ens havien dit k a uyuni s’hi havia d’anar, k no es pot passar per bolívia sense visitar un dels paisatges més impressionants del planeta. vam fer cas i vam anar-hi. el problema és k per aquí és molt difícil moure’t pel teu compte. pràcticament l’única manera de desplaçar-te per la zona és per mitjà d’un tour organitzat. no ens feia ni beep gràcia, però si volíem veure el salar més gros del món, havíem de passar pel tubo.
vam venir d’oruro (un poble miner d’uns 300.000 habitants) en un incòmode bus nocturn k arribava al trist poble d’uyuni a les 3 de la matinada. per sort els de la companyia són conscients dels intempestius horaris i et deixen dormir al bus fins k sa fa de dia. lo de dormir és un dir, pq’ ta lleves encarcarat i glaçat, pq’ quan el bus s’atura, tb’ s’atura la calefacció. què vols, si has pagat poc més de 3€ per un trajecte de 300km?
quan te quedes sense seient
a la k surts al carrer, carregat com una mula i sense possibilitat de fugir, comencen a assediar-te multitud de representants d’agències turístiques oferint rutes pel salar. tots els tours són similars, així com els preus, i cansats com estàvem, vam caure a la xarxa d’una noia k’ns hi va incloure l’hotel d’aquella nit i es va oferir a portar-nos-hi en cotxe.
ens va ensenyar el carro del tour (un land cruiser 8 cilindres), ens va presentar al conductor i ens va dir k compartiríem ruta amb una parella espanyola i una altra de canadenca. absolutament tot era mentida. absurd, pq’ era irrellevant, però per aquestes latituds t’acostumes a aquest tipus d’enganys sense sentit.
l’hotel hagués estat bé si no l’haguéssim compartit amb un grup d’adolescents en viatge de fi de curs amb l’objectiu de pillar una bona cogorza, i si els professors k’ls acompanyaven no haguessin competit amb ells a veure qui l’agafava més grossa.
al matí ens ve a buscar una noia d’una altra agència, els espanyols i canadencs s’havien convertit en 3 xilens (dos nois i una noia) i un coreà, el cotxe s’havia transformat en un lexus i el conductor en un nano al k posaria entre 0 i 20 anys i k era més calladet k un jueu a teheran. li feies alguna pregunta al company: et girava la cara, balvussejava alguna cosa inintel·ligible i fotia el camp cames ajudeu-me com si l’haguessis amenaçat de mort. cristian, vam entendre k’s deia. per acabar de confiar-hi, vaig veure com, en un control policial, acompanyava el permís de conduir amb un billet de 20 pesos bolivians. un noi evidentment desmotivat amb la seva feina k a més es va adormir al volant. sort k el salar són 4.000km quadrats plans com el tors d’una top model.
“cristian, estás bien? si tienes que parar a descansar, paramos” vaig cridar.
“angrfrfr, bdrp” va contestar.
“quieres agua?” va dir un dels clients xilens k’ns acompanyava.
“gtdrups, beedrps” va afegir el paisa, però va allargar la mà en direcció a l’ampolla, donant-nos a entendre k efectivament en volia.
“bebe, criatura, bebe. que al menos mientras bebes no duermes, condenao!” vam pensar tots a l’unísono, en xilè, en coreà i en català.
una altra: mira k a la noia de l’agència li vaig dir k no menjava carn. “y eso? que eres tonto, o qué?” no t’ho diuen però ho pensen, això es nota. en canvi diuen “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i què ma porten en cris i la seva inexpressivitat per dinar? unas chuleticas. mu ricas! cocinás de anteayer a lo pronto.
“oye cris, que soy vegetariano, no te lo han dicho?”
“ngmf!”
i marxa desesperat al trote com si li hagués anunciat la defunció de la seva estirpe al complet. al cap d’una estona torna amb mig aguacate en un plat i un ictus a la cara k interpreto de satisfacció.
