per acabar aquesta volteta per les amèriques, ens quedava xile i argentina. sabíem k el viatge, a partir d’ara, seria diferent, però tb’ tremendament atractiu. vam passar ràpid per san pedro de atacama, pq’ és complicat visitar els llocs xulos pel teu compte. si no tens vehicle propi, pràcticament tot ho has de fer per mitjà d’un tour organitzat, i amb els 3 dies d’uyuni, ja n’havíem tingut prou per aquest any. d’entrada la idea era comprar un carro, però pel k vam estar veient, no hi havia res bueno, bonito y barato. i per 40 dies k’ns quedaven de viatge no ens volíem gastar molta pasta. continuaríem amb tranport públic i ja llogaríem algo quan ho necessitéssim.
vam arribar a calama una mica aixafadets (“pq’ heu anat a calama?” ens deia la carola “si només hi ha putes i miners!”). portàvem mesos envolicats amb el plomes, i aquí, el caloret era considerable. l’únic avantatge k li vaig trobar a les absurdes temperatures era k una dutxa i un alegre vestidet, van convertir la marta en una noia amb un tipito que te cagas. veníem a aquesta pròspera ciutat minera buscant mapes dels volcans de la zona, per llogar un tot terreny i perdren’s por ahí. però no vam trobar res. putes, miners, gent molt amable, però d’andinistes, a calama no n’hi ha.
bueno, pues anem a antofagasta, a marc. és la segona ciutat de xile, i pensàvem k aquí trovaríem tota la informació i logística necesàries per enfilar un altre cop cap a les muntanyes.
cada cop em sento més raro a la “civilització”, més perdut. tinc la sensació k qualsevol dia d’aquests, baixant d’un cerro, ens vindrà un hideputa uniformat i ens dirà: “no. vosotros no. volveos p’arriba, que aquí, pa vosotros, ya no hay sitio.” no ens sabem moure aquí baix. amb tanta gent, a qui preguntes? tots van amb unes presses, k sap greu aturar-los. quan preguntes per un mapa et miren extranyats com dient: “un mapa? pero en que siglo habrá nacío este buen hombre? cómprate un tumtum, que el peinao que llevas será mu fashion en tu tierra, pero eres un anacrónico, criatura.” com a molt t’envien a la benzinera a pillar mapes de carreteres.
al final, resignats, és el k vam fer. la idea era pujar remots sismils amb una carta escala 1:400.000, però és k no hi havia plan B. bueno, sí. el plan B era no anar-hi, k és lo k va passar, pq’ els 4x4 estan molt sol·licitats i ens havíem d’esperar una setmana pq’ n’hi hagués un de disponible.
no pasa nà. els andes són llargs. canviem de zona. vam acabar a santiago de xile amb la idea d’ordenar les idees. tant a les botigues de monte com al club andinista ens van donar informació valuosa a més de corroborar la dificultat per trobar mapes topogràfics. aquí, quan van a fer cims, simplement van amb algú k conegui la zona. acceptem k hem de canviar el xip i ens disposem a demanar els permisos d’ascenció. pels estrangers, és obligatori demanar un permís pels cims fronterers, k són la majoria dels sismils. és relativament fàcil d’aconseguir i és gratuït. però resulta k els funcionaris estan en vaga i el país està pràcticament aturat. vaga indefinida. portem casi una setmana donant voltes per no arribar enlloc. estem estressats, agobiats i emprenyats. ens plantegem d’engegar “atomarpolculo” l’alta muntanya, aparcar el material, llogar un carro petit i anar a fer el turista.
decidim saltar a mendoza, a argentina, a veure si allà la nostra sort canvia i almenys podem acostar-nos a un cerro. però no. aquí l’estrella és l’aconcagua, i de la resta hi ha poca informació. buscant per l’interné, la marta aconsegueix contactar amb l’arkaitz ibarra, un vasco-granadino k porta 8 anys en aquesta terra de vins i carn vermella. el paio, molt amable, ens dóna molta informació i valuosos consells.
