FEEL THE MAGIC

valparaiso és la ciutat k més ens ha agradat en aquest viatge. víctima d’incendis i terratrèmols, sembla k algú hagués decidit deixar-la caure. però resisteix. colorida, desordenada i pudenta. amb els seus inspiradors murals, amb ingents quantitats de brossa i vidres trencats, amb incontables gossos i les seves infinites deposicions, amb nombrosos indigents k habiten les voreres, els ionquis i els borratxos fent la becaina en posicions impossibles, amb els artistes, amb vida, amb molta vida…

valparaiso va significar per nosaltres un punt d’inflexió. una ciutat k ens va despertar els sentits i ens va carregar les bateries d’emocions. com ma sembla k ja havia comentat, la marta va trepitjar merda i ens vam posar en marxa.

vam anar a copiapó, l’últim lloc a on aniria a viure, al peu de les muntanyes. vam aconseguir els permisos pels cims fronterers k ens cridaven l’atenció i vam llogar un 4x4 per internet. volíem una camioneta, però eren exageradament cares i vam optar per un vitara, més senzillet. el cas és k al cap d’una hora o així, truquen de l’agència i ens diuen k no els hi queden vitaras disponibles però k ens poden oferir una camioneta pel mateix preu. carai! ho interpretem com una ventada de bona sort i ballem a sobre el llit. 

el trasto és nou de trinco. té tot just 700km de vida i ni una sola ralladeta. fa una mica de iuiu, pq’ l’hem de pujar fins a la fi del món. però contents com un putxinel·li en un huracà, el carreguem amb les motxilles, menjar fresc i vi per una setmana i enfilem cap al paso san francisco, al parc del nevado tres cruces, a on viu el nostre objectiu: l’ojos del salado (6.906m), el volcà més alt del món. “i jo k ma pensava k era lo croscat. ja m’han cardat!”

el muerto i el ojos del salado

la mitshubishi katana és un trasto enorme amb poca visibilitat. costa agafar-li les mides, però va fi com la seda. pugem per sinuoses pistes de muntanya enmig de coloridus deserts amb sensació de llibertat, d’obrir el nostre propi camí, de triar-lo, de ballar la nostra pròpia músika. el barón sospita k “este mundo es un campo de concentración”, i un tal ronnie james ens convida a sentir la màgia.

les milles passen entre llacunes salades i vistes de volcans nevats. arribem al puesto de control dels carabineros, a on ens demanen el permís d’ascenció i ens agafen les dades. el noi k ens atén, ens diu k la setmana anterior 14 companys seus de l’equip de rescat van provar l’ojos i k, degut al fred, només 5 hi van arribar.

arribem a laguna verde (4.300m) amb el sol a punt d’amagar-se i un ventet empipador. hi ha un refu molt cutre però suficient per resguardar-nos i k conté un regal inesperat: una petita piscineta termal. ens hi fiquem tots tres: la marta, jo i una copeta de vi. amb via directa al paradís, redefinim el concepte del luxe.

l’altra sorpresa del dia és k, en un grup d’unes 15 persones k tenen el camp base montat a fora, ens trobem a en mario: el propietari de les cabanes a on ens vam estar a sajama (bolívia), k fa de guia d’uns clients japonesos i sudafricans. amb efusives salutacions, constatem k el mundu és un pañuelu.

el matí es lleva tranquil i esplèndid. la llacuna reflecteix tots els colors possibles dels volcans circundants. de calmat k’stà el matí, ens atrevim a banyar-nos a les termes k hi ha a l’aire lliure, encara k la temperatura exterior ho desaconselli.

en mario ens informa dels plans del seu grup. el dia anterior van fer el cerro san francisco, un 6000 fronterer k es puja en el dia, i a on van coincidir amb uns espanyols k pul·lulen per la zona. avui pugen en cotxe fins atacama (5.200m), el camp base de l’ojos, per descansar i continuar aclimatant. es veu k en uns 3 dies ha d’empitjorar el temps i volen llençar un atac prematur al cim encara k l’aclimatació sigui una mica justa. naltros ens pensàvem k tindríem més marge amb la méteo i tb’ haurem de canviar de plans.

pujant el barrancas amb el muerto al fons

recollim campament i, encara k és una mica tard, enfilem en direcció al barrancas este: un turonet de 6.040m on volem mesurar-nos per veure si encara ens queden prous glòbuls vermells després de tants dies en cotes baixes. ens trobem més cansats i entumits de lo desitjable, però sense arribar a ser alarmant. el problema és k els dies se’ns tiren a sobre, no sabem si estarem a punt abans dels vents anunciats i l’ojos és casi un km més alt k aquest. entre dubtes, barretes de cereals i una brisa geladora, superem els 1.300m de la jornada. el barrancas ens regala un panorama multicromàtic a on identifiquem fins a 14 gegants de 6000m. la baixada ens reomple de forces i encara arribem a temps d’un berenar-sopar al refugi murray (4.400m): un altre dels refus en mal estat k hi ha per la zona, almenys aquest és “harto” espaiós. allà coincidim amb un grup d’argentins k s’estan entrenant pq’ a la primavera s’en van a l’everest. gent curtida i solvent. compartim historietes de muntanya i els hi faig una classe gratuïta sobre olives i l’or k produeixen. ells es quedaran uns dies instal·lats aquí, provant els volcans k tinguin a tir de pedra. reconeixem l’enveja k ens fan al tenir un camp d’entrenament en altitud tan a prop de casa.