“si es vegetariano, le gustará algo verde” imagino k deu pensar.
no protesto. hi ha amanida de patata, abundant pq’ només sembla agradar-nos a la marta i a mi.
abans de sopar la rossell li recorda la meva aversió al menjar k ha fet algun soroll desagradable i agònic abans de morir. “vale, ningún problema. que va a haber problema! problema ninguno.” i per sopar ma porten pollastre. sort k on estàvem, s’han hagut de trobar amb algun cas similar, pq’ ràpidament m’ho substitueixen per una truita de verdures k ma sap a glòria gràcies al vi xilè al k ens conviden en braulio i en johnatan, els companys d’aventures.
ens ho prenem bé. per moments (bueno, casi tota l’estona) ens sentim tractats com borreguillos. no ens agrada k’ns organitzin els viatges. preferim encertar o equivocar-nos pel nostre compte, així portem un munt d’experiències a sobre k’ns han tocat la fibra fins molt endins. però bueno, resignats a parar on ens diuen, acompanyats per 40 tot-terrenys més, ens ho pendrem amb filosofia i bon humor. si no ens estampem contra un cactus mentre el menda fa la becaina, segur k l’experiència tb’ ens rasca la fibra.
el salar és realment impressionant: una inmensa esplanada blanca k contrasta amb el blau del cel. la seva superfície equivaldria a la de la província de barcelona, i la seva fondària arriba als 120m. hi treuen sal per consum humà a part d’un futimé de minerals, entre ells el liti (lo k porten les bateries), del k diuen k és la reserva més important del món. han calculat k n’hi ha suficient per abastir tots els dispositius electrònics k es fabriquin en el proper segle. m’agradaria saber com ho calculen això.
ha de ser un lloc k fregaria el misticisme si fos més tranquil. però és impossible impregnar-te d’un paisatge per espectacular k sigui quan no paren de passar tot-terrenys de 7 places i quan la meitat de tropecientos gringos fan les mateixes postures pq’ l’altra meitat els fotografiï amb el mòbil o tablet (darrerament no els hi trobo diferència) d’última generació.
és la paradoxa del turista: k volem anar a llocs turístics però sense turistes. i mira k la paraula ja et dona pistes: tu-rís-tic.
tot i així, vaig estar a punt de tenir un momentet xulo. es va aixecar aire, i encarat amb ell, vaig començar a caminar deixant enrera cotxes i gents. amb els ulls tancats, mentre discernia si el sol m’escalfava el rostre o el vent me’l refrescava, ma vaig adonar k ja no sentia res més k els càntics del fill de l’eolos. vaig obrir els ulls i va aparèixer un paisatge k de tan senzill, era espectacular. l’horitzó s’interposava entre dos mons antagònics: un mar blanc de sal i un cel net i blau. un sol radiant i una brisa fina acompanyaven la meva respiració k es tornava profunda i conscient: plàcida. per uns moments vaig sentir k començava a trobar el meu espai, k disposava del meu temps…
però no. uns copets a l’espatlla m’ho van espatllar. “can you take a picture, please?” un somriure omplia la fineta carona d’un entusiasta coreà. “k si ta puc fer una foto? sí, home, sí. i dues, i tres. total, si com aquell k diu no estava fent res.” va parir!
vam dormir en un hotel de sal: les parets, les taules i bancs, el llit… la penya es va recollir aviat i vam començar a respirar una mica de tranquilitat. a fora la nit era freda, estrellada i deliciosament solitària.
l’endemà, després d’una engrescant sortida de sol i un complet esmorzar, carreguem el lexus i reanudem la ruta. avui toquen llacunes k esquitxen els deserts per on acostuma a passar el dakar. la curiositat és k cadascuna és d’un color diferent, depenent de les bactèries i algues k les habiten, i k serveixen d’aliment per milers de confiats flamencs. la putada és k anem a toc de pito, i el simpatiquíssim guia k’ns pastura només ens deixa 5’ per bassal. a més els companys de ruta ho respecten escrupulosament, amb lo qual no tenim compinxes per escaquejar-nos una estona i anar a fer un volt.
un altre contratemps és k m’he quedat sense càmera. se m’ha petat el fotòmetre i l’autofocus. per la pols, suposo. n’hem respirat la tira per aquí dalt. macagüen!
dormim a prop de la laguna roja: un altre lloc k deu ser xulíssim si tens temps per veure’l. al ritme k anàvem naltros, casi hagués sortit més a compte comprar unes postaletes. el llogarret a on parem és del tot artificial: 4 ó 5 albergs per gringos i 4 ó 5 botiguetes k venen bàsicament vi, cervesa i pringles.