la ciutat de mendoza se’ns ha fet confortable, però definitivament no és el nostre lloc, així k amb provisions per una setmana, pugem a un bus cap a san juan i després a un altre cap a rodeo. és un poblet plantat a uns 2000m snm k sembla tret d’una pel·li del lejano oeste. té la particularitat d’estar al costat d’un pantà on s’aixequen forts vents, i es veu k a l’estiu venen kite-surfers d’arreu. naltros, k en esports aquàtics anem una mica peixos (ironia), en realitat vam aparèixer aquí pq’ a prop hi ha un parell de sismils en teoria de fàcil accés.
sopem al xiringuito d’un noi enamorat de les ones de tarifa, k s’ha montat una pizzeria en un bus. dormim en una pensió assequible (xile és car i argentina caríssim) amb una piscineta k atenua el caloret.
l’endemà, amb 3 kilos de pa recent fornejat, ens disposem a fer dit en direcció al paso agua negra, a la frontera amb xile. l’objectiu és acostar-nos al majadita i a l’olivares, els dos gegants de la zona, amb els camps base a només un dia de la carretera.
però no. en arribar al control de l’aduana, a uns 30km de rodeo, els gendarmes ens informen k la carretera està tallada per obres i k no es pot passar. la nostra cara deu ser un poema, pq’ l’agent es disculpa com si ens estigués donant el pèsam.
tots els preparatius, els dies invertits i els kms recorreguts… pa ná. bueno. la pizza casolana d’albergínia era bona, però el balanç no ens convenç.
comencem a estar una mica dels nervis, farts de donar voltes i de marxar dels llocs sense haver fet res. ens fotem de pa amb formatge fins a reventar. 3 kilos portàvem. decidim donar-li una altra oportunitat als sismils, l’última. el transport aquí és escàs, i decidim fer dit fins a jáchal. a la carretera, apareix de la nada un revolucionari desdentat k havia treballat de mariner al cantàbric. filosofem sense arreglar res, i ens quedem amb el dubte de k es el k s’havia d’arreglar: naltros o tota la resta.
després de 3 hores, ens agafa un minibus fora de servei. a jáchal, un altre lloc tret del far west, fa una calor inhumana. ho solucionem amb una litrona freda, o dues, no ho recordo bé. fem uns quants amics de 4 potes. ens acompanyen a passejar, altius davant els altres cànids, com dient: “aparta pisha, que el gringo es mío”.
al vespre, pugem a un bus k’ns deixarà a villa union a les dues de la matinada. només hi ha obert un sorollós karaoke. estirem els sacs al camp de futbol i li diem bona nit al milió d’estrelles k’ns vetllaran fins l’albada. cafè matutí. acampem al càmping del poble. som els únics usuaris, 20 m de refrescant piscina en exclusivitat. d’aquí es fan visites guiades al parc de laguna brava, un estany salat al mig d’un inhòspit desert a 4.300m snm, prop del paso pircas negras, tb’ frontera amb xile. fa un segle i mig, feien servir aquest coll per travessar ramats d’una banda a l’altra de la serrelada, i aproximadament cada 30km van construir senzills però indestructibles refugis de pedra. ens interessava, pq’ prop de laguna brava hi ha el refugio veladero, des d’on, cap al nord, pots accedir a una zona a on s’aixequen mitja dotzena de sismils.
no sé si ambiciosos o plens de ràbia, però vam carregar menjar per 10 dies i vam negociar amb un guia dels tours pq’ ens deixés al refu, uns 15km més amunt de la llacuna. la volta és xula: deserts de curioses roques, petjades de dinosaure, colorides muntanyes, variada fauna, un parell de geysers k van romandre adormits (ma sembla k era diumenge) i una bonica llacuna blanca amb els nevados com a teló de fons.
arribem a refugio veladero, a uns 4.400m., ens discutim amb el guia sobre el preu pactat el dia anterior. potser no ens vam entendre. no sé, però tinc la sensació k aquí funciona una mica el rollo africà: quan et tenen, miren de collar-te una mica més. potser són imaginacions meves, però m’ho imagino constantment. el refu és precari, ple de gel k arraconem amb el piolet. dues portes trencades i dos matalassos ronyosos ens faran de llit. fem foc amb uns palets i uns matolls secs. hi ha un forat al sostre però es nega a treballar de xemeneia. tot s’inunda de fum i sortim a fer-li companyia al vent, no se vaya a volver loco él solo. ja sense boira dins la cabana, desfem gel dels penitentes amb les brases i preparem un sopar acceptable regat amb un bon vi mendocino.