dormim en un matalàs un pel massa prim i esmorzem generosament. teòricament ens queden dos dies de bon temps i els dubtes ens assetgen. una opció seria pujar a atacama, el camp base, a una hora en cotxe, i després caminar fins al refugi tejos (5.800m) per llençar un atac l’endemà. però sabem k tejos estarà atestat de gent, i no ens ve de gust passar una nit sense dormir a aquesta alçada. jo necessito fer metres per agafar autoconfiança. trio el vicuñas, de 6.103m i amb uns 1.300m de desnivell. la marta s’agafa el dia de descans i es lia a fer sèries a 5600m, és lo k té dir-se rossell.

el cas és k avui les sensacions sí k són bones. em sento lleuger com una grácil mariposilla que revolotea entre coloridas flores, impregnandose de polen y danzando entre pétalos suaves como la seda. bueno, el cas és k el ritme és sorprenentment bo, d’uns 500m/h i amb la sensació d’estar reservant. arribo al cim pletòric, i a sobre no fa fred. a davant, imponent, s’aixeca la mole de l’ojos del salado k, avui, sembla més amable. amb la moral reestablida, vaig a trobar la marta, k tb’ està contenta amb els resultats del seu “descans actiu”.

satisfets, enfilem cap al refugi atacama per un terreny k posarà a prova les aptituds tot terreny del pick-up. el refu és petit i mal aprofitat. allà trobem a en martín, un dels argentins k s’ha decidit a provar l’ojos, i a la carmen de valència, k esperarà aquí al seu marit k està a tejos amb en paco, un guia sevillà k viu a valparaiso. demà provaran de fer cim. el grup d’en mario tb’ ha partit cap a tejos, només queda el cuiner k, amablement, ens prestarà unes colxonetes per dormir al terra del refu. tb’ pul·lula per aquí en kevin, un canadenc k ha renunciat al cim pel mal d’alçada. feia cordada amb en jeff, un guia australo-holandés afincat a la paz i en javier, un madrilenyo catxondo k parla un català perfecte i, sent periodista, es guanya la vida explicant les seves aventures… el muy kabrón!

sopant, perfilem l’estratègia. en teoria només queda un dia de bon temps. decidim matinar i provar de fer del tirón els 1.700m de desnivell k hi ha fins al cim. agafarem els sacs i menjar per un parell de dies per si no surt bé i ens hem de quedar a dormir a tejos. suposo k pels nervis, però no descansem gaire. a les 4 sona el despertador i a 3 de 5 ja estem carregats i en marxa. a l’albada i envoltats d’un fred intens arribem al camp d’alçada. hem anat ràpid i ens sentim bé, però ens regalarem un segon esmorzar al refu tot esperant els primers rajos de sol. quan aquest ens acaricia la cara s’esvaeixen els dubtes i a quarts de vuit, ja ben avituallats, emprenem l’ascensió a l’ojos del salado. 

dalt de la ruta visible, a uns 6.500m, distingim els grups k han sortit a quarts de 4. la marta marca el ritme i els metres cauen amb solvència. ens comencem a creuar amb els retirats k acusen una aclimatació una mica insuficient. poc després apareix en mario amb un japonès k sembla haver anat una mica més enllà del seu límit. a uns 6.500m i una mica sorpresos per lo bé k ens trobem, sortegem per la part alta un nevero k marca l’ecuador de la ruta. les parades son curtes, el fred (uns 20º sota zero) no convida a apalancar-se. arribem a la part més fatigosa del recorregut, un flanqueig per pedra tosca k a aquestes alçades posa a prova els nostres pulmons. el vent apreta, avui s’esperaven temperatures de sensació (temp. real + l’efecte del vent. en teoria és el fred k rep el cos) de -30ºC. l’ojos ens envia un avís. però ens trobem molt bé. glaçats però pletòrics arribem al cràter. ens creuem amb en javier i en jeff k baixen exultants del cim. se’n riuen del nostre calçat. aquí tothom va amb potents plàstiques. per mi és una mica massa, però com k som els únics k portem trequineres, suposo k toca callar. a més, les meves fan molt mala pinta pq’ estan totes descosides i trencades, però el cert és k la membrana de gore està intacta i portant uns mitjons potents, la veritat és k als peus no vaig passar fred. amb el cashondeo passem una estoneta entre rialles k pal.lien el fred. els felicitem i ens desitjen sort. la ruta és evident a partir d’ara: un passadís de pedra desfeta k per mi és la zona més perillosa de la ruta, flanquejat com està per murs d’amenaçants roques penjant. mirem d’anar tot lo ràpid k podem per adelantar el nombrós grup de sudafricans abans de la xemeneia. passem tot follats a 4 grapes i ens miren perplexos com dient “hideputas!”. arribem al pas tècnic just abans k ells. és una canal d’uns 20m de 2n o 3r grau amb bona roca. després hi ha uns altres 20m de cresteta tb’ estable però bastant aèria. sort k ja no bufa, pq’ amb vent no m’agradaria estar aquí. 