naltros comprem un parell d’ampolles de vi, per tornar-los el favor d’ahir als xilens. però el comprem bolivià, per fer país i pq’ no som tan generosos. a més els del tour ens obsequien amb una altra ampolla. la nit s’anima. el coreà fa estona k ha desaparegut. té mal d’alçada, ha vomitat. a més, tothom li dóna miraculoses pastilles de diferents formes i colors. amb la guardia baixa, s’ho pren tot. torna a vomitar.
la seva absència el converteix en el focus ideal dels nostres acudits. esperem k no la dinyi per no haber-nos de penedir de les barbaritats k l’alcohol ens deixa dir. en cris, el conductor, s’acosta per informar-nos dels plans per l’endemà. li oferim una copeta i en pocs segons es transforma en humà. no sabem si el vi afina la seva vocalització o distorsiona la nostra capacitat auditiva, però l’entenem quan parla. té dos fills petits als k veu poc pq’ enllaça un tour amb el següent desde fa un parell d’anys. reconeix k no li agrada la feina, però aquí no hi ha tant per triar.
la puta timidesa! pot arribar a fer-te semblar mala persona. però a la k trobes un caminet per la interlocució, canvien per complert les percepcions k els altres poden tenir de tu. en qüestió de segons, un nano borde es pot convertir… en un nano. lo k fa el vi!
l’endemà matinem per fer coincidir la sortida del sol amb la primera parada. un camp de geysers a 5.000m d’altitud a on semblen concentrar-se tots els turistes del continent. costa moure’s entre tal multitud, i a més has de vigilar de no caure a un pou de vapor o de fang bullint. no en va, aquest any un turista la va palmar al camp de geysers del tatio, a xile. va caure a una piscineta i es va sancochar viu.
després vam anar a unes termes més civilitzades (uns 40º) i vam fer la banyadeta matutina. tb’ estaven atestades de gringos, però a aquestes alçades ja estàvem acostumats a conviure de prop amb altra gent. molt a prop.
a partir d’aquí la ruta turística ja estava pràcticament conclosa. dos es quedaven a la frontera amb xile per tornar a casa, dos tornaven a uyuni i naltros ens volíem quedar a una espècie d’alberg a laguna verde amb l’objerctiu de pujar al licancabur, un simètric volcà de 5.916m.
però no. a la bolívia socialista de l’evo morales, “externalitzen” les muntanyes. és obligatori pujar amb guia. “es que los extranjeros no conocen el camino. podrian perderse y lastimarse. es por su seguridad.” deia el guarda k’ns va atendre. com k no li podíem dir k era un mentider i k l’únic k volia era la nostra plata, vam provar de plorar una mica. k si tenim experiencia, k si estem assegurats, k si portem 3 mesos pels andes fent aixó mateix en llocs més difícils i remots… res, tu. li sap molt de greu però si no pagues, el licancabur és molt perillós.
anem a córrer per treure’ns l’emprenyamenta. el paisatge és colorido i surrealista. llàstima k’l vent és fred i empipador. l’endemà decidim de pujar al juriques (5.720m) sense dir-li a dingú, fos cas k tb’ estigues prohibit. són 1400m tot xino xano amb boniques vistes de laguna verde/laguna blanca, el salar d’atacama i l’estètic licancabur. passem un dia tranquil tot solets a monte. a baix, els 4x4s continuen amunt i avall a tota velocitat, dibuixant camins a la sorra del desert, omplint de colors els gigues de memòria d’artefactes sense els quals semblem no saber viure.
intento recordar el k hem vist en els darrers 3 dies i no ma surt res destacable. fotos ràpides per capturar llocs k la memòria no tindrà temps d’assimilar. com a molt dues copes de vi: una en solitari, a l’hotel de sal, escrivint sobre les meves coses, i l’altra en bona companyia, amb gent d’arreu k seguint el camí de l’humor, ha arribat a un punt de trobada.
1 comentari:
Espectacular. Xulíssim
Com molen les aventures que esteu vivint. Les fotos molt maques
La veïna/la jardinera/de la família!! Jejeje...
Publica un comentari a l'entrada