pq’ si la mires, sembla una maruja amb ganes d’aventura k s’ha equivocat de lloc, però quan t’explica el seu currículum, ta deixa clavat a la cadira i amb la sensació de k et toca menjar-te amb patates els teus absurds pensaments i prejudicis. resulta k és la primera dona k ha guiat amb èxit fins al cim de l’everest. sempre ha fet de guia de muntanya a escòcia i reconeix k està aquí pq’ és més divertit pujar vuitmils cobrant k pagant.

les anècdotes i històries d’expedicions se succeeixen. ens sentim expectadors privilegiats d’uns actors k prefereixen viure a somniar. 

els madrilenys ens expliquen k al camp base no t’avorreixes mai. sempre estàs de visita o ets visitat. ens van semblar un equip molt compenetrat, d’aquells grups als k no els hi calen gaires paraules per entendre’s. 3 tios amb una decisió sense fisures. conscients del seu potencial i tb’ de les seves limitacions. 

una de les coses k més em va agradar és k li van treure tota l’èpica a això del vuitmilisme per elevar-ho a la categoria de feina d’equip. la relació amb els sherpes i portejadors és com d’una gran família. es coneixen de fa temps i tant conviuen aquí dalt com a kathmandú. tothom coneix la seva feina, la fa i es recolza en la dels altres pq’ l’empresa vagi a bon port. ens va sorpendre la manca d’individualismes i el respecte i l’admiració pel treball dels altres.

estem als peus de l’imponent dhaulagiri, la muntanya blanca, escoltant bocabadats les vivències i anècdotes d’una llegenda de l’himalaisme. aprenent coses i assaborint-les. reflexionant, preguntant… preguntant-nos…

avui fa vint anys i un dia k caminem junts pel món. 

desitjant seguir caminant, seguir aprenent, seguir sorprenent-nos…

i desitjant k d’aquí vint anys i un dia… puguem desitjar el mateix.

P.D. canvi de tema. al camp base ens vam enterar de la mort de l’ueli steck al nuptse. un fora de sèrie, probablement l’alpinista més fort del moment. no el coneixia de res, només admirava les seves proeses, però m’atreveixo a pensar k encara k hagués pogut intuir el seu final, no hagués canviat la seva manera de viure.