l’endemà ens llevem amb una freda i bonica albada, en un paisatge inhòspit i solitari. cafè, galetes i, carregats com pollinos sense afiliació sindical, enfilem cap al camp base del bonete (6.759m).
el vent de cara ens recorda a on estem. cada hora fem una paradeta per descansar les espatlles i per intentar fer tornar les mans a la vida. i ho fem al mig del no res, sense ni tan sols una trista roca on arracerar-nos. li devem fer pena al tal eolos, pq’ no ens deixa sols ni un punyetero moment en tot el dia. m’avanço. després d’algunes voltes, trobo un cercle de vivac: reduït però pla, i una mica protegit. planto la tenda a uns 5.100m i preparo un te calent. la marta arriba destroçada i famèlica. 25km, 800m i un dia per oblidar.
ens endormisquem al ritme k ens deixen les ràfegues. cap a mitjanit el vent s’atura. ostres, k bé! bueno, comença a nevar.
ens llevem en un matí esplèndid. el sol i una suau brisa desfan ràpidament els 10cm de neu caiguda. estem trinxats. decidim fer una excursioneta per reconeixer el terreny i per provar com anem de glòbuls després de dues setmanes lluny dels cerros. dura poc la sortida, pq’ el vent torna a agafar forces i ens obliga a amagar-nos a la tenda, de la que sortirem poc en tot el dia. es dóna un fenòmen curiós: fora fa un fred k pela, però dins, amb el sol, arribem a uns estratosfèrics 37º. o sauna o congelador, no hi ha terme mig al bonete. aquesta nit encara bufarà més fort. no podrem dormir.
l’endemà, amb mala cara, decidim traslladar el campament una mica més amunt. a veure si el vent parés i poguéssim llençar un atac a la quarta muntanya dels andes. en una hora ja no podem més. glaçats plantem la tenda al lloc més pla k trobem, a uns 5.400m i fem un mur de pedra per protegir-la. no són ni les deu del matí i tornem a entrar dins del sac, l’únic lloc amable en més de 100km a la rodona, l’únic lloc habitat (en prenem consciència) en més de 100km a la rodona. passem el dia amagats i fonent gel. portem 3 dies gastant molt més gas de lo k pensàvem. així no aguantarem gaire més. ens aferrem a un canvi, això no pot durar eternament. amb la tenda ballant ens diem k això només pot millorar.
però no, empitjora. passem la pitjor nit k recordem en muntanya. passem por. por de veritat. la sensació de k no tens cap mena de control sobre lo k t’està passant, sobre com serà el proper minut. la tenda es plega constantment sobre nostre. la temperatura a dins es de -11º. a fora, amb la força eòlica, no m’ho puc ni imaginar. després descobrirem k anunciaven vents de 80km/h amb ràfegues superiors als 100. visualitzem la fugida. estem vestits. només ens hauríem de posar les botes, abandonar-ho tot i tirar avall cagando leches. però tindríem 30km fins al refu per un páramo obert i carent d’aixoplucs. no pinta bé. una de les putades d’un vent tan fort és k no et deixa ni pensar. el soroll és tan insoportable k no et permet d’evadir-te amb els teus pensaments per irrellevants k siguin. no sé, coses del tipus: “si ara caigués aquí un roc i m’arrenqués de cuajo mitja massa encefàlica, podria arribar a ser president dels estats units?” o del tipus: “la jolie estarà buscant ja novio o sa pren un temps sabàtic?”
contra tot pronòstic, la tenda aguanta. amb ferides de guerra, però res k fil i agulla no puguin solucionar. olé per decathlon. el seu material no és k duri gaire, però avui ens han salvat la vida.
quan surt el sol recollim com podem amb les mans glaçades. tirem avall tan ràpid com podem intentant mantenir l’equilibri. a uns 5.000m trobem uns guies argentins plegant el seu campament. la previsió pels propers dies és más de lo mismo. no tenen lloc a la seva camioneta, però el fan i ens estalvien 5 hores de penosa marxa fins el refu. “gràcies, empatia! no abandonis mai als bípeds. són raros, però tu no els deixis.” ells van a un altre refu a la frontera amb xile. ens regalen aigua i menjar. no en necessitem però ho acceptem de bon grat. despedida efusiva.