ens creuem ara amb l’altre javier (el company de la carmen) i en paco. diuen k estan rebentats, però ho fan amb un somriure d’orella a orella. ens felicitem mutuament i trepitgem el cim del ojos del salado. en garmin li concedeix 6.910m, no havíem estat mai tan amunt. em trobo amb la noia aquesta k ma trobo a tots els cims. l’abraço. el fred és intens però no vull estar enlloc més. no vull estar amb ningú més. ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. les llàgrimes no aguanten més i s’escapen. compartim uns moments de soledat al volcà més alt del món. curiosament, és la muntanya més alta k es pot pujar sense pagar.

qué te parece, pinochet? la montaña PÚBLICA más alta del mundo está en chile! a que jode! bueno, tranqui, no te levantes que el resto del país ya lo dejaste bien cercado con alambre de espino.

el cim és estret i quan arriben els sudafricans, emprenem la baixada. com sempre, les parts més dures de l’ascensió són les més ràpides i divertides del descens, i com k acostumem a guardar un cartutxo d’energia (por si acaso) en poc més d’una hora tornem a estar al refugio de tejos. hi ha la carmen esperant al seu marit, però com k naltros arribem primer ens regala una reconfortant abraçada. els llits es van buidant, i després d’un àpat calent, caiem rendits en una merescuda migdiada. quan despertem ens fa mandra baixar a atacama, i amb un matalàs amb el nostre nom, decidim fer nit aquí.

van arribant els sudafricans espaiats. inexplicablement, els guies els han abandonat. n’hi ha un, el més jove, k va perdre les lentilles prop del cim i ha baixat tot sol sense veure’s un pijo. s’ha perdut i, desesperat per haver de remuntar, ha abandonat la motxilla i ha arribat a les quinientas destroçat.

la nit és confortable malgrat estar a -6º dins del refu. és un gustasso escoltar el vent de fora quan estàs protegit per les parets del contenidor amb el k han construït la cabana. al matí el vent dóna una treva. esmorzem i amb l’estrés a nivell zero, emprenem el retorn cap al cotxe. allà ens acomiadem d’en mario. ha estat un plaer tornar-lo a trobar aquí dalt. tb’ d’en javier, el madrileny mig de castefa amb qui ens queda una cervesa pendent. carreguem el mitsubishi i baixem cap a les termes de laguna verde, amb l’ànima lleugera i el cort ple de joia. 

pel camí ens trobem una parella d’escaladors alemanys encallats a la sorra amb un utilitari. els remolquem i els sugerim k donin la volta, k els tornem a remolcar al tram de sorra i k deixin el cotxe per allà. més amunt la pista està impossible per un 4x2. el noi ma diu k té una guia k em contradiu, k assegura k encara pot pujar uns kms més. li insisteixo però confia més en la guia k aparentment està escrita per un altre alemanot. recordo la frase del més passat: allò de k l’univers i l’estupidesa humana són infinites però k lo primer no és segur. i penso “hasta luego lucas!”

al refu ens regalem un dinar abundant, cervesa freda i un bany calent. no se’ns acudeix demanar res més, però acaben d’arribar uns polonesos k, pa rizar el rizo, van i treuen una safata de formatges europeus. encara ens queda una ampolleta de vi k compartim per animar la vetllada.

l’endemà pensàvem anar tirant, pq’ el refu ha començat a omplir-se una mica massa, però encara ens queden ganes per enfilar-nos al san francisco (6.045m) a la frontera amb argentina. la marta acusa el cansament acumulat i es queda a pocs metres del cim. jo m’acabo d’enfilar i, malgrat k el vent comença a emprenyar més del compte, em permet acomiadar-me d’uns gegants k ens han tractat molt bé i k ja portarem per sempre amb nosaltres.

abans d’entregar el cotxe ens donarà temps de perdre’ns buscant unes fonts termals k sortien al mapa però k no trobarem. tb’ okuparem la casa d’uns miners (un pelín guarrilos, per cert) k es van deixar una finestra oberta. i acabarem gaudint de les postes de sol del pacífic, fent amics de 4 potes i acompanyats per lleons marins, iguanes i voltors de cap vermell.

banyadetes salades en platgetes de sorra blanca per descansar dels 4 sismils en 5 dies.

…ah! i al cotxe, ni una sola ralladeta. ni una…

P.D. Aquí teniu l’enllaç a la crònica que va fer en javier olave al marca. naltros encara no sabem si ens piropeja o ens fot un clatellot ;)