ara ja pot bufar pq’ les parets de metro del veladero ens permeten una nit plàcida.
l’endemà, una mica recuperats, tirem avall. passem pel refugio del destapado. li diuen així pq’ hi ha un cadàver. sí, has llegit bé, hi ha un cadàver. li han fet una mena de tomba, un adosado al refu. però diuen k ell mateix es descobreix, per veure les estrelles o pa lo que sea. es destapa, “el destapado”, lo pillas? el cas es k… hi ha un cadàver.
arribem a laguna brava pelats de fred i esgotats. pululen per allà 3 cotxes dels tours. dos van plens i el tercer, un pick-up amb la caixa buida, ni s’atura. 4.300m d’altitud, trobes dos excursionistes sota un fort vent glaçat, a 100km del primer poble i no t’atures: carai! el dia k ta moris diran k erets amigo de sus amigos i pollades així, però noi, fes-t’ho mirar.
després ens troben dos argentins i un noi de múrcia amb un amarok. ens baixen uns 10km, ells es queden acampats a la vall, protegits, esperant una millora de la meteo. naltros decidim continuar. els ànims estan baixos, els cossos rebentats. avui ens cardarem 50km a pota. explotem. és lo mínim. però bueno, en 19 anys hem après a escridassar-nos i després de la guerra construim la calma. els colors del desert a la vesprada i un bonic lloc per acampar ens reconcilien amb el planeta, amb la vida… amb la parella.
va la tia… sí, és que… estàvem buscant pedres per lligar els vents de la tenda. n’aixeca una i… bueno, ella és de tocar-ho tot, i si sospita k és orgànic, s’ho fot a la boca. sort k aquest cop li va donar per preguntar: “què és aquest bitxo?” “nena! k aixó és un escorpí!” “ay va la óstia! casi k el tapo, no?” en fi.
nit plàcida. comencem a caminar. desert. ample, pla, interminable. a mi se m’han trencat els mitjons i tinc els peus llagats. fa calor, no hi ha ombra, no hi ha aigua, només una carretera: recta, asfaltada i eterna. volem fer dit però no hi ha cotxes. el primer passa a les 5 de la tarda, però tenim el vent de cara i no el sentim. quan ens adelanta cridem. cridem als mil dimonis k ens miren satisfets, als mil dimonis k s’han enfotut de nosaltres en aquests darrers dies. calor, esgotament, desesperació. portem 80km fent dit, primer per un desert glaçat i després per un desert bullint.
el segon cotxe va ple. el tercer ens agafa. aleluya! si tingués peus, ballaria.
arribem al càmping de villa union a les 10 de la nit. la piscina ens torna a la nostra condició humana. decidim retirar-nos. a la mierda las montañas! es una llàstima deixar argentina així però l’experiència ens ha superat. però en daniel, el chico (uns 55 anys) para todo del càmping, ens informa k aquella nit celebren una festa de la quinceañera, k es veu k aquí es d’allò més important. ens convida a quedar-nos, per viure una experiència diferent. “es lo que os vais a llevar de este viaje: experiencias.” necessitem algo k trenqui la ratxa i li fem cas. tot i k ens sentim fora de lloc, tothom va com de casament, passem una bona estona en un entorn… peculiar.
a les 5 de la matinada, no sé si cansats o borratxos, recollim el campament pq’ a les 6 agafem un bus cap a san juan des d’on en pillarem un altre a mendoza, a on donarem per acabada la insuficient visita k li hem fet a les terres argentines. haurem de tornar amb noves idees i renovades energies. segur, segur k tornarem.
de mendoza saltem a xile, a valparaiso.
saps què? que a valparaiso els gossos són grossos. molt grossos. i, bueno, pel carrer mengen lo k poden, remenant brossa i tal. clar, barreges una bèstia grossa amb menjar en mal estat i pots comptar amb el resultat: unes toves desfetes, enormes i abundants…
lo k vull dir, a on volia arribar… vaja, el cas és ka la marta va trepitjar una merda i la nostra sort va canviar…
2 comentaris:
Madre mia....
Aixó sí que es de peli de plorar, sort que sé que vàreu remontar
i pujàreu un 6000 M'ES.
Fins aviat
Tere
Publica un comentari a l'entrada